Però que es tracti de la trobada de gairebé cent persones d'una mateixa família, fills, néts, besnéts i rebesnéts (més els sobrevinguts) d'una parella casada l'any 1915, ja és un esdeveniment destacable. Ell, en Ramon, morí relativament jove, però la seva muller Teresa morí als 94 anys. En aquell moment tenia 8 fills, 27 néts i, si no recordo malament, 15 besnéts. A dia d'avui, els descendents directes vius -fills, néts, besnéts i rebesnéts- són ja 106, i si hi afegim els sobrevinguts la família suma un total de 135 persones, que no està pas gens malament.
La jornada va ser una festa: retrobada de cosins o de fills de cosins que feia temps que no es veien i que arribaven de llocs diversos: la majoria del Bages, d'altres de la resta de Catalunya, però també de Madrid, Menorca, o de Dublin o del Pròxim Orient... I també festa pels més joves, una trentena, de dotze anys fins a set mesos, molts dels quals no es coneixien pas. Alguns no pogueren assistir-hi per motius diversos, però s'hi sumaren també, d'una manera o altra.
Es penjà una auca que es dedicà a la Teresa quan complí els 90 anys, un arbre genealògic que es remunta fins a principis del segle XVIII, fotografies antigues. I amb un record especial pels qui ja han marxat definitivament, en especial per aquells que segons la lògica humana encara haurien pogut estar entre els assistents.
La família encara és una gran cosa. I la família àmplia també. Malgrat diferències, petites desavinences, dissensions, problemes que comporta la convivència diària. Val la pena de tant en tant trobar-se, i celebrar que es forma part d'uns gran xarxa d'afectes, complicitats de les bones, records, agraïments...
Penso que la família és com un gran paraigua obert sobre tots els membres. A vegades pot haver-hi algun forat a la roba o semblar que no hi cap tothom, però, malgrat això, amb un petit esforç de cadascú, el paraigua ens aixopluga a tots. Potser m'ha vingut al cap aquest símil perquè en Ramon i la Teresa -a la llar dels quals sempre hi havia un plat a taula per qui s'hi presentés- iniciaren l'aventura de formar una família nova a la casa que es coneixia llavors, per la forma de la taulada, amb el nom de la Torre del Paraigua
Dedicat al petit Damià, l'últim arribat a la família, que ha nascut avui.
Benvingut Damià, tot i que a la trobada ja hi eres;-) Per cert, quan dius Londres, no vols pas dir Dublín?
ResponEliminaLali
Sí que hi era, però estava amagat, encara, i depenia de la mare. Li faltava l'autonomia per a ser-hi comptat com un assistent més.
ResponEliminaMolt ben trobat el símil de la Torre del Paraigua. I molt bé tot aquest recordatori de la cosinada. I felicitats al Damià i als seus pares!
ResponElimina