Malestar i revoltes als Ajuntaments

Parlem de política, especialment la municipal.

Aquests dies l'Ajuntament de Manresa està revoltat ens han dit els mitjans de comunicació. Les retallades de sous als funcionaris, els acomiadaments de personal posen de relleu greus problemes en aquest i en d'altres Ajuntaments.

Fa uns anys, no masses, vaig ser convidada a la presa de possessió del nou Consistori a una ciutat que no és la meva i em va quedar ben palès allò que ja intuïa: que qui mana realment a molts dels Ajuntaments, en especial els de ciutats una mica importants, no són els Alcaldes, són els partits; a vegades, sembla que hi hagi als Ajuntaments una mena de comissaris polítics, vigilants de les essències més profundes d'aquells. Si l'Alcalde té prou personalitat, prou pes o prou mà esquerra, poden arribar aquedar anul·lats o al menys els poden mantenir a ratlla. Si no és així, ells - el partit- manen sobre alcaldes i regidors.

En aquesta presa de possessió, entre els parlaments normals de l'Alcalde i d'alguns regidors, em va cridar l'atenció una mena de míting polític d'un personatge que semblava això, el comissari polític del PSOE (no del PSC). Desentonava del tot.

La política municipal en aquests moments, en segons quins llocs, té dues menes de problemes. Un d'ells és la falta de "professionalització" dels càrrecs polítics. No se m'interpreti malament. No vull dir que els polítics no siguin professionals de la política; vull dir justament el contrari: que hi ha polítics no tenen altra professió que la de ser polítics -que no hauria de ser pròpiament una professió sinó un servei. Això els fa estar aferrats al partit, en molts dels casos, perquè sense el partit no sabrien en què treballar. Quants dels que ara ocupen seients municipals no han fet gairebé altra cosa a la seva vida que viure lligats al partit, viure pel partit i del partit? Trobarien feina de la seva professió, si és que mai n'han exercit alguna, si pleguessin? Hi ha excepcions, però ja ens entenem.

L'altre problema, l'altra cara de la moneda, és la dels senyors - i dic senyors perquè els que conec són senyors i no senyores- que mantenen els seus llocs professionals- per exemple sanitat pública, o bufet d'advocat... el què sigui, i al mateix temps tenen un pes específic en l'Ajuntament perquè son allò que abans n'he dit el comissari polític del partit que mana. I cobren, és clar, uns bons calerons. Sembla que no haurien de ser compatibles les dues coses, i segurament amb la legalitat a la mà no ho són. Però ells van vivint, van manant i se'n van sortint amb la seva.

Potser qui em llegeixi, segons on visqui, en podria anar posant de noms a situacions semblants a les que anomeno. I potser seria bo que els mitjans de comunicació poguessin denunciar segons quines situacions, si es poden aportar proves d'irregularitats, per evitar la nostra desafecció als polítics, i que quedés clar quins polítics van a la seva i quins es dediquen veritablement al servei dels ciutadans i de la ciutat. Però, difícilment en parlen d'això...

Avui m'ha entrat un mal pensament al cap, o al menys una sospita. Després del referèndum fallit sobre la Diagonal de Barcelona (quants diners malgastats!!) qui va saltar (a qui va fer saltar el partit, vull dir) va ser el senyor Martí, que era el Primer Tinent Batlle de l'Ajuntament de Barcelona, que justament ara ha estat citat a declarar com a testimoni en el cas de l'Hotel que en Millet i Companyia volien fer al costat del Palau de la Música... Potser és pura casualitat... O potser era millor pel partit que ja no estigués al consistori si sospitaven que en algun moment podia quedar afectat pel cas Palau... Tot i respectant, i això ho dic molt seriosament, la presumpció d'innocència del senyor Martí en aquest cas de l'hotel, m'ha entrat la sospita de si la seva marxa del Consistori estava realment relacionada amb el referèndum.