21.9.10
Un clau solitari
Des del meu llit tinc a la vista, penjat d'un clau a la paret, quest regal de la més petita de les nétes, l'Ada. Me'l va dur el dia del meu aniversari i me'l va regalar amb molt de compte perquè no s'espatllés: hi havia plomes enganxades i un forat al mig per on el varem penjar a un clau solitari de la paret...L'havien ajudat a fer-lo perquè era difícil... Calia tractar-lo amb delicadesa... És un regal preciós, alegre, treballat: per a mi una joia!
Abans a la paret hi havia només un clau solitari. Un clau que tenia davant dels ulls talment com ara hi tinc el regal. Un clau a la paret aparentment no té cap sentit, però un (o una) no té masses coses a fer estirada al llit i pot dedicar-se a pensar què deu voler dir aquest clau solitari penjat tant enlaire de la paret i centrat en el llit.
Un clau solitari a la paret o espera algun objecte per a ser-hi penjat o bé recorda que en algun altre moment algú va penjar-hi algun objecte. Un quadre, no ho sembla. El clau està fixat massa amunt de la paret i massa descentrat, o millor dit, massa centrat davant del llit. No sembla que esperi ser útil una altra vegada. Més aviat sembla una resta del passat. Algú va despenjar allò que hi havia i es va oblidar de treure el clau. I aquí s'ha quedat, solitari.
Perquè el llit del que parlo no és el meu llit, el llit de casa. És sí el meu llit, però de forma provisional. Un llit dels articulats, amb baranes que pugen i baixen, amb la possibilitat d'avisar des del llit, amb un sofà per l'acompanyant... Ja es veu que es tracta d'un llit d'hospital. Llavors ja és més fàcil d'endevinar què hi falta a aquell clau solitari. Sobretot si la clínica porta un nom religiós.
Tinc al davant un clau que en algun moment devia aguantar un crucifix. En algun moment varen decidir que potser la imatge religiosa podia molestar a algun dels pacients i es varen eliminar els signes religiosos. I ves per on ara el clau, que aparentment no té cap sentit, s'ha convertit per a mi en un símbol religiós: em recorda el significat originari de la creu perduda: que el patiment pot tenir un valor... I a més a més no està renyit amb l'alegria (com els colors del treball de l'Ada que ara està penjat al clau solitari) encara que a vegades costi de veure-hi la relació. Si a més a més les flors alegren l'habitació, com les persones que venen a visitar-me o que em fan costat de lluny, no em puc pas queixar.
Ves per on quantes coses poden sortir d'un clau solitari.
Per cert, gràcies al Mingo la zebra s'està escapant per moments del lleó!!
Gràcies!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
M. Pilar et faig costat de lluny i no tinc paraules, no calen. Gracies per la reflexió impregnada d'esperança i de tendresa. Ara no sé -com sempre- si tendresa és amb s sorda o sonora, però estic molt emocionada i això em sembla una nimietat. Una abraçada, Victòria
ResponEliminaÀnims i ves escribint, diga'ns sempre el que sents, el que penses, el que raones, així ens fas sentir, pensar, raonar....i estimar-te cada dia una mica més!!!! Un petó molt fort de part meva i de tots els teus nebots!!!
ResponEliminaHola, Pili. M´ha agradat aquest escrit sobre el clau solitari. Espero que et recuperis aviat i la teva estada en aquest llit no s´allargui massa. Una abraçada ben forta i molts ànims del teu nebot que t´estima.
ResponEliminaTinet
Hola Pilar, sóc la Cristina, antiga companya de feina de la Mar a Rx, i amiga seva des de llavors...
ResponEliminaM'he llegit el teu escrit a partir de l'enllaç que la Mar ha posat al face i m'ha agradat molt... ja veig d'on ha sortit la sensibilitat de la Mar, ben bé que ve de família!
M'agradarà anar-te seguint, de manera que ja ho saps, ànims i ves escrivint!! Una abraçada ben gran.
Cristina.
Ei, gràcies a tothom!!!
ResponEliminaEi,gràcies a tothom!!!
ResponEliminaHola Pili!
ResponEliminaEm sembla que ja sé de quina banda em ve la meva sensibilitat :-) Gràcies per compartir els teus pensaments amb nosaltres, MOLTES GRÀCIES! El patiment sempre té un valor, sempre, i no està mai renyit amb l'alegria, mai. Només hem d'obir el cor i llavors de tot en podem treure un valor positiu.
Segueix escribint i que et milloris molt aviat. Reso per tu, la teva neboda que t'estima molt. Mimeta :-)
Hola Pilar! Molts records i ànims des de la distància. Veig que estàs en forma en l'escriptura! Una abraçada. Rafel
ResponElimina"El clau està fixat massa amunt de la paret i massa descentrat, o millor dit, massa centrat davant del llit"
ResponEliminaQuè ben explicat tot.
A casa els fills ja són grans, però ens ha quedat l'afició de veure les pelis infantils. Ens agraden molt les de Pixar. "Bolt" és una pel·lícula d'un gos que es creu tenir uns poders especials que no té, però que una gata, Mittens, li ensenya a descobrir els seus poders de veritat, que no són altres que els de tots els gossos. Troben un company, un hamster animós, que els acompanya en les aventures que passen per trobar l'amo que han perdut, una nena que estima molt Bolt, el gos. En un moment donat, quan han de passar un gran perill, la gata li diu a l'hamster que facin marxa enrere, que no podran sortir-se'n. Ell, l'hamster, li diu decidit: "Ara?! Porto tota la vida preparant-me per aquest moment i ara m'he de fer enrera?"
Endavant, Pilar, tot anirà bé. Resem molt per tu.
Isabel i Mingu
Hola,
ResponEliminaVisc al Passatge Espíria 11 i buscant l'origen d'aquest nom de carrer m'he trobat el teu escrit. I tot i que continuo sense saber d'on ve, sí que sé de la teva capacitat de crear i fer reflexionar sobre els petits detalls que converteixen la vida en una cosa tan gran i meravellosa.
Et desitjo el millor.
Xavi
Moltes gràcies a tots!!
ResponEliminaMoltes gràcies a tots els qui escriviu. Li llegim els vostres comentaris a la mare i li arriben a l'ànima. No hi ha res com la família i els amics! I quan són de desconeguts li fan una il·lusió especial. A veure quan pot penjar el següent post!
ResponEliminaHola Mare només un comentari...
ResponEliminaja tinc bloc!!
a veure si m'animo a escriure també!!
http://frikipark.wordpress.com
fins ara!!
Segur que a tots els que et llegiem ens has fet una mica millors...ja et trobem ha faltar.
ResponEliminaUna abraçada
Carme