Menorca, aquesta tardor

Passar uns dies a Menorca, quan el turisme de platja i de sol ha desaparegut, val la pena. L'illa es veu d'una altra manera. Especialment si us acompanya algú que és menorquí o bé que fa alguns anys que s'ha afincat a la terra.

Què hi he trobat durant aquets deu dies que hem estat per allà?

De positiu: gaudir de platges i de cales literalment desertes: poder passejar per la sorra amb els peus nus sense cap mena d'entrebanc; pujar i baixar per les roques, ran de mar, sense perill de trepitjar ningú... Llegir tranquilament els dies de pluja i vent els llibres portats de casa. Participar, una miqueta, en la vida del poble, per exemple anant a cercar en Tomeu, el nét, a l'escola abans de dinar: allà els petits que encara no han començat la primària no tenen classe a la tarda. Anar a buscar "esclata-sangs" (rovellons), que aquest novembre es trobaven a gairebé qualsevol racó on hi hagués quatre pins per les zones de l'interior (on hi ha  uns paisatges tant interessants com els de les costes). O assistir a un assaig del concert de Nadal d'una de les escoles de música de Maó, on cantava en Tomeu i l'Anna, la seva mare, que té una veu meravellosa.

També vam poder visitar els lloc de l'illa que no acostumen a visitar els turistes; sopar al Port a un restaurant menorquí -Itake- on només hi erem nosaltres, o dinar a un bar prop d'una cala on només hi havia residents dels voltants i cap turista. Gaudir, des de l'habitació, del Port de Maó per on gairebé no entrava ni sortia cap vaixell, llevat dels d'Acciona i algun altre que deu assortir l'illa de provisions i material divers. Alguna "menorquina" que lliscava pel port i algun petit iot perdut per aquelles aigües.

De negatiu: aquesta mateixa sol·litud té aspectes negatius. Passejant per platges i cales un es pregunta com és possible que les cases, algunes ben luxoses,  que s'aixequen a totes les costes, que els apartaments que es troben en d'altres, que poblets sencers, alguns creats artificialment com el mateix Binibequer, restin absolutament buits durant més de mig any. Hi ha com una muralla blanca, fantasmagòrica, de cases buides al llarg de la costa que només s'anima de veritat juliol i agost. No sé si això serà sostenible massa temps. En alguns llocs encara s'hi troben algunes famílies de jubilats, la majoria estrangers que hi viuen gairebé tot l'any, però majoritàriament la soledat més absoluta i la desolació es troben per aquestes dates  a les  innombrables urbanitzacions de la costa menorquina.

A la zona de Maó es nota molt la influència militar a l'illa. Per la seva importància estratègica al Mediterrani, ha passat per mans angleses, franceses i espanyoles. Allò que jo no sabia era que, a la guerra entre Cartego i Roma, habitants de l'illa van lluitar com a foners primer ajudant els Carteginesos, i un cop aquests derrotats varen incorporar-se a les hosts romanes.

Una cosa que m'agrada de l'illa és la naturalitat amb què els monuments prehistòrics, tant característics, es troben arreu, des d'un camp on pasturen les vaques  o dins d'una finca particular, fins a d'altres que estan ben indicats i alguns museitzats. Però els menorquins estan acostumats a conviure a diari amb la seva prehistòria. Hi ha una mena de respecte natural i l'illa no s'ha convertit, per sort, en un museu.

Després d'elogiar la lentitud i de passar uns dies a la tranquil·la Menorca podré sobreviure millor a la voràgine barcelonina.