La Vanguardia, un diari amic?

Fa uns dies que comento a casa que La Vanguardia se’m fa estranya. Per a mi està deixant de ser un “diari amic”, aquell que un obre i sap què buscar i on; que li permet de trobar les plomes amigues; que hi troba articles que fan pensar i que l’ajuden a entendre allò que succeeix al món, especialment al que li és més proper.

Ja sé que la premsa escrita està passant per molts mals moments; que la immediatesa de la informació via Internet obliga a replantejar moltes coses. Jo també entro a consultar els diaris digitals. Però segueixo comprant el diari al quiosc. Sóc, per moltes raons (no cal enumerar-les totes: edat, tradició familiar…), amant del paper escrit. Si el diari em cau de les mans potser caldrà canviar de diari…

Recordo un dels meus oncles que sempre parlava, amb una certa ironia, de la “sesuda Vanguardia”… També afirmava que La Vanguardia tenia la fama d’estar sempre més o menys d’acord amb els qui manaven… i per tant era normal un cert canvi quan la política o la societat o els qui manaven canviaven. Ja se sap, allò que cal canviar…perquè res canviï.

Ara jo no sé interpretar aquests canvis de La Vanguardia: no sé cap on va. Ni a quina mena de lectors va adreçada. Li interessa vendre més fora de Catalunya que a Catalunya? A vegades penso que sí. Per això la presència a les primeres planes de tota la informació internacional? A vegades costa de trobar la informació de Catalunya; o és que ni tant sols n’hi ha? Encarada a votants socialistes ja sabem que no; als del PP? Als que passen de votar? Als nacionalistes cada cop sembla que menys… I coses que no s’entenen: Seccions com Internacional i després Política. És que la informació que apareix a internacional no fa referència majoritàriament a política? I allò que apareix a política molts cops són informacions que provenen de Madrid, encara que es refereixin a Catalunya.

La secció d’Opinió encara és la que més valoro. (També està bé la de Religió dels diumenges). Sortosament encara hi ha alguns dels columnistes “amics”, aquells que llegeixes perquè t’enriqueixen: perquè et confirmen en la teva manera de veure les coses o bé t’amplien el ventall de possibilitats anàlisi de la realitat, o bé et fan adonar de l’error en què estàs quan fas segons quines interpretacions del què succeeix. O senzillament, que ja llegeixes sabent que possiblement no hi estaràs d’acord, però que t’ajudarà a entendre la gent que pensa de forma diferent a la teva.

Moltes vegades començo a llegir articles sense mirar primer qui els signa. De cop penso: això deu ser de… Llavors miro qui n’és l’autor i normalment no m’equivoco… Fa temps, ara no tant, m’adonava que era dilluns gràcies a aquelles “plomes” que només publicaven el primer dia de la setmana… I ens en anem a dormir amb el crucigrama (pagina salmó salvada i a la pila de la tauleta del costat del llit) i enceto la lectura, com tanta gent, amb La Contra…

Enviaré el meu article a la Defensora del Lector (en aquest cas lectora). Potser serà bo de fer-los saber quin és el meu problema amb el seu diari.