Els més menuts són d'una ingenuïtat, d'una tendresa i també d'una picardia que meravella. Uns quants exemples d'aquests dies que els néts ronden més per casa nostra.
Ve la més petita de les nétes (gairebé quatre anys): és viva, coqueta, guapa...i "mandona" i decidida. Havíem fet el pessebre amb els seus cosins. Quan ha arribat ella ha començat a canviar pastors de lloc, ha col•locat els conills i els bens ben a prop del portal, ha mig esborrat el camí fet de serradures... Finalment, decidida, ha marxat a l'habitació on juguen i ha tornat amb un bocí de roba vella retallat amb unes tisores de tallar paper, de la mida precisa per tapar el Nen Jesús. És una manteta -diu-, perquè no tingui fred. Ha tapat la figureta del nen i se n'ha anat tan contenta. Ara tenim el pessebre amb el Nen Jesús tapat amb la manteta...Més raonable que tenir el nen mig nu en ple desembre congelat...
La gran, vuit anys, ja em va dir, en secret, que aquest any m'ajudaria a fer que el tió cagui. Quan tothom marxava al pessebre a cantar la cançó de rigor, ella es quedava amb mi i sota el tió i la manta hi fèiem aparèixer llaminadures i alguna cosa més... Com que no m'ha pas preguntat si em podia ajudar el dia de Reis he deduït que encara "no ho sabia", o no ho volia saber. He preguntat a la seva mare. Em diu que comença a dubtar: Els reis són els pares? Tu què creus? li diu la mare. Que no! I la mare deixa que, per poc temps més, segueixi sent innocent.
La mitjana, molt patidora sempre, estava pendent de si algú es quedava o no prop del tió...també el dubte començava a indicar que l’ús de raó estava apunt de fer caure els enganys que els grans hem anat creant per il•lusionar els petits... Quelcom semblant passa amb el nét de set anys, sempre assenyat i discret, amb l'ull atent a les distraccions o badades dels grans...
Els més feliços són els dos de quatre anys: un està tot el dia pendent dels monstres que viuen amagats no sé exactament on i contra els que ha d'anar a lluitar...Ho explica amb una veu baixeta i misteriosa. La camisa la fa servir de capa i qualsevol cosa es converteix en espasa. El seu cosí, de la mateixa edat, està constantment escrivint el nom de la joguina que demana als Reis: un Hot Wels....no sé què més, una mena de dinosaure fabulós que és també un tobogan i no sé quantes altres coses.
I el menut de mesos, que ja gateja, i és la joguina de tothom, riu feliç sense necessitat de mentides pietoses ni enganys fabricats pels grans que esperen així recuperar, ells, la il•lusió perduda.
En contrast amb aquestes alegries que ens proporcionen els néts, el final d'any també ens ha apropat a la decadència física i a la mort. Ahir varem acomiadar un familiar que ha viscut amb una demència aquests últims anys. L'església plena de gent, amb el fill capellà presidint la Missa de funeral. Em va impressionar la figura de la vídua, una dona molt valenta, que acompanyada de les seves dues filles grans, mirava, amb una tristor serena, com entraven el taüt al cotxe fúnebre. I un dels fills, que ha estat durant molt de temps fent costat al seu pare, afirmava que no desitja pas una llarga vida si això ha de comportar una demència. Que al cap i a la fi és millor morir més jove a causa del colesterol, per exemple...
Final d'any amb històries de petits i grans, d’alegria i de patiment; amb la vida i la mort, sempre tant lligades...
M'has fet riure imaginant-me la tropa per casa... Avui es repeteix l'escena de la mort, amb la de la Montserrat, que tot i anunciada no deixa de doldre, tot i que ella ja fa temps pensava més en altres històries...
ResponEliminaMolt bon any!!