Aquesta nit de Sant Joan ha estat una mica especial, no sé ben bé perquè. Des de casa, com sempre, podem veure els innombrables coets il·luminant el cel -llum, color i so- acompanyats pels espetecs dels petards -pel meu gust tant desagradables i tant avorrits- que ja fa dies que són la banda sonora del final de curs escolar. Les fogueres a les grans ciutats queden lluny, patrimoni només dels llocs on encara l'asfalt no ho ha envaït tot.
Ahir algú va recordar els dos solsticis, el d'hivern i el d'estiu: Nadal i Sant Joan, dues festes que s'allunyen en els temps immemorial, populars a tants llocs, lligades a la terra i el seu ritme; després, convertides en festes religioses pel Cristianisme. La nit tan llarga -aquest any la notícia tràgica de l'accident de Castelldefels l'ha convertit en més llarga encara- ha fet que la son tardés a arribar.
Intentant dormir, m'he fet una infusió d'herbes diverses. No sé si varen ser collides en alguna nit de Sant Joan, però puc dir que els somnis d'aquesta nit han estat d'allò més vius, detallats i entranyables. De cop m'ha despertat, com d'altres vegades, el cant dels ocells: cants amb variacions melòdiques, harmoniosos, improvisats... Eren, em sembla, dos quarts de sis. Tinc la sort de viure en un indret on encara estic rodejada de cases amb jardins i els ocells hi troben aixopluc als arbres o arbusts. Els ocells cantaires del meu carrer són merles. Canten una estoneta, quan arriba la sortida del sol, i després desapareixen. Diuen que el cant de les merles és un dels cants d'ocells més bonics d'Europa després del dels rossinyols. jo hi estic ben bé d'acord.
Ves per on, el cant de les merles m'ha fet unir els dos solsticis, recordant a l'estiu una de les melodies catalanes més boniques de tot el repertori nadalenc: el Cant dels Ocells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada