La Vanguardia, un diari amic

Llegir el diari cada dia a l'edició en paper és un costum que no em resisteixo a perdre malgrat els diaris digitals, la ràdio, la TV...
Tocar el "paper de diari", sentir-ne la remor de les pàgines que passen, gairebé olorar la tinta és un exercici important per a mi.

A vegades només cal donar un cop d'ull, una repassada general. D'altres, un ja sap què hi va a buscar, o pot saltar a la vista un titular que sorprèn... Molts cops la informació quan ens arriba via diari ja la sabem per altres mitjans. La lletra escrita ens permet de tornar enrere, girar pàgina, rellegir... Em podeu dir que això també es pot fer a través dels diaris digitals. De totes maners per a mi no hi ha res com llegir el diari asseguda tranquil·la ment i si pot ser prenent un bon cafè...

Soc lectora habitual de La Vanguardia, i un s'acostuma no només a llegir la informació, sinó a reflexionar amb els espais d'opinió, tant importants en tot diari. I a trobar-se -com diria jo?- amb "amics periodistes" amb qui no ha parlat mai personalment, però que són com una mena de guies per entendre què passa. Què dirà avui tal persona d'aquesta qüestió? Com és que aquesta altra diu coses que no lliguen amb el seu tarannà habitual?

A vegades llegeixo sense mirar qui escriu. I de cop em dic a mi mateixa: això deu ser de tal persona. I ho encerto, normalment, quan comprovo la firma. Fa temps em passava una cosa estranya els dilluns. Començava a llegir el diari i de cop hi queia: és veritat que avui és dilluns! Pels col·laboradors específics d'aquest dia de la setmana...

Bé, he pensat en tot això perquè he estat uns dies sense La Vanguardia. A Barcelona puc llegir amb més o menys simpatia l'Avui o El Periódico, per exemple. Tots dos els trobo, també, els meus diaris. A Madrid m'ha tocat llegir un diari que no m'agrada gaire, per no dir gens. Però segurament tampoc m'hauria sentit còmoda amb qualsevol altre. És una mostra de com som dos mons una mica diferents... Potser per això és bo de tant en tant llegir un diari que no és dels habituals. Ajuda a entendre com són els que no pensen com nosaltres.

I espero que malgrat els problemes econòmics que tenen les empreses periodístiques els diaris en paper no desapareguin mai.

No sé quan podré tornar a escriure... Espero poder enviar encara un altre post abans d'iniciar vacances.