El lleó no em fa por...

Perdoneu-me que hagi entrat sense trucar a la porta. He entrat al blog de la mare sense el seu permís. Però em sembla que ella m'ho perdona (i ho faig amb el permís del pare...).

La majoria ja sabreu per què aquesta incursió, i haureu intuït també el perquè del títol de l'escrit d'avui, possiblement el darrer publicat en aquest blog.

La M. Pilar, després d'uns mesos de combat amb el càncer, va morir la nit del dissabte 23 al diumenge 24 d'octubre. Els lectors habituals haureu recordat el lleó i la zebra, la moto, el Mingo... Aquests dies que hem passat a l'hospital (així, en plural, ja que allà, finalment, vàrem poder-hi ser tota la família) hem pogut parlar una miqueta de tot això, i vaig proposar una idea que va ser ben acollida, tot i que no sé si sabré exposar-la correctament.

La M. Pilar ens ha servit d'exemple a molts i en moltes coses. També en la manera d'afrontar la mort. Per això, quan va començar a parlar del lleó i la zebra vaig voler escriure un comentari, però hauria hagut de ser massa llarg, i ella ja no l'hauria pogut llegir directament. La idea és senzilla, com ho era la M. Pilar, i no és original. Més aviat hauríem de dir que no en té res, d'original. Està treta del llibre d'Isaies, del capítol 11:

Sortirà un tany de la soca de Jesè,

brotarà un plançó de les seves arrels.

L'esperit de Jahvè reposarà sobre ell, (...).

No jutjarà segons les aparences

ni es decidirà segons el que senti dir;

jutjarà els humils amb justícia,

sentenciarà amb raó sobre els pobres del país (...).

Llavors el llop habitarà amb l'anyell,

la pantera jaurà amb el cabrit;

vedell i lleó jove pasturaran junts,

els podrà menar un noi petit.

La vaca i l'óssa es faran amigues,

les seves cries jauran plegades,

i el lleó menjarà palla com un bou.

L'infantó jugarà sobre el forat de l'àspid,

el deslletat estirarà la mà cap al cau del basilisc.

El lleó del càncer ha aconseguit caçar la zebra... però en aquesta altra referència al lleó em sembla que tenim el què la M. Pilar, des de fa molts i molts anys, ha estat perseguint amb la seva vida. Nosaltres hauríem preferit que escapés d'aquell lleó, però potser el més important és que aquella cursa l'ha conduït fins l'indret que tant havia buscat.

Un clau solitari

Des del meu llit tinc a la vista, penjat d'un clau a la paret, quest regal de la més petita de les nétes, l'Ada. Me'l va dur el dia del meu aniversari i me'l va regalar amb molt de compte perquè no s'espatllés: hi havia plomes enganxades i un forat al mig per on el varem penjar a un clau solitari de la paret...L'havien ajudat a fer-lo perquè era difícil... Calia tractar-lo amb delicadesa... És un regal preciós, alegre, treballat: per a mi una joia!

Abans a la paret hi havia només un clau solitari. Un clau que tenia davant dels ulls talment com ara hi tinc el regal. Un clau a la paret aparentment no té cap sentit, però un (o una) no té masses coses a fer estirada al llit  i pot dedicar-se a pensar què deu voler dir aquest clau solitari penjat tant enlaire de la paret i centrat en el llit.

Un clau solitari a la paret o espera algun objecte per a ser-hi penjat o bé recorda que en algun altre moment algú va penjar-hi algun objecte. Un quadre, no ho sembla. El clau està fixat massa amunt de la paret i massa descentrat, o millor dit, massa centrat davant del llit. No sembla que esperi ser útil una altra vegada. Més aviat sembla una resta del passat. Algú va despenjar allò que hi havia i es va oblidar de treure el clau. I aquí s'ha quedat, solitari.

Perquè el llit del que parlo no és el meu llit, el llit de casa. És sí el meu llit, però de forma provisional. Un llit dels articulats, amb baranes que pugen i baixen, amb la possibilitat d'avisar des del llit, amb un sofà per l'acompanyant... Ja es veu que es tracta d'un llit d'hospital. Llavors ja és més fàcil d'endevinar què hi falta a aquell clau solitari. Sobretot si la clínica porta un nom religiós.

Tinc al davant un clau que en algun moment devia aguantar un crucifix. En algun moment varen decidir que potser la imatge religiosa podia molestar a algun dels pacients i  es varen eliminar els signes religiosos. I ves per on ara el clau, que aparentment no té cap sentit, s'ha convertit per a mi en un símbol religiós: em recorda el significat originari de la creu perduda: que el patiment pot tenir un valor... I a més a més no està renyit amb l'alegria (com els colors del treball de l'Ada que ara està penjat al clau solitari) encara que a vegades costi de veure-hi la relació. Si a més a més les flors alegren l'habitació, com les persones que venen a visitar-me o que em fan costat de lluny, no em puc pas queixar.

Ves per on quantes coses poden sortir d'un clau solitari.







Per cert, gràcies al Mingo la zebra s'està escapant per moments del lleó!!
Gràcies!

La zebra i el lleó una altra vegada

Repeteixo la fotografia de fa uns mesos: la zebra torna a còrrer per escapar del lleó.

La zebra es torna a refiar de la moto (l'ajut dels metges, de la família, dels amics; de les pregàries de tots...)i espera guanyar-li la partida al lleó afamat.

Potser d'aquí a uns dies el blog tornarà a la normalitat: esperem-ho. De moment també descansa.

El meu petit i personal homenatge al metge Selga

He tingut la sort de tenir tracte al llarg de la meva vida amb gent extraordinària, a qui estimo i he estimat : professors i professores al batxillerat i a la Universitat –de jove i de gran-; companys i companyes de feina a escoles i instituts; metges que varen trepitjar casa nostre durant molt de temps per malalties de grans i petits; persones que ens han ajudat a casa a cuidar també petits i grans,  tots d’una gran qualitat humana…

Avui vull retre el meu petit homenatge a una d’aquestes persones extraordinàries: el metge Selga. En primer lloc per  amic del pare: havien estat de la Colla del Llamp, una veritable colla d'amics, de la qual algú n’hauria de fer una petita història algun dia; eren orfeonistes, fejocistes, havien coincidit a l'Institut, en cursos diferents; i el nostre pare i el germà del metge Selga, l’Iscle, havien estat junts durant molt de temps durant la guerra, ells dos passats junts a l’altra banda, mentre el metge Selga no es va moure de Catalunya (aquelles paradoxes de la guerra!). En segon lloc per ser el nostre  pediatre i, en tercer lloc, perquè en algun  moment especialment crític, fou metge també d’un dels nostres fills quan ja no vivíem a Manresa.

A casa encara es guarden les seves receptes de quan érem petits. I recordo el seu consultori al carrer del Born -anar-hi era com una festa- i les seves visites a casa, a la carretera de Cardona. Amb la seva cara rodona, els ulls vius, el somriure sempre present i el seu cabell encara mig roig. Com que els refredats, mals de coll i manca de gana eren un problema en alguns dels germans va recomanar als pares que anessin a estiuejar a Calders. Allà hi som des del 1947. I allà guardem  entre d'altres coses la documentació mèdica de la família. Un cop casats i a Barcelona ens va recomanar un pediatre, el doctor Altirriba, que havia estat ajudant seu a Manresa, que va morir ben jove.

Va haver-hi una temporada especialment dura a la nostra família quan va coincidir un tràgic accident de cotxe amb la malaltia llavors encara no ben diagnosticada d’un fill  de menys d'un any. Per circumstàncies diverses, que no venen a tomb, vaig tornar a tenir relació amb el metge Selga com a pediatra d'aquest fill petit. I recordo llargues converses amb ell: sobre la deshumanització de la medicina (per exemple no deixar que les mares es quedessin amb els fills de mesos internats a l’hospital), sobre les “plagues” de cada època: la tuberculosi que durant molt temps se’n va endur tantes persones joves – la seva mare, el nostre oncle Ferran Puigdellívol-; i deia, actualment la plaga és la carretera, ja que a tantes famílies,  i  ho deia per experiència, els accidents estan fent mal de veritat. Recordo com parlava dels seus estimats néts…

Ell  feu la presentació del llibre de poesies de Ferran Puigdellívol i Corrons, Cementiri d'Estels, editat per  la nostra germana Montserrat. Va parlar de la tuberculosi, del temps de guerra, dels que es passaven i dels que es quedaven, de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i de poesia entre moltes d'altres coses. Després varem seguir la tertúlia al restaurant Els Torrents. Ens trobàvem,  també, alguna vegada als Arxius on ell cercava informació sobre avantpassats membres de la seva família. Nosaltres també de la nostra.

Cada cop que se li retia un homenatge públic al doctor Selga hi hem estat presents. Després de l'acte a l’Ajuntament de Manresa amb motiu dels seus noranta anys, quan ja gairebé no hi quedava ningú, ens varem apropar a saludar-lo i en Jordi li va preguntar si hi havia alguna cosa que  encara li agradaria de fer o de ser. I va contestar ràpid: I tant! Astronauta! Una mostra de l’amplitud dels seus interessos i de la seva joventut d’esperit.

Em sembla que l’última vegada que vaig parlar amb ell va ser en una petita tertúlia que hi va haver un vespre durant l’exposició Cultura Impresa a Manresa, al Casino, a partir del llegat a la ciutat del nostre pare, a l’abril del 2006. Ja se’l veia gran, però encara amb molta vitalitat: recordava com la Rosalia, des de la Llibreria Torra que hi havia al Born, davant per davant amb el consultori, li reservava llibres que pensava que li podien interessar…

El dia del seu funeral no vaig poder-hi ser. Una visita programada a l’hospital m’ho va impedir! Des d’aquí el meu condol a la família per la pèrdua, però també la meva felicitació per haver pogut  gaudir d'un espòs, un pare i un avi com ell. I el meu record entranyable, el meu agraïment i la meva oració per l'estimat metge Selga.

Per si en voleu saber més coses:
http://www.comb.cat/cat/comb/publicacions/memoria/selga.pdf

Ha estat un parèntesi a les vacances d'Espíria11

Espíria11 se'n va de vacances

Espíria11 farà vacances uns quants dies. Necessita descansar a un lloc on no li sigui possible connectar-se a la xarxa. Actualment això és el descans total.

Espera tornar una mica renovat, però no gaire. I desitja a lectors i amics unes bones vacances que segur que les tenen ben merescudes.

A la tornada s'haurà acabat un cicle i en començarà un altre que no sap massa com serà, si millor o pitjor. Segur, però, que serà diferent. i esperem que millor.

Els millors desitjos per a tots els lectors i amics. I fins a la tornada.

Espíria11


Foto: Roureda de Les Tàpies (Calders)

Sabates amb arrels?

Sabia que els textos seleccionats al post anterior eren una mica "provocadors". Normalment no tinc comentaris als articles que penjo. Avui, de moment ja n'hi tinc dos tot i que estem en ple mes d'agost. Copio aquí el d'en Jordi Piferrer que em sembla tota una lliçó.

Arrels?, Tradició? Sí; per tenir vida, per estar sòlidament ancorats a la terra, per a tenir fortalesa davant les contrarietats, per a tenir lligams amb els avantpassats, referències culturals consolidades al llarg dels anys. En aquest sentit, podem parlar d'arrels cristianes, arrels familiars, arrels lingüístiques, etc.

Camins?, Cruïlles? També; per estar oberts a altres cultures, altres pensaments, altres arrels, amb un gran respecta a altres tradicions, que poden enriquir la nostra. Nacionalisme excloent? No. Patriotisme imperialista? No. Sí a una Nació independent integrada en el món, respectant i estimant totes les altres cultures.
Sempre anem a parar als dos grans principis de convivència entre les persones i els pobles: el de Subsidiarietat i el de Solidaritat.
Jordi Piferrer

Per a aquells que no estan familiaritzats amb alguns d'uests termes, Subsidarietat i Solidaritat:

Subsidarietat: Propietat de subsidiari.

Subsidiari: Dit de la responsabilitat, la pretenció o l'acció que hom disposa per a substituir-ne una altra de principal en cas que aquesta falli.

Solidaritat: Relació de fraternitat, de companyonia, de recíproc sosteniment, que lliga els diversos membres d'una comunitat, col·lectivitat, en el sentiment de pertenença a un mateix grup i en la conciència d'uns interessos comuns.
(Definicions de GEC)

(Ja sé que no ve al cas, però a sota de solidaritat, a la GEC, ve el terme Solidaritat Catalana. Val la pena llegir-lo per recordar com va ser aquella Solidaritat Catalana del 1906 que tantes esperances havia despertat. I com i quan es va acabar. Per recordar-ho al senyor Laporta i els seus amics i que en treguin conseqüències per evitar els mateixos errors)

Llibres d'estiu: Orígens

Aquesta setmana passada m'he llegit Orígens, de Amin Maalouf. Feia temps que el tenia a casa i no havia trobat el moment d'endinsar-m'hi. Nosaltres tenim també una història familiar de retrobada amb avantpassats i amb la història de la família, no a través de cartes, sinó, en el nostre cas, a través de documents notarials antics (si el nostre fill petit quan anàvem a cercar documents als arxius deia que anàvem a buscar morts, l'autor d'Orígens afirma "com que interrogar els vius ja no servia gaire de res, havia d'interrogar els morts"). Per tot això, necessitava un ambient propici per a la lectura. A més, l'estada d'en Ferran a Beirut feia que el Líban actual em resultés un país proper...

A Orígens, a part de la història familiar, m'he trobat amb consideracions i comentaris que poden ser discutibles i que molts cops s'assemblen més als que es fan servir des de l'interior de la península que des de casa nostra, però que trobo interessants en boca d'un autor libanès i que són de plena actualitat, fins i tot amb símil taurí!

Em limito a copiar algunes d'aquestes consideracions -que encara que potser no comparteixo, em fan pensar- sense cap comentari per part meva.

La paraula arrels no m'agrada i la imatge encara menys. Les arrels s'enfonsen a terra, es retorcen dins el fang, es propaguen en les tenebres; mantenen l'arbre captiu des que neix i l'alimenten a canvi d'un xantatge: Si t'alliberes et moriràs!" (pàg. 7)

A diferència dels arbres, els camins no sorgeixen de terra a l'atzar d'una llavor. Tenen un origen igual que nosaltres (...) Un origen inassequible, perquè a cada cruïlla si han sumat altres camins, procedents d'altres orígens. (pàg. 7)

Massa sovint es tendeix a assimilar aquestes dues actituds i a considerar que el nacionalisme és una forma accentuada de patriotisme. En aquells temps (durant l'inici de la revolta dels Joves Turcs, abans de la primera guerra mundial)...el nacionalisme era exactament el contrari del patriotisme. Els patriotes somniaven en un imperi on podien coexistir molts pobles, de parles diverses i amb creences diverses, però units amb una voluntat comuna de construir una gran pàtria moderna que pogués infondre en els principis preconitzats per Occident la subtil saviesa de les ànimes orientals.. Els nacionalistes, en canvi, somiaven en la dominació total si pertanyien a l'ètnia majoritària, o en el separatisme si pertanyien a comunitats minoritàries; el miserable Orient d'avui dia és el monstre que va néixer d'aquest dos somnis conjugats. (pàg. 176)

...va adornar els anys de gana amb una estranya nostàlgia: la d'una època heroica durant la qual els mortals lluitaven junts amb valentia contra les calamitats, en comptes de trobar-se sotmesos a la llei d'un cel hostil. Com un toro que porten a l'escorxador amb oprobi i que enyora el temps de l'arena, quan, si més no, podia morir embestint. (pàg. 272)

Fa cent anys escassos, els cristians del Líban deien sense cap mena de problema que eren sirians; els sirians buscaven un rei cap a la Meca; els jueus de Terra Santa es proclamaven palestins...i el meu avi es considerava ciutadà otomà. Encara no existia cap dels estats de l'actual Pròxim Orient, i el nom mateix d'aquesta zona encara no s'havia inventat (generalment es parlava de "la Turquia d'Asia").
Des d'aleshores, molta gent ha mort per pàtries pretesament eternes; i molta més morirà demà. (pàg. 284)

Una Contra que val molt la pena

Quan vaig parlar dels toros vaig dir que un altre dia caldria parlar del maltractament a les persones. Avui he vist a La Vanguardia una entrevista a La Contra que m'ha semblat que era interessant perquè parla de disminucions i de passada de l'avortament. Ja parlaré un altre dia, potser, de maltractaments a les persones.

Us copio l'enllaç a La Contra d'avui, dia 30 de juliol. Llegiu-la, si us plau (teniu l'enllaç al final). És una entrevista entranyable, que posa de relleu la talla humana de l'entrevistat i també de l'entrevistador. En Víctor Amela de petit els trobava a l'església de del barri de les Vivendes del Congrés. Allà hi va estar de rector durant molts anys -ara ja està jubilat-, un capellà a qui devem moltes coses, mossèn Francesc Lladós. El varem conèixer quan era rector a Sant Cebrià, fa gairebé quaranta anys.

No m'allargaré. Poca cosa puc dir jo. Us deixo amb La Contra i els seus protagonistes. És tot el contrari dels maltractaments, de l'egoisme, del menyspreu dels petits i indefensos. És un exemple de com el patiment pels altres i el propi patiment ens pot fer més humans, més generosos, més feliços, encara que sembli una contradicció.

Des d'aquí el meu reconeixement i el meu agraïment al senyor Francesc Torrebadella i la seva família: tot un exemple. I a Víctor Amela per l'entrevista. Val la pena sentir la veu de persones que ens fan a tots més més bones persones.

http://www.lavanguardia.es/lacontra/lacontra.html

L'enllaç a la fotografia que vaig posar ahir no correspon a la foto que hi apareix: només servia per l'entrada del dia 30. Proveu-ho entrant a la pàgina amb data dia 30... Jo no en sé més... Si algú em pot donar una idea, us l'agrairé.

Braus, bous, ases... i persones

Vaja enrenou que s'ha creat amb la decisió del Parlament de Catalunya de prohibir les Curses de Braus, o millor dit, en castellà, les "Corridas de Toros". Perquè no és ben bé el mateix, segons com es miri. Les Curses de braus, vol dir que les hem fet nostres. Les "Corrides (?) de Toros" queda clar que venen de més enllà. Hi ha, però, força gent afeccionada a a la tauromàquia a Catalunya, encara que a vegades sembla que se n'hagin d'amagar. Vagi per davant que a mi no m'han agradat mai els toros.

Ve de lluny la tradició de "jugar" amb els animals a les societats occidentals, a les nostres. O de forma tràgica- l'home s'hi juga la vida... i l'animal també- o de forma, diguem-ne bufa -l'home se'n burla de l'animal des de la seva superioritat i l'animal no pot defensar-se ni gairebé atacar-. Jo diria que a casa nostra som més propensos a aquesta segona versió: la bufa, no la tràgica. I no sé si és millor o pitjor. La salvatjada a vegades s'ha convertit en un "art", amb les seves regles i tradicions. D'altres, s'ha quedat només en una salvatjada.

Aquí tenim els correbous, per citar algunes festes amb animals.

Els correbous, molt populars a les terres de l'Ebre, importats, sembla, de les terres valencianes (al País Valencià hi ha moltes activitats populars amb bous al carrer) són festes en les que no es mata l'animal, però sí que se'l maltracta o se'l pot maltractar. Segons el PACMA (Partido antitaurico contra el maltrato animal): "No se respeta el Manual de Buenas Prácticas, que es una convención entre la Generalitat de Cataluña y los organizadores de los correbous, que pretendía hacerlos menos crueles. Los asistentes a los correbous golpean a los toros con todo lo que les viene a mano, cegándoles con pistolas de rayos láser y echándoles arena a los ojos. Los toros mantienen el fuego encendido en los cuernos más tiempo del prescrito en el Manuel de Buenas Prácticas..." No sé si tenen raó o no.


La sensibilitat va variant. I hi ha una nova tendència, bona, que va en contra de la tradició: el respecte als animals, especialment als mamífers, ja que nosaltres també en som de mamífers... encara que som, al menys això crec jo, alguna cosa més que els altres mamífers. Ara la defensa dels animals va creixent i és, insisteixo, bona cosa. No sé, però, si al mateix temps creixen els maltractaments a les persones. I això ja no sembla tan civilitzat, ni tan sols humà i caldrà parlar-ne un altre dia.

Foto:Blog George Kaplan.


He rebut aquest dos comentaris de dos lectors de Solsona que es queixaven i amb raó de la meva manca d'informació sobre les tradicions de la ciutat de Solsona. Fan referència a unes frases que no s'ajustaven a la realitat i que havia escrit  en aquest post. Ja les he esborrat. I demano disculpes als Solsonins per no haver-me documentat millor. Incloc els comentaris, però.

Altres llibres de la biblioteca paterna: Les veus de la Pàtria

Enceto aquests comentaris sobre altres llibres de la biblioteca paterna amb aquest quadern, Les Veus de la Pàtria (segona sèrie) que forma part de Publicacions de la Novel·la d'Ara. Està imprès a la Impremta L'Avenç Gràfic, al carrer Barbarà 9, de Barcelona. Es venia al preu de 50 cèntims. No hi ha la data de la publicació, però a l'interior hi ha una nota: El text d'aquest quadern ha sigut sotmès a la prèvia censura militar, que segurament el situa a l'època de la Dictadura de Primo de Rivera.

Es tracta d'onze poemes patriòtics d'autors ben coneguts en el seu moment encara que alguns ara estiguin gairebé oblidats: Joan Maragall (dos poemes), Ferran Agulló, V. Gassol, Jaume Collell, M. Folch i Torres, E.Girbau Jaume, Bori i Fontestà, A de Pagès, Mossèn Cinto Verdaguer i C. Omar i Barrera. Els poemes recollits, molts d'ells premiats amb l'Englantina en els Jocs Florals, estan datats entre l'any 1880 (La Barretina, de Mossèn Cinto) i el 1923 (L'agre de la terra de M. Folch i Torres). Cap d'aquests onze poemes apareixen a les antologies de poesia catalana que jo tinc a casa, tot i que n'hi ha algun de prou conegut com l'Oda a Espanya, de Joan Maragall. Alguns poemes, com l'últin citat, en aquests moments tenen prou actualitat: l'Escolta, Espanya, i l'Adéu Espanya, paraules que enceten i acaben el text maragallià escrit l'any 1898, les hem sentides prou aquests dies passats.

Com a cosa curiosa hi ha alguns poemes censurats: concretament un de Bori i Fontestà, titulat Gent Nova. Hi falta tota una estrofa: hi ha l'espai en blanc on hi havia d'haver els versos, però no es pot llegir res. I més curiós és el del poeta ben oblidat, Claudi Omar i Barrera, i el seu poema Pàtria escrit l'any 1901. Hi ha versos d'on s'han esborrat una o dues paraules i igualment han quedat els espai en blanc.

En copio un fragment d'aquest últim.

Dies de vacances

Pot ser que a partir d’ara el blog estigui una mica de vacances. No deixo Barcelona. Però miraré de fes escapades cap al camp. No és que deixi d’escriure, però és possible que no ho pugui publicar amb regularitat si estic alguns dies fora de casa. A segons quins indrets em resulta difícil de connectar-me a Internet encara que en teoria hi hagi wifi al poble; un no sap mai què pot passar. A vegades sembla que depengui d’on bufa el vent, o de les nuvolades, o ves a saber de quins altres fenòmens. Veurem aquest any si hi ha sort…

Al menys veuré l'altra Catalunya (la que no forma part de l'Àrea Metropolitana) on el paisatge, que varia menys que les persones, ens lliga més a les generacions anteriors. Contemplaré des del terrat els mateixos boscos de fa cinquanta anys, i la mateixa serralada pirinenca que ja existia quan el poble no hi era encara. I unes postes de sol rogenques, sempre diferents, que no ens cansen mai.

Els polítics han acabat les seves sessions al Parlament entre estires i arronses. Omnium amb una declaració que trobo poc concreta ha convocat els catalans a seguir endavant amb els lemes de la manifestació. El català de la manifestació és el "català emprenyat". Que tal com van les coses seguirà enfadat força temps.

Ara venen dies de calma? O dies de fer feina callada per esperar la tardor? Venen dies en què es refaci el panorama polític amb noms nous i noves formacions? El setembre ens donarà la resposta.

De moment tindrem més temps per pensar, xerrar, llegir, escriure, passejar, descobrir, veure amics. I gaudir de la família, petits i grans. Omplir-nos de força i esperança per procurar fer-nos nosaltres i el nostre entorn una mica millors.

Que tingueu un bon estiu i ens anirem trobant de tant en tant.



Fotos de Calders: el Carrer del Raval i el Call de l'Hostal, a l'esquerra de la primera foto. I una posta de sol des del terrat de casa a la segona (foto de l'Imma)

La Manifestació: el dia després

Trobo a faltar Europa. Trobo a faltar aquella Europa de les Nacions de la que es parlava fa un temps. Sembla que si existís l’Europa de les Nacions potser seria possible a la llarga una Catalunya independent tal com es demanava insistentment a través de les pancartes, les estelades i els crits a la manifestació de dissabte. La independència segurament és possible, però jo la veig molt difícil: no sé si per pessimista, per realista o perquè sense un marc europeu on enquibir-nos podem quedar un país tant petit, cofoi, això sí, però no sé si amb gaires possibilitats reals de sobreviure.

Ahir tots els partits anaven junts; les entitats també. Però no sé si aquesta unitat durarà gaire. Més aviat en dubto. Històricament, si no m’erro, els moments d’unitat a casa nostra han estat sempre molt poc duradors. Més aviat la divisió i els personalismes ens han perjudicat. Potser té raó la dita de tants caps, tants barrets.

Els federalistes, a Espanya, ho han tingut sempre molt difícil. I si ara, pel què es respira més enllà de l’Ebre, “la indisoluble unidad de la nación española” és com un dogma de fe pels dos partits majoritaris a Espanya s’haurà de veure com es pot arreglar tot plegat.

L’afirmació que ha mort el nacionalisme i ha nascut l’independentisme em sembla que tampoc la veig clara. A la manifestació hi era tothom gairebé, sota el lema: Nosaltres Decidim Som una Nació. No tothom, però, si ha de decidir, decidiria la independència. El problema, com deia algú, és que a l’altra banda de l’Ebre en bona part“no ens estimen”. O no ens estimen tal com som i volem ser. Ens estimen si ens sentim espanyols de la manera que ho entenen ells. I ara, pel què sembla, aquest sentiment espanyolista és difícilment compatible amb l’afirmació passejada ahir pel centre de Barcelona de que Som una Nació.

De moment el senyor Montilla ha intentat guanyar punts de cara a les eleccions. No sé si la jugada li sortirà bé. Jo crec que, a la llarga, no. Ha estat lleig, pel meu gust, com ha manipulat tantes coses. Un bany de multituds i ara tornarà a la seva, o a la del seu partit, que ja no sé si és el PSOE o el PSC. Ja anirem veient com es comporten els polítics, millor dit, els partits que són els que realment manen.

Més enllà de la política, la vida, la de cada dia, la de les persones, les famílies, els amics, parlin com parlin, vinguin d’on vinguin, segueix. I no hem de deixar que d’altres coses espatllin l’harmonia i les bones relacions. Seria un disbarat.

Seguirem.



Imatge: BRITISH MUSEUM: MAPA D'EUROPA DE 1620, Guilielmu Blaenu (portuguès) Catalunya com a nació separada (He buscat una imatge moderna. Catalunya independent a Europa no em sortia enlloc: només formant part dels Països Catalans!)

La manifestació: crònica des de casa

Per raons que no venen al cas, m'he quedat sola a casa amb la Píxel, la gossa d'atura de mitja família, la família que sí que ha anat cap al Passeig de Gràcia. Estic mirant per la televisió la marxa (millor dit, la no marxa) de la manifestació. Un èxit de públic, però una mala jugada del senyor Montilla. La senyera, que tant volia que presidís la manifestació, fa uns minuts, passades les set de la tarda, anava arrugada i arrossegada per terra davant de Presidents de Parlament i de Generalitat, els actuals i els ex.

Les càmeres de TV mostren la capçalera dels Presidents i gairebé mai la capçalera autèntica de la manifestació, els que la varen preparar des de fa tant de temps. Que ningú pensi que si fa una hora la manifestació gairebé no s'ha mogut és culpa de la mala organització dels organitzadors, valgui la redundància. Ja se sap que quan hi ha les autoritats que presideixen el protocol no és el mateix.

Ara, a dos quarts de vuit del vespre, sembla que hi ha gent que ja ha arribat fins a la plaça de Tetuan, mentre la capçalera està mes o menys per Passeig de Gràcia- Diputació, i els que s'han concentrat al Jardinets - una part de la meva família- encara hi són si no s'han desplaçat avall pels carrers paral·lels al Passeig de Gràcia. Una filla que venia d'Igualada, una mica tard i en cotxe, ha decidit de retornar per on havia vingut per la impossibilitat d'aparcar a l'entrada a Barcelona per la Diagonal.

Molta gent, moltes banderes de tota mena, algunes pancartes,famílies, colles d'amics,ambient festiu; molta diversitat i a la vegada la unitat d'anar junts malgrat les diferències.

A la plaça de Tetuan, ja plena de gent, el cor de l'Orfeó Català entona els Segadors. He de dir que no m'agrada que l'himne de Catalunya sigui un cant en contra de... Però avui té el seu sentit, com d'altres vegades al llarg de la història. I em sap greu que torni a ser així.

Comentàvem amb en Jordi la contradicció que suposa que es mantinguin els privilegis de Navarra i alguns del País Vasc i que es negui qualsevol reconeixament a les pecularietats de Catalunya. Caldria explica-ho bé tot això.

Doncs són les vuit i ara sembla que la capçalera està a punt d'arribar al Passeig de Gràcia - Gran Via. La televisió s'ha cansat d'ensenyar els Presidents i ara ja hi ha qui entrevista o demana opinions als que encapçalen pròpiament la manifestació.

Primeres dades de participació: segons la Guàrdia Urbana un milió cent mil persones. Segona Omnium Cultural un milió i mig.

I m'he perdut en directe, mentre escrivia, la dissolució de la capçalera dels Presidents amb la senyera i l'intent d'un noi d'agredir amb una gorra el president Montilla quan ja marxava. I cridòria contra el president. Ara, les vuit i deu, més o menys, la manifestació s'ha alliberat de la Presidència exigida pel senyor Montilla. Potser s'ha cansat d'anar al costat del poble, i en té prou del protagonisme que li ha donat anar junt amb els altres Presidents i gairebé copar les imatges de les càmeres de TV3. A continuació els organitzadors han donat també per acabada la manifestació per la impossibilitat de seguir fins el final i per raons de seguretat.

Com a curiositat ens han ensenyat en Laporta que, evidentment, no anava com un més amb els simpatitzants de Carretero (que han arribat aviat a la Plaça de Tetuan); el senyor Laporta encara anava baixant tranquilament amb els seus amics Passeig de Gràcia avall.

A la Plaça de Tetuan l'Orfeó ha cantat una altra vegada i també s'ha donat per acabada la manifestació. La gent segueix al carrer, amb el caire festiu de la tarda. He localitzat alguns de la família, amb els nens esgotats. S'han retrobat amb amics i han anat a prendre alguna cosa. Els altres no em contesten al mòbil. Finalment em truquen dient que pugen, l'avi, la mare i el petit dins el cotxet. El pare s'ha trobat amb els del seu poble i ha seguit amb ells. El que tots m'expliquin serà una cosa. Allò que diguin avui per ràdios i televisions segurament una altra. La valoració oficial de la Generalitat segurament no coincidirà amb la d'Omnium, els organitzadors, a qui cal felicitar, especialment a la seva presidenta, que se la veia feliç un cop acabat l'acte.

Allò que queda és que una bona part del poble de Catalunya de tarannàs diferents i de diferents ideologies - no només de Barcelona- s'ha manifestat per fer palesa la voluntat de reafirmar que som una nació i que tenim el dret de decidir. Alguns diuen que hi haurà un abans i un després. Cal ser optimistes.



(Fotografies de El Periòdico de Catalunya)

Antoni Miralda i Manresa

Fa uns dies vaig veure que a Madrid, al Palacio de Velazquez, adscrit al Museo Reina Sofia, es mostrava una retrospectiva del polifacètic artista terrassenc Antoni Miralda, aquell que va muntar Honeymoon (1986-1992), el matrimoni entre l'Estàtua de la Llibertat de Nova York y el monument a Cristòfol Colom de Barcelona. Aquesta notícia m'ha recordat la nostra petita relació amb ell quan era un noi ja inquiet. Fa una pila d'anys nosaltres varem començar a anar a passar les vacances a Calders. Durant un o dos estius, quan ja érem adolescents, en Miralda hi va venir algun cop a Calders amb un altre terrassenc, amic seu i cosí dels Ullastre, uns amics nostres barcelonins que tenen casa al poble.

A Calders, l'Antoni Miralda es va fer amic del Ferran, un dels meus germans. Va coincidir que un altre amic terrassenc d'en Miralda va anar a estudiar els últims cursos del batxillerat a l'Institut Lluís de Peguera de Manresa i va compartir classe amb en Ferran i es va fer força amic d'un altre company de curs, en Ramon Boixet. A través d'aquest company de curs terrassenc, en Boixet va conèixer en Miralda a Terrassa. Seria llarg d'explicar, però l'Antoni Miralda, a partir de l'amistat amb en Ferran i en Boixet va mantenir una certa relació amb Manresa i els manresans.

Durant unes vacances d'estiu, els del curs d'en Ferran de l'Institut de Manresa varen anar a fer una acampada a Tuixent, organitzada pel que llavors era el mossèn de l'Institut, mossèn Medina, i allà hi anà també, convidat pels amics, l'Antoni Miralda. En Ramon Boixet recorda: "cada dia l'Antoni anava a la vora d'un rierol a pintar. Com a aquarel·lista necessitava aigua i el rierol feia part del paisatge i dels estris de treball. Jo el vaig acompanyar un parell de vegades que em va fer mandra anar a caminar i vaig participar com a espectador mut d'unes obres excel·lents."

Aquests companys, en Ferran i en Ramon, varen trobar que valia la pena que l'Antoni Miralda exposés l'obra a Manresa i que fos, naturalment, a la Galeria d'Art Ciutat, situada a l'interior de la Llibreria Torra, que estava relacionada amb la nostra família. En Ferran explica que la tarda anterior a la inauguració va acompanyar l'Antoni Miralda a passejar per Manresa ( va aprofitar per pintar algunes aquarel·les d'alguns indrets de la ciutat) i que va sopar i dormir a casa nostra. Devia ser l'any 1962.

En Ramon recorda que "la Sala era plena d'unes aquarel·les molt ben triades i només en un racó un quadret no massa gran, en un estil completament diferent als paisatges, donava fe d'un inici d'evolució de l'artista. Era una escena de pluja, en una ciutat amb gent i cotxes, tot molt poc figuratiu, amb traços de molts colors, contundents i atractius." En Ramon Boixet aconseguí que el seu pare li comprés aquest quadre del paisatge ciutadà (que és el que acompanya aquest escrit) i encara el té penjat a casa seva a Suïssa.

Aquesta exposició, com és de suposar, no l'he pas trobat al currículum de l'Antoni Miralda i precisament per això m'ha semblat adient de parlar-ne, ja que es pot considerar que forma part de la "prehistòria" del polifacètic artista terrasenc.

Llibres amb història XX: Camí

Aquest serà l'últim dels llibres amb història que comentaré. Seguiré escrivint dels llibres antics que tinc a casa. Però són llibres sense història...

Camí és un llibre d'espiritualitat escrit en castellà -Camino- i publicat per primer cop l'any 1939 a València (l'any 34 ja s'havien publicat alguns dels punts amb el nom de Consideraciones Espirituales). L'autor és Josep Maria Escrivà de Balaguer (ara sant Josepmaria), el sacerdot que l'any 1928 va fundar l'Opus Dei. El llibre consta de 999 punts que l'autor defineix com a "consells" o "consideracions" per a meditar, com una "confidència d'amic, de germà, de pare", perquè "milloris la teva vida..." . Quan es publica, l'any 1955, la primera traducció catalana, que feren el doctor Joan B. Torelló i Francesc Faus, ja hi havia deu edicions en castellà, més tres en italià, dues en portuguès, i dues en anglès: una a Dublín i una altra a NY. Segons afirma una pàgina de la web de l'Opus Dei, fins a l'any 2007 se n'havien fet cap a 8,7 milions d’exemplars en 48 idiomes.

El llibre que ara comento és un exemplar en rústica, amb una sobrecoberta que mostra el Pantocràtor del Frontal Pantocràtor i els Apòstols, procedent de La Seu d'Urgell que es troba al Museu d'Art de Catalunya. A l'interior hi ha una reproducció en blanc i negre d'un fragment de Crist crucificat. Està publicat per l'Editorial Atlàntica, S.A. de Barcelona, i s'acabà d'imprimir als tallers Ariel, S.L. a Barcelona el 27 d'abril del 1955. L'exemplar està signat per l'Albert Torra i duu la numeració 547 D4R.

L'Albert Torra tenia algun altre exemplar de Camí. Aquest, però, té la pecularietat d'estar anotat en llapis per ell mateix. Les anotacions fan referència a esmenes tipogràfiques, però també, en alguns casos a usos del català, o a detalls d'estil. A voltes hi afegeix algun comentari que mostra el dubte: Tu o vós?; en altres llocs llegim fora coma, o sense cometes. Segurament aquest exemplar amb esmenes va arribar a mans dels editors de Camí, i va servir per millorar la següent edició ja que sembla que l'Albert va marcar, després, quines esmenes s'havien tingut en compte i quines s'havien desestimat.

Actualment l'última edició de Camí en català està exhaurida i suposo que se'n deu preparar una de nova.

La Vanguardia, un diari amic?

Fa uns dies que comento a casa que La Vanguardia se’m fa estranya. Per a mi està deixant de ser un “diari amic”, aquell que un obre i sap què buscar i on; que li permet de trobar les plomes amigues; que hi troba articles que fan pensar i que l’ajuden a entendre allò que succeeix al món, especialment al que li és més proper.

Ja sé que la premsa escrita està passant per molts mals moments; que la immediatesa de la informació via Internet obliga a replantejar moltes coses. Jo també entro a consultar els diaris digitals. Però segueixo comprant el diari al quiosc. Sóc, per moltes raons (no cal enumerar-les totes: edat, tradició familiar…), amant del paper escrit. Si el diari em cau de les mans potser caldrà canviar de diari…

Recordo un dels meus oncles que sempre parlava, amb una certa ironia, de la “sesuda Vanguardia”… També afirmava que La Vanguardia tenia la fama d’estar sempre més o menys d’acord amb els qui manaven… i per tant era normal un cert canvi quan la política o la societat o els qui manaven canviaven. Ja se sap, allò que cal canviar…perquè res canviï.

Ara jo no sé interpretar aquests canvis de La Vanguardia: no sé cap on va. Ni a quina mena de lectors va adreçada. Li interessa vendre més fora de Catalunya que a Catalunya? A vegades penso que sí. Per això la presència a les primeres planes de tota la informació internacional? A vegades costa de trobar la informació de Catalunya; o és que ni tant sols n’hi ha? Encarada a votants socialistes ja sabem que no; als del PP? Als que passen de votar? Als nacionalistes cada cop sembla que menys… I coses que no s’entenen: Seccions com Internacional i després Política. És que la informació que apareix a internacional no fa referència majoritàriament a política? I allò que apareix a política molts cops són informacions que provenen de Madrid, encara que es refereixin a Catalunya.

La secció d’Opinió encara és la que més valoro. (També està bé la de Religió dels diumenges). Sortosament encara hi ha alguns dels columnistes “amics”, aquells que llegeixes perquè t’enriqueixen: perquè et confirmen en la teva manera de veure les coses o bé t’amplien el ventall de possibilitats anàlisi de la realitat, o bé et fan adonar de l’error en què estàs quan fas segons quines interpretacions del què succeeix. O senzillament, que ja llegeixes sabent que possiblement no hi estaràs d’acord, però que t’ajudarà a entendre la gent que pensa de forma diferent a la teva.

Moltes vegades començo a llegir articles sense mirar primer qui els signa. De cop penso: això deu ser de… Llavors miro qui n’és l’autor i normalment no m’equivoco… Fa temps, ara no tant, m’adonava que era dilluns gràcies a aquelles “plomes” que només publicaven el primer dia de la setmana… I ens en anem a dormir amb el crucigrama (pagina salmó salvada i a la pila de la tauleta del costat del llit) i enceto la lectura, com tanta gent, amb La Contra…

Enviaré el meu article a la Defensora del Lector (en aquest cas lectora). Potser serà bo de fer-los saber quin és el meu problema amb el seu diari.

Nit de Sant Joan i el Cant dels Ocells

Aquesta nit de Sant Joan ha estat una mica especial, no sé ben bé perquè. Des de casa, com sempre, podem veure els innombrables coets il·luminant el cel -llum, color i so- acompanyats pels espetecs dels petards -pel meu gust tant desagradables i tant avorrits- que ja fa dies que són la banda sonora del final de curs escolar. Les fogueres a les grans ciutats queden lluny, patrimoni només dels llocs on encara l'asfalt no ho ha envaït tot.

Ahir algú va recordar els dos solsticis, el d'hivern i el d'estiu: Nadal i Sant Joan, dues festes que s'allunyen en els temps immemorial, populars a tants llocs, lligades a la terra i el seu ritme; després, convertides en festes religioses pel Cristianisme. La nit tan llarga -aquest any la notícia tràgica de l'accident de Castelldefels l'ha convertit en més llarga encara- ha fet que la son tardés a arribar.

Intentant dormir, m'he fet una infusió d'herbes diverses. No sé si varen ser collides en alguna nit de Sant Joan, però puc dir que els somnis d'aquesta nit han estat d'allò més vius, detallats i entranyables. De cop m'ha despertat, com d'altres vegades, el cant dels ocells: cants amb variacions melòdiques, harmoniosos, improvisats... Eren, em sembla, dos quarts de sis. Tinc la sort de viure en un indret on encara estic rodejada de cases amb jardins i els ocells hi troben aixopluc als arbres o arbusts. Els ocells cantaires del meu carrer són merles. Canten una estoneta, quan arriba la sortida del sol, i després desapareixen. Diuen que el cant de les merles és un dels cants d'ocells més bonics d'Europa després del dels rossinyols. jo hi estic ben bé d'acord.

Ves per on, el cant de les merles m'ha fet unir els dos solsticis, recordant a l'estiu una de les melodies catalanes més boniques de tot el repertori nadalenc: el Cant dels Ocells.

Malestar i revoltes als Ajuntaments

Parlem de política, especialment la municipal.

Aquests dies l'Ajuntament de Manresa està revoltat ens han dit els mitjans de comunicació. Les retallades de sous als funcionaris, els acomiadaments de personal posen de relleu greus problemes en aquest i en d'altres Ajuntaments.

Fa uns anys, no masses, vaig ser convidada a la presa de possessió del nou Consistori a una ciutat que no és la meva i em va quedar ben palès allò que ja intuïa: que qui mana realment a molts dels Ajuntaments, en especial els de ciutats una mica importants, no són els Alcaldes, són els partits; a vegades, sembla que hi hagi als Ajuntaments una mena de comissaris polítics, vigilants de les essències més profundes d'aquells. Si l'Alcalde té prou personalitat, prou pes o prou mà esquerra, poden arribar aquedar anul·lats o al menys els poden mantenir a ratlla. Si no és així, ells - el partit- manen sobre alcaldes i regidors.

En aquesta presa de possessió, entre els parlaments normals de l'Alcalde i d'alguns regidors, em va cridar l'atenció una mena de míting polític d'un personatge que semblava això, el comissari polític del PSOE (no del PSC). Desentonava del tot.

La política municipal en aquests moments, en segons quins llocs, té dues menes de problemes. Un d'ells és la falta de "professionalització" dels càrrecs polítics. No se m'interpreti malament. No vull dir que els polítics no siguin professionals de la política; vull dir justament el contrari: que hi ha polítics no tenen altra professió que la de ser polítics -que no hauria de ser pròpiament una professió sinó un servei. Això els fa estar aferrats al partit, en molts dels casos, perquè sense el partit no sabrien en què treballar. Quants dels que ara ocupen seients municipals no han fet gairebé altra cosa a la seva vida que viure lligats al partit, viure pel partit i del partit? Trobarien feina de la seva professió, si és que mai n'han exercit alguna, si pleguessin? Hi ha excepcions, però ja ens entenem.

L'altre problema, l'altra cara de la moneda, és la dels senyors - i dic senyors perquè els que conec són senyors i no senyores- que mantenen els seus llocs professionals- per exemple sanitat pública, o bufet d'advocat... el què sigui, i al mateix temps tenen un pes específic en l'Ajuntament perquè son allò que abans n'he dit el comissari polític del partit que mana. I cobren, és clar, uns bons calerons. Sembla que no haurien de ser compatibles les dues coses, i segurament amb la legalitat a la mà no ho són. Però ells van vivint, van manant i se'n van sortint amb la seva.

Potser qui em llegeixi, segons on visqui, en podria anar posant de noms a situacions semblants a les que anomeno. I potser seria bo que els mitjans de comunicació poguessin denunciar segons quines situacions, si es poden aportar proves d'irregularitats, per evitar la nostra desafecció als polítics, i que quedés clar quins polítics van a la seva i quins es dediquen veritablement al servei dels ciutadans i de la ciutat. Però, difícilment en parlen d'això...

Avui m'ha entrat un mal pensament al cap, o al menys una sospita. Després del referèndum fallit sobre la Diagonal de Barcelona (quants diners malgastats!!) qui va saltar (a qui va fer saltar el partit, vull dir) va ser el senyor Martí, que era el Primer Tinent Batlle de l'Ajuntament de Barcelona, que justament ara ha estat citat a declarar com a testimoni en el cas de l'Hotel que en Millet i Companyia volien fer al costat del Palau de la Música... Potser és pura casualitat... O potser era millor pel partit que ja no estigués al consistori si sospitaven que en algun moment podia quedar afectat pel cas Palau... Tot i respectant, i això ho dic molt seriosament, la presumpció d'innocència del senyor Martí en aquest cas de l'hotel, m'ha entrat la sospita de si la seva marxa del Consistori estava realment relacionada amb el referèndum.

Jordi Pujol: la campana i el foc

El President Pujol ha complert 80 anys. No ha volgut celebracions ni homenatges. Ara no toca, deu haver pensat. I ha fet bé. Ha estat una peça clau pel país. No cal combregar amb les seves idees, ni ser de la mateixa corda política, ni haver-lo votat per reconèixer que ha estat una persona molt important per a Catalunya, tot i els seus possibles errors.

Ja fa temps vaig llegir unes frases seves que em varen cridar l'atenció. Venia a dir que el temps que va estar a la presó el convertiren en una persona amb unes vivències diferents a les que tenien d'altres polítics de l'època; que les seves lectures a la presó l'allunyaren del marxisme comú a molts d'altres personatges de la vida pública catalana contemporanis seus.

Avui, a Internet, a un comentari a un article sobre els 80 anys del President Pujol, a l'Hemeroteca de La Vanguardia hi he llegit aquesta frase, escrita per Ernest Boscasa Adell ( a qui no conec) que és un bon elogi:

"La campana per a fer un bon so ha de passar primerament pel foc. Vostè va passar per aquest foc i va fer bon so".

L'he trobat encertat el comentari: el foc de les dificultats -de la presó en aquest cas- ajudaren Jordi Pujol a assumir responsabilitats polítiques fins a arribar a ser President de la Generalitat.

Per molts anys, President, i que tots plegats fem un bon so perquè Catalunya sigui un país harmònic.

Estimada família

Tinc la sort de pertànyer a una família molt nombrosa i d’haver-ne conegut, com d’altra gent, sis generacions. Des de la meva besàvia Paula, a qui recordo com si fos ara, passant pels quatre avis, els pares, els germans, els fills i els néts... De besnéts encara no en tenim, però... el nostre « net gran » (és una història bonica que potser algun dia explicaré) ens ha donat una bona notícia: esperen una bessonada…

Aquest cap de setmana hem tingut una celebració familiar, de la família “petita”: pares, fills( més els sobrevinguts) i néts; gairebé una vintena de persones. Encara no fa un any que varem tenir una trobada d’una part de la família “extensa” (també amb els “sobrevinguts”, és clar). Érem els descendents dels avis paterns; oncles, cosins, fills dels cosins, néts de cosins… Érem una multitud. Si no hagués faltat ningú hauríem arribat a un centenar de persones, el més gran de noranta anys i el més petit de mesos.

M’agraden les trobades familiars. A vegades són caòtiques, no acabes de connectar amb tothom, però ajuden a sentir que un forma part d’alguna cosa superior a l’individu, que hi ha unes arrels profundes que s’endinsen a la terra i penetren en el temps passat. I, al mateix temps, talment un arbre frondós, les diferents branques es projecten valentes cap al futur incert.

A la família hi cap tothom: els que porten la mateixa sang; els adoptats, que porten el mateix esperit; els sobrevinguts que amb unes arrels diferents, per amor, s’empelten de l’esperit de la nova família… No sempre és fàcil la convivència. Però la família és el lloc on s’aprèn a compartir allò que és teu; a barallar-se, però a perdonar; a marxar-ne, per reafirmar la pròpia personalitat i a tornar-hi quan es reconeix que a la família devem una gran part d’allò que som…

Dono les gracies per aquesta celebració familiar: hem cantat, sota els estels, aquelles cançons que formen part de la nostra tradició: ja les cantaven els avis i els pares; i les noves que canten els postres néts. Hem jugat, passejat, descansat; i, sobretot, hem gaudit d’estar junts…