Una trobada a Sant Benet de Bages

Reunir-se una colla a un dels restaurants que es troben a l'entorn de l'antic Monestir de Sant Benet de Bages per dinar no té res d'especial.
Però que es tracti de la trobada de gairebé cent persones d'una mateixa família, fills, néts, besnéts i rebesnéts (més els sobrevinguts) d'una parella casada l'any 1915, ja és un esdeveniment destacable. Ell, en Ramon, morí relativament jove, però la seva muller Teresa morí als 94 anys. En aquell moment tenia 8 fills, 27 néts i, si no recordo malament, 15 besnéts. A dia d'avui, els descendents directes vius -fills, néts, besnéts i rebesnéts- són ja 106, i si hi afegim els sobrevinguts la família suma un total de 135 persones, que no està pas gens malament.

La jornada va ser una festa: retrobada de cosins o de fills de cosins que feia temps que no es veien i que arribaven de llocs diversos: la majoria del Bages, d'altres de la resta de Catalunya, però també de Madrid, Menorca, o de Dublin o del Pròxim Orient... I també festa pels més joves, una trentena, de dotze anys fins a set mesos, molts dels quals no es coneixien pas. Alguns no pogueren assistir-hi per motius diversos, però s'hi sumaren també, d'una manera o altra.

Es penjà una auca que es dedicà a la Teresa quan complí els 90 anys, un arbre genealògic que es remunta fins a principis del segle XVIII, fotografies antigues. I amb un record especial pels qui ja han marxat definitivament, en especial per aquells que segons la lògica humana encara haurien pogut estar entre els assistents.

La família encara és una gran cosa. I la família àmplia també. Malgrat diferències, petites desavinences, dissensions, problemes que comporta la convivència diària. Val la pena de tant en tant trobar-se, i celebrar que es forma part d'uns gran xarxa d'afectes, complicitats de les bones, records, agraïments...

Penso que la família és com un gran paraigua obert sobre tots els membres. A vegades pot haver-hi algun forat a la roba o semblar que no hi cap tothom, però, malgrat això, amb un petit esforç de cadascú, el paraigua ens aixopluga a tots. Potser m'ha vingut al cap aquest símil perquè en Ramon i la Teresa -a la llar dels quals sempre hi havia un plat a taula per qui s'hi presentés- iniciaren l'aventura de formar una família nova a la casa que es coneixia llavors, per la forma de la taulada, amb el nom de la Torre del Paraigua

Dedicat al petit Damià, l'últim arribat a la família, que ha nascut avui.

Tot esperant

Mentre espero una fotografia per poder parlar de la trobada dels Torra del dia 11, algunes reflexions sobre temes d'actualitat, acompanyades d'una fotografia del país vist de lluny.

La manifestació a Madrid contra la Llei d'Avortament. Molta gent, molta gent "normal", famílies, nens... Menys polititzada, em sembla, que d'altres vegades. Seny entre els organitzadors. Allò que més em dol d'aquesta nova llei és la frivolitat amb què es tracta l'avortament en noies menors. El paper dels pares, no sempre fàcil en aquets temes, és primordial. Els que hem estat relacionats amb gent jove sabem de què parlem. Els embaraços no desitjats a aquestes edats són normalment fruit de conductes de risc. I em sembla un greu error que a vegades, des de les pròpies administracions educatives, només s'informi i no s'eduqui en temes tant delicats com són les relacions sexuals. Perquè afecten allò de més intim que hi ha en l'ésser humà i de més preuat - sentiments, donació- i cal una delicadesa i un respecte que tantes vegades falta.

Cas Millet. Em sembla que els advocats estant fent una bona defensa... L'altra cosa és si se la mereixen... I això no ho acaba d'entendre la gent del carrer. Hi ha una ignorància entre els ciutadans -jo m'hi incloc- de tot allò que fa referència a les lleis que tenim. I una certa tendència a que cadascú vulgui aplicar la llei com li sembli i es quedi amb allò tan obvi de què qui la fa la paga. I les "argúcies" jurídiques no s'entenen i encara que siguin legals es consideren injustes. Legalitat i justícia, que no sempre van de bracet. Com que poder comptar amb els serveis d'un bon bufet d'advocats no està a l'abast de qualsevol, aquí tenim el greuge comparatiu: segons qui va a la presó per poca cosa i en canvi hi ha qui no hi posa els peus o tarda a posar-los-hi. Veurem com continua el cas. Perquè veure com acaba no sé si ho arribarem a veure...

Diaris digitals. Aquests dies he entrat a tafanejar a alguns diaris digitals, de tendències diverses. M'avergoneixen la major part dels comentaris que apareixen al final dels articles. Més d'una vegada he marcat un comentari com a inconvenient, però caldria fer-ho a la immensa majoria: són insultants, o intransigents amb l'opinió dels altres... A sobre es juga amb l'anonimat. Alguna cosa caldria fer al respecte...

I espero poder-vos explicar aviat la festa del dia 11.

Llibres amb història XII: Cementiri d'Estels

Fa uns dies em va arribar, per correu, comprat per Internet a una llibreria de vell, un exemplar del llibre de poemes Cementiri d’estels, obre de l’autor manresà Ferran Puigdellívol i Corrons. Està enquadernat en rústica. A la portada hi ha una vista de Manresa des de prop de l'ermita de la Guia dibuixada per l'artista manresà Joan Vilanova. Una de les cases que s'endevinen al costat de la Cova de sant Ignasi fou la llar del poeta.

El llibre l’edità la família de l’autor a Manresa, a la Impremta de Sant Josep, l’any 1982. L’edició va anar a cura d’una neboda del poeta, Montserrat Torra i Puigdellívol.

Quan el llibre es publicà, la nostra mare -germana del poeta- ens en dedicà un exemplar a cada un dels fills i a cada un dels néts que tenia en aquell moment. I ens en quedarem alguns exemplars més per poder-los oferir com a obsequi a amics que pensàvem que podrien apreciar-lo.

Fa poc vaig pensar que m’agradaria regalar aquest llibre una poetessa de les Terres de Ponent, però que ja no podria fer-ho perquè no me’n quedava cap. I vaig decidir d’anar buscant per les llibreries de vell aquells exemplars que algú havia rebutjat o que mai s’havien venut. Una germana meva s’hi va sumar i ja n’hem recuperat dos.

El que tinc al davant ha necessitat una mica de neteja. Quan em va arribar tenia l’esperança de saber en quines mans havia estat, però no va ser així: ni un nom, cap signatura. Només la portada ben enfosquida per la pols que el temps i la descura hi varen acumular. Sembla més un exemplar que es va passar molt de temps abandonat sobre una taula d’una llibreria o d’un magatzem, que no pas col•locat cuidadosament en un prestatge, -una postada com diem alguns manresans- al costat dels seus companys de lleixa en una biblioteca familiar. Primerament, doncs, calgué rentar-li la cara amb una bona goma d’esborrar fins a deixar el llibre una mica més presentable.

El Ferran Puigdellívol nasqué l’any 1919 i morí tuberculós l’any 1941, als vint-i-un anys. Fill i l’hereu d’una família pagesa, la terra no l’atreia gens. Des de petit llegia molt i aviat va tenir una cultura que no es corresponia a la seva edat. Als setze anys, el febrer del 36, va ser administrador de les Festes de la Llum a Manresa. Això li permeté de dur a terme una gran il•lusió: la celebració d’uns Jocs Florals Infantils i de conèixer escriptors barcelonins, entre ells Josep Maria Folch i Torres, amb qui mantingué una bona relació durant anys.

La guerra- que juntament amb la malaltia i l’amor són temes centrals dels seus poemes- la passà a Manresa, amb dos intents de fugir-ne que no reeixiren. Acabada la guerra, apareixen símptomes de tuberculosi i el pressentiment de la mort. Era inquiet, molt sensible i apassionat. Estimava i es feia estimar.

El llibre recull tres-cents cinquanta poemes. El primer és de l’any 1932, quan tenia tretze o catorze anys. L’últim de l’octubre de 1940. Heus aquí un de breu:

PLUJA
(Assaig)

Ha plogut
en les profundes soledats dels arbres.
Tots els ocells han traspassat les boires.
I ara, en la calma, s'ou el so d'aram litúrgic,
de les esquelles que ploren.

Setembre 1937

Rentar-se'n les mans

Segueixo fent-me preguntes al voltant del cas Millet. I a partir d'ara no tornaré a parlar-ne. La frase feta rentar-se'n les mans (segons el diccionari també rentar-se’n les mans com Pilat) vol dir defugir-ne la responsabilitat d'un acte.

Tinc la impressió que en el tema Millet durant molt de temps hi ha hagut persones que se n'han rentat les mans. Tots aquells que no varen dir res tenint indicis, encara que lleus, que hi havia coses que es feien malament. D'altres, però, estaven ben refiats de la honestedat del senyor Millet i ni se'ls acudia de qüestionar la seva persona. És difícil aquest tema. Potser massa gent ha mirat cap a una altra banda. Quants, segons vagin passant dies i mesos, es veurà que se n'han rentat les mans en el l'afer Millet?

Però tenim d'altres camps on és habitual el rentar-se'n les mans. Què succeeix quan les administracions o els polítics passen de puntetes per un terreny que es veu prou que és relliscós? No se n'han rentat les mans, tots plegats, pel què fa el tema dels encàrrecs per part d'alguns membres del Govern d'informes no necessaris? Algú assumeix responsabilitats? Certament,no. I seria una bona notícia si algú les assumís: portada a tots els diaris.

Això de "rentar-se’n les mans" deu ser inherent a la naturalesa humana. En català en tenim una colla d’expressions que van en la mateixa direcció, encara que no en siguin sinònims: el que no es cogui per tu deixa-ho cremar, no et fiquis allà on no et demanen (que a voltes pot ser una expressió ben encertada si vol dir no fer el xafarder o no fer-se l'interessant) o bé el més explícit i més nociu no et compliquis la vida!

Fa pocs dies he sentit una altra expressió bíblica, en boca de l'inquiet -pels canvis de partit- Àngel Colom: Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Què vol dir? Que tothom rebia diners del senyor Millet? I que ara els anirem a buscar un per un per veure qui en va sortir beneficiat i l'acusarem? De què? D'haver rebut uns diners que ell pensava que tenien una procedència legal? O insinuarem que ja sabia que eren diners "bruts"? Les insinuacions, de fet, ja han començat. S’hi ha afegit el propi President de la Generalitat en un acte del seu partit, dirigint-se, és clar, cap a partits rivals.

Si fins ara molts se n'havia rentat les mans, ara es passa a insinuar que tots els contraris les tenen brutes. El cas Millet s'està convertint en una mena d'arma vincladissa dels uns contra els altres en el camp polític, cultural i cívic.

Quins mesos que ens esperen!!