28.1.10

Montserrat Sarto Canet, in memoriam

Montserrat Sarto Canet, catalana de naixement, madrilenya d'adopció i coneguda arreu del món per la seva tasca a favor de la lectura infantil i juvenil, morí, als noranta anys, l'últim dia de l'any 2009 a Madrid, on vivia des de finals de la guerra civil. Ahir, a la seva parròquia madrilenya, hi va haver el funeral. Molt encertada la semblança que d'ella va fer el rector. Aquest coneixia de feia molts anys la Montserrat, la traductora al castellà  de llibres infantils catalans, entre ells el conegut Rovelló de Josep Vallverdú.


La Montserrat, amb sang aragonesa i catalana, i de qui he parlat indirectament en dues ocasions, fou una gran persona. Dona de  caràcter fort i a la vegada molt sensible i afectuosa, va haver de lluitar contra el criteri del seu pare que, de joveneta, la volia dedicada, com era corrent a l'època, a tocar el piano, pintar i poca cosa més. Aconseguí el títol de periodista, sense el coneixement patern, exercí càrrecs importants a l'Acció Catòlica i des de ben jove tingué idees clares sobre la importància de la lectura en l'educació de nens i adolescents. Tossuda i convincent a la vegada, sabé engrescar els que tenia al seu voltant en veritables aventures culturals, més enllà d'afinitats ideològiques. No dic que no tingués defectes, però les virtuts els superaven amb escreix. Els amics i amigues que tenia -que té- eren innombrables. Provenien tant del camp de diverses organitzacions d'Església com de diferents àmbits culturals. Durant molt de temps l'acompanyà en aquestes aventures la seva amiga madrilenya Carmen Olivares.

Val a dir que eren, les dues, dones d'una extraordinària generositat. En podrien donar testimoni les persones que les varen  ajudar a casa seva. Especialment la noia que va estar amb elles al final de la vida de la Carmen i gairebe fins el final de la vida de la Montserrat. Si aquesta noia i la seva família varen poder tornar al seu país i fer-s'hi una casa i viure amb tranquilitat, va ser gràcies a la generositat callada de les dues amigues.  Fa temps, un estiu, ens varen convidar a nosaltres i a  alguns dels nostres fills i nebots a passar amb elles quinze dies a Suissa, en una casa a dalt de les muntanyes en un paisatge meravellós.


La Montserrat tenia una gran intel·ligència. Ella ho sabia i la va posar sempre al servei del bé. Una de les primeres aventures  que emprengué, aquesta amb la seva amiga Carmen, fou la creació a Madrid de Talentum, la primera llibreria dedicada a llibres infantils i juvenils de tot l'Estat espanyol. En aquest cas va convèncer a Jesús de Polanco que la idea era bona i rendible. I la llibreria va viure durant una colla d’anys portada directament per Carmen Olivares, i indirectament per la Montserrat.


Un altre camp en el que va deixar la seva empremta va ser en el de les revistes infantils i juvenils. Va iniciar un suplement del diari Ya, el Mini Ya, dedicat a nens  i adolescents. Abans havia dirigit  Volad ja l'any 1948, també  Genial; més endavant, l'any 1977,  fou la directora de  Gesto i  posteriorment de Supergesto, revistes  de les Obres Missionals Pontifícies. Aquestes dues encara avui tenen molta vida.  Durant les  vacances de Nadal, tornant de la neu amb un fill i un nét, varem apropar-nos a  Santuari de Queralt. Allà, el visitant podia trobar a la venda  la versió catalana de Gesto i Supergesto. L'important és que ella creava una empresa, una revista, el què fos, i  buscava col·laboradors que s'engresquessin amb la tasca.  Ella quedava en segon terme... i començava a posar en solfa  la següent idea que li rondava pel cap.

L'Animació a la Lectura va ser una de les seves últimes empreses. Va  crear un mètode perquè d'una manera lúdica els nens i adolescents agafessin gust a la lectura a través d'estratègies diverses i es convertissin en lectors. L'Associació Estel, que ella va crear,  promou aquest mètode. Va escriure dos llibres sobre el tema. El primer l'any 1984, Animación a la lectura. Para hacer al niño lector. El segon, una reedició del primer, ampliat, publicat l'any 1998, quan ja tenia gairebé vuitanta anys,  titulat Animación a la lectura con nuevas estratégias, amb un pròleg de José Antonio Marina. La traducció del llibre s'ha fet al japonès, al coreà; a Mèxic i a d'altres llocs d'Amèrica segueixen amb gairebé "devoció" aquest mètode d'educació lectora.


Ja he parlat al principi de les traduccions al castellà d'obres catalanes. Va mantenir molt bona relació amb el senyor Andreu Dòria, el fundador de l'editorial La Galera, una gran persona, i amb  Josep Vallverdú, de qui va traduir, entre d'altres obres, Rovelló, amb el nom de Polvorón. Mai, però, es va atrevir a traduir ella al català  les seves pròpies obres. Quan li preguntava perquè no traduïa  Animación a la Lectura sempre em deia que respectava massa el català i que, amb tants anys vivint a Madrid, ja no en sabia prou per fer una traducció acurada.

Ens va cridar l'atenció que a l'esquela madrilenya constés com a "Excelentísima Señora". No sabíem que aquest és el tractament que reben  els qui han obtingut la “Encomienda de Alfonso Décimo el Sabio”, com era el seu cas. Al seu funeral varen repartir un punt de llibre molt bonic, amb la fotografia que acompanya aquestes ratlles i amb una frase de  la Bíblia que ella mateixa havia triat per quan es morís i que en certa manera explica allò que havia mogut la seva vida i  allò que ara deu viure en plenitutd "Al que me ha dado la sabiduria, glorificaré." Eclesiàstic 51, 17

He parlat d'ella a :
http://espiria11.blogspot.com/2009/11/llibres-amb-historia-xiii-petits-contes.html 

http://espiria11.blogspot.com/2009/02/el-26-de-gener-es-va-presentar-el.html

i a Internet podeu trobar-hi nombroses entrades amb el seu nom.

24.1.10

La presa de pèl de l'augment de les pensions

Que malament deuen estar les arques de l'Estat que aquest any als pensionistes -al menys a alguns- tot i que pel proper any 2010 la pensió els ha augmentat un 1%, cobraran menys que l'any passat!! Aquesta paradoxa  és deguda a  l'augment del percentatge de retenció de l'IRPF. Ara bé, no us penseu que el full que envien als pensionistes sempre els expliquin clarament aquest fet.

En el cas dels funcionaris, més d'un quedarà perplex en rebre la notificació: informen de l'augment  d'un 1% respecte a l'import de la pensió de l'any 2009; apareix l'"importe íntegro mensual" cobrat l'any passat i a continuació l'"importe íntegro mensual" que es cobrarà aquest any (que inclou aquest 1%), i l'"importe líquido mensual" de l'any 2010 (un cop feta la retenció del IRPF) . Però l'"importe  líquido mensual" de l'any passat no consta enlloc, perquè no es pugui fer la comparació ja que la quantitat que realment es cobrarà aquest any  és lleugerament inferior  a la cobrada l'any passat! I com que no consta quina és  la retenció que apliquen no s'enten gairebé res. Sembla més aviat  una presa de pèl o una broma de mal gust.

Amb tot això, de moment l'Estat s'estalviarà alguns calerons.A algunes persones pot ser que en el moment de fer la declaració de renda aquests diners que ara els retenen de més els siguin retornats, però ja s'espavilarà l'Administració per fer arribar al públic en general que no cal que declarin si no hi estan obligats... amb la qual cosa algunes d'aquestes retencions fetes a l'inici d'any es quedaran a les arques de l'Estat. O molts pensionistes hauran de pagar a un especialista perquè els faci la declaració de renda, amb la qual cosa ja es gastaran els diners que els haurien de retornar. Malgrat tot, per dignitat, caldria que la fessin.

La veritat, és força lletja aquesta manera de fer les coses. S'agrairia una mica més de sensibilitat...

19.1.10

La tira de Calvin: maneres de reclamar afecte

No sé si tots els possibles lectors d'aquest post coneixen la tira del Calvin i Hobbes.
M'imagino que qui més qui menys llegeix de tant en tant La Vanguardia, encara que no en sigui lector habitual, i potser s'ha fixat en aquesta tira de Bill Waterson.

En Calvin és un desastre de nen: mal alumne a l'escola, impertinent, trapella, mentider, molts cops enfadat amb els qui l'envolten... I molt intel•ligent i imaginatiu. El seu amic és Hobbes, el seu tigre de peluix, convertit per la imaginació del Calvin en un tigre real, company de trifulgues, entremaliadures i malifetes. Hi ha un pare i una mare, però apareixen sempre més o menys (més aviat més) "atrafegats": el pare mirant la tele o llegint el diari; la mare, a la cuina o trastejant. O anant-se'n tots dos a la nit i deixant al Calvin amb la "cangur". He pensat moltes vegades que mai he vist, a les vinyetes, ni un gram d'afectuositat, de tendresa, dels pares cap al fill.

Aquesta vinyeta que avui poso al post m'ha fet pensar. Perquè això que afirma el Calvin, de manera expressa, -la paradoxa que quan s'enfada i diu que odia a tot el món vol dir que està reclamant afecte, i que ningú se n'adona- és allò que sempre penso quan el llegeixo: a aquesta criatura li falta "falda": vull dir petons i abraçades i haver estat als braços o a la falda del pare, mare, avi o àvia, al menys de tant en tant, durant aquesta seva curta vida. És una vinyeta en la que ni tant sols hi apareix Hobbes. És el símbol de la soledat total d'un nen. Al menys de la seva soledat emocional.

Els pares joves d'avui acostumen a mostrar molt més l'afecte als seus fills que els de generacions anteriors; la diferència potser es nota més en les paraules, ara més afectuoses que anys enrere ( com diu en Jordi ara tots els nens es diuen "Carinyo"). Potser per això el cas del Calvin encara crida més l'atenció.

Quan algun dels meus néts o nétes està una mica emmurriat, de mal humor o fent la vida impossible a tots els del voltant, procuro dedicar-li una mica més d'atenció i xerrar amb ell o ella per si m'expliquen què no ha anat bé aquell dia. I, si encara en té l'edat, una mica de falda acostuma a ajudar. Potser per a compensar les vegades que, com a mare atrafegada, no me'n vaig adonar que era una mostra d'afecte allò que reclamaven els fills quan intentaven cridar la meva atenció "portant-se malament".

Val a dir que aquest  mostrar el mal humor, "l'odi a la humanitat", quan es troba entre els adults, sol tenir igualment la mateixa finalitat inconscient: reclamar una mica més d'atenció i amor per part dels qui els envolten, que a vegades anem, també, massa atrafegats.

16.1.10

Llibres amb Història XV: Memòria d' Antoni de Martí, a Cavanillesia

Cavanillesia (1928-1932) fou la primera revista científica de botànica editada a Espanya. Els seus creadors foren Pius Font i Quer juntament amb Josep Cuatrecases i Arumí i  Carles Pau. Pius Font i Quer, nascut a Lleida l'any 1888, visqué durant la seva juventut a Manresa, on participà activament en la vida cultural ciutadana. Fou soci fundador del Centre Excursionista de la Comarca de Bages; segurament al Centre el devia conèixer el meu avi . Després passà a viure a Barcelona. Fou botànic, farmaceutic militar i quimic. Va ser professor de farmàcia i botànica a la Universitat de Barcelona i professor a L'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona. Organitzà i dirigí l'Institut Botànic de Barcelona i fundà a la mateixa ciutat el Jardí Botànic.

Cavanillesia s'imprimí a la Impremta de Sant Josep, de Manresa. Conservem algunes cartes  de Pius Font i Quer dirigides a l'avi, l'impressor Ramon Torra. En una d'elles, del 6 d'octubre de 1932, parla del pressupost pel facsímil de "Martí, guardat com l'or!". Es tracta de  la Memòria sobre el sexe i fecundació de les plantes del tarragoní Antoni de Martí  Franquès, publicat per primera vegada l'any 1791 a Barcelona, i, en una una edició facsímil, a la segona part del volum V de Cavanillesia el dia 31 de desembre de 1932,( http://bibdigital.rjb.csic.es/spa/Libro.php?Libro=811&Pagina=68 ), per commemorar el centenari de la mort "d'aquell preclar home de ciència català".  D'aquest facsímil  en tinc un exemplar a casa, heretat del pare, enquadernat amb tapes dures, de color granatós. Porta la signatura de Albert Torra amb data 29-12-34. I amb el número 30 de la seva biblioteca personal.

Antoni de Martí i Franquès, nasqué a l'Ardenya l'any 1750, i visqué a Altafulla i posteriorment a Tarragona. Tot i que estudià alguns anys a Cervera, és considerat un autodidacta. Morí a Tarragona l'any 1832. Fou un científic molt ben considerat a Europa, on tenia molts amics. Destacà en els camps de la Meteorologia, la Química, la Física i la Botànica. Va col•laborar amb les expedicions franceses que mediren l'arc meridià al seu pas per les terres tarragonines. Fou soci de la l'Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona i soci lliure de la Real Academia Médico-Práctica de Barcelona, on llegí aquesta Memòria de la qual ara parlem. També formà part de la Sociedad Económica de Amigos del País, de Tarragona. Fou també un hisendat, molt lligat a la terra, un científic, però també un home pràctic, que buscava la manera d'aplicar els seus coneixements a l'agricultura, per exemple, com passa en el treball que ara ens ocupa.

La Memòria explica els seus experiments i observacions sobre els sexes i la fecundació de les plantes. Els experiments els fa a la seva casa a Altafulla, primer amb el "cañamo", després amb la "espinaca", la "calabacera de bonetillo", també amb la "sandia"...A mi m'ha cridat l'atenció el detall amb què explica tots els passos dels experiments i sobretot la forma amb què parla de les plantes, com a éssers vius que són, amb una delicadesa que sembla que estigui parlant d'animalons o de persones... Explica: "Tenia yo una hembra solitaria, cuyos pistilos se mantuvieron largos por mucho tiempo sin dar señal alguna de producción, visitabala frecuentemente..." En un altre moment diu "...llevé al punto de contacto la punta del alfiler ...que se hallaba con una porción casi imperceptible de polvo; al dia siguiente se dexaron ver algunos indicios del acto conyugal..." en un altre lloc: "¿Hubieran celebrado sus bodas aquellos pistilos, si les hubiese aplicado algún grado más de calor...?" Després dels seus experiments deixa clar que " es indispensable o preciso el polvo masculino para poder dar frutos o simientes los pistilos de las hembras."

Per a mi, aquest facsímil, per la seva història, és tota una joia.









8.1.10

Arquitecte o bomber?

Els Reis, com cada any, s'han passat. Petits i grans estan contents, tot i que hi ha qui troba que té poca cosa, o que allò que li han portat no era exactament allò que volia...

Avui, després d'haver-nos proposat per l'any que ve de demanar-los -com cada any- que no es "passin" amb els regals pels petits, un cop llençats papers i cartrons i endreçada la casa, retornem a la normalitat.

He llegit coses pendents, entre elles un article al blog Asuntos exteriores de la periodista Rosa Massagué, titulat Arquitecte Delors, sobre la Unió Europea. Mentre el llegia m'he preguntat quants dels catalans, dels espanyols, es senten més europeus que espanyols o catalans. Quants es senten -o ens sentim- ciutadans de la Unió Europea abans que ciutadans de Catalunya o que ciutadans d'Espanya. O quants pensen -pensem- que ser ciutadans catalans, o ciutadans espanyols, vol dir, també, sentir-nos companys de camí de francesos, romanesos, alemanys, grecs... Em sembla que ben pocs. Encara pesen massa les fronteres, malgrat no ens demanin el passaport per creuar-les (però sí que les pot tancar un país unilateralment com ha fet avui França amb la de la Jonquera a causa de la neu).

No sembla que cap dels polítics europeus actuals es distingeixi pel seu tarannà europeista, en el sentit més ampli del terme. I és una llàstima. Europa pot acabar perdent qualsevol pes en el món actual. La crisi pot deixar-nos a tots plegats fora de joc, entre un Obama que sembla que no necessiti per a res la vella Europa i les joves -tot i que algunes tenen cultures mil•lenàries- potències emergents, Xina, Brasil i India, que trenquen esquemes i es transformen sense complexos.

Delors, a l’entrevista que comenta Rosa Massagué, afirma que, a diferència del què havia passat en d'altres èpoques, a la Unió Europea hi ha bombers, però no arquitectes. Que Zapatero no serà un arquitecte és evident, tot i que va prometre treballar perquè Europa tingui una economia cada cop més productiva, més innovadora i més sostenible... Pobre Europa si s'ha de refiar de la feina d'en Zapatero! Més val que no treballi gaire... Ja ha rebut crítiques per totes bandes. Entre d'altres coses li han dit que si vol que facin cas dels seus consells ha de dir coses creíbles. Em sembla, però, que ni tant sols serà un bon bomber. Esperem que després dels seus mesos com a President de torn de la Unió Europea aquesta no acabi malmesa per l’aigua de les mànegues del President espanyol.




1.1.10

Per començar bé l'Any Nou, un poema


Variacions en el tema de la llum en el Gènesi
per David Jou i Mirabent, científic i poeta





Al principi, Déu pensà en un Amor més gran que cap cel i que cap terra.
I va dir: “que sigui la llum” per a il·luminar-lo.
I el pensament de Déu es va fer llum, intuïció fulgurant, equació única i suprema.

I la llum, com una aigua turbulenta, no era només llum, sinó també temps i espai, matèria i antimatèria, escalfor i expansió, tot el que calia per fer, de mica en mica, àtoms i galàxies, estrelles i planetes, vida i intel·ligència.

I Déu pensà que ja podia descansar, que la llum s’aniria desplegant davant seu en una multitud innombrable d’estrelles i de vides que tard o d’hora arribarien a l’amor que Ell havia imaginat.

Però va arribar la intel·ligència i, més que d’amor, es va encendre de protesta, d’orgull, de rapacitat i de llunyania.

I Déu va saber que ja no podria descansar, que hauria d’escoltar molts plors, consolar moltes ànimes, acompanyar moltes solituds i compadir moltes derrotes.

Que bell seria descobrir l’equació primordial, la sintonia sorprenent de les seves constants i les seves condicions inicials amb l’existència de la vida!

Però, tot i això, la raó de l’univers estaria més enllà dels nombres, en l’Amor -la Raó misteriosa, potser, dels orígens-.

M'ha semblat un poema prou profund i optimista  -situa l'Amor als origens de la Creació i per tant del temps- apropiat pel dia d'avui, quan s'inicia una nova dècada i un nou any.

A tots els lectors ocasionals o habituals: Molt Bon Any 2010!!