La Mare de Déu de Montserrat

L'any passat vaig parlar de la Corona Literària que l'any 1957, els homes i dones de lletres de Catalunya oferiren a la Mare de Déu de Montserrat, amb motiu del 75è aniversari de la seva coronació com a Mare dels catalans.

Aquest any he triat un dels poemes que formaren part de la Corona Literària. És el meu homenatge a Joana Raspall, la seva autora, que té gairebé cent anys (va néixer el 1913) i és una dona extraordinària.



El vostre nom unit al nom de la muntanya
ajunta cel i terra al cor dels catalans,
i tots creixem pastats a la mateixa entranya
per un destí comú que forgen nostres mans.

Teniu l'etern valor d'un símbol sense tara
perennement dreçat al terme del camí.
L'angoixa té consol quan veu en Vós la Mare;
la ment, si us cerca, rep esclats del flam diví.

El braç és més forçut per conrear la terra
si sap que sou Senyora de la nostra heretat,
i el pit és més ardit per defensar la serra
si us té com a Regina de tot el Principat.

Sou dolça confident d'amor i de sofrença;
la pena més punyent i el goig més pueril
arriben fins a Vos, com una boira immensa
d'encens que us omple tot d'aromes el cambril.

Misteri resplendent! Si jo us pogués conèixer
com Vos em coneixeu! Si el cor no fos petit
i fred i peresós, per saber merèixer
la marca dels qui Vos per vostres heu ungit!

Deixeu-me almenys seguir l'exèrcit que us venera.
Si el pas és vacil·lant, com del pitjor soldat,
que em valgui el vostre nom d'escut i de senyera
per a viure i morir, Verge de Montserrat!


Joana Raspall