30.12.09

La manteta del Nen Jesús i altres coses

Els més menuts són d'una ingenuïtat, d'una tendresa i també d'una picardia que meravella. Uns quants exemples d'aquests dies que els néts ronden més per casa nostra.

Ve la més petita de les nétes (gairebé quatre anys): és viva, coqueta, guapa...i "mandona" i decidida. Havíem fet el pessebre amb els seus cosins. Quan ha arribat ella ha començat a canviar pastors de lloc, ha col•locat els conills i els bens ben a prop del portal, ha mig esborrat el camí fet de serradures... Finalment, decidida, ha marxat a l'habitació on juguen i ha tornat amb un bocí de roba vella retallat amb unes tisores de tallar paper, de la mida precisa per tapar el Nen Jesús. És una manteta -diu-, perquè no tingui fred. Ha tapat la figureta del nen i se n'ha anat tan contenta. Ara tenim el pessebre amb el Nen Jesús tapat amb la manteta...Més raonable que tenir el nen mig nu en ple desembre congelat...

La gran, vuit anys, ja em va dir, en secret, que aquest any m'ajudaria a fer que el tió cagui. Quan tothom marxava al pessebre a cantar la cançó de rigor, ella es quedava amb mi i sota el tió i la manta hi fèiem aparèixer llaminadures i alguna cosa més... Com que no m'ha pas preguntat si em podia ajudar el dia de Reis he deduït que encara "no ho sabia", o no ho volia saber. He preguntat a la seva mare. Em diu que comença a dubtar: Els reis són els pares? Tu què creus? li diu la mare. Que no! I la mare deixa que, per poc temps més, segueixi sent innocent.

La mitjana, molt patidora sempre, estava pendent de si algú es quedava o no prop del tió...també el dubte començava a indicar que l’ús de raó estava apunt de fer caure els enganys que els grans hem anat creant per il•lusionar els petits... Quelcom semblant passa amb el nét de set anys, sempre assenyat i discret, amb l'ull atent a les distraccions o badades dels grans...

Els més feliços són els dos de quatre anys: un està tot el dia pendent dels monstres que viuen amagats no sé exactament on i contra els que ha d'anar a lluitar...Ho explica amb una veu baixeta i misteriosa. La camisa la fa servir de capa i qualsevol cosa es converteix en espasa. El seu cosí, de la mateixa edat, està constantment escrivint el nom de la joguina que demana als Reis: un Hot Wels....no sé què més, una mena de dinosaure fabulós que és també un tobogan i no sé quantes altres coses.

I el menut de mesos, que ja gateja, i és la joguina de tothom, riu feliç sense necessitat de mentides pietoses ni enganys fabricats pels grans que esperen així recuperar, ells, la il•lusió perduda.

En contrast amb aquestes alegries que ens proporcionen els néts, el final d'any també ens ha apropat a la decadència física i a la mort. Ahir varem acomiadar un familiar que ha viscut amb una demència aquests últims anys. L'església plena de gent, amb el fill capellà presidint la Missa de funeral. Em va impressionar la figura de la vídua, una dona molt valenta, que acompanyada de les seves dues filles grans, mirava, amb una tristor serena, com entraven el taüt al cotxe fúnebre. I un dels fills, que ha estat durant molt de temps fent costat al seu pare, afirmava que no desitja pas una llarga vida si això ha de comportar una demència. Que al cap i a la fi és millor morir més jove a causa del colesterol, per exemple...

Final d'any amb històries de petits i grans, d’alegria i de patiment; amb la vida i la mort, sempre tant lligades...

21.12.09

El primer Nadal

Més enllà del Nadal consumista, del Nadal de les felicitacions obligades i dels regals, més enllà del Nadal de les tradicions i el folklore; més enllà de la tendresa i la ingenuitat dels nens, del Nadal solidari (un cop a l'any!)... o del Nadal  alternatiu... m'agrada pensar en el sentit original i profund,  en allò de misteriós (en el sentit de "allò que s'esdevé d'una manera incomprensible") que és el primer Nadal: el misteri de Déu fet home, o si voleu d'un Déu fet infant desvalgut i pobre.

Queda recollit en poemes i lletres de cançons que s'atancen amb respecte, admiració o ingenuitat al misteri nadalenc. Avui copio el poema Nadal, de Carles Riba i un fragment molt petit del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra.

Nadal

Nadal glaçat-Nadal ardent
d'un flamareig que el llop no entén;

Nadal adust-Nadal en flor
d'un bell infant nat sense plor;

Nadal cruel-Nadal que riu
amb l'orb i el pobre i el captiu!

Tot era clos, tothom dormia
quan va esclafir el cant vehement;
un dels pastors, tocat pel vent,
va destriar la melodia
i va fer el crit que ens reunia:
Nadal, Nadal!

La Verge ha dit que sí al Pare:
Déu és humà, Déu és germà;
no serà mai que es digui en va
Mare de Déu i nostra Mare
a la que és Mare sense tara.
Nadal, Nadal!

Nadal encès! l'amor és trist
només per qui l'Amor no ha vist;

Nadal gemat! qui s'ofereix
a la Naixença, refloreix;

Nadal joiós! qui viu minvat
no hi morirà, si ha mai cridat
Nadal, Nadal!

(Carles Riba)

Poema de Nadal(fragment)

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò,
de donar coses al Noi de la Mare
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben acostats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l'alè de la mula i el bou!

(Josep Maria de Sagarra)



(Imatge: naixement de la Biblia de Ripoll.s XI)


17.12.09

L'oli de la vida

L'oli de la vida, la pel·lícula que es va programar aquest divendres passat com a preparació a La Marató de TV3, em va impressionar i remoure.

La recerca desesperada i obsessiva per part dels pares del remei per curar la malaltia gairebé desconeguda que abocava el seu fill a una mort imminent; el pols desigual amb els metges, els seus protocols i les seves capelletes; la solidaritat amb els altres pares; la generositat de tanta gent; la dedicació abnegada al fill que finalment aconsegueix, encara que tard, el "miracle" fan que la pel·lícula impacti.

Si salvem les distàncies, molts hem patit situacions angoixants i doloroses relacionades amb la malaltia i a vegades amb la mort de fills o pares o germans. Quan és un infant qui pateix, el seu dolor, i el nostre de retruc, sembla incomprensible. I a mi, allò que m'impacta, malgrat tot, és  el valor del dolor: de quina manera el dolor per l'altre ens fa més persones. Em sembla que a L'oli de la vida el dolor dels pares està expressat amb força i amb delicadesa. És impagable aquella escena en la que el pare li explica a la seva dona, en italià, la seva llengua materna, gairebé xiuxiuejant, allò que sent davant l'estat gairebé vegetatiu, en aparença, del seu fill.

Se'n podríen destacar moltes més coses de la pel·lícula, i potser algun altre dia ho faré, però avui jo m'he quedat amb aquesta: el valor del dolor. Tenim por a patir, en fugim del dolor, el rebutgem, diem "no hi ha dret" quan el veiem venir, o ens hi rebelem quan ens toca, però moltes vegades al darrera d'una persona serena, forta, comprensiva, generosa hi ha una experiència de dolor i d'amor, o d'amor dolorós, o de dolor amorós... Alguns dels testimonis que apareixien a la Marató ho posaven de relleu.




6.12.09

Menorca, aquesta tardor

Passar uns dies a Menorca, quan el turisme de platja i de sol ha desaparegut, val la pena. L'illa es veu d'una altra manera. Especialment si us acompanya algú que és menorquí o bé que fa alguns anys que s'ha afincat a la terra.

Què hi he trobat durant aquets deu dies que hem estat per allà?

De positiu: gaudir de platges i de cales literalment desertes: poder passejar per la sorra amb els peus nus sense cap mena d'entrebanc; pujar i baixar per les roques, ran de mar, sense perill de trepitjar ningú... Llegir tranquilament els dies de pluja i vent els llibres portats de casa. Participar, una miqueta, en la vida del poble, per exemple anant a cercar en Tomeu, el nét, a l'escola abans de dinar: allà els petits que encara no han començat la primària no tenen classe a la tarda. Anar a buscar "esclata-sangs" (rovellons), que aquest novembre es trobaven a gairebé qualsevol racó on hi hagués quatre pins per les zones de l'interior (on hi ha  uns paisatges tant interessants com els de les costes). O assistir a un assaig del concert de Nadal d'una de les escoles de música de Maó, on cantava en Tomeu i l'Anna, la seva mare, que té una veu meravellosa.

També vam poder visitar els lloc de l'illa que no acostumen a visitar els turistes; sopar al Port a un restaurant menorquí -Itake- on només hi erem nosaltres, o dinar a un bar prop d'una cala on només hi havia residents dels voltants i cap turista. Gaudir, des de l'habitació, del Port de Maó per on gairebé no entrava ni sortia cap vaixell, llevat dels d'Acciona i algun altre que deu assortir l'illa de provisions i material divers. Alguna "menorquina" que lliscava pel port i algun petit iot perdut per aquelles aigües.

De negatiu: aquesta mateixa sol·litud té aspectes negatius. Passejant per platges i cales un es pregunta com és possible que les cases, algunes ben luxoses,  que s'aixequen a totes les costes, que els apartaments que es troben en d'altres, que poblets sencers, alguns creats artificialment com el mateix Binibequer, restin absolutament buits durant més de mig any. Hi ha com una muralla blanca, fantasmagòrica, de cases buides al llarg de la costa que només s'anima de veritat juliol i agost. No sé si això serà sostenible massa temps. En alguns llocs encara s'hi troben algunes famílies de jubilats, la majoria estrangers que hi viuen gairebé tot l'any, però majoritàriament la soledat més absoluta i la desolació es troben per aquestes dates  a les  innombrables urbanitzacions de la costa menorquina.

A la zona de Maó es nota molt la influència militar a l'illa. Per la seva importància estratègica al Mediterrani, ha passat per mans angleses, franceses i espanyoles. Allò que jo no sabia era que, a la guerra entre Cartego i Roma, habitants de l'illa van lluitar com a foners primer ajudant els Carteginesos, i un cop aquests derrotats varen incorporar-se a les hosts romanes.

Una cosa que m'agrada de l'illa és la naturalitat amb què els monuments prehistòrics, tant característics, es troben arreu, des d'un camp on pasturen les vaques  o dins d'una finca particular, fins a d'altres que estan ben indicats i alguns museitzats. Però els menorquins estan acostumats a conviure a diari amb la seva prehistòria. Hi ha una mena de respecte natural i l'illa no s'ha convertit, per sort, en un museu.

Després d'elogiar la lentitud i de passar uns dies a la tranquil·la Menorca podré sobreviure millor a la voràgine barcelonina.



24.11.09

Elogi de la lentitud

La lentitud implica aprendre a badar, a observar, a perdre el temps en el sentit d'assaborir-lo. La frase és del llibre de Joan Domènech Francesch, Elogi de l'educació lenta.

L'autor, com podeu deduir pel títol del llibre, es refereix a l'escola, però en aquest temps que tant ens toca de còrrer, em sembla que que és bona cosa una mica més de lentitud a la vida quotidiana de grans i petits. Una lentitud que pot ser fer bé les coses, sense presses; que pot ser contemplació i per tant interiorització i goig;que pot ser aprofundiment;  que pot ser tantes coses, però mai mandra, descura...

La lentitud, a l'escola, faria nens menys estressats, menys competitius- i per tant, més segurs i alegres-, amb un bagatge  de coneixements assimilats i amb unes eines i destreses  adquirides al seu ritme, sense que assolir coneixements i destreses quedés estroncat per la necessitat d'anar tots corrent al mateix ritme.

Però també en altres àmbits, aquest badar, observar i assaborir el temps és important.

Hi ha un moviment de mares sobretot -els pares acostumen a sumar-s'hi després- que posen de relleu, amb el seu comportament, la bondat de tornar a alló que és més natural en la criança d'un nadó: part natural, alletament matern per cobrir les necessitats del fill, no de la mare, renuncia al treball fora de casa durant una bona temporada. Embadalir-se, badar -en el sentit d'abstreure's, encantar-se, mirant alguna cosa- és allò que poden fer aquestes mares amb els seus fills. I observar  quines necessitats tenen, com evolucionen. I perdre el temps contemplan-los, assaborint cada moment de la nova vida. Lentitud, gaudir del temps que passa...

Em dèia una mare que varen anar a un hotel a passar aquest cap de setmana sis o set parelles que es troben per compartir experiències d'aquesta manera de veure la maternitat i la paternitat. Cadascuna amb el seu nen de mesos. D'altres hostes de l'hotel estaven sorpresos i meravellats. Aquests nens no ploren. O gairebé no ploren. Poden expressar d'altres maneres allò que els passa, i les mares estan atentes a descobrir-ho. Són, de moment, nens feliços.

Penso que si m'agrada tant estar a Calders és perquè allà és més fàcil que a ciutat aquest badar, aquesta observació de la natura, aquest assaborir el temps, "perdent-lo" tranquilament llegint un llibre, per exemple.... A ciutat, l'observació, però, pot anar més cap a les persones. M'agrada anar en metro, encara que sembli una paradoxa, m'agrada, també, passejar-me pel centre, observant la gent, endevinant què hi ha al darrera de les cares cansades de les persones, dels retalls de converses que s'escolten. M'agrada perdre el temps, assaborint-lo, amb el tracte amb amics nous i vells. M'agrada la gent, les persones...

Aquest és el meu elogi de la lentitud.

Segurament tardaré alguns dies  a tornar a escriure, a no ser que trobi la manera d'enviar algun post des de Menorca.


21.11.09

La importància d'un bon mestre

Fa uns dies vaig llegir una entrevista que em va fer pensar. La tesi de l'entrevistat, que no sé si és ben ve certa, era que no hi ha nens o joves especialment dotats per alguna cosa. Allò que fa desvetllar el  l'interès per un tema, per una ciència o per alguna de les arts és l'atenció i la dedicació d'un mestre que acompanyi el nen o la nena en el seu aprenentatge, d'a prop i amb afecte. No un acompanyament teòric, sinó pràctic: que l'ajudi a repetir allò que ha fet malament, que l'animi quan s'equivoqui, que l'esperoni a descubrir noves possibilitats, amb amabilitat i exigència. Això és el que crea futurs talents, venia a dir l'entrevistat.

Aquest acompanyament estimulant, exigent i afectuós no hauria de ser propi només dels mestres, sinó també de tots els professors d'adolescents i fins i tot de joves universitaris. Recordo la vegada que vaig anar-me a matricular, ja gran, a un curs a la Universitat. Podia triar entre professors diferents per una mateixa assignatura. La persona que atenia les matriculacions em va recomanar un professor "es dedica molt als alumnes i els ajuda en les seves recerques". Explicava el professor que ell és fill de mestres i que aquesta dedicació l'ha mamada des de petit. Que no ha necessitat mai cursets teòrics per saber com tractar els alumnes. De fet, molts tenim algun mestre o professor que ens ha marcat d'una manera o altra a la vida i ha ajudat a què ens decantéssim per uns estudis o altres.

Una de les nostres nétes -sis anys- l'any passat era feliç a classe. Va aprendre com una esponja: sabia una infinitat de coses sobre els egipcis i ho explicava amb seguretat i orgull. I la vida de segons quins animals no tenia cap secret per ella. La mestra l'apreciava i alabava sempre la seva tasca. Aquest any va més perduda. Té un professor nou i em sembla que de moment l'estímul no és el mateix, però la descoberta que feu l'any passat em sembla que ja l'ha marcat.

Aquests bons mestres només seran això: uns bons mestres. Però gràcies a ells els alumnes que hauran passat per les seves mans seran bons investigadors, o bons músics, o bons científics o bons enginyers o arquitectes o metges... I alguns excel·liran en les seves professions i faran avançar la humanitat.

18.11.09

Notícies i enllaços

Com que portava tants dies parlant d’experiències personals, avui unes quantes bones notícies culturals relacionades amb amics. I uns quants enllaços interessants.

La Victòria Cardona, bona amiga de fa molt temps –les dues som àvies –, enceta un blog dintre el portal Criatures.cat, del Carles Capdevila. El blog porta per nom, La convivència, un trencaclosques i aquest és el link al primer post: http://criatures.cat/seccio/la-convivencia-un-trencaclosques/
Porta anys dedicant-se a la Orientació familiar. Últimament ha escrit llibres que han tingut molt èxit. Ja ho trobareu al seu blog. Segur que si hi entreu us agradarà.

Demà, dijous, dia 19, segon programa sobre Suïssa d’Afers Exteriors, de Miquel Calçada. Al programa de la setmana passada ja varen entrevistar Ramon Boixet un amic manresà que fa molts anys que viu a Suïssa. Esperem que aquesta setmana la seva presència sigui més important. Si no retallen massa, segurament en Ramon, expert en art, els acompanyarà a visitar la controvertida cúpula de Barceló a la seu europea de l’ONU, a Ginebra. I de passada podeu acostumar-vos a visitar el seu blog: actualitat de casa nostra i del món vista amb els ulls d’un català també suís. També us escric l’enllaç: http://desuissaestant,blogspot.com/

Divendres, dia 20, per si em llegeix algú de les Terres de Lleida: un acte promogut, entre d’altres, per un bon amic, també, Jordi Piferrer. Les Terceres Jornades sobre camins de Llibertat a través dels Pirineus. Hi ha una taula rodona interessant sobre diferents grups que durant el segle XX varen fugir dels perseguidors a través dels Pirineus per poder salvar la vida. I que mai es repeteixi una cosa semblant...Un altre link:.
http://www.pallerols-andorra.org/evento.asp?ART_ID=272&idioma=ca

Ja em direu si us resulten interessants

12.11.09

Camí de Santiago: turistes, caminants i pelegrins

El final del nostre Camí va ser el dissabte, dia 31 d'octubre, a la tarda.
Després de dies assolellats, amb temperatura agradable, varen començar a caure quatre gotes des que sortírem del Monte do Gozo fins a arribar a la Catedral de Santiago. Seguint la tradició varem anar a abraçar el Sant i a resar a la seva (també segons la tradició) tomba. Com que tenim un Jaume a la família ens varem recordar d'ell.

El dia següent, diada de Tots Sants, ja amb un dia plujós com s'espera a Galícia, la Missa del Pelegrí va ser especialment solemne. Cap a un quart de dotze, els sacerdots que hi havia a alguns confessionaris varen començar a sortir-ne per anar cap a la sagristia. Va volar el botafumeiro, que sempre impressiona i sobretot recorda les pelegrinacions medievals, de gent que venia, com ara, de tot Europa, però amb unes condicions molt més dures que les actuals. Després, una processó per l'església cap a l'altar major i a les dotze començava la Missa concelebrada amb l'acompanyament d'un cor mixt, d'unes veus ben remarcables. Va ser una bona celebració.

En començar la Missa van anar enumerant els països dels quals provenien les pelegrinacions o els pelegrins. Jo diria que una vintena llarga de països europeus i no europeus; els més exòtics: Austràlia i Corea. I durant la Missa, a més del castellà, es va emprar el francès i no recordo si l'anglès o l'alemany. El gallec no el vaig sentir a cap de les misses de Galícia.

En acabar, alegria entre els grups. Jo em vaig fixar amb els de Noruega, perquè els havia anat trobant al llarg del camí. A Arzúa, on el capellà, acabada la Missa del vespre, va demanar als pelegrins que pugessin cap a l'altar per donar-los la benedicció del viatge i els va preguntar d'on eren. I el dia següent a Pedrouzo (dit també Arca do Pino) on un dels nois em va preguntar com es deia l'església on estàvem.

A més de la motivació religiosa per fer el Camí, s’hi sumen altres atractius que fan interessant el trajecte, i que per alguns´són l'únic motiu per fer-lo... Hi ha qui viu el Camí com una llarga excursió cultural, o com una experiència vital més: per conèixer gent, per viure situacions límit, per mesurar la seva pròpia resistència, per fer una pausa en la seva vida i reflexionar... Varem trobar un jove mexicà que havia iniciat la marxa a Pamplona i em sembla recordar que ens va dir que feia vint-i-set dies que caminava. Anava sol, gairebé sense equipatge a sobre, i amb el viatge organitzat des de Mèxic a través d'una agencia madrilenya. Ens va dir quan el varem trobar a la plaça de l’Obradoiro, el diumenge, que estava molt content, però que li havia resultat molt dur. En Jordi va parlar amb un senyor gran, francès, que en comptes de motxilla portava una mena de carret amb rodes lligat a la part del darrera del cinturó. Havia seguit, feia temps, la Vía de la Plata fins a Santiago. Ara feia els últims quilometres del Camí francès i a principis de l'any vinent farà els últims tres-cents quilómetres del Camí amb uns quants companys que van en cadira de rodes.

Alguns, però, sembla que simplement aprofiten que el viatge surt econòmic, si es va d'alberg en alberg, per fer turisme barat i conèixer gent. També hem vist algun cas penós: el de dues noies, segurament americanes per l'anglès que parlaven. Compartien taula amb d'altres caminants de llengua francesa al costat nostre a una "pulperia" a Palas do Rei. Potser era el vi que havien begut i al que no estaven acostumades, però cridaven i reien sense to ni so. A una d'elles la vaig veure al poble següent, tota sola, asseguda a un banc: semblava desorientada, i em va fer una mica de pena.

El llibre que nosaltres portàvem com a guia seguia les indicacions que va deixar escrites Aymeric Picaud, un pelegrí francès del segle XII. Sembla que una de les primeres pelegrinacions de què es té constància fou la de Gotescalco, bisbe de Puy, que va marxar cap a Compostela l'any 950 amb una nombrosa comitiva. I l'any 959, hi arribà Cesari, abat de Montserrat. Ara s'està recuperant el Camí català. Tenim amics que ja n'han fet una part, i a molts llocs de Catalunya es veuen les marques del Camí de Sant Jaume. Sigui cert o no que a Santiago hi hagi el sepulcre de l'Apòstol, és bonic que existeixi una ruta que uneix, des de fa tants segles, els diferents pobles europeus, que supera fronteres i llengües, respectant la identitat de cadascú.


Amb aquest post acabo els comentaris sobre el Camí de Santiago.

10.11.09

Camí de Santiago: esglésies, cementiris, difunts...

Una bona colla d'esglésies romàniques es troben al tram del Camí que va de Arzúa a Palas do Rei: la de El Salvador de Sarria, la de Mirallos, San Nicolàs i San Pedro de Portomarín, la de Eirexe
i la que té més anomenada i que queda una mica allunyada del Camí, la de El Salvador de Vilar de Donas que és la de la primera fotografia, i finalment la portada de l'església parroquial de Palas do Rei.

Al poblet de Vilar de Donas s'hi arriba per un camí a la dreta de la carretera principal. Vaig haver d'anar una estoneta darrera unes vaques menades per un home i una dona, ja d'una certa edat, fins que vaig poder passar. L'església és bonica, i va ser una llàstima que no pogués admirar les pintures murals, ja que a aquella primera hora de la tarda estava tancada.

Ja a la provincia de A Coruña en trobem encara algunes més. A Melide, Sant Pedro i Santa Maria; Santa Magdalena d' Arzúa. I em sembla que jo ja no en vaig trobar cap més. Fins a Santiago, és clar.

Els cementiris que vaig veure als primers trams del camí em varen cridar l'atenció. A molts dels pobles petits (Ferreiros-Mirallos, Nespereira, Eirexe, si no m'equivoco...) l'església està envoltada del cementiri, que la rodeja com un un mur protector format per nínxols i panteons. Són cementiris ben vius; s'hi segueix enterrant els difunts i serveixen a més per fer estudis sociològic d'afeccionat: descobrir els cognoms que predominen al poble, quines són les cases més importants, les relacions entre les famílies... A algun d'ells ha calgut folrar per fora els murs amb sepultures. I és curiós de trobar nínxols que donen directament al camí... a dintre el cementiri ja no hi cabia ningú més. Com a tot arreu el sentit de la propietat hi queda ben palès: propidad de..., o propiedad de Casa Tal... Penso que encara a aquests poblets la mort deu ser una "festa familiar" com ho era antigament entre nosaltres: un motiu per trobar-se tota la parentela i dinar junts.

A un dels cementiris, no recordo quin, feia molt poc que hi havien enterrat alguna persona gran. El terra estava ple de corones i rams amb flors roges, tots amb la seva llaçada amb el nom dels qui l'oferien i em cridà l'atenció les diferents categories: su querida esposa, sus hijos, sus nietos, los hermanos, los hermanos políticos, los sobrinos...i així successivament. Em va gairebé emocionar un ram petit que hi havia no a terra, sinó directament sobre el taüt: de la nieta de casa.

Més endavant, a Palas do Rei, varem veure una esquela enganxada a una paret i es reproduïa el mateix que vaig descobrir a les corones del cementiri. En aquest cas es tractava d'una senyora soltera i també es nombrava cadascuna de les categories de parents, però en aquest cas hi apareixien tots els noms i cognoms i a vegades especificant de quina casa eren. També hi hi vaig trobar los sobrinos de casa.

9.11.09

Camí de Santiago: Boscos, bolets i castanyes, Mercedes i tractors

El tram del Camí de Santiago ( o de Sant Jaume) que hem fet nosaltres, en Jordi a peu i jo en cotxe "de suport", és el que va de Sarria a Santiago de Compostela, un total de 111 Km. que va durar cinc dies.
Els quilòmetres corresponen al camí fet a peu. Jo no sé quants en vaig fer perquè anava i venia i em ficava per carreteretes secundàries i a vegades per camins veïnals mentre feia temps per trobar-nos a l'hora de dinar o al final de l'etapa.

Avui voldria parlar de les impressions del paisatge. Acostumats als paratges mediterranis, la vegetació atlàntica de zones no especialment altes sorprèn una mica. A la província de Lugo vaig descobrir-hi racons extraordinaris, trams de bosc d'una espessor que gairebé no deixava entreveure la llum, en uns camins que enllaçaven petites agrupacions de cases entre sí, que tot i semblar carreteres no apareixien a cap mapa. Aquestes contrades de Galícia, amb un món eminentment rural i la frondositat dels boscos, em recordà les narracions populars i folklòriques amb nens que anaven sols pel bosc i es perdien, les recomanacions de la mare de la nena amb caputxeta que no havia de deturar-se a parlar amb ningú. I la imaginació fent que els boscos es poblessin de criatures fantàstiques. Recordo els camins que duien a Ferreiros i voltants, el que portava cap a Vilar de Donas, un altre a Vilar de Ulloa, i algun altre que no sé dir cap on duia; i ja a A Coruña un tram que conduïa a Calle.

A A Coruña ja hi trobàrem les plantacions d'eucaliptus, que llindaven moltes vegades amb els boscos de castanyers i roures.

Els camins estaven plens de fulles que començaven a tapissar el terra i de fruits que queien dels arbres sobre el camí, el cotxe o el caminant: castanyes i aglans. I bolets de tota mena als marges. Les castanyes per tot arreu. Fins i tot com a "tapa" per acompanyar una beguda, boníssimes...

Aquests camins, però, portaven a petits llocs on les vaques que manaven grans i joves, i que m'obligaren a relantir el pas o a aturar-me, competien amb tractors i amb maquinària agrícola ben moderna.

Una de les impressions que ens en hem emportat és que Galícia, al menys en el tram que nosaltres hem resseguit, és un país ric. Per la quantitat de maquinària agrícola que es veu per tot arreu, per la quantitat de cotxes luxosos aparcats (quants Mercedes!), per les botigues, per les cases noves gairebé suntuoses de les afores dels pobles amb les seves grans reixes de ferro pintat de negre que tancaven els jardins i les entrades. En molts casos amb elements daurats que remarcaven la riquesa dels propietaris. Em deia una gallega que viu a Barcelona, que moltes vegades es tracta de gent que va marxar a fora, que s'ha guanyat bé la vida, que torna al poble, s'hi fa la casa amb totes les comoditats, però no en gaudeix massa: molts cops se'n entorna a viure fora de Galícia, però ha deixat constància de la seva prosperitat.

El proper dia parlaré d'esglésies, cementiris i esqueles a Galícia. Estem al més de novembre.

4.11.09

Llibres amb història XIII: Petits contes negres pels infants dels blancs

Vaig descobrir aquest llibre fa pocs anys, a casa la Montserrat Sarto a Madrid. Casa seva era tota ella una biblioteca. A cada pany de paret hi havia estanteries amb les postades plenes de llibres.
Al seu despatx, a més dels llibres i revistes infantils, papers de tota mena en carpetes, a la taula, a les cadires, a terra...És, queda ben clar, una bona periodista i una amant apassionada dels llibres i les publicacions infantils i juvenils.

La major part dels llibres que ha anat guardant la Montserrat són en castellà, però també molts en català, la seva llengua materna. I allà, entre els llibres de les estanteries de l'entrada del pis, vaig descobrir aquesta petita joia. Vaig demanar-li si me'l podia regalar -sempre quan anàvem a visitar-la ens en donava algun de llibre- i em va dir que no. Que pensava fer una donació dels seus llibres i documentació a la Biblioteca de la Facultat d'Educació de la Universitat Autònoma de Madrid i que aquell era un dels inclosos a la donació.

Per sort, un altre exemplar bastant ben conservat m'esperava, ven visible, a un estand de la Fira del Llibre Vell de Barcelona, dins d'una bossa de cel·lofana. I, és clar, el vaig comprar. Car, però valia la pena.

L'autor de Petits contes negres pels infants dels blancs és l'escriptor d'origen suís, nacionalitzat francès, Blaise Cendrars. La traducció és de Joan Llongueras, amb unes magnífiques il·lustracions d'E.-C. Ricart, editat per les Edicions Proa de Badalona, l'any 1929, dintre de la col·lecció Biblioteca Grumet. És una mostra de l'extraordinària qualitat i modernitat de les edicions catalanes d'aquesta època: el llibre l'havia publicat el seu autor en francès l'any abans.

És un d'aquells llibres únics, difícilment catalogable. Són històries fantàstiques, surrealistes, algunes inventades o modificades per l'autor, d'altres que recullen contes populars africans similars als que amb variants es troben a gairebé totes les cultures. L'autor, que en realitat es deia Frédéric-Louis Sauser Hall, té una biografia fascinant: aventurer, poeta, novel·lista, músic, reporter, soldat a la Primera Guerra Mundial... El contacte amb el continent negre li pot venir d'una estada amb els seus pares a Egipte, de ben petit, però fou realment un enamorat d'Àfrica i un dels primers que recollirà texts importants de la tradició oral africana. Àfrica interessava llavors els escriptors occidentals.

També és notable l'il·lustrador, el vilanoví E.-C. Ricart: la seva obra és un bon exemple del gravat català.

Ara, gràcies a la Montserrat, un exemplar d'aquesta obra es podrá consultar a la Biblioteca de la Facultat d'Educació de l'Autònoma de Madrid junt amb d'altres obres catalanes i castellanes.

La Montserrat Sarto Canet, filla de pare aragonès i de mare manresana, nascuda a Barcelona l'any 1919, ha viscut a Madrid des de la seva joventut i ha mantingut sempre una bona relació amb escriptors i escriptores catalanes. I ha exercit de catalana a Madrid durant tota la seva vida. De jove tingué càrrecs importants a l'Acció Católica i sempre ha estat molt relacionada amb les Missions. Però tenia amics de tots els colors i tendències, sense que ella abdiqués mai de les seves idees.

Ahir va estar contenta quan li varem dir que anàvem a l'acte del seu homenatge. Segurament serà l'últim que rebrà en vida, però ja en té una bona col·lecció. Potser el més important fou la concessió de la Encomienda de la Orden Civil de Alfonso X El Sabio precisament per la seva dedicació a la promoció de la lectura. Últimament, amb gairebé noranta anys, a allò que dedicava més temps era a la Animació a la Lectura, amb la creació de l'Associació Cultural Estel que té com a objectius desenvolupar la capacitat lectora de nens i adolescents amb el lema "Leer no es hacer algo, es hacerse alguien". El mètode que ella havia creat, que es segueix a molts llocs del món, es recull en el seu llibre Animación a la Lectura, editat per S.M. l'any 1998, que porta ja moltes edicions no només en castellà sinó en coreà, japonès, etc.

Precisament a l'acte d'homenatge a tota aquesta vida dedicada a la lectura, el conferenciant, l'escriptor Antonio Rodríguez Almodovar, andalús, especialista en literatura oral, ens explicava als assistents el conte del "Medio Pollito", com exemple de narracions orals que es troben a totes les cultures... I al llibre que avui comento, al final del conte Per què? Per què? n'hi podeu trobar una versió africana...

Aquesta última setmana hem estat, en Jordi i jo, recorrent els últims cent quilòmetres del Camí de Santiago. Iniciàrem la caminada a Sarria i el cinquè dia vàrem arribar a Santiago de Compostela. Ell a peu i jo en cotxe. Ens trobàvem per dinar i per sopar i dormir; i quan la carretera i el camí es trobaven caminavem alguna estoneta junts. L'experiència ha estat molt positiva i m'agradarà de comentar-ne algunes coses en dies vinents.

Com si ens vingués de passada, hem tornat "via Madrid". De fet fou una petita desviació per poder assistir a l'homenatge que a la Universitat Autònoma de Madrid es va retre a la Montserrat Sarto Canet. El motiu: fer palès l'agraiment per la donació que ella ha fet a la Biblioteca de la Facultat d'Educació de dita Universitat de la seva biblioteca i de tota la seva documentació sobre llibres infantils i juvenils. També en parlaré amb detall un altre dia.

Allà ens han agafat les notícies dels empresonaments fets pel jutge Garzón. No sé si en parlaré, la veritat... Més val esperar en què para tot. No me'n fio massa del senyor Garzón.

Tornem a ser a casa. Cansats i contents i amb ganes de retrobar la família.

24.10.09

Una trobada a Sant Benet de Bages

Reunir-se una colla a un dels restaurants que es troben a l'entorn de l'antic Monestir de Sant Benet de Bages per dinar no té res d'especial.
Però que es tracti de la trobada de gairebé cent persones d'una mateixa família, fills, néts, besnéts i rebesnéts (més els sobrevinguts) d'una parella casada l'any 1915, ja és un esdeveniment destacable. Ell, en Ramon, morí relativament jove, però la seva muller Teresa morí als 94 anys. En aquell moment tenia 8 fills, 27 néts i, si no recordo malament, 15 besnéts. A dia d'avui, els descendents directes vius -fills, néts, besnéts i rebesnéts- són ja 106, i si hi afegim els sobrevinguts la família suma un total de 135 persones, que no està pas gens malament.

La jornada va ser una festa: retrobada de cosins o de fills de cosins que feia temps que no es veien i que arribaven de llocs diversos: la majoria del Bages, d'altres de la resta de Catalunya, però també de Madrid, Menorca, o de Dublin o del Pròxim Orient... I també festa pels més joves, una trentena, de dotze anys fins a set mesos, molts dels quals no es coneixien pas. Alguns no pogueren assistir-hi per motius diversos, però s'hi sumaren també, d'una manera o altra.

Es penjà una auca que es dedicà a la Teresa quan complí els 90 anys, un arbre genealògic que es remunta fins a principis del segle XVIII, fotografies antigues. I amb un record especial pels qui ja han marxat definitivament, en especial per aquells que segons la lògica humana encara haurien pogut estar entre els assistents.

La família encara és una gran cosa. I la família àmplia també. Malgrat diferències, petites desavinences, dissensions, problemes que comporta la convivència diària. Val la pena de tant en tant trobar-se, i celebrar que es forma part d'uns gran xarxa d'afectes, complicitats de les bones, records, agraïments...

Penso que la família és com un gran paraigua obert sobre tots els membres. A vegades pot haver-hi algun forat a la roba o semblar que no hi cap tothom, però, malgrat això, amb un petit esforç de cadascú, el paraigua ens aixopluga a tots. Potser m'ha vingut al cap aquest símil perquè en Ramon i la Teresa -a la llar dels quals sempre hi havia un plat a taula per qui s'hi presentés- iniciaren l'aventura de formar una família nova a la casa que es coneixia llavors, per la forma de la taulada, amb el nom de la Torre del Paraigua

Dedicat al petit Damià, l'últim arribat a la família, que ha nascut avui.

21.10.09

Tot esperant

Mentre espero una fotografia per poder parlar de la trobada dels Torra del dia 11, algunes reflexions sobre temes d'actualitat, acompanyades d'una fotografia del país vist de lluny.

La manifestació a Madrid contra la Llei d'Avortament. Molta gent, molta gent "normal", famílies, nens... Menys polititzada, em sembla, que d'altres vegades. Seny entre els organitzadors. Allò que més em dol d'aquesta nova llei és la frivolitat amb què es tracta l'avortament en noies menors. El paper dels pares, no sempre fàcil en aquets temes, és primordial. Els que hem estat relacionats amb gent jove sabem de què parlem. Els embaraços no desitjats a aquestes edats són normalment fruit de conductes de risc. I em sembla un greu error que a vegades, des de les pròpies administracions educatives, només s'informi i no s'eduqui en temes tant delicats com són les relacions sexuals. Perquè afecten allò de més intim que hi ha en l'ésser humà i de més preuat - sentiments, donació- i cal una delicadesa i un respecte que tantes vegades falta.

Cas Millet. Em sembla que els advocats estant fent una bona defensa... L'altra cosa és si se la mereixen... I això no ho acaba d'entendre la gent del carrer. Hi ha una ignorància entre els ciutadans -jo m'hi incloc- de tot allò que fa referència a les lleis que tenim. I una certa tendència a que cadascú vulgui aplicar la llei com li sembli i es quedi amb allò tan obvi de què qui la fa la paga. I les "argúcies" jurídiques no s'entenen i encara que siguin legals es consideren injustes. Legalitat i justícia, que no sempre van de bracet. Com que poder comptar amb els serveis d'un bon bufet d'advocats no està a l'abast de qualsevol, aquí tenim el greuge comparatiu: segons qui va a la presó per poca cosa i en canvi hi ha qui no hi posa els peus o tarda a posar-los-hi. Veurem com continua el cas. Perquè veure com acaba no sé si ho arribarem a veure...

Diaris digitals. Aquests dies he entrat a tafanejar a alguns diaris digitals, de tendències diverses. M'avergoneixen la major part dels comentaris que apareixen al final dels articles. Més d'una vegada he marcat un comentari com a inconvenient, però caldria fer-ho a la immensa majoria: són insultants, o intransigents amb l'opinió dels altres... A sobre es juga amb l'anonimat. Alguna cosa caldria fer al respecte...

I espero poder-vos explicar aviat la festa del dia 11.

14.10.09

Llibres amb història XII: Cementiri d'Estels

Fa uns dies em va arribar, per correu, comprat per Internet a una llibreria de vell, un exemplar del llibre de poemes Cementiri d’estels, obre de l’autor manresà Ferran Puigdellívol i Corrons. Està enquadernat en rústica. A la portada hi ha una vista de Manresa des de prop de l'ermita de la Guia dibuixada per l'artista manresà Joan Vilanova. Una de les cases que s'endevinen al costat de la Cova de sant Ignasi fou la llar del poeta.

El llibre l’edità la família de l’autor a Manresa, a la Impremta de Sant Josep, l’any 1982. L’edició va anar a cura d’una neboda del poeta, Montserrat Torra i Puigdellívol.

Quan el llibre es publicà, la nostra mare -germana del poeta- ens en dedicà un exemplar a cada un dels fills i a cada un dels néts que tenia en aquell moment. I ens en quedarem alguns exemplars més per poder-los oferir com a obsequi a amics que pensàvem que podrien apreciar-lo.

Fa poc vaig pensar que m’agradaria regalar aquest llibre una poetessa de les Terres de Ponent, però que ja no podria fer-ho perquè no me’n quedava cap. I vaig decidir d’anar buscant per les llibreries de vell aquells exemplars que algú havia rebutjat o que mai s’havien venut. Una germana meva s’hi va sumar i ja n’hem recuperat dos.

El que tinc al davant ha necessitat una mica de neteja. Quan em va arribar tenia l’esperança de saber en quines mans havia estat, però no va ser així: ni un nom, cap signatura. Només la portada ben enfosquida per la pols que el temps i la descura hi varen acumular. Sembla més un exemplar que es va passar molt de temps abandonat sobre una taula d’una llibreria o d’un magatzem, que no pas col•locat cuidadosament en un prestatge, -una postada com diem alguns manresans- al costat dels seus companys de lleixa en una biblioteca familiar. Primerament, doncs, calgué rentar-li la cara amb una bona goma d’esborrar fins a deixar el llibre una mica més presentable.

El Ferran Puigdellívol nasqué l’any 1919 i morí tuberculós l’any 1941, als vint-i-un anys. Fill i l’hereu d’una família pagesa, la terra no l’atreia gens. Des de petit llegia molt i aviat va tenir una cultura que no es corresponia a la seva edat. Als setze anys, el febrer del 36, va ser administrador de les Festes de la Llum a Manresa. Això li permeté de dur a terme una gran il•lusió: la celebració d’uns Jocs Florals Infantils i de conèixer escriptors barcelonins, entre ells Josep Maria Folch i Torres, amb qui mantingué una bona relació durant anys.

La guerra- que juntament amb la malaltia i l’amor són temes centrals dels seus poemes- la passà a Manresa, amb dos intents de fugir-ne que no reeixiren. Acabada la guerra, apareixen símptomes de tuberculosi i el pressentiment de la mort. Era inquiet, molt sensible i apassionat. Estimava i es feia estimar.

El llibre recull tres-cents cinquanta poemes. El primer és de l’any 1932, quan tenia tretze o catorze anys. L’últim de l’octubre de 1940. Heus aquí un de breu:

PLUJA
(Assaig)

Ha plogut
en les profundes soledats dels arbres.
Tots els ocells han traspassat les boires.
I ara, en la calma, s'ou el so d'aram litúrgic,
de les esquelles que ploren.

Setembre 1937

3.10.09

Rentar-se'n les mans

Segueixo fent-me preguntes al voltant del cas Millet. I a partir d'ara no tornaré a parlar-ne. La frase feta rentar-se'n les mans (segons el diccionari també rentar-se’n les mans com Pilat) vol dir defugir-ne la responsabilitat d'un acte.

Tinc la impressió que en el tema Millet durant molt de temps hi ha hagut persones que se n'han rentat les mans. Tots aquells que no varen dir res tenint indicis, encara que lleus, que hi havia coses que es feien malament. D'altres, però, estaven ben refiats de la honestedat del senyor Millet i ni se'ls acudia de qüestionar la seva persona. És difícil aquest tema. Potser massa gent ha mirat cap a una altra banda. Quants, segons vagin passant dies i mesos, es veurà que se n'han rentat les mans en el l'afer Millet?

Però tenim d'altres camps on és habitual el rentar-se'n les mans. Què succeeix quan les administracions o els polítics passen de puntetes per un terreny que es veu prou que és relliscós? No se n'han rentat les mans, tots plegats, pel què fa el tema dels encàrrecs per part d'alguns membres del Govern d'informes no necessaris? Algú assumeix responsabilitats? Certament,no. I seria una bona notícia si algú les assumís: portada a tots els diaris.

Això de "rentar-se’n les mans" deu ser inherent a la naturalesa humana. En català en tenim una colla d’expressions que van en la mateixa direcció, encara que no en siguin sinònims: el que no es cogui per tu deixa-ho cremar, no et fiquis allà on no et demanen (que a voltes pot ser una expressió ben encertada si vol dir no fer el xafarder o no fer-se l'interessant) o bé el més explícit i més nociu no et compliquis la vida!

Fa pocs dies he sentit una altra expressió bíblica, en boca de l'inquiet -pels canvis de partit- Àngel Colom: Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Què vol dir? Que tothom rebia diners del senyor Millet? I que ara els anirem a buscar un per un per veure qui en va sortir beneficiat i l'acusarem? De què? D'haver rebut uns diners que ell pensava que tenien una procedència legal? O insinuarem que ja sabia que eren diners "bruts"? Les insinuacions, de fet, ja han començat. S’hi ha afegit el propi President de la Generalitat en un acte del seu partit, dirigint-se, és clar, cap a partits rivals.

Si fins ara molts se n'havia rentat les mans, ara es passa a insinuar que tots els contraris les tenen brutes. El cas Millet s'està convertint en una mena d'arma vincladissa dels uns contra els altres en el camp polític, cultural i cívic.

Quins mesos que ens esperen!!

28.9.09

Equivocar-se o fer una cosa mal feta?

Als nostre nens i nenes, quan fan una cosa que no està bé i que ells saben que no està bé, que no és correcta, -com ara barallar-se, pegar, insultar...- moltes vegades els pares o els mestres els diuen: - T’has equivocat... Segurament per no crear en ells un sentit de culpabilitat. A mi, però, sempre m’ha semblat una mica perillós utilitzar aquesta expessió quan l'infant sap que no havia d’haver pegat el seu amic, o que no havia d’haver pres una joguina d’un germà: quan té consciència que allò que ha fet és una malifeta. S’ha equivocat en fer una cosa que està malament en comptes d’una que està bé, és cert. Però...tinc la sensació que si, davant d'una malifeta, a un se li diu sempre que s’equivoca, se l'acostuma a eludir responsabilitats...

M’han vingut al cap aquestes reflexions en pensar en la carta del senyor Millet. Ell deia que s’havia equivocat... I pel que anava desgranant, costa de creure que hagués actuat tal com va fer-ho per equivocació. Perquè equivocar-se, segons el diccionari, vol dir errar en prendre, fer, etc. una cosa per una altra. No sóc ningú per jutjar, però quan un fa una cosa que objectivament no està bé, i sap el què es fa, més que equivocar-se, hauria de dir que ha fet una cosa mal feta. I si la malifeta està tipificada com a delicte, hauria de reconèixer que ha comès un delicte.

Quan, en dirigir-nos als nens i nenes, equivocar-se es fa servir com un eufemisme, i aquesta paraula s’empra tant si un realment s’equivoca com si fa, de forma voluntària, una acció que sap que està malament, llavors, penso, ens exposem a no ajudar els nostres fills o alumnes a distingir, i a acostumar-los a no sentir-se responsables dels petits -de moment- actes reprovables i les seves possibles conseqüències.

26.9.09

La bona gent...dedicat al "senyor" Millet

Puc dir que l’afer del Palau de la Música m’ha trasbalsat, i molt, per diferents raons que enumeraré.

1. Vinc d’una família de cantaires d’orfeó. La meva àvia barcelonina -aquest mes hauria complert cent vint anys- havia cantat a l’Orfeó Català. Va casar-se a Manresa amb un altre enamorat de la música, que acabaria sent President de l’Orfeó Manresà els anys anteriors a la guerra. Molts dels seus fills, entre ells el meu pare, foren cantaires de l’Orfeó, i el pare, als anys cinquanta/seixanta fou també de la Junta Directiva. Els concerts de l’Orfeó Manresà formen part de la meva infantesa i joventut, o sigui, han configurat la meva personalitat i la de molts contemporanis nostres a la ciutat de Manresa. Per altra banda, la figura del mestre Lluís Millet, oncle avi del "senyor" Millet ara investigat, era venerada a la família i al nostre entorn. Aquesta era la bona gent del país: dedicava el seu temps a la cultura desinteressadament.

2. Abans de la guerra (expressió que sempre s’utilitzava a la família per referir-se als anys que precediren el 36, que s’endevinaven ben diferents dels que vivíem llavors), el pare formà part, com molts dels seus amics manresans, de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, fundada pel Dr. Bonet, amb Fèlix Millet Maristany de President, i amb l'ara beat doctor Tarrés, manresà il•lustre, com un altre dels pilars de la FJCC. La Federació no era com una mena de Democràcia Cristiana, si s’entén com a partit polític, com ha escrit algú. Era una altra cosa. Un moviment, engendrat just abans de la República, per a regenerar la vida cristiana entre els joves catalans: els ensenyava a ser cristians en la vida privada, professional i pública. No era un moviment polític, ni estava lligat a cap partit polític. Però, com diu un manifest "individualment tots tenim el deure cívic d’exercir els nostres deures polítics." Cadascú al partit que li semblés més oportú. Una filosofia ben actual. Aquests joves formaven part, també, de la bona gent del país. El "senyor" Millet que ara ha confessat que havia abusat de la confiança de tothom, és fill de Fèlix Millet i Maristany.

3. Durant la Guerra Civil, hi hagué fejocistes tant entre els soldats d’un costat com els de l’altre, si bé, a causa de la persecució religiosa, molts marxaren de Catalunya i anaren a parar a la zona que un no sap si anomenar franquista, nacional o feixista. Tot depèn del color del qui parla. Tots, lluitant o morint en una banda o a l’altra, eren també la bona gent del país: molts pensaven en la tasca que tenien pel "dia de demà". Alguns varen poder-la dur a terme; d’altres moriren al front. Fèlix Millet Maristany es trobava el novembre de l'any 38 a Sevilla. El meu pare va rebre una carta, escrita el 18 del mateix mes, d'un seu amic, manresà també i fejocista, que anava cap a San Roque, per incorporar-se a una nova destinació i parà uns dies a Sevilla. Copio de la carta: "Me encuentro que en Sevilla está o estaba F. Millet y ya me tienes por Sevilla preguntando por él hasta que por fin lo encontré. [...]Ya puedes pensar la animada conversación que tuve con ellos, recordando nuestros tiempos pretéritos y también los "futuros", o sea cuando podamos volver allí...y continuar". Aquests seguien sent la bona gent del país.

4. Després de la desfeta que suposà la guerra, molta gent treballà per refer el país. Des de les pròpies institucions que havia creat el franquisme, o lluitant contra elles o creant-ne de noves: ningú en té l’exclusiva. El país va anar remuntant. Aquí hi va tenir un paper important Fèlix Millet Maristany. Aquests dies han anant sortint totes les iniciatives que va ajudar a dur a terme. També tots aquests eren la bona gent del país.

Per tot això, el "senyor" Fèlix Millet Tusell (i el seu entorn) em repugna profundament. Pot semblar retòric, però ha traït un cognom i una família honorable, ha utilitzat precisament allò que els seus familiars ajudaren a crear en benefici de la societat per a enriquir-se injustament de forma sofisticada, burlar-se dels seus amics i dels qui havien dipositat la confiança en ell. No m’estranya que la societat sencera hagi reaccionat d’una manera tan indignada. Però la bona gent del país encara la trobem arreu. Cal buscar-la amb lupa, però. Surt poquet als diaris, ocupats, aquests, a airejar la porqueria que es va extenent per la societat.

Aquests dies es parla molt de la burgesia catalana. En molts casos caldria parlar de la burgesia barcelonina. A Barcelona han anat a parar molts dels burgesos nascuts i criats a d’altres llocs del país. I aquests són els que " sempre són els mateixos que es troben a tot arreu". Però el país, sortosament, va molt més enllà de la capital i rodalies, i més enllà de l’alta burgesia barcelonina, més enllà dels polítics i les seves "camarilles". Jo m’apunto a aquesta bona gent del país, que no figura ni s'exhibeix, sinó que treballa, participa en associacions i grups del seu poble o la seva ciutat i va tirant el país endavant. Aquella de la que fa uns dies parlava un periodista a La Vanguardia.

16.9.09

Llibres amb història XI: Sobre el terreny

L'agost de l'any 2002, Josep Torra, després d'una trobada casual amb l'autor, portà al nostre pare un exemplar dedicat del llibre Sobre el terreny,
escrit per mossèn Daniel Fortuny i Pons , editat per la Parròquia de Llimiana i imprès per Saladrigues, S.L. de Bellpuig. És un llibre senzill, amb una fotografia en color a la coberta d'una església romànica restaurada.

Mossèn Daniel era un capellà de 92 anys, de la diòcesi d'Urgell, nascut a Cal Feixat, del poble d'Alsina, prop de Tremp. En aquest llibre explica les experiències seves durant els anys de sacerdot, especial ment la tasca de recuperació de tantes esglésies i esglesioles, amb l'ajut d'un seu gran amic, l'arquitecte Jordi Bonet i Armengol.

Perquè en parlo? Per la dedicatòria, que em portà a investigar qui era el personatge i la seva relació amb Manresa. Després de dedicar una entranyable abraçada a l'amic i a la seva família, afegeix: "Encara batega l'amistat que ens uní un dia a Manresa i que un altre ho farà dalt del Cel". "Em queden restes de noms entranyables a la memòria: els Torra, els Roca, el Ferran Puigdellívol...d'en Francesc Saladrigues [...]i d'en Pla Casasaayas..."

Al primer capítol es refereix a Manresa, ciutat a la qual va arribar venint del Pallars Jussà, quan el varen cridar a files el febrer del 1937, en plena guerra. Ja era sotsdiaca. Són paraules seves: "Manresa va ser per a mi una descoberta en aquells moments. Procedent d'un món rural, em trobo envoltat d'un ambient fabulós: uns grups de joves amb profundes inquietuds espirituals, culturals i humanes que em fascinen. Sense adonar-nos-en i sense organigrames en creem un de manera espontània. Tenim una mena de centre social per aplegarnos[...]Allà elaborem plans i projectes per a les hores lliures."

Un d'aquests projectes va ser una visita de treball a sant Benet de Bages. D'aquesta visita se'n conserven unes fotografies. I en Ferran Puigdellívol va escriure'n un poema, al llibre Cementiri d'estels, titulat "Balada del Monestir abandonat", amb una nota al peu que diu: "Poema escrit en el Monestir de Sant Benet de Bages el dia 10 de maig, en una excursió col·lectiva de comiat a Joan Querol Calvís (poeta de les Borges Blanques) amb Josep Pla Casasayas, mossén Daniel Fortuny, Francesc Torras, Estanislao Roca i l'autor".

Explica, mossèn Daniel, en el mateix capítol referit a Manresa, algunes de les anècdotes passades a la ciutat durant la guerra, mentre estava a la Brigada Mixta del Ejército Regular Popular. Potser la més sorprenent és una desfilada sorpresa a l'esplanada de davant l'Institut que obra ell com a caporal de gastadors mentre porta amagada l'Eucaristia que tenia intenció de dur a unes religioses,"que ampara la caritat de bona gent", durant un permís de cap de setmana a Bellvís, que la desfilada havia anul·lat. En el seu interior diu que anava demanant per tots els joves que hi participaven "que puguin tornar sans i estalvis a les seves llars".

A mossèn Daniel vaig localitzar-lo a Tremp. Li vaig escriure una carta. Em contestà immediatament convidant-nos a casa seva, amb l'alegria d'haver trobat descendents d'un dels amics. I allà anàrem. Ens parlà de la seva estada a Manresa, de la seva tasca de recuperació d'esglésies... De la Flors Sirera Fortuny, filla d'una seva neboda... Emocionava el seu amor a Déu, a les persones, al país; la seva conversa profunda i la claredat de pensament. Poc temps després li fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Avui, doncs, el meu record és per a mossèn Daniel i el seu llibre, senzill i profund al mateix temps..

11.9.09

Tornarà a ser rica i plena

Aquest onze de setembre voldria ser optimista, però em costa molt ser-ho.
La Catalunya triomfant no la sé veure per enlloc. I ni rica ni plena. Si ens hem de refiar de la classe política actual, dels partits polítics i la gent que viu al seu entorn, ho tenim malament.

Catalunya ha tingut èpoques d'esplendor quan la seva cultura pròpia ha estat "rica i plena" i a cada poble i ciutat hi havia entitats que de forma espontània creaven aquesta cultura. Quan les activitats diverses de caire cultural depenen directa o indirectament dels partits que manen, ja sigui a través de subvencions de la Generalitat o dels Ajuntaments, no anem bé.

Quan institucionalitzem de tal manera les celebracions que només hi participen aquells que hi són convidats pels que manen, o els grups polititzats, vol dir que no anem bé. Quan als nostres polítics la gent els ha perdut el respecte i ja ningú fa cap cas de les seves paraules, perquè no se les creu, vol dir que no anem bé.

No sé què passarà amb la sentència del Tribunal Constitucional. Però m'agradarà veure què diran aquests que ara estan tant envalentonats. Plantaran cara de veritat? Tots plegats deixaran de banda les picabaralles de pati d'escola per fer pinya i defensar l'Estatut? Si fos així, la retallada potser acabaria sent positiva. Però, acostumats a sentir-nos víctimes, si no hi ha retallada, contra qui "lluitarem"? Només quedarà seguir fent-ho entre nosaltres mateixos.

Ens queda la societat civil. Fer feina ben feta: a l'escola, a casa, en el món cultural, associatiu, empresarial. Seguir treballant pel país, el nostre, sense enveges ni venjances.

2.9.09

Visitants amics

Després de l'últim post he entrat a veure, com faig de tant en tant, la procedència geogràfica dels visitants. .
Es tracta d'una setantena de visitants diferents que provenen d'Europa bàsicament, i alguns d'Àsia i d'Amèrica.

La majoria de visites provenen de Barcelona. A continuació d'altres poblacions de Catalunya: Sant Cugat, Girona, Tarragona, Rubí, Hospitalet, Mataró, Catellbisbal, Lleida... En alguns casos, com el de Sant Cugat es tracta, suposo, d'un lector o lectora habitual, per la regularitat de les entrades.

De la resta de l'estat alguna estrada ocasional de Madrid, Castelló, València, Vitòria i Almeria.

A la resta del món tinc lectors habituals a Suïssa, al Líban i al Japó. I entrades ocasionals des de Sant Francisco, Ginebra, Londres, Berlín, Dublín i Suecia (sense que consti la ciutat).

Moltes de les entrades des de zones de parla no catalana no arriben a llegir gairebé res del text. Està clar el desconeixament de l'idioma. Els blogs més importants tenen traductors a l'anglès o a altres idiomes, però a mi em sembla que no em calen.

Tot això que he dit fins aquí és només curiositat. Escrius perquè en tens ganes, però no saps a qui arriba. Excepte en els casos de familiars i amics, el lector de blogs és un ésser anònim a qui et dirigeixes, però de qui no saps què pensa ni perquè et llegeix. Però a cada un d'ells els qui escribim els considerem amics.

31.8.09

L'Ultra Trail du Mont-Blanc, des de casa

Aquest cap de setmana passat, a casa, hem estat pendents de dues curses una mica especials: consisteixen en córrer per muntanyes i valls fent la volta al Mont-Blanc en una sola etapa tot travessant tres països:Itàlia, França, i Suïssa.

Un dels nostres es va inscriure a l'Ultra Trail du Mont-Blanc 2009, de 166 Km. i 9400 m. de desnivell positiu que es pot fer en un màxim de 46hores i que fa la volta completa al Mont-Blanc (equival a quatre maratons); l'altre, a Sur les Traces des Ducs de Savoie de 105 Km i 6000 m de desnivell positiu, que té unes característiques una mica diferents i ve a ser una mitja volta. Tots dos varen arribar fins al final aconseguint un resultat prou bo. La cursa emblemàtica, L'Ultra Rail, la va guanyar un jove atleta català de 21 anys, Kilian Jornet, un fora de sèrie, que va fer els 166 kilòmetres en una mica més de 21,30 hores.

Dos enllaços per si en voleu més informació: http://www.ultratrailmb.com/accueil.php
http://www.youtube.com/watch?v=5OHkRcJUZsM

De tots aquests muntatges em sorprenen algunes coses. La quantitat de gent que corre habitualment, amb allò que suposa d'entrenament, esforç, constància...En la majoria del casos el que importa no és tant guanyar els altres sinó quanyar-se a sí mateix: fer una marca millor que la de la cursa anterior, superar en minuts o segons la marca que un tenia fins aquell moment.

Podria semblar que és una mena de culte al cos, i en certa manera ho és, però donant un paper important a la ment. De fet són curses on els que corren van a mesurar la seva resistència física i mental, i cada vegada queda més clar que en la ment hi ha la clau de tot plegat. Sembla que és una bona manera de superar l'estrés de segons quines feines. Hi podria haver un perill, penso. Es pot pecar d'estar massa pendent del propi estat físic i oblidar-se una mica dels que conviuen dia dia al nostre costat, però això ja depèn de com un es plantegi les prioritats.

Un aspecte positiu és el companyerisme que s'hi viu, al menys en alguns casos. Moltes vegades les inscripcions es fan en grup, i tots sabem d'algú que ha renunciat a acabar la cursa per no deixar un company que no podia seguir per algun o altre motiu. O l'anar plegats en un moment en què sembla que ja no es pot seguir més. La companyia d'un amic ajuda a arribar al final.

En totes aquestes curses es procura que hi hagi un gran respecte pels paisatges i l'entorn. S'acostumen a buscar llocs d'una gran bellesa. Les fotografies que anaven arribant ho palesaven. Sense igualar aquestes del Montblanc, a casa nostra s'han fet algunes curses que permeten de córrer també per paisatges privilegiats; alguns dels títols són ja significatius: Cavalls del vent, Carros de Foc, Andorra Ultra Trail,etc.

Ara tot allò que fa referència a l'esport està summament tecnificat. Un ho pot controlar tot: el pes, les pulsacions, l'altitud exacte on es troba en cada moment... És important, però, que no s'exageri, em sembla. Que cos, ment i esperit vagin agermanats sempre.

Al Mont-Blanc hi havia una gran infraestructura i es podia fer un seguiment exhaustiu des d'Internet: on estava cada participant en temps real, els temps que anaven fent, quina posició ocupava, etc. Hem estat tota la família, petits i grans, pendents de portàtils i ordinadors tot el cap se setmana. Enhorabona a tots els que hi han participat.

25.8.09

Compartir i competir

Aquestes vacances intermitents amb els néts i nétes han estat molt profitoses. Ens ho hem passat molt bé i hem gaudit de la "sensatesa" dels tres més grans i dels acudits i les entremaliadures dels dos nens i la nena de tres anys. Del petit, encara no sis mesos, en podrem parlar millor l'any vinent. Ara menja, dorm, riu feliç i fa esforços per mantenir-se assegut...

Em voldria quedar amb els dos verbs del títol: compartir i competir. El primer el fan servir molt els nostres néts, com tots els nens. Tots tenen molt clar que cal compartir les coses. Els costa, però, no tant donar una part als altres d'allò que tenen, sinó usar o posseir en comú alguna cosa: per exemple que una única joguina la faci servir primer l'un, després l'altre. Però el verb l'usen només per exigir que sigui l'altre qui comparteixi. Normalment no se'n recorden que cal compartir quan ells posseeixen l'objecte. Si fa o no fa com fem els grans. El verb emprat, però, és sempre el mateix. Es nota que és una de les idees que a l'escola - i també a la família- es pretén inculcar: compartir...

Competir, competeixen sempre, constantment, encara que el verb no l'usin. I competeixen per guanyar. Que l'important és participar, a aquestes edats no sembla pas que funcioni. Els costa perdre, no ser els guanyadors. I fins i tot, si cal ajudar-se d'alguna trampeta, no sembla pas que ho trobin malament. Jo diria que també de forma similar a com ho fan -o ho fem- els grans, malauradament. Per això compartir jocs amb ells és important, perquè vagin aprenent a guanyar i a perdre.

Jugàvem amb un dòmino infantil, de dibuixos. Varem acordar que començaria qui tingués el doble blanc ( o sigui la fitxa sens cap dibuix). Un dels jugadors, ben petit, guardava amagada aquesta fitxa al final de la partida i intentava treure-la quan la següent partida començava, a fi d'intentar ser sempre qui iniciava el joc. Un dia aquesta fitxa va aparèixer "marcada". Ingènuament un altre dels jugadors va admetre que ho havia fet ell per reconèixer la fitxa que permetia començar a jugar i que facilitava el guanyar...

Aquest diumenge -després de la celebració del casament del Dani, el nostre "supernét"- ha marxat el nét menorquí, de tres anys, eixerit com els altres, però amb el seu llenguatge particular. És dels que té el do d'utilitzar la paraula adequada a cada objecte i circumstància, o l'expressió més viva. Si li dius "mira quin ocell..." et respon "és un pardal...!" I distingeix corrons, formigoneres, i qualsevol màquina o vehicle més o menys especialitzat. Els primers dies de ser amb nosaltres deia que volia tornar a casa seva perquè a la seva mare se li "romperia" el cor si ell no hi era.

He posat una altra fotografia feta des del terrat de Calders. Els terrats o les galeries són una gran cosa a les cases. I les nits xafogoses, a Calders, sopar i fer sobretaula al terrat és una de les petites gratificacions de l'estiu que es va acabant...

6.8.09

Entre Barcelona i Calders

Les nostres vacances, de moment, alternen ciutat i poble. La vida tranquil·la a la ciutat i la moguda al poble, encara que sembli una contradicció. A casa, a Barcelona, anem fent la rutina diària: moure'ns pel barri -ara tant tranquil-, treballar en el nostre hobby -les investigacions històriques sobre la família-, llegir... A Calders, si estem sols, la vida és encara més tranquil·la.

Alló que sobretot esponja l'ànima és sentir-nos més a prop de la natura, i poder gaudir, sense moure'ns de casa, d'un paisatge de camps i boscos que s'allarga fins a contemplar el Prepirineu i, si el dia és clar, fins a divisar alguns cims del Pirineu. Al capvespre, gaudir de les postes de sol: no n'hi ha mai dues d'iguals...

Però, si no estem sols, o sigui, si tenim néts amb nosaltres, la tranquilitat s'acaba, i comença "l'aventura" de conviure uns dies amb nens de tres a sis anys. Hi ha la novetat, que ja he explicat una altra vegada, que suposa per ells anar sols pel carrer- els més grans- i la rutina de jugar tranquilament al terrat a comprar i vendre o a cuinar. En el cas dels nostres vailets s'hi afegeix un joc ben original i entretingut: des que varen anar un any a la Patum, les agulles d'estendre es converteixen en coets i s'escampen pel terrat, mentre ells ballen i canten com si fossin a Berga pel voltants de Corpus.

Les activitats s'han de programar segons la calor. A primera hora bicicleta i cap a jugar a futbol i aprofitar per investigar les obres que ara, gràcies a la crisis, es multipliquen als carrers de pobles i ciutats. Com que van amb un avi enginyer han après moltes coses, sobretot el gran, molt assenyat. Tornar a casa, fer un entrepà i jugar més tranquil. A la tarda, després de dinar i migdiada, jocs i treballs a la taula del menjador. Cal veure la cara del de tres anys quan juga al dòmino infantil... Berenar i bicicleta i cap als jocs infantils del parc... Segons el dia, regar amb la mànega al camp, amb alguna ruixada que serveix de dutxa, i sobretaula després de sopar...

No ens cal piscina perquè a casa seva ja n'hi ha una de comunitària i per a ells la piscina ja forma part de la rutina... I sempre cau alguna festa especial. Aquest any han coincidit amb la tradicional visita a Calders de les seves cosines noruegues i d'altres cosins: anada a la font de Bellveí, sucada al riu Calders i dinar plegats amb oncles i cosins... Una nit, l'avi i ells dos varen dormir a una tenda plantada al camp de sota casa: el gran, quiet i tranquil tota la nit; el petit va donar totes les voltes possibles a la tenda i tan aviat dormia a sobre la cama del seu germà com a sobre el braç de l'avi...

A l'hora d'anar a dormir sempre volen alguna història. Aquesta és sempre feina de l'àvia. Aquest any he explicat anècdotes de quan nosaltres érem petits, amb cançoneta inclosa. Sempre té èxit veure que els avis, de petits, eren més o menys com ells d'entremaliats. I s'han mort de riure amb una anècdota d'un seu besavi que ara explico i que és ben senzilla...

Dos germans, petits, dormien a la mateixa habitació. El gran ensenyava a resar una oració al seu germà abans de dormir. Cada frase que deia el gran el petit l'havia de repetir. Miraré si l'abreujo una mica i m'invento els noms dels protagonistes.

Joan : A aquest sant llit jo m'he ficat. Jaume : a aquest sant.... Joan : Set àngels hi he trobat. Jaume : set àngels... Joan : Tres als peus, quatre al cap. Jaume : tres als peus... Joan : Que em diuen. Jaume: que em diuen... Joan: Jaume... (i a continuació venia la gràcia) Jaume : Què mana! I aquí s'acabava sempre l'oració perquè cada vegada que el gran tornava a començar, el petit, quan sentia el seu nom, contestava amb un: Què mana!


Fotografia: posta de sol a Calders. Autora: Immaculada Torra Puigdellívol

2.8.09

Llibres amb història X: Història Sumària de la Literatura Catalana

Entre els llibres que ens varem repartir de la biblioteca del pare, el que comento avui porta el número 6 i l'anotació D5R (que de moment no sé que vol dir), més la seva signatura i una data: 29-12-34.
El llibre, imprès a la Impremta de Sant Josep de Manresa, que, com ja he explicat alguna vegada, regentava el meu avi, Ramon Torra, està enquadernat amb pell granatosa i al llom, amb lletres daurades hi ha el nom de l'autor, GARCIA SILVESTRE i el de l'obra: HISTÒRIA SUMÀRIA DE LA LITERATURA CATALANA.

Al final dels anys 20 i a principis dels 30, la Impremta de Sant Josep va imprimir algunes Publicacions de l'Oficina Romànica, de Barcelona. A l'arxiu familiar es guarden algunes cartes que Ramon Torra va rebre de l'Oficina Romànica referent a algunes de les obres impreses a Manresa. Una d'aquestes Publicacions fou la que avui comentem. La publicà l'any 1932 l'Editorial Balmes que, igual que l'Oficina Romànica, estava situada al carrer Duran i Bas, 11 de Barcelona. I a l'anvers de la pàgina que he copiat a l'inici d'aquest post, hi ha imprès -a peu de plana- Imp. Sant Josep-Manresa. El pròleg i la bibliografia són de Manuel de Montoliu

L'Oficina Romànica durà del 1928 al 1936 amb la voluntat de "posar seny i concòrdia entre'ls filòlegs d'aquí, que estan com gat i gos, i veure d'influir en el moviment del llenguatge actual cap a una major comprensió de la llengua viva i un cor més ample pels dialectes valencià i balear" escriu el director del Comitè directiu, el pare jesuïta Josep Calveras. Aquest estar com gat i gos fa referència a les diferents sensibilitats que hi havia entre els lingüistes després de l'aprovació de les noves normes ortogràfiques de Fabra per l'Institut d'Estudis Catalans.

El lema que es pot endevinar a la pàgina que apareix a aquest escrit "Loquentes nostris linguis magnalia Dei" fa referència a la idea que presideix el grup: les llengües són un do de Déu i per tant cadascú ha d'agrair a Déu la seva particularment i "l'ha d'estimar per millorar-la i fer-ne bon us, no per vantar-se'n, ni per dominar, ni per envejar."

L'obra de Garcia Silvestre, segons diu Manuel de Montoliu en el pròleg, es fa recomanable per la sobrietat i claredat de la seva exposició, i "té l'innegable mèrit d'oferir al lector una visió complerta del panorama de la literatura catalana, en la qual no queden oblidades, al costat de les obres cabdals, les produccions de segon i tercer ordre, representatives de l'ambient literari de cada època".

Jo no conec cap més obra d'aquest autor, que va ser alumne de la càtedra d'Antoni Rubió i Lluch i va plasmar en aquesta obra els coneixements adquirits a les classes del seu mestre. Si algú vol saber més coses de l'Oficina Romànica, pot fer com jo i espigolar al llibre de Narcís Iglésies, Epistolari de l'Oficina Romànica, de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Una part del contingut es troba a internet.

L'edifici del carrer Duran i Bas encara existeix i és conegut com La Balmesiana. És la seu de la Institució Balmesiana de Ciències Religioses i de l'editorial Balmes. Disposa d'una important biblioteca. És interessant, també, la llibreria oberta al públic, potser poc coneguda, però molt ben assortida, especialment pel que fa a llibres de filosofia i religiosos.

25.7.09

Gent extraordinària

L'estada als hospitals permet de veure un món que se'ns escapa. Ens permet d'apropar-nos, ni que sigui de lluny, al dolor dels altres. I d'intuir allò de millor i de pitjor de la gent.
Hem estat uns dies acompanyant una persona estimada que està ingressada greu a una habitació d'un hospital públic de Madrid. Hem passat hores a la planta on es recuperen els malalts que han patit un ictus. Molts passegen caminant o en cadira de rodes acompanyats pels familiars. N'hi ha alguns que m'han cridat l'atenció.

En primer lloc un matrimoni potser d'uns cinquanta anys. Destacaven per l'afecte contingut amb què es tractaven: ella era la pacient. Passejaven amb discreció: ella amb dificultat i amb un mig somriure, i jo diria que ell amb una ombra de tristesa als ulls, com si no pogués entendre que els hagués pogut passar una cosa com aquella. Després,com a contrast, un home d'aquests que xerren molt, una bon tros groller, simpàtic a la seva manera, que li deia a la seva dona, de broma, coses de l'alçada d'un campanar, i ella ho acceptava com la cosa més natural del món i li reia les gràcies. Un altre que va treure de polleguera una infermera. Va sortir de l'habitació exigint que li treguessin del canell els esparadraps que li subjectaven alguna cosa. L'enfermera no va poder-se'n estar i li va dir que allà no es feien les coses a caprici dels pacients...

Però vull parlar de la veïna d'habitació de la nostra parenta. Una dona que deu ser extraordinària. El primer dia que vaig ser allà em va cridar per demanar-me si podia abaixar-li la persiana ja que li tocava el sol i la molestava... Al cap d'una estona va arribar un senyor a visitar-la. Aquest em va explicar, quan les dues pacients dormien, qui era aquella dona de noranta anys, menuda, que estava adormida al llit d'arran de la finestra. Era la Tata de la família. Ell, que era el petit d'una colla de germans, -i ja té més de setanta anys- la recordava de sempre a casa seva. Des de joveneta va ser la Tata, la minyona de la família. I amb ella anaven a tot arreu: a les "verbenes", a les festes populars... I, explicava, no hi ha trobada familiar sense la ella. Que la Tata és la persona més important de la família: la que recorda els avis, els fets més antics, la que els uneix a tots.

Ha anat passant gent a veure-la. Avui, però, quan jo he arribat a l'habitació, hi havia dues persones fent-li companyia i parlant: una senyora gran, ben arreglada, i un home jove, amb samarreta i pantalons curts i sabatilles esportives. Després han aparegut tres persones més que havien arribat de fora de Madrid. I jo he anat lligant caps. La senyora que hi havia primer era la germana de la pacient. Els altres tres eren, també, parents de la senyora. L'home jove era un dels descendents de la família on treballava la Tata. Aquest explicava que quan es va posar a festejar amb la que després va ser la seva dona, no va quedar tranquil fins que no la va presentar a la Tata i aquesta li va donar el "vist-i-plau"...

Han anat desgranant records, animadament, que no explicaré, perquè ja he estat jo prou indiscreta d'escoltar. Però compartir habitació té aquests inconvenients. En un moment,a un dels familiars "de sang" de la senyora ingressada, li ha sortit una frase, referint-se a la família "de feina" que m'ha impressionat: "en esta familia parecen más àngeles que personas".

Abans d'acomiadar-me de la nostra cosina he passat un moment a dir adéu a la veina de llit. Estava ben adormida i res li he pogut dir. Ha anat perdent des del dia que jo vaig arribar. Però em sembla que em costarà d'oblidar-la.

Encara em queden més coses per explicar de la meva estada a Madrid. Les amistats de la cosina, tots plegats una altra colla de gent extraordinària. Alguns semblen, també, més àngels que persones.

I la nostra manera de fer "pedagogia sobre Catalunya", com diria el President Pujol, tant necesssària en aquests moments. Cada vegada estic més convençuda que aquí -i segurament allà- no tenim els polítics que ens mereixem...