He tingut la sort de tenir tracte al llarg de la meva vida amb gent extraordinària, a qui estimo i he estimat : professors i professores al batxillerat i a la Universitat –de jove i de gran-; companys i companyes de feina a escoles i instituts; metges que varen trepitjar casa nostre durant molt de temps per malalties de grans i petits; persones que ens han ajudat a casa a cuidar també petits i grans, tots d’una gran qualitat humana…
Avui vull retre el meu petit homenatge a una d’aquestes persones extraordinàries: el metge Selga. En primer lloc per amic del pare: havien estat de la Colla del Llamp, una veritable colla d'amics, de la qual algú n’hauria de fer una petita història algun dia; eren orfeonistes, fejocistes, havien coincidit a l'Institut, en cursos diferents; i el nostre pare i el germà del metge Selga, l’Iscle, havien estat junts durant molt de temps durant la guerra, ells dos passats junts a l’altra banda, mentre el metge Selga no es va moure de Catalunya (aquelles paradoxes de la guerra!). En segon lloc per ser el nostre pediatre i, en tercer lloc, perquè en algun moment especialment crític, fou metge també d’un dels nostres fills quan ja no vivíem a Manresa.
A casa encara es guarden les seves receptes de quan érem petits. I recordo el seu consultori al carrer del Born -anar-hi era com una festa- i les seves visites a casa, a la carretera de Cardona. Amb la seva cara rodona, els ulls vius, el somriure sempre present i el seu cabell encara mig roig. Com que els refredats, mals de coll i manca de gana eren un problema en alguns dels germans va recomanar als pares que anessin a estiuejar a Calders. Allà hi som des del 1947. I allà guardem entre d'altres coses la documentació mèdica de la família. Un cop casats i a Barcelona ens va recomanar un pediatre, el doctor Altirriba, que havia estat ajudant seu a Manresa, que va morir ben jove.
Va haver-hi una temporada especialment dura a la nostra família quan va coincidir un tràgic accident de cotxe amb la malaltia llavors encara no ben diagnosticada d’un fill de menys d'un any. Per circumstàncies diverses, que no venen a tomb, vaig tornar a tenir relació amb el metge Selga com a pediatra d'aquest fill petit. I recordo llargues converses amb ell: sobre la deshumanització de la medicina (per exemple no deixar que les mares es quedessin amb els fills de mesos internats a l’hospital), sobre les “plagues” de cada època: la tuberculosi que durant molt temps se’n va endur tantes persones joves – la seva mare, el nostre oncle Ferran Puigdellívol-; i deia, actualment la plaga és la carretera, ja que a tantes famílies, i ho deia per experiència, els accidents estan fent mal de veritat. Recordo com parlava dels seus estimats néts…
Ell feu la presentació del llibre de poesies de Ferran Puigdellívol i Corrons, Cementiri d'Estels, editat per la nostra germana Montserrat. Va parlar de la tuberculosi, del temps de guerra, dels que es passaven i dels que es quedaven, de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i de poesia entre moltes d'altres coses. Després varem seguir la tertúlia al restaurant Els Torrents. Ens trobàvem, també, alguna vegada als Arxius on ell cercava informació sobre avantpassats membres de la seva família. Nosaltres també de la nostra.
Ell feu la presentació del llibre de poesies de Ferran Puigdellívol i Corrons, Cementiri d'Estels, editat per la nostra germana Montserrat. Va parlar de la tuberculosi, del temps de guerra, dels que es passaven i dels que es quedaven, de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i de poesia entre moltes d'altres coses. Després varem seguir la tertúlia al restaurant Els Torrents. Ens trobàvem, també, alguna vegada als Arxius on ell cercava informació sobre avantpassats membres de la seva família. Nosaltres també de la nostra.
Cada cop que se li retia un homenatge públic al doctor Selga hi hem estat presents. Després de l'acte a l’Ajuntament de Manresa amb motiu dels seus noranta anys, quan ja gairebé no hi quedava ningú, ens varem apropar a saludar-lo i en Jordi li va preguntar si hi havia alguna cosa que encara li agradaria de fer o de ser. I va contestar ràpid: I tant! Astronauta! Una mostra de l’amplitud dels seus interessos i de la seva joventut d’esperit.
Em sembla que l’última vegada que vaig parlar amb ell va ser en una petita tertúlia que hi va haver un vespre durant l’exposició Cultura Impresa a Manresa, al Casino, a partir del llegat a la ciutat del nostre pare, a l’abril del 2006. Ja se’l veia gran, però encara amb molta vitalitat: recordava com la Rosalia, des de la Llibreria Torra que hi havia al Born, davant per davant amb el consultori, li reservava llibres que pensava que li podien interessar…
El dia del seu funeral no vaig poder-hi ser. Una visita programada a l’hospital m’ho va impedir! Des d’aquí el meu condol a la família per la pèrdua, però també la meva felicitació per haver pogut gaudir d'un espòs, un pare i un avi com ell. I el meu record entranyable, el meu agraïment i la meva oració per l'estimat metge Selga.
Per si en voleu saber més coses:
http://www.comb.cat/cat/comb/publicacions/memoria/selga.pdf
Per si en voleu saber més coses:
http://www.comb.cat/cat/comb/publicacions/memoria/selga.pdf
Ha estat un parèntesi a les vacances d'Espíria11