Per raons que no venen al cas, m'he quedat sola a casa amb la Píxel, la gossa d'atura de mitja família, la família que sí que ha anat cap al Passeig de Gràcia. Estic mirant per la televisió la marxa (millor dit, la no marxa) de la manifestació. Un èxit de públic, però una mala jugada del senyor Montilla. La senyera, que tant volia que presidís la manifestació, fa uns minuts, passades les set de la tarda, anava arrugada i arrossegada per terra davant de Presidents de Parlament i de Generalitat, els actuals i els ex.
Les càmeres de TV mostren la capçalera dels Presidents i gairebé mai la capçalera autèntica de la manifestació, els que la varen preparar des de fa tant de temps. Que ningú pensi que si fa una hora la manifestació gairebé no s'ha mogut és culpa de la mala organització dels organitzadors, valgui la redundància. Ja se sap que quan hi ha les autoritats que presideixen el protocol no és el mateix.
Ara, a dos quarts de vuit del vespre, sembla que hi ha gent que ja ha arribat fins a la plaça de Tetuan, mentre la capçalera està mes o menys per Passeig de Gràcia- Diputació, i els que s'han concentrat al Jardinets - una part de la meva família- encara hi són si no s'han desplaçat avall pels carrers paral·lels al Passeig de Gràcia. Una filla que venia d'Igualada, una mica tard i en cotxe, ha decidit de retornar per on havia vingut per la impossibilitat d'aparcar a l'entrada a Barcelona per la Diagonal.
Molta gent, moltes banderes de tota mena, algunes pancartes,famílies, colles d'amics,ambient festiu; molta diversitat i a la vegada la unitat d'anar junts malgrat les diferències.
A la plaça de Tetuan, ja plena de gent, el cor de l'Orfeó Català entona els Segadors. He de dir que no m'agrada que l'himne de Catalunya sigui un cant en contra de... Però avui té el seu sentit, com d'altres vegades al llarg de la història. I em sap greu que torni a ser així.
Comentàvem amb en Jordi la contradicció que suposa que es mantinguin els privilegis de Navarra i alguns del País Vasc i que es negui qualsevol reconeixament a les pecularietats de Catalunya. Caldria explica-ho bé tot això.
Doncs són les vuit i ara sembla que la capçalera està a punt d'arribar al Passeig de Gràcia - Gran Via. La televisió s'ha cansat d'ensenyar els Presidents i ara ja hi ha qui entrevista o demana opinions als que encapçalen pròpiament la manifestació.
Primeres dades de participació: segons la Guàrdia Urbana un milió cent mil persones. Segona Omnium Cultural un milió i mig.
I m'he perdut en directe, mentre escrivia, la dissolució de la capçalera dels Presidents amb la senyera i l'intent d'un noi d'agredir amb una gorra el president Montilla quan ja marxava. I cridòria contra el president. Ara, les vuit i deu, més o menys, la manifestació s'ha alliberat de la Presidència exigida pel senyor Montilla. Potser s'ha cansat d'anar al costat del poble, i en té prou del protagonisme que li ha donat anar junt amb els altres Presidents i gairebé copar les imatges de les càmeres de TV3. A continuació els organitzadors han donat també per acabada la manifestació per la impossibilitat de seguir fins el final i per raons de seguretat.
Com a curiositat ens han ensenyat en Laporta que, evidentment, no anava com un més amb els simpatitzants de Carretero (que han arribat aviat a la Plaça de Tetuan); el senyor Laporta encara anava baixant tranquilament amb els seus amics Passeig de Gràcia avall.
A la Plaça de Tetuan l'Orfeó ha cantat una altra vegada i també s'ha donat per acabada la manifestació. La gent segueix al carrer, amb el caire festiu de la tarda. He localitzat alguns de la família, amb els nens esgotats. S'han retrobat amb amics i han anat a prendre alguna cosa. Els altres no em contesten al mòbil. Finalment em truquen dient que pugen, l'avi, la mare i el petit dins el cotxet. El pare s'ha trobat amb els del seu poble i ha seguit amb ells. El que tots m'expliquin serà una cosa. Allò que diguin avui per ràdios i televisions segurament una altra. La valoració oficial de la Generalitat segurament no coincidirà amb la d'Omnium, els organitzadors, a qui cal felicitar, especialment a la seva presidenta, que se la veia feliç un cop acabat l'acte.
Allò que queda és que una bona part del poble de Catalunya de tarannàs diferents i de diferents ideologies - no només de Barcelona- s'ha manifestat per fer palesa la voluntat de reafirmar que som una nació i que tenim el dret de decidir. Alguns diuen que hi haurà un abans i un després. Cal ser optimistes.
(Fotografies de El Periòdico de Catalunya)