31.5.10
Llibres amb història XIX: La dansa de les fulles
Torno a un llibre infantil dels que he heretat de casa els pares. Es tracta de l'obra d'Antoni Sabater i Mur, La dansa de les Fulles. La primera edició -i em sembla que la única- és del juny de l'any 1937. L'obra fou editada per l'Editorial Joventut, S.A. de Barcelona, impresa per Atenes A.G. carrer Escorial 135-147 de Barcelona i il·lustrada per J. Vinyals. Aquest fou també qui il·lustrà al menys dues edicions de Pinotxo, de la Editorial Juventut, l'any 1934 i l'any 1947 i molts dels llibres de Josep M. Folch i Torres.
Del mateix Sabater i Mur tinc a casa L'Edat d'or, editat per Edicions Mentora, l'any 1931, llibre que a mi mai m'havia interessat. Era dels meus germans i jo no l'havia arribat a llegir mai.
La dansa de les fulles és una noveleta que explica les aventures de dos germans- una nena i un nen- orfes de pare i mare, que viuen amb l'àvia a un petit poblet, Bruguera, i que la vigília de Nadal són enduts per un remolí de fulles seques que giravoltant pel cel els porten molt lluny cap a un jardí encantat... fins que són enduts de nou al poble, on arriben, sorprenentment, la mateixa nit de Nadal, després que les fulles els deixen prop de casa... Ningú els creu quan tornen i expliquen les seves aventures, l'avia pateix perquè pensa que menteixen...
A mi allò que més em sorprenia de petita era la barreja de realitat i ficció. Semblava que ho havien somniat, i no era així: representava que havia passat de debò; però el temps de la realitat i el de la ficció no coincidien... i això em semblava molt estrany...
L'autor, Antoni Sabater i Mur, fou un mestre, nascut a Flix l'any 1879. Fou director de l'Escola Horaciana de Sant Feliu de Guíxols, i es veié obligat a tancar-la l'any 1909 quan es donà l'ordre de clausurar les escoles laiques després de la Setmana Tràgica. Després treballà a Barcelona, a l'Escola Horaciana de Pau Vila, i des del 1914 (després que aquest últim tancà l'escola per anar a Suïssa a estudiar pedagogia) passà al Liceu Escolar de Lleida on restà fins el 1925, any en què tornà a Barcelona. Morí a aquesta ciutat l'any 1949. A Lleida feu una tasca molt meritòria. Se'l recorda especialment per les excursions, la vida esportiva que creava en els seus alumnes i per les cançons catalanes que els ensenyava. Al seu llibre L'Edat d'Or es pot rastrejar com devia ser la seva manera d'educar i d'ensenyar...
El meu llibre de La dansa de les fulles acabà malmès: li faltaven algunes pàgines al principi i al final; malgrat això el pare l'enquadernà per poder conservar-lo... Però un llibre sense principi ni fi és un llibre una mica trist. Finalment, la sort, com d'altres vegades, m'afavorí i ja fa temps, un any, per la Fira del Llibre Vell, en vaig trobar un exemplar en força bon estat a una de les parades del passeig de Gràcia. I així el vaig recuperar complert. Ara en tinc un de sencer, comprat de vell, i el meu, sense principi ni fi, però que guardo ben enquadernat.
De l'autor res en sabia. Ara, gràcies a Internet, he pogut descobrir-ne moltes coses: home d'una gran cultura, amic de Pau Vila, un gran excursionista amant de la natura i l'esport i un gran mestre que dedicà la seva vida als infants i que, pel què sembla, deixà un gran record en tots els qui varen ser els seus deixebles.
29.5.10
L'amic intrús
Un comentari al post El lleó i la zebra m'ha animat a parlar breument del dolor i les malalties.
Penso que una desgràcia familiar -com la mort d'un jove en accident- o una malaltia greu, d'aquestes que "s'instal•len" en una persona -sigui un càncer o una de les múltiples malalties cròniques- és com un intrús que ve de visita a casa sense avisar...i s'hi queda. Podria parlar de l'enemic intrús, però prefereixo parlar de l'amic, perquè, si és imprescindible de conviure amb algú, és important de fer-se'n amic.
Normalment aquestes situacions acaben canviant la persona per a bé o per a mal: si l'intrús es veu com un enemic, la persona acaba patint molt, rebelant-se i amargant-se la vida. I, de retruc, amarga també la vida dels qui viuen al seu costat. És normal que, d'entrada, davant d'una situació d'aquestes, la primera reacció sigui de desconcert i de rebel·lió. Però, si un acaba acceptant aquesta nova realitat, l'intrús es pot convertir en un amic que també li canvii la vida, però per a bé: fent-lo més comprensiu, menys egoista, més serè...
L'intrús pot ser un amic perquè ajuda a madurar: la vida té un sentit menys superficial; s'acaba trobant "el perquè de tot plegat". S'apren que el dolor forma part de la vida i que no és una mena de "maledicció" sinó que és pot convertir en un bé, i no és incompatible amb la felicitat. Recordo la idea central de l'obra de Viktor Frankl, al seu llibre, L'home a la recerca de sentit: fins i tot en les condicions més extremes de la deshumanització i del patiment, l'home ha de trobar una raó per a viure, basada en la seva dimensió espiritual. El seu amic intrús va ser el camp de concentració...
No n'heu conegut de persones que han patit molt o que encara pateixen i que malgrat això, o precisament per això, tenen alguna cosa que els fa especials?
...........................................
Per saber de Viktor Frankl a internet:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Viktor_Frankl
i d'altres pàgines
Etiquetes de comentaris:
Amics,
Intrús,
Malalties,
Mort,
Sentit de la vidaa
21.5.10
De la burka, el mocador i similars
Ahir vaig veure la informació que l'Ajuntament de Barcelona ha triat per animar a vianants, visitants, turistes a passejar-se "vestits" per la ciutat. Ja està bé: la ciutat no és una platja.
Dintre de la varietat d'indumentàries, n'hi ha que desentonen i fins i tot molesten. I d'altres, molt variades, i que poden agradar més o menys, corresponen al gust dels qui les porten o poden donar-nos alguna informació sobre les creences, maneres de viure la pròpia religió o formes d'entendre la vida... En principi, la majoria d'aquestes indumentàries no haurien de molestar, si som tolerants. Ara, sempre hi ha un límit: un pot anar encaputxat durant una processó de Setmana Santa, però no seria normal veure passejar encaputxats per les Rambles, per exemple, un dia qualsevol... Ens agrada veure la cara d'aquells amb qui ens creuem.
Per això, no sembla raonable la burka als llocs públics. Ens agrada veure els rostres. En canvi, no veig perquè hi ha d'haver oposició al mocador, o vel, ja tapi només els cabells o també el coll... tingui o no una connotació religiosa o cultural. La cara queda al descobert, que és el què més importa de la persona. Una altra qüestió és si qui el porta el mocador ho fa voluntàriament.
Fa un temps, vaig poder viatjar a Sarawak, a l'illa de Borneo, acompanyant al Jordi a un congrés, que va coincidir amb el Ramadà (podeu veure algunes impressions a les entrades al blog del setembre del 2008, i si mai teniu ocasió d'anar-hi us ho recomano). Sarawak és oficialment musulmana, i molt tolerant i acollidora. La major part de les dones van amb el seu mocador. La dona que organitzava el Congrés, enginyera, trempada, divertida, eficient, intel·ligent... cada dia lluïa un mocador diferent que feia joc amb el vestit. Alguns molt bonics i rics. Si vingués a Europa, lluiria els seus mocadors i no m'agradaria que ningú els hi fes treure. (La fotografia està presa en un descans d'una anada amb kaiak. A mi em va tocar de remullar-me a les aigües del riu... Ella va fer tot el trajecte remant amb el seu mocador...)
A l'època que jo feia preu, va estar de moda portar mocador al cap, lligat al davant. Tenim fotografies que ho mostren. No tenien cap significat...simplement, era una moda.
En fi, només volia donar la meva opinió: no perdre la nostra identitat, però tolerar allò que no va en contra de la dignitat de les persones, ni en contra de la convivència.
14.5.10
La zebra i el lleó afamat, una faula
MES DEL CÀNCER: En memòria dels nostres familiars i amics que han perdut la lluita contra el càncer i per tots aquells que continuen lluitant per poder guanyar-la. Esperem que s'avanci en el guariment de la malaltia.
Era una entrada al facebook d'en Jordi, un parent i bon amic. Tenim familiars i amics comuns que es troben en les situacions que ell esmenta. M'ha anat bé aquest comentari seu per parlar del tema.
Diagnosticada recentment de càncer, quan va sortir de l'hospital el metge li va dir: has de córrer com la zebra a qui empaita el lleó. Córrer sempre per guanyar la cursa, sense desanimar-te, convençuda que guanyaràs. El lleó, a la llarga, pot cansar-se, o pot menjar-se una altra zebra despistada que se li ha creuat pel camí... Tu corre sempre...
Veure com els qui corren es preparen per una cursa és una cosa sorprenent: alimentació especialment escollida, complements dietètics, begudes energètiques, entrenament psicològic, voluntat de triomf; i cada dia entrenament dur, gimnàs...
Doncs els qui lluiten contra el càncer han de viure de la mateixa manera, si volen ajudar-se a guanyar-lo. I comptar amb el suport emocional i psicològic de familiars i amics. I demanar ajut al cel...
Tot això i més cal per guanyar el càncer -i d'altres malalties, evidentment! Com la zebra...còrrec com la zebra (encara que calgui pujar a la moto) per guanyar-li la partida al lleó afamat.
Etiquetes de comentaris:
Càncer,
Cursa,
Guanyar la cursa,
Malalties
6.5.10
El concert econòmic, l'any 1900
Vaig rebre alguns comentaris al post anterior que anaven en la direcció de dir, la cursa és llarga, cal resistir com en una marató; o bé, alguns avui creuen que aquests conceptes són radicals...radicals de fa 70 anys! Doncs encara ve de més lluny tot plegat.
Ara copio d'una revista catòlica-regionalista manresana, La Llum, en la que l'any 1900 Marian de la Creu escrivia coses com aquestes. Ja sé que no és exactament el mateix que passa ara, però per recordar que ja l'any 1900 hi havia qui afirmava, respecte a les promeses dels Presidents del Govern espanyol, que una cosa és prometre i una altra "dar trigo".
Papà Silvela y la mainada catalana
"El bon senyor, (Silvela), amb el lloable fi d'enfilar-se a les altures del poder(...)havia fet amb la més bona intenció del món, les seves promeses en aquell sentit (el concert econòmic), si bé que, i siga dit entre parèntesi, sense la menor idea de complir-ne cap. Però una vegada aconseguit son objecte i "sentat" en la poltrona presidencial, se va trobar, com se sol dir, entre l'espasa i la pared, o sia, entre el rebombori mogut pels gremis catalans en reclamació de lo promès, i la tossuderia de llur hereu, Villaverde, cada dia més marrà en tot quant signifiqui concessions descentralitzadores..
I vinga discórrer en la manera de conjurar el conflicte. Més vet aquí que es presenta (...) el Capità General de Catalunya, senyor Despujol, i desitjós de facilitat els bons propòsits del Govern diu:
-Si em prometeu que després concedireu a Catalunya el concert econòmic, jo m'encarrego de fer estar quiets els catalans.
Aleshores el senyor Silvela va veure el cel obert; perquè veiés qui li quitava en ell de fer lo que fan los papàs bonatxons amb la quitxalla mimada i que demanen coses que no se'ls poden donar:
-Mireu, mainada, això que voleu avui no os ho donaré pas, però si esteu ben quiets i feu bona pila de bondat, demà passat, que serà festa, ja veureu que no us queixareu de mi - mentre girant l'esquena feia la rialleta...
Així mateix ho ha fet el papà Silvela.
- Com voleu que us concedesca el concert econòmic, resistint-vos amb tanta terquedat a pagar els impostos i movent aital xivarri, que tot el món s'ha d'ocupar de vosaltres? (...) Estigueu ben quietons, pagueu prompte els impostos...i no passeu cuidado del concert econòmic, que en Despujol ja us explicarà els plans que penso posar en pràctica a favor vostre.
I efectivament la mainada catalana s'aquietà, i els gremis deixant la resistència passiva acudiren a pagar els impostos...i després d'haver dormit tothom unes quantes nits seguides, ni papà Silvela ni la mainada catalana s'han recordat més del concert econòmic, perquè ha vingut l'altre concert, el de la quietud i del repòs, que ha fet necessària la supressió de l'estat de Guerra, encara que persistint la ídem de garanties constitucionals.
En resum, que la mainada catalana fa bondat de la bona i papà Silvela...tan fresquet: o bé que una cosa és prometre i una altre "dar trigo" : o millor encara, que la mainada catalana viu en perpètu dia dels Innocents i papà Silvela s'hi diverteix que és un gust, y ..."vamos anduviendo" que deia aquell bojarràs..
La LLUM, Semanari catòlic-regionalista. Any II. Manresa, 8 de gener de 1900. Núm.47
Concert econòmic, Estatut, Silvela, Zapatero....
Etiquetes de comentaris:
Concert econòmic,
Estatut,
Govern Espanyol,
Zapatero
Subscriure's a:
Missatges (Atom)