Tinc la sort de pertànyer a una família molt nombrosa i d’haver-ne conegut, com d’altra gent, sis generacions. Des de la meva besàvia Paula, a qui recordo com si fos ara, passant pels quatre avis, els pares, els germans, els fills i els néts... De besnéts encara no en tenim, però... el nostre « net gran » (és una història bonica que potser algun dia explicaré) ens ha donat una bona notícia: esperen una bessonada… Aquest cap de setmana hem tingut una celebració familiar, de la família “petita”: pares, fills( més els sobrevinguts) i néts; gairebé una vintena de persones. Encara no fa un any que varem tenir una trobada d’una part de la família “extensa” (també amb els “sobrevinguts”, és clar). Érem els descendents dels avis paterns; oncles, cosins, fills dels cosins, néts de cosins… Érem una multitud. Si no hagués faltat ningú hauríem arribat a un centenar de persones, el més gran de noranta anys i el més petit de mesos.
M’agraden les trobades familiars. A vegades són caòtiques, no acabes de connectar amb tothom, però ajuden a sentir que un forma part d’alguna cosa superior a l’individu, que hi ha unes arrels profundes que s’endinsen a la terra i penetren en el temps passat. I, al mateix temps, talment un arbre frondós, les diferents branques es projecten valentes cap al futur incert.
A la família hi cap tothom: els que porten la mateixa sang; els adoptats, que porten el mateix esperit; els sobrevinguts que amb unes arrels diferents, per amor, s’empelten de l’esperit de la nova família… No sempre és fàcil la convivència. Però la família és el lloc on s’aprèn a compartir allò que és teu; a barallar-se, però a perdonar; a marxar-ne, per reafirmar la pròpia personalitat i a tornar-hi quan es reconeix que a la família devem una gran part d’allò que som…
Dono les gracies per aquesta celebració familiar: hem cantat, sota els estels, aquelles cançons que formen part de la nostra tradició: ja les cantaven els avis i els pares; i les noves que canten els postres néts. Hem jugat, passejat, descansat; i, sobretot, hem gaudit d’estar junts…
Gràcies a vosaltres, pares, per tot el que ens heu transmès.
ResponEliminaTots els nens haurien de tenir uns pares com vosaltres, que els ensenyin a estimar i ser estimats, a conèixer i respectar la seva família, la seva cultura, la seva llengua i a rebutjar les injustícies i ser valents per construir a pesar que, de vegades, de tot sembli anar en ...contra.
Moltes gràcies!
Només he trobat a faltar que ja no ens barallem com abans :)
ResponEliminaMA, m'has deixat preocupat amb aquest comentari. Vols dir que aprofiteu que jo no hi sóc per llençar-vos floretes? No m'ho acabo de creure...
ResponEliminaTenim molta sort de tenir una gran família! Em sento privilegiada de formar-ne part i espero transmetre aquest esperit al nostre fill!
ResponElimina