Camí de Santiago: turistes, caminants i pelegrins

El final del nostre Camí va ser el dissabte, dia 31 d'octubre, a la tarda.
Després de dies assolellats, amb temperatura agradable, varen començar a caure quatre gotes des que sortírem del Monte do Gozo fins a arribar a la Catedral de Santiago. Seguint la tradició varem anar a abraçar el Sant i a resar a la seva (també segons la tradició) tomba. Com que tenim un Jaume a la família ens varem recordar d'ell.

El dia següent, diada de Tots Sants, ja amb un dia plujós com s'espera a Galícia, la Missa del Pelegrí va ser especialment solemne. Cap a un quart de dotze, els sacerdots que hi havia a alguns confessionaris varen començar a sortir-ne per anar cap a la sagristia. Va volar el botafumeiro, que sempre impressiona i sobretot recorda les pelegrinacions medievals, de gent que venia, com ara, de tot Europa, però amb unes condicions molt més dures que les actuals. Després, una processó per l'església cap a l'altar major i a les dotze començava la Missa concelebrada amb l'acompanyament d'un cor mixt, d'unes veus ben remarcables. Va ser una bona celebració.

En començar la Missa van anar enumerant els països dels quals provenien les pelegrinacions o els pelegrins. Jo diria que una vintena llarga de països europeus i no europeus; els més exòtics: Austràlia i Corea. I durant la Missa, a més del castellà, es va emprar el francès i no recordo si l'anglès o l'alemany. El gallec no el vaig sentir a cap de les misses de Galícia.

En acabar, alegria entre els grups. Jo em vaig fixar amb els de Noruega, perquè els havia anat trobant al llarg del camí. A Arzúa, on el capellà, acabada la Missa del vespre, va demanar als pelegrins que pugessin cap a l'altar per donar-los la benedicció del viatge i els va preguntar d'on eren. I el dia següent a Pedrouzo (dit també Arca do Pino) on un dels nois em va preguntar com es deia l'església on estàvem.

A més de la motivació religiosa per fer el Camí, s’hi sumen altres atractius que fan interessant el trajecte, i que per alguns´són l'únic motiu per fer-lo... Hi ha qui viu el Camí com una llarga excursió cultural, o com una experiència vital més: per conèixer gent, per viure situacions límit, per mesurar la seva pròpia resistència, per fer una pausa en la seva vida i reflexionar... Varem trobar un jove mexicà que havia iniciat la marxa a Pamplona i em sembla recordar que ens va dir que feia vint-i-set dies que caminava. Anava sol, gairebé sense equipatge a sobre, i amb el viatge organitzat des de Mèxic a través d'una agencia madrilenya. Ens va dir quan el varem trobar a la plaça de l’Obradoiro, el diumenge, que estava molt content, però que li havia resultat molt dur. En Jordi va parlar amb un senyor gran, francès, que en comptes de motxilla portava una mena de carret amb rodes lligat a la part del darrera del cinturó. Havia seguit, feia temps, la Vía de la Plata fins a Santiago. Ara feia els últims quilometres del Camí francès i a principis de l'any vinent farà els últims tres-cents quilómetres del Camí amb uns quants companys que van en cadira de rodes.

Alguns, però, sembla que simplement aprofiten que el viatge surt econòmic, si es va d'alberg en alberg, per fer turisme barat i conèixer gent. També hem vist algun cas penós: el de dues noies, segurament americanes per l'anglès que parlaven. Compartien taula amb d'altres caminants de llengua francesa al costat nostre a una "pulperia" a Palas do Rei. Potser era el vi que havien begut i al que no estaven acostumades, però cridaven i reien sense to ni so. A una d'elles la vaig veure al poble següent, tota sola, asseguda a un banc: semblava desorientada, i em va fer una mica de pena.

El llibre que nosaltres portàvem com a guia seguia les indicacions que va deixar escrites Aymeric Picaud, un pelegrí francès del segle XII. Sembla que una de les primeres pelegrinacions de què es té constància fou la de Gotescalco, bisbe de Puy, que va marxar cap a Compostela l'any 950 amb una nombrosa comitiva. I l'any 959, hi arribà Cesari, abat de Montserrat. Ara s'està recuperant el Camí català. Tenim amics que ja n'han fet una part, i a molts llocs de Catalunya es veuen les marques del Camí de Sant Jaume. Sigui cert o no que a Santiago hi hagi el sepulcre de l'Apòstol, és bonic que existeixi una ruta que uneix, des de fa tants segles, els diferents pobles europeus, que supera fronteres i llengües, respectant la identitat de cadascú.


Amb aquest post acabo els comentaris sobre el Camí de Santiago.