La tira de Calvin: maneres de reclamar afecte

No sé si tots els possibles lectors d'aquest post coneixen la tira del Calvin i Hobbes.
M'imagino que qui més qui menys llegeix de tant en tant La Vanguardia, encara que no en sigui lector habitual, i potser s'ha fixat en aquesta tira de Bill Waterson.

En Calvin és un desastre de nen: mal alumne a l'escola, impertinent, trapella, mentider, molts cops enfadat amb els qui l'envolten... I molt intel•ligent i imaginatiu. El seu amic és Hobbes, el seu tigre de peluix, convertit per la imaginació del Calvin en un tigre real, company de trifulgues, entremaliadures i malifetes. Hi ha un pare i una mare, però apareixen sempre més o menys (més aviat més) "atrafegats": el pare mirant la tele o llegint el diari; la mare, a la cuina o trastejant. O anant-se'n tots dos a la nit i deixant al Calvin amb la "cangur". He pensat moltes vegades que mai he vist, a les vinyetes, ni un gram d'afectuositat, de tendresa, dels pares cap al fill.

Aquesta vinyeta que avui poso al post m'ha fet pensar. Perquè això que afirma el Calvin, de manera expressa, -la paradoxa que quan s'enfada i diu que odia a tot el món vol dir que està reclamant afecte, i que ningú se n'adona- és allò que sempre penso quan el llegeixo: a aquesta criatura li falta "falda": vull dir petons i abraçades i haver estat als braços o a la falda del pare, mare, avi o àvia, al menys de tant en tant, durant aquesta seva curta vida. És una vinyeta en la que ni tant sols hi apareix Hobbes. És el símbol de la soledat total d'un nen. Al menys de la seva soledat emocional.

Els pares joves d'avui acostumen a mostrar molt més l'afecte als seus fills que els de generacions anteriors; la diferència potser es nota més en les paraules, ara més afectuoses que anys enrere ( com diu en Jordi ara tots els nens es diuen "Carinyo"). Potser per això el cas del Calvin encara crida més l'atenció.

Quan algun dels meus néts o nétes està una mica emmurriat, de mal humor o fent la vida impossible a tots els del voltant, procuro dedicar-li una mica més d'atenció i xerrar amb ell o ella per si m'expliquen què no ha anat bé aquell dia. I, si encara en té l'edat, una mica de falda acostuma a ajudar. Potser per a compensar les vegades que, com a mare atrafegada, no me'n vaig adonar que era una mostra d'afecte allò que reclamaven els fills quan intentaven cridar la meva atenció "portant-se malament".

Val a dir que aquest  mostrar el mal humor, "l'odi a la humanitat", quan es troba entre els adults, sol tenir igualment la mateixa finalitat inconscient: reclamar una mica més d'atenció i amor per part dels qui els envolten, que a vegades anem, també, massa atrafegats.