Entre Barcelona i Calders

Les nostres vacances, de moment, alternen ciutat i poble. La vida tranquil·la a la ciutat i la moguda al poble, encara que sembli una contradicció. A casa, a Barcelona, anem fent la rutina diària: moure'ns pel barri -ara tant tranquil-, treballar en el nostre hobby -les investigacions històriques sobre la família-, llegir... A Calders, si estem sols, la vida és encara més tranquil·la.

Alló que sobretot esponja l'ànima és sentir-nos més a prop de la natura, i poder gaudir, sense moure'ns de casa, d'un paisatge de camps i boscos que s'allarga fins a contemplar el Prepirineu i, si el dia és clar, fins a divisar alguns cims del Pirineu. Al capvespre, gaudir de les postes de sol: no n'hi ha mai dues d'iguals...

Però, si no estem sols, o sigui, si tenim néts amb nosaltres, la tranquilitat s'acaba, i comença "l'aventura" de conviure uns dies amb nens de tres a sis anys. Hi ha la novetat, que ja he explicat una altra vegada, que suposa per ells anar sols pel carrer- els més grans- i la rutina de jugar tranquilament al terrat a comprar i vendre o a cuinar. En el cas dels nostres vailets s'hi afegeix un joc ben original i entretingut: des que varen anar un any a la Patum, les agulles d'estendre es converteixen en coets i s'escampen pel terrat, mentre ells ballen i canten com si fossin a Berga pel voltants de Corpus.

Les activitats s'han de programar segons la calor. A primera hora bicicleta i cap a jugar a futbol i aprofitar per investigar les obres que ara, gràcies a la crisis, es multipliquen als carrers de pobles i ciutats. Com que van amb un avi enginyer han après moltes coses, sobretot el gran, molt assenyat. Tornar a casa, fer un entrepà i jugar més tranquil. A la tarda, després de dinar i migdiada, jocs i treballs a la taula del menjador. Cal veure la cara del de tres anys quan juga al dòmino infantil... Berenar i bicicleta i cap als jocs infantils del parc... Segons el dia, regar amb la mànega al camp, amb alguna ruixada que serveix de dutxa, i sobretaula després de sopar...

No ens cal piscina perquè a casa seva ja n'hi ha una de comunitària i per a ells la piscina ja forma part de la rutina... I sempre cau alguna festa especial. Aquest any han coincidit amb la tradicional visita a Calders de les seves cosines noruegues i d'altres cosins: anada a la font de Bellveí, sucada al riu Calders i dinar plegats amb oncles i cosins... Una nit, l'avi i ells dos varen dormir a una tenda plantada al camp de sota casa: el gran, quiet i tranquil tota la nit; el petit va donar totes les voltes possibles a la tenda i tan aviat dormia a sobre la cama del seu germà com a sobre el braç de l'avi...

A l'hora d'anar a dormir sempre volen alguna història. Aquesta és sempre feina de l'àvia. Aquest any he explicat anècdotes de quan nosaltres érem petits, amb cançoneta inclosa. Sempre té èxit veure que els avis, de petits, eren més o menys com ells d'entremaliats. I s'han mort de riure amb una anècdota d'un seu besavi que ara explico i que és ben senzilla...

Dos germans, petits, dormien a la mateixa habitació. El gran ensenyava a resar una oració al seu germà abans de dormir. Cada frase que deia el gran el petit l'havia de repetir. Miraré si l'abreujo una mica i m'invento els noms dels protagonistes.

Joan : A aquest sant llit jo m'he ficat. Jaume : a aquest sant.... Joan : Set àngels hi he trobat. Jaume : set àngels... Joan : Tres als peus, quatre al cap. Jaume : tres als peus... Joan : Que em diuen. Jaume: que em diuen... Joan: Jaume... (i a continuació venia la gràcia) Jaume : Què mana! I aquí s'acabava sempre l'oració perquè cada vegada que el gran tornava a començar, el petit, quan sentia el seu nom, contestava amb un: Què mana!


Fotografia: posta de sol a Calders. Autora: Immaculada Torra Puigdellívol