Als nostre nens i nenes, quan fan una cosa que no està bé i que ells saben que no està bé, que no és correcta, -com ara barallar-se, pegar, insultar...- moltes vegades els pares o els mestres els diuen: - T’has equivocat... Segurament per no crear en ells un sentit de culpabilitat. A mi, però, sempre m’ha semblat una mica perillós utilitzar aquesta expessió quan l'infant sap que no havia d’haver pegat el seu amic, o que no havia d’haver pres una joguina d’un germà: quan té consciència que allò que ha fet és una malifeta. S’ha equivocat en fer una cosa que està malament en comptes d’una que està bé, és cert. Però...tinc la sensació que si, davant d'una malifeta, a un se li diu sempre que s’equivoca, se l'acostuma a eludir responsabilitats...
M’han vingut al cap aquestes reflexions en pensar en la carta del senyor Millet. Ell deia que s’havia equivocat... I pel que anava desgranant, costa de creure que hagués actuat tal com va fer-ho per equivocació. Perquè equivocar-se, segons el diccionari, vol dir errar en prendre, fer, etc. una cosa per una altra. No sóc ningú per jutjar, però quan un fa una cosa que objectivament no està bé, i sap el què es fa, més que equivocar-se, hauria de dir que ha fet una cosa mal feta. I si la malifeta està tipificada com a delicte, hauria de reconèixer que ha comès un delicte.
Quan, en dirigir-nos als nens i nenes, equivocar-se es fa servir com un eufemisme, i aquesta paraula s’empra tant si un realment s’equivoca com si fa, de forma voluntària, una acció que sap que està malament, llavors, penso, ens exposem a no ajudar els nostres fills o alumnes a distingir, i a acostumar-los a no sentir-se responsables dels petits -de moment- actes reprovables i les seves possibles conseqüències.
28.9.09
26.9.09
La bona gent...dedicat al "senyor" Millet
Puc dir que l’afer del Palau de la Música m’ha trasbalsat, i molt, per diferents raons que enumeraré.
1. Vinc d’una família de cantaires d’orfeó. La meva àvia barcelonina -aquest mes hauria complert cent vint anys- havia cantat a l’Orfeó Català. Va casar-se a Manresa amb un altre enamorat de la música, que acabaria sent President de l’Orfeó Manresà els anys anteriors a la guerra. Molts dels seus fills, entre ells el meu pare, foren cantaires de l’Orfeó, i el pare, als anys cinquanta/seixanta fou també de la Junta Directiva. Els concerts de l’Orfeó Manresà formen part de la meva infantesa i joventut, o sigui, han configurat la meva personalitat i la de molts contemporanis nostres a la ciutat de Manresa. Per altra banda, la figura del mestre Lluís Millet, oncle avi del "senyor" Millet ara investigat, era venerada a la família i al nostre entorn. Aquesta era la bona gent del país: dedicava el seu temps a la cultura desinteressadament.
2. Abans de la guerra (expressió que sempre s’utilitzava a la família per referir-se als anys que precediren el 36, que s’endevinaven ben diferents dels que vivíem llavors), el pare formà part, com molts dels seus amics manresans, de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, fundada pel Dr. Bonet, amb Fèlix Millet Maristany de President, i amb l'ara beat doctor Tarrés, manresà il•lustre, com un altre dels pilars de la FJCC. La Federació no era com una mena de Democràcia Cristiana, si s’entén com a partit polític, com ha escrit algú. Era una altra cosa. Un moviment, engendrat just abans de la República, per a regenerar la vida cristiana entre els joves catalans: els ensenyava a ser cristians en la vida privada, professional i pública. No era un moviment polític, ni estava lligat a cap partit polític. Però, com diu un manifest "individualment tots tenim el deure cívic d’exercir els nostres deures polítics." Cadascú al partit que li semblés més oportú. Una filosofia ben actual. Aquests joves formaven part, també, de la bona gent del país. El "senyor" Millet que ara ha confessat que havia abusat de la confiança de tothom, és fill de Fèlix Millet i Maristany.
3. Durant la Guerra Civil, hi hagué fejocistes tant entre els soldats d’un costat com els de l’altre, si bé, a causa de la persecució religiosa, molts marxaren de Catalunya i anaren a parar a la zona que un no sap si anomenar franquista, nacional o feixista. Tot depèn del color del qui parla. Tots, lluitant o morint en una banda o a l’altra, eren també la bona gent del país: molts pensaven en la tasca que tenien pel "dia de demà". Alguns varen poder-la dur a terme; d’altres moriren al front. Fèlix Millet Maristany es trobava el novembre de l'any 38 a Sevilla. El meu pare va rebre una carta, escrita el 18 del mateix mes, d'un seu amic, manresà també i fejocista, que anava cap a San Roque, per incorporar-se a una nova destinació i parà uns dies a Sevilla. Copio de la carta: "Me encuentro que en Sevilla está o estaba F. Millet y ya me tienes por Sevilla preguntando por él hasta que por fin lo encontré. [...]Ya puedes pensar la animada conversación que tuve con ellos, recordando nuestros tiempos pretéritos y también los "futuros", o sea cuando podamos volver allí...y continuar". Aquests seguien sent la bona gent del país.
4. Després de la desfeta que suposà la guerra, molta gent treballà per refer el país. Des de les pròpies institucions que havia creat el franquisme, o lluitant contra elles o creant-ne de noves: ningú en té l’exclusiva. El país va anar remuntant. Aquí hi va tenir un paper important Fèlix Millet Maristany. Aquests dies han anant sortint totes les iniciatives que va ajudar a dur a terme. També tots aquests eren la bona gent del país.
Per tot això, el "senyor" Fèlix Millet Tusell (i el seu entorn) em repugna profundament. Pot semblar retòric, però ha traït un cognom i una família honorable, ha utilitzat precisament allò que els seus familiars ajudaren a crear en benefici de la societat per a enriquir-se injustament de forma sofisticada, burlar-se dels seus amics i dels qui havien dipositat la confiança en ell. No m’estranya que la societat sencera hagi reaccionat d’una manera tan indignada. Però la bona gent del país encara la trobem arreu. Cal buscar-la amb lupa, però. Surt poquet als diaris, ocupats, aquests, a airejar la porqueria que es va extenent per la societat.
Aquests dies es parla molt de la burgesia catalana. En molts casos caldria parlar de la burgesia barcelonina. A Barcelona han anat a parar molts dels burgesos nascuts i criats a d’altres llocs del país. I aquests són els que " sempre són els mateixos que es troben a tot arreu". Però el país, sortosament, va molt més enllà de la capital i rodalies, i més enllà de l’alta burgesia barcelonina, més enllà dels polítics i les seves "camarilles". Jo m’apunto a aquesta bona gent del país, que no figura ni s'exhibeix, sinó que treballa, participa en associacions i grups del seu poble o la seva ciutat i va tirant el país endavant. Aquella de la que fa uns dies parlava un periodista a La Vanguardia.
1. Vinc d’una família de cantaires d’orfeó. La meva àvia barcelonina -aquest mes hauria complert cent vint anys- havia cantat a l’Orfeó Català. Va casar-se a Manresa amb un altre enamorat de la música, que acabaria sent President de l’Orfeó Manresà els anys anteriors a la guerra. Molts dels seus fills, entre ells el meu pare, foren cantaires de l’Orfeó, i el pare, als anys cinquanta/seixanta fou també de la Junta Directiva. Els concerts de l’Orfeó Manresà formen part de la meva infantesa i joventut, o sigui, han configurat la meva personalitat i la de molts contemporanis nostres a la ciutat de Manresa. Per altra banda, la figura del mestre Lluís Millet, oncle avi del "senyor" Millet ara investigat, era venerada a la família i al nostre entorn. Aquesta era la bona gent del país: dedicava el seu temps a la cultura desinteressadament.
2. Abans de la guerra (expressió que sempre s’utilitzava a la família per referir-se als anys que precediren el 36, que s’endevinaven ben diferents dels que vivíem llavors), el pare formà part, com molts dels seus amics manresans, de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, fundada pel Dr. Bonet, amb Fèlix Millet Maristany de President, i amb l'ara beat doctor Tarrés, manresà il•lustre, com un altre dels pilars de la FJCC. La Federació no era com una mena de Democràcia Cristiana, si s’entén com a partit polític, com ha escrit algú. Era una altra cosa. Un moviment, engendrat just abans de la República, per a regenerar la vida cristiana entre els joves catalans: els ensenyava a ser cristians en la vida privada, professional i pública. No era un moviment polític, ni estava lligat a cap partit polític. Però, com diu un manifest "individualment tots tenim el deure cívic d’exercir els nostres deures polítics." Cadascú al partit que li semblés més oportú. Una filosofia ben actual. Aquests joves formaven part, també, de la bona gent del país. El "senyor" Millet que ara ha confessat que havia abusat de la confiança de tothom, és fill de Fèlix Millet i Maristany.
3. Durant la Guerra Civil, hi hagué fejocistes tant entre els soldats d’un costat com els de l’altre, si bé, a causa de la persecució religiosa, molts marxaren de Catalunya i anaren a parar a la zona que un no sap si anomenar franquista, nacional o feixista. Tot depèn del color del qui parla. Tots, lluitant o morint en una banda o a l’altra, eren també la bona gent del país: molts pensaven en la tasca que tenien pel "dia de demà". Alguns varen poder-la dur a terme; d’altres moriren al front. Fèlix Millet Maristany es trobava el novembre de l'any 38 a Sevilla. El meu pare va rebre una carta, escrita el 18 del mateix mes, d'un seu amic, manresà també i fejocista, que anava cap a San Roque, per incorporar-se a una nova destinació i parà uns dies a Sevilla. Copio de la carta: "Me encuentro que en Sevilla está o estaba F. Millet y ya me tienes por Sevilla preguntando por él hasta que por fin lo encontré. [...]Ya puedes pensar la animada conversación que tuve con ellos, recordando nuestros tiempos pretéritos y también los "futuros", o sea cuando podamos volver allí...y continuar". Aquests seguien sent la bona gent del país.
4. Després de la desfeta que suposà la guerra, molta gent treballà per refer el país. Des de les pròpies institucions que havia creat el franquisme, o lluitant contra elles o creant-ne de noves: ningú en té l’exclusiva. El país va anar remuntant. Aquí hi va tenir un paper important Fèlix Millet Maristany. Aquests dies han anant sortint totes les iniciatives que va ajudar a dur a terme. També tots aquests eren la bona gent del país.
Per tot això, el "senyor" Fèlix Millet Tusell (i el seu entorn) em repugna profundament. Pot semblar retòric, però ha traït un cognom i una família honorable, ha utilitzat precisament allò que els seus familiars ajudaren a crear en benefici de la societat per a enriquir-se injustament de forma sofisticada, burlar-se dels seus amics i dels qui havien dipositat la confiança en ell. No m’estranya que la societat sencera hagi reaccionat d’una manera tan indignada. Però la bona gent del país encara la trobem arreu. Cal buscar-la amb lupa, però. Surt poquet als diaris, ocupats, aquests, a airejar la porqueria que es va extenent per la societat.
Aquests dies es parla molt de la burgesia catalana. En molts casos caldria parlar de la burgesia barcelonina. A Barcelona han anat a parar molts dels burgesos nascuts i criats a d’altres llocs del país. I aquests són els que " sempre són els mateixos que es troben a tot arreu". Però el país, sortosament, va molt més enllà de la capital i rodalies, i més enllà de l’alta burgesia barcelonina, més enllà dels polítics i les seves "camarilles". Jo m’apunto a aquesta bona gent del país, que no figura ni s'exhibeix, sinó que treballa, participa en associacions i grups del seu poble o la seva ciutat i va tirant el país endavant. Aquella de la que fa uns dies parlava un periodista a La Vanguardia.
16.9.09
Llibres amb història XI: Sobre el terreny
L'agost de l'any 2002, Josep Torra, després d'una trobada casual amb l'autor, portà al nostre pare un exemplar dedicat del llibre Sobre el terreny,
escrit per mossèn Daniel Fortuny i Pons , editat per la Parròquia de Llimiana i imprès per Saladrigues, S.L. de Bellpuig. És un llibre senzill, amb una fotografia en color a la coberta d'una església romànica restaurada.
Mossèn Daniel era un capellà de 92 anys, de la diòcesi d'Urgell, nascut a Cal Feixat, del poble d'Alsina, prop de Tremp. En aquest llibre explica les experiències seves durant els anys de sacerdot, especial ment la tasca de recuperació de tantes esglésies i esglesioles, amb l'ajut d'un seu gran amic, l'arquitecte Jordi Bonet i Armengol.
Perquè en parlo? Per la dedicatòria, que em portà a investigar qui era el personatge i la seva relació amb Manresa. Després de dedicar una entranyable abraçada a l'amic i a la seva família, afegeix: "Encara batega l'amistat que ens uní un dia a Manresa i que un altre ho farà dalt del Cel". "Em queden restes de noms entranyables a la memòria: els Torra, els Roca, el Ferran Puigdellívol...d'en Francesc Saladrigues [...]i d'en Pla Casasaayas..."
Al primer capítol es refereix a Manresa, ciutat a la qual va arribar venint del Pallars Jussà, quan el varen cridar a files el febrer del 1937, en plena guerra. Ja era sotsdiaca. Són paraules seves: "Manresa va ser per a mi una descoberta en aquells moments. Procedent d'un món rural, em trobo envoltat d'un ambient fabulós: uns grups de joves amb profundes inquietuds espirituals, culturals i humanes que em fascinen. Sense adonar-nos-en i sense organigrames en creem un de manera espontània. Tenim una mena de centre social per aplegarnos[...]Allà elaborem plans i projectes per a les hores lliures."
Un d'aquests projectes va ser una visita de treball a sant Benet de Bages. D'aquesta visita se'n conserven unes fotografies. I en Ferran Puigdellívol va escriure'n un poema, al llibre Cementiri d'estels, titulat "Balada del Monestir abandonat", amb una nota al peu que diu: "Poema escrit en el Monestir de Sant Benet de Bages el dia 10 de maig, en una excursió col·lectiva de comiat a Joan Querol Calvís (poeta de les Borges Blanques) amb Josep Pla Casasayas, mossén Daniel Fortuny, Francesc Torras, Estanislao Roca i l'autor".
Explica, mossèn Daniel, en el mateix capítol referit a Manresa, algunes de les anècdotes passades a la ciutat durant la guerra, mentre estava a la Brigada Mixta del Ejército Regular Popular. Potser la més sorprenent és una desfilada sorpresa a l'esplanada de davant l'Institut que obra ell com a caporal de gastadors mentre porta amagada l'Eucaristia que tenia intenció de dur a unes religioses,"que ampara la caritat de bona gent", durant un permís de cap de setmana a Bellvís, que la desfilada havia anul·lat. En el seu interior diu que anava demanant per tots els joves que hi participaven "que puguin tornar sans i estalvis a les seves llars".
A mossèn Daniel vaig localitzar-lo a Tremp. Li vaig escriure una carta. Em contestà immediatament convidant-nos a casa seva, amb l'alegria d'haver trobat descendents d'un dels amics. I allà anàrem. Ens parlà de la seva estada a Manresa, de la seva tasca de recuperació d'esglésies... De la Flors Sirera Fortuny, filla d'una seva neboda... Emocionava el seu amor a Déu, a les persones, al país; la seva conversa profunda i la claredat de pensament. Poc temps després li fou concedida la Creu de Sant Jordi.
Avui, doncs, el meu record és per a mossèn Daniel i el seu llibre, senzill i profund al mateix temps..
escrit per mossèn Daniel Fortuny i Pons , editat per la Parròquia de Llimiana i imprès per Saladrigues, S.L. de Bellpuig. És un llibre senzill, amb una fotografia en color a la coberta d'una església romànica restaurada.
Mossèn Daniel era un capellà de 92 anys, de la diòcesi d'Urgell, nascut a Cal Feixat, del poble d'Alsina, prop de Tremp. En aquest llibre explica les experiències seves durant els anys de sacerdot, especial ment la tasca de recuperació de tantes esglésies i esglesioles, amb l'ajut d'un seu gran amic, l'arquitecte Jordi Bonet i Armengol.
Perquè en parlo? Per la dedicatòria, que em portà a investigar qui era el personatge i la seva relació amb Manresa. Després de dedicar una entranyable abraçada a l'amic i a la seva família, afegeix: "Encara batega l'amistat que ens uní un dia a Manresa i que un altre ho farà dalt del Cel". "Em queden restes de noms entranyables a la memòria: els Torra, els Roca, el Ferran Puigdellívol...d'en Francesc Saladrigues [...]i d'en Pla Casasaayas..."
Al primer capítol es refereix a Manresa, ciutat a la qual va arribar venint del Pallars Jussà, quan el varen cridar a files el febrer del 1937, en plena guerra. Ja era sotsdiaca. Són paraules seves: "Manresa va ser per a mi una descoberta en aquells moments. Procedent d'un món rural, em trobo envoltat d'un ambient fabulós: uns grups de joves amb profundes inquietuds espirituals, culturals i humanes que em fascinen. Sense adonar-nos-en i sense organigrames en creem un de manera espontània. Tenim una mena de centre social per aplegarnos[...]Allà elaborem plans i projectes per a les hores lliures."
Un d'aquests projectes va ser una visita de treball a sant Benet de Bages. D'aquesta visita se'n conserven unes fotografies. I en Ferran Puigdellívol va escriure'n un poema, al llibre Cementiri d'estels, titulat "Balada del Monestir abandonat", amb una nota al peu que diu: "Poema escrit en el Monestir de Sant Benet de Bages el dia 10 de maig, en una excursió col·lectiva de comiat a Joan Querol Calvís (poeta de les Borges Blanques) amb Josep Pla Casasayas, mossén Daniel Fortuny, Francesc Torras, Estanislao Roca i l'autor".
Explica, mossèn Daniel, en el mateix capítol referit a Manresa, algunes de les anècdotes passades a la ciutat durant la guerra, mentre estava a la Brigada Mixta del Ejército Regular Popular. Potser la més sorprenent és una desfilada sorpresa a l'esplanada de davant l'Institut que obra ell com a caporal de gastadors mentre porta amagada l'Eucaristia que tenia intenció de dur a unes religioses,"que ampara la caritat de bona gent", durant un permís de cap de setmana a Bellvís, que la desfilada havia anul·lat. En el seu interior diu que anava demanant per tots els joves que hi participaven "que puguin tornar sans i estalvis a les seves llars".
A mossèn Daniel vaig localitzar-lo a Tremp. Li vaig escriure una carta. Em contestà immediatament convidant-nos a casa seva, amb l'alegria d'haver trobat descendents d'un dels amics. I allà anàrem. Ens parlà de la seva estada a Manresa, de la seva tasca de recuperació d'esglésies... De la Flors Sirera Fortuny, filla d'una seva neboda... Emocionava el seu amor a Déu, a les persones, al país; la seva conversa profunda i la claredat de pensament. Poc temps després li fou concedida la Creu de Sant Jordi.
Avui, doncs, el meu record és per a mossèn Daniel i el seu llibre, senzill i profund al mateix temps..
11.9.09
Tornarà a ser rica i plena
Aquest onze de setembre voldria ser optimista, però em costa molt ser-ho.
La Catalunya triomfant no la sé veure per enlloc. I ni rica ni plena. Si ens hem de refiar de la classe política actual, dels partits polítics i la gent que viu al seu entorn, ho tenim malament.
Catalunya ha tingut èpoques d'esplendor quan la seva cultura pròpia ha estat "rica i plena" i a cada poble i ciutat hi havia entitats que de forma espontània creaven aquesta cultura. Quan les activitats diverses de caire cultural depenen directa o indirectament dels partits que manen, ja sigui a través de subvencions de la Generalitat o dels Ajuntaments, no anem bé.
Quan institucionalitzem de tal manera les celebracions que només hi participen aquells que hi són convidats pels que manen, o els grups polititzats, vol dir que no anem bé. Quan als nostres polítics la gent els ha perdut el respecte i ja ningú fa cap cas de les seves paraules, perquè no se les creu, vol dir que no anem bé.
No sé què passarà amb la sentència del Tribunal Constitucional. Però m'agradarà veure què diran aquests que ara estan tant envalentonats. Plantaran cara de veritat? Tots plegats deixaran de banda les picabaralles de pati d'escola per fer pinya i defensar l'Estatut? Si fos així, la retallada potser acabaria sent positiva. Però, acostumats a sentir-nos víctimes, si no hi ha retallada, contra qui "lluitarem"? Només quedarà seguir fent-ho entre nosaltres mateixos.
Ens queda la societat civil. Fer feina ben feta: a l'escola, a casa, en el món cultural, associatiu, empresarial. Seguir treballant pel país, el nostre, sense enveges ni venjances.
La Catalunya triomfant no la sé veure per enlloc. I ni rica ni plena. Si ens hem de refiar de la classe política actual, dels partits polítics i la gent que viu al seu entorn, ho tenim malament.
Catalunya ha tingut èpoques d'esplendor quan la seva cultura pròpia ha estat "rica i plena" i a cada poble i ciutat hi havia entitats que de forma espontània creaven aquesta cultura. Quan les activitats diverses de caire cultural depenen directa o indirectament dels partits que manen, ja sigui a través de subvencions de la Generalitat o dels Ajuntaments, no anem bé.
Quan institucionalitzem de tal manera les celebracions que només hi participen aquells que hi són convidats pels que manen, o els grups polititzats, vol dir que no anem bé. Quan als nostres polítics la gent els ha perdut el respecte i ja ningú fa cap cas de les seves paraules, perquè no se les creu, vol dir que no anem bé.
No sé què passarà amb la sentència del Tribunal Constitucional. Però m'agradarà veure què diran aquests que ara estan tant envalentonats. Plantaran cara de veritat? Tots plegats deixaran de banda les picabaralles de pati d'escola per fer pinya i defensar l'Estatut? Si fos així, la retallada potser acabaria sent positiva. Però, acostumats a sentir-nos víctimes, si no hi ha retallada, contra qui "lluitarem"? Només quedarà seguir fent-ho entre nosaltres mateixos.
Ens queda la societat civil. Fer feina ben feta: a l'escola, a casa, en el món cultural, associatiu, empresarial. Seguir treballant pel país, el nostre, sense enveges ni venjances.
2.9.09
Visitants amics
Després de l'últim post he entrat a veure, com faig de tant en tant, la procedència geogràfica dels visitants. .
Es tracta d'una setantena de visitants diferents que provenen d'Europa bàsicament, i alguns d'Àsia i d'Amèrica.
La majoria de visites provenen de Barcelona. A continuació d'altres poblacions de Catalunya: Sant Cugat, Girona, Tarragona, Rubí, Hospitalet, Mataró, Catellbisbal, Lleida... En alguns casos, com el de Sant Cugat es tracta, suposo, d'un lector o lectora habitual, per la regularitat de les entrades.
De la resta de l'estat alguna estrada ocasional de Madrid, Castelló, València, Vitòria i Almeria.
A la resta del món tinc lectors habituals a Suïssa, al Líban i al Japó. I entrades ocasionals des de Sant Francisco, Ginebra, Londres, Berlín, Dublín i Suecia (sense que consti la ciutat).
Moltes de les entrades des de zones de parla no catalana no arriben a llegir gairebé res del text. Està clar el desconeixament de l'idioma. Els blogs més importants tenen traductors a l'anglès o a altres idiomes, però a mi em sembla que no em calen.
Tot això que he dit fins aquí és només curiositat. Escrius perquè en tens ganes, però no saps a qui arriba. Excepte en els casos de familiars i amics, el lector de blogs és un ésser anònim a qui et dirigeixes, però de qui no saps què pensa ni perquè et llegeix. Però a cada un d'ells els qui escribim els considerem amics.
Es tracta d'una setantena de visitants diferents que provenen d'Europa bàsicament, i alguns d'Àsia i d'Amèrica.
La majoria de visites provenen de Barcelona. A continuació d'altres poblacions de Catalunya: Sant Cugat, Girona, Tarragona, Rubí, Hospitalet, Mataró, Catellbisbal, Lleida... En alguns casos, com el de Sant Cugat es tracta, suposo, d'un lector o lectora habitual, per la regularitat de les entrades.
De la resta de l'estat alguna estrada ocasional de Madrid, Castelló, València, Vitòria i Almeria.
A la resta del món tinc lectors habituals a Suïssa, al Líban i al Japó. I entrades ocasionals des de Sant Francisco, Ginebra, Londres, Berlín, Dublín i Suecia (sense que consti la ciutat).
Moltes de les entrades des de zones de parla no catalana no arriben a llegir gairebé res del text. Està clar el desconeixament de l'idioma. Els blogs més importants tenen traductors a l'anglès o a altres idiomes, però a mi em sembla que no em calen.
Tot això que he dit fins aquí és només curiositat. Escrius perquè en tens ganes, però no saps a qui arriba. Excepte en els casos de familiars i amics, el lector de blogs és un ésser anònim a qui et dirigeixes, però de qui no saps què pensa ni perquè et llegeix. Però a cada un d'ells els qui escribim els considerem amics.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)