Entre els papers curiosos que guardem del nostre avi hi hem trobat alguns programes de l'Orfeó Manresà. El més antic és del 18 d'abril del 1909; un altre remarcable és del 1927, en el 25è aniversari de la fundació de l'Orfeò, on apareixen fotografiats els cantaires. D'altres, també curiosos, encara que no tan bonics, són del 1914 i el 1915.
A gairebé tots hi trobem les lletres de les cançons interpretades per l'Orfeó.
Al programa del 1909, s'afirma que el Concert va dedicat "als senyors Socis protectors i a l'eminent Mestre Joan Lamote de Grignon, baix la direcció del mestre en Joaquim Pecanins, amb la cooperació de la professora de la secció de senyoretes, na Concepció Piniella..."
La Primera part s'inicia amb el Cant de l'Orfeó Manresà, amb lletra d'Àngel Guimerà i música de Casas. Hi trobem també el Brindis de Mozart, amb la traducció de Josep Carner. A la segona part, Les flors de Matj (sic) de Josep Anselm Clavé, i Plany cançó popular musicada per Morera i obres d'Apeles Mestres musicades per Lamote de Grignon al costat d'altres de Molera.
La tercera part, a més de l'Emigrant hi apareixen dues obres de Grieg, una d'elles, La Pàtria nova que clou el programa.
Els cants a la Pàtria hi són ben presents. El Cant de l'Orfeó Manresà, d'Angel Guimerà acaba amb aquesta estrofa:
Cantèm la Pàtria ond nostre cór s'aferra
cantèm el món agermanat
mès per sobre del món hi ha nostra tèrra
cantem la nostra llibertat.
¡Visca la nostra llibertat!
I és especialment actual, ara que es torna a parlar de la imminent sentència del Tribunal Constitucional, la lletra de la cançó Plany que al programa apareix com a popular, i en d'altres llocs és atribuida a Jaume Massó i Torrents.
Catalunya en altre temps
ella sòla's governava
y es fèyen les seves lleys
en sa llengua i no en cap d'altra.
Plora, plora, Catalunya
que ja no't govèrnes ara.
Desde ja fa massa temps
estrangers son qui la manen
y en tèrra estranya's fan lleys
que a la nació són contráries.
Plòra! plòra Catalunya
ja que't doblegues encara.
Eren uns altres temps. Però hi ha actituds entre aquells que manen que no acaben de canviar mai. I hi ha sentiments que cent anys després encara rebroten i tenen plena actualitat. ¿Perquè resulta tant difícil d'encaixar el concepte de nació catalana amb el de sobirania espanyola, com afirma avui el diari parlant de les deliberacions del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut? Per tot això m'ha semblat tan actual el Plany que cantà l'Orfeó l'any 1909.
Nota: Agrairé qualsevol aclariment sobre la paternitat d'aquesta última obra.
El Plany és tan autèntic que cent anys després sembla escrit ahir. Moltes coses han canviat... però seguim vius com a poble, n'estic segur.
ResponEliminaI tant si seguim vius! Això és el què cou a alguns....
ResponElimina