12.7.10

La Manifestació: el dia després

Trobo a faltar Europa. Trobo a faltar aquella Europa de les Nacions de la que es parlava fa un temps. Sembla que si existís l’Europa de les Nacions potser seria possible a la llarga una Catalunya independent tal com es demanava insistentment a través de les pancartes, les estelades i els crits a la manifestació de dissabte. La independència segurament és possible, però jo la veig molt difícil: no sé si per pessimista, per realista o perquè sense un marc europeu on enquibir-nos podem quedar un país tant petit, cofoi, això sí, però no sé si amb gaires possibilitats reals de sobreviure.

Ahir tots els partits anaven junts; les entitats també. Però no sé si aquesta unitat durarà gaire. Més aviat en dubto. Històricament, si no m’erro, els moments d’unitat a casa nostra han estat sempre molt poc duradors. Més aviat la divisió i els personalismes ens han perjudicat. Potser té raó la dita de tants caps, tants barrets.

Els federalistes, a Espanya, ho han tingut sempre molt difícil. I si ara, pel què es respira més enllà de l’Ebre, “la indisoluble unidad de la nación española” és com un dogma de fe pels dos partits majoritaris a Espanya s’haurà de veure com es pot arreglar tot plegat.

L’afirmació que ha mort el nacionalisme i ha nascut l’independentisme em sembla que tampoc la veig clara. A la manifestació hi era tothom gairebé, sota el lema: Nosaltres Decidim Som una Nació. No tothom, però, si ha de decidir, decidiria la independència. El problema, com deia algú, és que a l’altra banda de l’Ebre en bona part“no ens estimen”. O no ens estimen tal com som i volem ser. Ens estimen si ens sentim espanyols de la manera que ho entenen ells. I ara, pel què sembla, aquest sentiment espanyolista és difícilment compatible amb l’afirmació passejada ahir pel centre de Barcelona de que Som una Nació.

De moment el senyor Montilla ha intentat guanyar punts de cara a les eleccions. No sé si la jugada li sortirà bé. Jo crec que, a la llarga, no. Ha estat lleig, pel meu gust, com ha manipulat tantes coses. Un bany de multituds i ara tornarà a la seva, o a la del seu partit, que ja no sé si és el PSOE o el PSC. Ja anirem veient com es comporten els polítics, millor dit, els partits que són els que realment manen.

Més enllà de la política, la vida, la de cada dia, la de les persones, les famílies, els amics, parlin com parlin, vinguin d’on vinguin, segueix. I no hem de deixar que d’altres coses espatllin l’harmonia i les bones relacions. Seria un disbarat.

Seguirem.



Imatge: BRITISH MUSEUM: MAPA D'EUROPA DE 1620, Guilielmu Blaenu (portuguès) Catalunya com a nació separada (He buscat una imatge moderna. Catalunya independent a Europa no em sortia enlloc: només formant part dels Països Catalans!)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada