L'oli de la vida

L'oli de la vida, la pel·lícula que es va programar aquest divendres passat com a preparació a La Marató de TV3, em va impressionar i remoure.

La recerca desesperada i obsessiva per part dels pares del remei per curar la malaltia gairebé desconeguda que abocava el seu fill a una mort imminent; el pols desigual amb els metges, els seus protocols i les seves capelletes; la solidaritat amb els altres pares; la generositat de tanta gent; la dedicació abnegada al fill que finalment aconsegueix, encara que tard, el "miracle" fan que la pel·lícula impacti.

Si salvem les distàncies, molts hem patit situacions angoixants i doloroses relacionades amb la malaltia i a vegades amb la mort de fills o pares o germans. Quan és un infant qui pateix, el seu dolor, i el nostre de retruc, sembla incomprensible. I a mi, allò que m'impacta, malgrat tot, és  el valor del dolor: de quina manera el dolor per l'altre ens fa més persones. Em sembla que a L'oli de la vida el dolor dels pares està expressat amb força i amb delicadesa. És impagable aquella escena en la que el pare li explica a la seva dona, en italià, la seva llengua materna, gairebé xiuxiuejant, allò que sent davant l'estat gairebé vegetatiu, en aparença, del seu fill.

Se'n podríen destacar moltes més coses de la pel·lícula, i potser algun altre dia ho faré, però avui jo m'he quedat amb aquesta: el valor del dolor. Tenim por a patir, en fugim del dolor, el rebutgem, diem "no hi ha dret" quan el veiem venir, o ens hi rebelem quan ens toca, però moltes vegades al darrera d'una persona serena, forta, comprensiva, generosa hi ha una experiència de dolor i d'amor, o d'amor dolorós, o de dolor amorós... Alguns dels testimonis que apareixien a la Marató ho posaven de relleu.