Llibres amb història IX: Diccionaris de Santiago Ángel Saura

Torno a parlar de diccionaris. Es tracta d'un volum en quart, enquadernat amb pell marró i al llom, entre dues sanefes daurades hi ha gravat el text: SAURA/ DICCIONARIO/ CASTELLANO-CATALÁN/ CATALÁN-CASTELLANO. Allò que s'hi troba realment és la suma de dos diccionaris relligats en un mateix volum. Primerament el DICCIONARIO MANUAL, ó Vocabulario Completo de las Lenguas CASTELLANA-CATALANA, obra única en su clase, por D. Santiago Ángel Saura. Està editat a Barcelona a la "Libreria de Estévan Pujal, editor, Plateria, núm 70". Es tracta de la tercera edició i és de l'any 1862. Porta, al final, un vocabulari amb noms de sants que varien del castellà al català.

A continuació hi trobem el DICCIONARIO MANUAL, ó Vocabulario Completo de las lenguas CATALANA-CASTELLANA, del mateix autor, també amb un vocabulari dels noms de sants més comuns. L'editor és el mateix. Es pot trobar, també, a la "tienda de libros de RAMON PUJAL", al carrer Gignàs, 32. Es tracta d'una tercera edició i la data és la de 1859.

L'autor dels diccionaris és D.Santiago Ángel Saura i Mascaró, un home polifacètic. Naturalista i escriptor, estudià la carrera de dret, que no exercí; col·laborà, sovint amb pseudònim, en "El Sol" i "La Abeja" de Barcelona. Reuní diverses col·leccions d'entomologia i malacologia, i també de ceràmica, numismàtica i antiguitats, que a la seva mort passaren al Museu Martorell de Barcelona. Fou l'introductor a Espanya de la Filatèlica. Pertangué a una gran quantitat d'entitats científiques i culturals de Catalunya i l'estranger.

Aquest llibre no prové de la biblioteca paterna, sinó que ens el va regalar fa poc, a Madrid, la cosina Montserrat Sarto Canet, periodista, dedicada, encara als seus gairebé noranta anys, a la literatura infantil i a l'animació a la lectura. El diccionari era del seu pare, Emílio Sarto, d'origen aragonès, casat amb una catalana i que va viure i treballar molts anys a la Companyia Transmediterrànea primer a Catalunya i finalment a Madrid. Home d'una gran cultura, era cosí dels germans Sánchez Sarto, personatges relacionats amb la Universitat i editorials de Barcelona.

Més que diccionaris es tracta de vocabularis. L'autor ens diu, en les "Advertencia Preliminar" dels dos diccionaris, que que omet totes les paraules que s'escriuen igual i tenen el mateix sentit en les dues llengües; també omet aquelles paraules que presenten poques variacions ortogràfiques, per exemple en català: els adverbis en -ment/-mente; mots acabats en -tat,-at o -ut/-dad,-ad,-ud; o acabats amb -à/-ano, etc. No m'imagino massa un vocabulari actual que presuposés, per part dels usuaris del diccionari, pensar en les semblances entre ambdues llengües...

Es pot observar com ha canviat la llengua en aquests 150 anys de la publicació d'aquesta tercera edició del Diccionari Català-Castellà. Com a exemples curiosos copio alguns dels diminutius de noms propis, que s'empraven en aquell moment. Molts han desaparegut, però d'altres encara s'usen, i alguns sonen molt moderns: Agneta (Anna), Jan, Janet, Janot (Joan), Josepó, Po, Ponet, Pep, Pepito (Josep), Pona (Josepa), Merceneta (Mercè), Mingo (Domingo), Nina (Antonina), Quim (Joaquim), Sila, Sileta (Cecília), Sisó(Narcís), Tona, Toneta (Antònia), Xech, Xacó (Francesch)...