i la que té més anomenada i que queda una mica allunyada del Camí, la de El Salvador de Vilar de Donas que és la de la primera fotografia, i finalment la portada de l'església parroquial de Palas do Rei.
Al poblet de Vilar de Donas s'hi arriba per un camí a la dreta de la carretera principal. Vaig haver d'anar una estoneta darrera unes vaques menades per un home i una dona, ja d'una certa edat, fins que vaig poder passar. L'església és bonica, i va ser una llàstima que no pogués admirar les pintures murals, ja que a aquella primera hora de la tarda estava tancada.
Ja a la provincia de A Coruña en trobem encara algunes més. A Melide, Sant Pedro i Santa Maria; Santa Magdalena d' Arzúa. I em sembla que jo ja no en vaig trobar cap més. Fins a Santiago, és clar.
Els cementiris que vaig veure als primers trams del camí em varen cridar l'atenció. A molts dels pobles petits (Ferreiros-Mirallos, Nespereira, Eirexe, si no m'equivoco...) l'església està envoltada del cementiri, que la rodeja com un un mur protector format per nínxols i panteons. Són cementiris ben vius; s'hi segueix enterrant els difunts i serveixen a més per fer estudis sociològic d'afeccionat: descobrir els cognoms que predominen al poble, quines són les cases més importants, les relacions entre les famílies... A algun d'ells ha calgut folrar per fora els murs amb sepultures. I és curiós de trobar nínxols que donen directament al camí... a dintre el cementiri ja no hi cabia ningú més. Com a tot arreu el sentit de la propietat hi queda ben palès: propidad de..., o propiedad de Casa Tal... Penso que encara a aquests poblets la mort deu ser una "festa familiar" com ho era antigament entre nosaltres: un motiu per trobar-se tota la parentela i dinar junts.
A un dels cementiris, no recordo quin, feia molt poc que hi havien enterrat alguna persona gran. El terra estava ple de corones i rams amb flors roges, tots amb la seva llaçada amb el nom dels qui l'oferien i em cridà l'atenció les diferents categories: su querida esposa, sus hijos, sus nietos, los hermanos, los hermanos políticos, los sobrinos...i així successivament. Em va gairebé emocionar un ram petit que hi havia no a terra, sinó directament sobre el taüt: de la nieta de casa.
Més endavant, a Palas do Rei, varem veure una esquela enganxada a una paret i es reproduïa el mateix que vaig descobrir a les corones del cementiri. En aquest cas es tractava d'una senyora soltera i també es nombrava cadascuna de les categories de parents, però en aquest cas hi apareixien tots els noms i cognoms i a vegades especificant de quina casa eren. També hi hi vaig trobar los sobrinos de casa.
I si aquests són els de casa, els altres, qui són?
ResponEliminaAquí diríem que són els fills de l'hereu, que són els que es queden a la casa, diguem-ne pairal. Allà, m'ho hauria de fer explicar, però jo vaig entendre que deuen ser, també, els que vuen a la mateixa casa que el difunt.
ResponElimina