Gent extraordinària

L'estada als hospitals permet de veure un món que se'ns escapa. Ens permet d'apropar-nos, ni que sigui de lluny, al dolor dels altres. I d'intuir allò de millor i de pitjor de la gent.
Hem estat uns dies acompanyant una persona estimada que està ingressada greu a una habitació d'un hospital públic de Madrid. Hem passat hores a la planta on es recuperen els malalts que han patit un ictus. Molts passegen caminant o en cadira de rodes acompanyats pels familiars. N'hi ha alguns que m'han cridat l'atenció.

En primer lloc un matrimoni potser d'uns cinquanta anys. Destacaven per l'afecte contingut amb què es tractaven: ella era la pacient. Passejaven amb discreció: ella amb dificultat i amb un mig somriure, i jo diria que ell amb una ombra de tristesa als ulls, com si no pogués entendre que els hagués pogut passar una cosa com aquella. Després,com a contrast, un home d'aquests que xerren molt, una bon tros groller, simpàtic a la seva manera, que li deia a la seva dona, de broma, coses de l'alçada d'un campanar, i ella ho acceptava com la cosa més natural del món i li reia les gràcies. Un altre que va treure de polleguera una infermera. Va sortir de l'habitació exigint que li treguessin del canell els esparadraps que li subjectaven alguna cosa. L'enfermera no va poder-se'n estar i li va dir que allà no es feien les coses a caprici dels pacients...

Però vull parlar de la veïna d'habitació de la nostra parenta. Una dona que deu ser extraordinària. El primer dia que vaig ser allà em va cridar per demanar-me si podia abaixar-li la persiana ja que li tocava el sol i la molestava... Al cap d'una estona va arribar un senyor a visitar-la. Aquest em va explicar, quan les dues pacients dormien, qui era aquella dona de noranta anys, menuda, que estava adormida al llit d'arran de la finestra. Era la Tata de la família. Ell, que era el petit d'una colla de germans, -i ja té més de setanta anys- la recordava de sempre a casa seva. Des de joveneta va ser la Tata, la minyona de la família. I amb ella anaven a tot arreu: a les "verbenes", a les festes populars... I, explicava, no hi ha trobada familiar sense la ella. Que la Tata és la persona més important de la família: la que recorda els avis, els fets més antics, la que els uneix a tots.

Ha anat passant gent a veure-la. Avui, però, quan jo he arribat a l'habitació, hi havia dues persones fent-li companyia i parlant: una senyora gran, ben arreglada, i un home jove, amb samarreta i pantalons curts i sabatilles esportives. Després han aparegut tres persones més que havien arribat de fora de Madrid. I jo he anat lligant caps. La senyora que hi havia primer era la germana de la pacient. Els altres tres eren, també, parents de la senyora. L'home jove era un dels descendents de la família on treballava la Tata. Aquest explicava que quan es va posar a festejar amb la que després va ser la seva dona, no va quedar tranquil fins que no la va presentar a la Tata i aquesta li va donar el "vist-i-plau"...

Han anat desgranant records, animadament, que no explicaré, perquè ja he estat jo prou indiscreta d'escoltar. Però compartir habitació té aquests inconvenients. En un moment,a un dels familiars "de sang" de la senyora ingressada, li ha sortit una frase, referint-se a la família "de feina" que m'ha impressionat: "en esta familia parecen más àngeles que personas".

Abans d'acomiadar-me de la nostra cosina he passat un moment a dir adéu a la veina de llit. Estava ben adormida i res li he pogut dir. Ha anat perdent des del dia que jo vaig arribar. Però em sembla que em costarà d'oblidar-la.

Encara em queden més coses per explicar de la meva estada a Madrid. Les amistats de la cosina, tots plegats una altra colla de gent extraordinària. Alguns semblen, també, més àngels que persones.

I la nostra manera de fer "pedagogia sobre Catalunya", com diria el President Pujol, tant necesssària en aquests moments. Cada vegada estic més convençuda que aquí -i segurament allà- no tenim els polítics que ens mereixem...