La bona gent...dedicat al "senyor" Millet

Puc dir que l’afer del Palau de la Música m’ha trasbalsat, i molt, per diferents raons que enumeraré.

1. Vinc d’una família de cantaires d’orfeó. La meva àvia barcelonina -aquest mes hauria complert cent vint anys- havia cantat a l’Orfeó Català. Va casar-se a Manresa amb un altre enamorat de la música, que acabaria sent President de l’Orfeó Manresà els anys anteriors a la guerra. Molts dels seus fills, entre ells el meu pare, foren cantaires de l’Orfeó, i el pare, als anys cinquanta/seixanta fou també de la Junta Directiva. Els concerts de l’Orfeó Manresà formen part de la meva infantesa i joventut, o sigui, han configurat la meva personalitat i la de molts contemporanis nostres a la ciutat de Manresa. Per altra banda, la figura del mestre Lluís Millet, oncle avi del "senyor" Millet ara investigat, era venerada a la família i al nostre entorn. Aquesta era la bona gent del país: dedicava el seu temps a la cultura desinteressadament.

2. Abans de la guerra (expressió que sempre s’utilitzava a la família per referir-se als anys que precediren el 36, que s’endevinaven ben diferents dels que vivíem llavors), el pare formà part, com molts dels seus amics manresans, de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, fundada pel Dr. Bonet, amb Fèlix Millet Maristany de President, i amb l'ara beat doctor Tarrés, manresà il•lustre, com un altre dels pilars de la FJCC. La Federació no era com una mena de Democràcia Cristiana, si s’entén com a partit polític, com ha escrit algú. Era una altra cosa. Un moviment, engendrat just abans de la República, per a regenerar la vida cristiana entre els joves catalans: els ensenyava a ser cristians en la vida privada, professional i pública. No era un moviment polític, ni estava lligat a cap partit polític. Però, com diu un manifest "individualment tots tenim el deure cívic d’exercir els nostres deures polítics." Cadascú al partit que li semblés més oportú. Una filosofia ben actual. Aquests joves formaven part, també, de la bona gent del país. El "senyor" Millet que ara ha confessat que havia abusat de la confiança de tothom, és fill de Fèlix Millet i Maristany.

3. Durant la Guerra Civil, hi hagué fejocistes tant entre els soldats d’un costat com els de l’altre, si bé, a causa de la persecució religiosa, molts marxaren de Catalunya i anaren a parar a la zona que un no sap si anomenar franquista, nacional o feixista. Tot depèn del color del qui parla. Tots, lluitant o morint en una banda o a l’altra, eren també la bona gent del país: molts pensaven en la tasca que tenien pel "dia de demà". Alguns varen poder-la dur a terme; d’altres moriren al front. Fèlix Millet Maristany es trobava el novembre de l'any 38 a Sevilla. El meu pare va rebre una carta, escrita el 18 del mateix mes, d'un seu amic, manresà també i fejocista, que anava cap a San Roque, per incorporar-se a una nova destinació i parà uns dies a Sevilla. Copio de la carta: "Me encuentro que en Sevilla está o estaba F. Millet y ya me tienes por Sevilla preguntando por él hasta que por fin lo encontré. [...]Ya puedes pensar la animada conversación que tuve con ellos, recordando nuestros tiempos pretéritos y también los "futuros", o sea cuando podamos volver allí...y continuar". Aquests seguien sent la bona gent del país.

4. Després de la desfeta que suposà la guerra, molta gent treballà per refer el país. Des de les pròpies institucions que havia creat el franquisme, o lluitant contra elles o creant-ne de noves: ningú en té l’exclusiva. El país va anar remuntant. Aquí hi va tenir un paper important Fèlix Millet Maristany. Aquests dies han anant sortint totes les iniciatives que va ajudar a dur a terme. També tots aquests eren la bona gent del país.

Per tot això, el "senyor" Fèlix Millet Tusell (i el seu entorn) em repugna profundament. Pot semblar retòric, però ha traït un cognom i una família honorable, ha utilitzat precisament allò que els seus familiars ajudaren a crear en benefici de la societat per a enriquir-se injustament de forma sofisticada, burlar-se dels seus amics i dels qui havien dipositat la confiança en ell. No m’estranya que la societat sencera hagi reaccionat d’una manera tan indignada. Però la bona gent del país encara la trobem arreu. Cal buscar-la amb lupa, però. Surt poquet als diaris, ocupats, aquests, a airejar la porqueria que es va extenent per la societat.

Aquests dies es parla molt de la burgesia catalana. En molts casos caldria parlar de la burgesia barcelonina. A Barcelona han anat a parar molts dels burgesos nascuts i criats a d’altres llocs del país. I aquests són els que " sempre són els mateixos que es troben a tot arreu". Però el país, sortosament, va molt més enllà de la capital i rodalies, i més enllà de l’alta burgesia barcelonina, més enllà dels polítics i les seves "camarilles". Jo m’apunto a aquesta bona gent del país, que no figura ni s'exhibeix, sinó que treballa, participa en associacions i grups del seu poble o la seva ciutat i va tirant el país endavant. Aquella de la que fa uns dies parlava un periodista a La Vanguardia.