Compartir i competir

Aquestes vacances intermitents amb els néts i nétes han estat molt profitoses. Ens ho hem passat molt bé i hem gaudit de la "sensatesa" dels tres més grans i dels acudits i les entremaliadures dels dos nens i la nena de tres anys. Del petit, encara no sis mesos, en podrem parlar millor l'any vinent. Ara menja, dorm, riu feliç i fa esforços per mantenir-se assegut...

Em voldria quedar amb els dos verbs del títol: compartir i competir. El primer el fan servir molt els nostres néts, com tots els nens. Tots tenen molt clar que cal compartir les coses. Els costa, però, no tant donar una part als altres d'allò que tenen, sinó usar o posseir en comú alguna cosa: per exemple que una única joguina la faci servir primer l'un, després l'altre. Però el verb l'usen només per exigir que sigui l'altre qui comparteixi. Normalment no se'n recorden que cal compartir quan ells posseeixen l'objecte. Si fa o no fa com fem els grans. El verb emprat, però, és sempre el mateix. Es nota que és una de les idees que a l'escola - i també a la família- es pretén inculcar: compartir...

Competir, competeixen sempre, constantment, encara que el verb no l'usin. I competeixen per guanyar. Que l'important és participar, a aquestes edats no sembla pas que funcioni. Els costa perdre, no ser els guanyadors. I fins i tot, si cal ajudar-se d'alguna trampeta, no sembla pas que ho trobin malament. Jo diria que també de forma similar a com ho fan -o ho fem- els grans, malauradament. Per això compartir jocs amb ells és important, perquè vagin aprenent a guanyar i a perdre.

Jugàvem amb un dòmino infantil, de dibuixos. Varem acordar que començaria qui tingués el doble blanc ( o sigui la fitxa sens cap dibuix). Un dels jugadors, ben petit, guardava amagada aquesta fitxa al final de la partida i intentava treure-la quan la següent partida començava, a fi d'intentar ser sempre qui iniciava el joc. Un dia aquesta fitxa va aparèixer "marcada". Ingènuament un altre dels jugadors va admetre que ho havia fet ell per reconèixer la fitxa que permetia començar a jugar i que facilitava el guanyar...

Aquest diumenge -després de la celebració del casament del Dani, el nostre "supernét"- ha marxat el nét menorquí, de tres anys, eixerit com els altres, però amb el seu llenguatge particular. És dels que té el do d'utilitzar la paraula adequada a cada objecte i circumstància, o l'expressió més viva. Si li dius "mira quin ocell..." et respon "és un pardal...!" I distingeix corrons, formigoneres, i qualsevol màquina o vehicle més o menys especialitzat. Els primers dies de ser amb nosaltres deia que volia tornar a casa seva perquè a la seva mare se li "romperia" el cor si ell no hi era.

He posat una altra fotografia feta des del terrat de Calders. Els terrats o les galeries són una gran cosa a les cases. I les nits xafogoses, a Calders, sopar i fer sobretaula al terrat és una de les petites gratificacions de l'estiu que es va acabant...