Cantar per Nadal

Cada any, quan s'apropa Nadal, a casa tenim el costum de comprar algun disc de cançons nadalenques. En tenim una bona col·lecció: des d'un que a mi m'agrada molt, de La Locomotora Negra, potser perquè un dels seus components, en Tòfol Trepat, havia sigut company meu d'institut,
passant per un altre comprat a Grècia on en mig de cançons gregues apareix el Fum, Fum, Fum, cantat en castellà, amb una lletra que en res s'assembla a la nostra; fins a l'últim, la novetat d'aquest any: un disc comprat a la plaça de la Catedral de Barcelona, a dues noies que oferien, a l'aire lliure, un magnífic concert de címbals. I, entre mig, discos diversos, alguns heretats de casa dels pares, amb cançons en anglès, francès, alemany, llatí, català, castellà... D'altres, com el d'aquest any, només de música. Melodies anònimes o d'autor conegut i reconegut. Tant se val. Cançons que formen part de la nostra cultura, del que en podríem dir "Patrimoni Nadalenc de la Humanitat".

Cantar per Nadal és una tradició a casa. Deu venir dels antecedents familiars: l'àvia Teresa, que havia cantat a l'Orfeó Català, el pare i oncles cantaires del Manresà... De petits i no tant petits, el concert nadalenc de l'Orfeó i moltes vegades el Poema de Nadal formaven part del nostre "imaginari nadalenc". Després, alguns de més joves durant un temps havien format part d'alguna coral.

A més a més dels discs, tenim una bona colla de cançoners, fruit de la tasca de músics o folkloristes o directors de corals: alguns heretats, d'altres comprats. I un parell fets a mida, recollint aquelles cançons que més ens agraden, tretes de cançoners diversos.

Ens agrada cantar. Ens hi trobem totes les generacions, dels més grans fins els més petits. Intentem celebrar el Nadal amb joia, procurant de no perdre l'esperit primitiu: alegrar-nos pel naixement de Jesús, retrobar la senzillesa dels pastors i dels infants, emprendre l'aventura de seguir una estrella com els Reis, sentir-nos germans de la gent d'arreu del món...

En català tenim un bon repertori de nadales: les pròpies d'aquí, algunes ja ben conegudes internacionalment, i les que de ja fa temps es varen traduir d'altres llengües i sentim tant properes com si fossin nostres. Si hagués de triar-ne una de nadala, no sabria pas dir quina: segurament una que fos una cançó de bressol, d'aquelles que no cal entendre massa la lletra perquè la música sola ja parla al cor, que és el què cal, al menys aquests dies.


Que tingueu tots un Bon Nadal!!

Llibres amb Història I

A un escrit anterior vaig citar el llibre de Salvador Perarnau Les Cuques de Llum. Ara m'agradaria explicar la història de la meva relació amb aquest llibre.

Quan jo vaig neixer, a casa ja hi havia un exemplar de Les Cuques de Llum. Des de molt petita aquest va ser un llibre molt especial per a mi. I també pels meus germans. Amb ell ens varem apropar a la poesia. Era un llibre que la mare tenia molt ben guardat a una postada de la llibreria de casa, al costat d'altres llibres també valuosos ja fos pel seu valor literari o pel seu valor diguem-ne sentimental. I només de tant en tant la mare ens l'ensenyava i ens el llegia.

Era un regal que el nostre oncle-poeta feu a la nostra mare pel seu sant, el dia de la Mare de Déu del Carme de l'any 37, en plena guerra. El llibre va anar sempre acompanyat del poema que el "tiet" Ferran, el Ferran Puigdellívol,va escriure com a dedicatòria. La mare, un cop ell va haver mort tan prematurament, va cobrir el poema amb paper de cel·lofana, per protegir-lo, i el va enganxar al darrera de la tapa dura del llibre. Per nosaltres, doncs, llibre i poema eren una sola cosa.

De gran, em va sorprendre que l'exemplar anés ja dedicat a nosaltres , els qui haviem de venir. La mare, llavors, ni tan sols festejava. "Són cançons d'una nit de primavera/d'aquelles per noiets que es van fent grans" "...i no et sàpiga greu, que si ara no et plauen/ t'han de plaure, llegint-les, gronxant un bressol."

Quan ens varem repartir les coses de casa, un cop els pares van faltar, el llibre passà a mans d'un de nosaltres. Però era un llibre tan especial, precisament perquè ja erem citats al poema-dedicatòria abans que existíssim, que em semblava que tots n'haviem de tenir un exemplar per poder-lo llegir als nostres fills i néts.

Sortosament, buscant per Internet, en vaig trobar tres exemplars en bon estat a una llibreria de vell de la Catalunya Central. Els vaig comprar i junt amb una còpia per a cada un del poema-dedicatòria, ens els varem repertir els altres germans.

De l'exemplar que ara tinc a costat de l'ordinador, no en sé res de la seva "primera vida". Jo crec que devia pertanyer a un infant de família benestant, potser bagenc també. No hi ha cap nom, però sí una dedicatòria. Amb una lletra bonica i enèrgica, i amb les majúscules ben destacades hi ha escrit: La teva padrineta. Maig del 1938

Una fotografia de NY de fa quaranta anys

Torno a l'època de batxillerat. Aquest record correspon a una classe d'història. La professora, molt bona professora, va penjar a la paret de la classe tres fotografies: el Partenon, un castell medieval i una visió nocturna de la ciutat de NY.

Ens va demanar que triéssim una de les tres fotografies i que la comentéssim per escrit. Jo vaig triar la del castell medieval. Em devia semblar més bonica, més suggeridora... No sé gens quin va ser el meu comentari. Però sí que recordo el de la meva professora,l'Àngels Servat. Em va venir a dir que estava molt bé que ens agradés el temps passat, però que el nostre temps estava representat per la modernitat de NY i que aquesta època, la nostra, era la que més havíem d'estimar.

Sé que em vaig quedar una mica sorpresa: en aquell moment, la idea romàntica del passat era fàcil, i a nosaltres NY llavors encara ens quedava molt lluny. Però és una reflexió que mai he oblidat. I permanentment he viscut aquesta mena de tensió entre passat i present.

Quan vaig tenir l'oportunitat d'anar a NY, al cap de molts anys, però abans de l'atemptat de l'11 de setembre, em vaig sorprendre jo mateixa de sentir-me tan còmoda a Manhattan. Aquella imatge que de joveneta vaig trobar tan llunyana, es va transformar en una ciutat real, amb unes certes semblances amb la Barcelona que ara era casa meva.

Potser perquè l'hotel, antiga seu de la revista Life, estava a tocar d'un barri de majoristes, similar al que fins ara el del carrer Trafalgar; potser perquè el metro d'allà em va semblar molt semblant al d'aquí; potser perquè l'estructura de la quadrícula novaiorquesa és tan similar a la de l'eixample barcelonès: és una estructura "lògica", encara que els números d'allà s'hagin convertit aquí en noms d'institucions o de regnes i possessions de l'antiga corona d'Aragó o en noms de batalles o de prohoms de la nostre història. Potser per tot això, i per la barreja de gent de tots colors i parles, vaig trobar la NY que vaig conèixer, una ciutat propera, tot i els nombrosos i impressionants gratacels...

NY és encara el signe del nostre temps. Potser ara més que abans, ja que el terrorisme ens uneix encara més. Hi penso sovint en la reflexió de l'Àngels Servat, tan moderna, que em va fer estimar el temps que em tocava viure i no enyorar els temps passats.

Petits moments irrepetibles

La naturalesa a vegades ens regala petits moments irrepetibles. Són visions fugisseres, d'una bellesa difícil de descriure, però que perduren a la memòria... Si la visió és compartida, crea una complicitat especial. Només cal dir: recordes aquell dia al llac de...o aquell altre al volcà de....o la visió de matí al camí de...

Jo en tinc enregistrades tres d'aquestes visions compartides. En els tres casos allò que va fer que un detall de la natura esdevingués per uns moments com un joiell va ser la claror del sol.

La primera a l'estiu, a un llac del Pirineu aragonès, prop de Benasc, quan els rajos de sol varen il·luminar per un instant la superfície de l'aigua agitada per la força d'un ventet que es va aixecar de cop. Semblava talment que la superfície del llac hagués quedat coberta de petits estels platejats que es gronxessin a l'aigua. Va durar un instant. Ens quedarem una estona més esperant si es repetia la visió. I fou endebades.

La segona, al volcà de santa Margarita, a Olot, a principis de tardor. De cop, davant nostre, el cel s'omplí de petites espurnes daurades que queien suaument sobre l'ampli espai on es troba l'ermita. Un moment d'èxtasi...Després ja veiérem que un cop de vent havia fet caure i voleiar algunes fulles dels arbres del bosc que teníem davant nostre a l'esquerra... Tampoc es repetí la visió, les fulles que caigueren després ja no quedaren tocades de la mateixa manera pel sol. I només foren fulles seques...

La tercera al moianès, entre Calders i Moià, segurament a finals d'estiu, en una passejada matinal pels senders que s'obren pas en mig d'un sotabosc gens endreçat. De cop, a l'esquerra del camí, uns rajos de sol il·luminaven "un brodat de fils d'argent" com diu el poeta bagenc Salvador Perarnau a la seva obra Cuques de Llum. Els "bells teixits" de l'aranya, per seguir amb paraules adreçades als infants pel mateix poeta, aquell dia, gràcies a la rosada semblaven brodats amb "perles i robins".

Moments difícilment repetibles. La claror, el raig de sol que converteix en únic allò que quan manca gairebé ni ens hi fixem... Per pensar-hi.

Els colors de la tardor

Cada mes acostumem a fer una caminada seguint algun dels camins de muntanya propers a la frontera per on molta gent ha passat al llarg dels segles. Els utilitzaven per unir cases aïllades, per passar d'un país a l'altre saltant-se les fronteres que la història ha anat establint. Han servit en temps de pau i també en temps de guerra i de persecucions; són camins de contrabandistes, camins per on s'han evadit persones que fugien de perseguidors, camins que menaren alguns cap a la llibertat...

Aquest mes, en aquesta tardor que sembla que es vol convertir en hivern abans d'hora, mentre quatre volves de neu ens acompanyaven pel camí, hem sortit a parlar dels colors de la tardor i de la decadència...

A molts de nosaltres ens agraden els colors de la tardor. Hi trobem tants matisos, tanta varietat, un cromatisme tant viu...verds, grocs, ocres, vermells, grisos, marrons... I algú ha dit: són els colors de la decadència...

Els colors de la decadència...potser sí. Si la primavera és la joventut i l'estiu és la plenitud, la tardor deu ser la decadència...entesa la decadència com l'encaminament devers la ruïna- la mort?-, o com el fet de disminuir en força, en vigor...

Però ves per on, aquest encaminament vers la fi del cercle vital- l'hivern, la mort- suposa una bellesa especial, una riquesa de matisos que només es poden adquirir amb el pas del temps, quan ja s'han marcit les flors i la collita ja s'està acabant...

M'agraden els colors de la tardor!

La fascinació d'Obama

He de reconèixer que em fascina Barack Obama. La veritat és que hi ha molta gent que em fascina i Obama és un d'aquests personatges.

He volgut analitzar una mica el perquè.

En primer lloc per la imatge: alt i estilitzat, amb una elegància que sembla innata, com la d'alguns africans; amb un mig somriure entre tímid i cordial i una mirada serena i pensativa a l'hora.

Després, pels avatars de la seva vida: fill de joves estudiants que es separaren ben aviat, amb la mare tornada a casar; amb família a Àfrica, a Amèrica, a Àsia; amb una àvia que es cuidà d'ell i a qui ell ha estimat i mostrat agraïment fins a l'últim dia de la seva vida.

També per la família: s'endevina complicitat i compenetració amb la seva dona; les filles semblen espontànies i simpàtiques, i un altre cop la figura de l'àvia que vetlla pels infants quan els pares estan massa ocupats i no els poden dedicar tot el temps que voldrien...

Per la forma d'engrescar la gent de tota edat i color: Yes, we can! Ben poques paraules que mostren fermesa, optimisme: Una afirmació, un plural on hi cap tothom i un present que invita a actuar ja... I que afectarà no només els americans.

I pel què significa de canvi: Ja sé que ho ha dit tothom, però és evident que si l'arribada de Kennedy a la casa Blanca va suposar un trencament pel fet de ser catòlic, i l'arribada de Clinton, un home del Sud, va fer possible oblidar definitivament les ferides de la Guerra de Secessió (com ens explicava un amic historiador), l'arribada d'Obama suposa pels Estats Units un altre pas endavant pel fet de ser un negre, encara que no sigui un descendent d'esclaus. O potser pel sol fet de no ser blanc...

Deia que aviat Obama haurà de passar de la utopia al projecte. És cert. Potser aquest no serà prou encertat, potser les expectatives que ha generat no es veuran acomplertes, però és segur que hi haurà un abans i un després d'Obama. En certa manera, per la seva història personal, és com si a la Casa Blanca hi entrés no un americà, sinó un ciutadà del món, d'aquest món cada cop més globalitzat.

Estem en un moment de crisi, de canvis radicals segurament. Si el deixen fer -aquesta és una altra qüestió- crec que Obama ajudarà a conduir el canvi. Ens toca viure una època apassionant!

Potència i Acte

No tenia por de les dificultats: el què l'espantava era l'obligació d'haver d'escollir un camí. Triar-ne un significava abandonar-ne d'altres. És una cita de Claudio Coelho al llibre de la Victòria Cardona Som avis, ara editat en castellà amb el títol Conciliar la vida familiar.

M'ha recordat una discussió entre nosaltres i el professor a una classe de Filosofia, els anys de l'antic ...i tan antic! batxillerat: si era millor "la potència" o "l'acte". Ara no sé perquè associo acte a Aristòtil i potència a Plató, però això no fa el cas. O potser sí.

La infantesa, l'adolescència és l'època de les potencialitats: tots els camins són oberts; el ventall de possibilitats és enorme...Il·lusions, projectes, somnis, plans... I de mica en mica cal triar: encetem un camí i hem de deixar-ne d'altres... No sempre les tries suposen exclusió, però moltes vegades sí... Nosaltres, adolescents, trobàvem molt millor la potència que l'acte...

Si la potència no es converteix en acte és estèril. Per tant, l'acte és superior a la potència.... Recordo el meu desencís....Ingènua de mi, jo era, també, partidària de la potència.

La maduresa suposa convertir les potències en actes i abandonar, a vegades provisionalment i d'altres de forma definitiva, aquelles potencialitats que cadascú porta a dins...

Hi ha qui no acaba de madurar mai: manté il·lusions, somnis, plans...que no duu a terme per no matar potències... No acaba de triar... no es compromet...No li agrada "l'acte" realista... Així, cap d'aquestes potències es convertirà en acte... I s'anirà escolant el temps sense fer res massa profitós...O anirà vivint diverses relacions de parella que mai és convertiran en definitives...

D'altres maduren amb dolor: elegir alguna cosa que agrada no compensa el dolor d'abandonar les potencialitats que no es convertiran en acte. Quan els adolescents encara podien triar què volien estudiar i no era la societat qui triava per ells, jo havia vist plorar a gent en el moment d'escollir carrera: els agradaven tantes coses...

També hi ha qui té tan clar des d'un principi allò que vol, que, precisament, desitja sobretot que arribi el moment de poder convertir en "acte" allò que de moment és només una "potència". Aquests són, realment, uns privilegiats.

I acabo amb una altre cita, extreta del mateix llibre, aquest cop de Susanna Tamaro: El projecte no té la grandesa del somni o de la utopia, el projecte és "domèstic", accessible. El projecte construeix alguna cosa, però ho fa lentament, amb paciència, i ens fa responsables de les eleccions que fem.

El proper dia parlaré de l'Obama: de la utopia al projecte?







Enviat per mpilar a 15:24

Males peces i pobres desgraciats

Nois i noies en una visita cultural (Corea)

Aquests dies una de les notícies més colpidores ha estat la de la mort d'una noia de 14 anys presumptament en mans de dos companys seus d'institut de la mateixa edat. Nois "normals" ens diuen... Una acció que no era pas d'esperar... Poca cosa sabem de moment i, segurament, aviat ens n'explicaran masses de detalls que no necessàriament seran veritat... Els programes sensacionalistes ja tenen matèria per uns quants dies. Però ja podrien començar a pensar en la quota de culpa que els correspon per banalitzar la informació i furgar en allò de més negatiu que hi ha en l'ésser humà.

Què està passant amb la violència en vers les dones? Es podrà parlar en aquest cas de violència de gènere? És bo insistir dia rere dia en parlar de maltractaments i d`agressions per part d'homes, de joves i ara fins i tot de adolescents? Si tant en parlem, si això forma part de la vida quotidiana, no ajudem a encomanar el mal?

Ja fa temps que penso, i no dec tenir raó perquè els que hi entenen no preveuen pas aquesta possibilitat, que caldria fer amb la violència de gènere el mateix que es fa amb els suïcidis: no parlar-ne als mitjans de comunicació, perquè no hi hagi mimetisme. No parlar-ne. Però castigar-la amb la mateixa contundència, és clar. Potser ens caldria, també, pensar en positiu: posar exemples de relacions familiar estables, de mostres de generositat, de perdó, de saber conviure malgrat les diferències...Per part de dones i d'homes. Potser també s'encomanaria... I incidir més en l'educació afectiva i emocional que en la sexual...

Em fan mal aquests nois i aquesta noia. Em fan mal tots tres. Segurament eren persones "normals", encara que no sabem exactament què vol dir aquesta paraula. No sé si tiraven a "males peces" en el sentit de nois una mica complicats o fins i tot conflictius, o una mica rebels; o més aviat eren "uns pobres desgraciats", d'aquells que a vegades reben les befes dels demès o es senten marginats, per la raó que sigui, o poc estimats... Des d'una vegada que vaig sentir referir-se a aquests dos grups– males peces i pobres desgraciats- com aquells a qui calia prestar una atenció preferent, que sempre ho vaig tenir en compte mentre vaig treballar a instituts.

Balanç final del viatge

És frequent a Gyeongju de veure als edificis antics una porta d'entrada petita, com aquesta, on cal inclinar el cap per poder entrar. Exactament aquesta és la finalitat de la porta petita: entrar saludant, inclinant-se, com una mostra de respecte. Amb aquest mateix respecte he comentat algunes deles coses que més m'han cridat l'atenció dels llocs visitats. Per tancar els escrits sobre el viatge tracto alguns aspectes nous dels quals no n'havia parlat. D'altres són una recapitulació de coses ja dites.


Aeroports: Són l'entrada al país pels visitants o viatgers d'altres indrets del món. Per això són significatius: pretenen donar una imatge de la importància, la potència, la modernitat d'una ciutat, d'una regió, d'un país.
És el cas de Singapur, amb un aeroport especialment espectacular, net; luxós, fins i tot.

A vegades l'aeroport no s'ajusta exactament a la realitat del país, però sí que mostra cap allà on es preten anar. Ho podem veure a Incheon, Seúl, un aeroport modern i funcional, més discret, però. Es nota que són paísos emergents...

L'altra cara de la moneda és l'aeroport de Moscou: abandonat, trist, brut... Sembla correspondre a la realitat de la Rússia actual.

Línees aèries: si podeu viatjar amb Singapour Airlines, feu-ho. Una delícia: per l'avió, el servei... I si podeu evitar Aeroflot, també. Al nostre vol de Corea a Moscou al menys, les hostesses semblaven sargents de l'exèrcit soviètic...

La cultura del ciment: A Kuching, ara volen tirar a terra alguns "campung", com en diuen allà dels barris amb cases de fusta, i susbstituir-los per hotels, de ciment és clar. Diuen que la tala dels boscos per aprofitar la fusta castiga la selva. Allò que la castiga de veritat és la tala d'arbres per plantar-hi palmes, per fer-ne oli. Però la fusta desapareix de la construcció. El ciment és la modernitat.


A Corea: crida l'atenció, anant amb avió,o amb autocar, l'estructura de les ciutats. Ciutats molt extenses, i al mig de zones amb cases baixes, grans barris d'immensos blocs de pisos, molts d'ells númerats, els blocs. El ciment, també, per tot arreu.

A Singapur: Ja ho sabem: els gratacels característics de la ciutat, que no para de construir. Algun barri antic, com el xinès, encara sobreviu...Però Singapur té una bellesa especial en tot...

Valoració .

A Kuching: Hospitalitat, vitalitat, sentit de l'humor, ganes de divertir-se...

A Gyeongju: Tracte més distant, barreja de tradició i modernitat, barreja d'elegància i deixadesa...

Recomanació pels eco-turistes: visiteu Sarawak, és un país curiós, gens car, amb la gent molt acollidora i una naturalesa de la que podreu gaudir...

Pels amants dels Parcs temàtics i similars:
si teniu molts diners i aneu amb nens i adolescents, i si us agraden aquestes menes de coses, aneu a Bomun Lake, a Gyeongju, i si pot ser a la primavera.

I per pensar: la filosofia d'una família rica de Gyeongju, la prosperitat de la qual va durar tres cents anys:

. No acceptaven cap càrrec polític, per evitar la temptació de la corrupció.
. Qualsevol que entrés a la família per matrimoni havia d'anar vestit com els pobres, durant tres anys, perquè es fes a la idea que havia entrat a una família més important...
. No es permetien que ningú de la contrada passés fam: ells vivien bé, però ajudaven els que tenien a prop.
. No es permetien de comprar terres quan hi havia mala collita, per no aprofitar-se de les dificultats dels que teníen menys que ells.

Religions a Gyeongju

Una bona part de les visites programades a Gyeongju pels organitzadors del Congrés foren a monestirs budistes. Durant uns segles (sI aC- sVII dC) a Corea varen coexistir tres regnes i Gyeongju va ser la capital d'un d'ells, el regne de Silla. Més tard es varen unificar els tres regnes sota el nom de Silla, fins el segle IX i la capital va seguir sent Gyeongju.



Ja que el regne de Silla estava molt relacionat amb el Budisme, és normal que molts dels edificis més antics i emblemàtics siguin budistes.



També podem trobar a Corea vestigis de la cultura confuciana. Varem poder visitar un poblat, ara deshabitat, on hi ha algunes de les construccions, que pertanyien a famílies aristocràtiques, que més em varen agradar per la seva austeritat i senzillesa, tot i ser cases de famílies nobles.



Les tres religions més importants actualment a Corea, són el budisme, el cristianisme i el confucianisme. Segons ens digueren els guies, la tendència és el creixement del cristianisme. Sembla que, concretament, el nombre de catòlics està augmentant força. A la ciutat de Gyeongju es veuen, passant en autocar, alguns campanars amb la creu.

A Gyeongju, fora del programa oficial, el dia abans de marxar, varem entrar a una parròquia catòlica. Es va crear l'any 1926 i ha anat creixent al llarg d'aquests més de vuitanta anys. Tots els rectors de la parròquia, des del primer, coreans.



Ens va atendre un noi i varem poder-hi parlar una mica en anglès. La resta de les persones només parlaven coreà. Ens va regalar un llibre on s'expliquen aquests 80 anys de la parròquia. La sort és que les fotografies permeten entendre algunes coses que el desconeixement de la llengua no ens permetria.

Religions a Kuching

A Malàisia, i per tant a Sarawak i a Kuching, la religió oficial és la musulmana, però amb llibertat de cultes. Hi varem ser a l'època del Ramadà: es podien sentir els cants o salmòdies des del minaret... I als hotels i restaurant anunciaven bufets lliures especials pel Ramadà a partir de certes hores del vespre...En alguna ocasió, no va dinar amb nosaltres una de les noies que ens acompanyava...suposem que per mantenir el dejuni...

Moltes dones portaven cobert el cap. Val a dir que el vel, que deixava al descobert tota la cara, era una peça més de la vestimenta femenina. Quan canviaven de vestit, també canviaven el vel. En varem veure de molt rics i elegants.

No varem tenir temps de visitar la nova mesquita que diuen que és molt bonica.

Al costat de la religió musulmana hi trobem les confessions cristianes.



Varem visitar la catedral catòlica de Sant Josep. És un edifici bonic i original, com podeu comprovar, amb una gran teulada molt inclinada, i un enreixat que substitueix les parets. Està habitualment tancada, però hi ha una petita capella del Santíssim sempre oberta. Cal descalçar-se per entrar-hi, com a mostra de respecte, tal com és costum al país.



Al costat de la catedral hi ha el col·legi de noies de santa Teresa. I un col·legi-seminari per a nois. I a l'altre costat el cementiri catòlic.




No massa lluny de la catedral catòlica es troba la protestant, dedicada a sant Tomàs, també amb alguns col·legis.

Com que hi ha una important comunitat xinesa, s'hi troben també temples i cementiris xinesos, aquests últims molt curiosos, amb uns petits edificis semicirculars de colors, que veiérem de lluny passant en cotxe per una carretera, però que no poguérem fotografiar.

Sarawak a TV1

El diumenge, després de dinar, fent zapping, ens varem trobar a TV1 amb una pel·lícula americana rodada a Sarawak. L'acció passa a principis del segle passat. El títol original és The sleeping dictionari.

No és pas una gran pel·lícula, i té algunes inexactituds històriques, però es poden veure imatges del paisatge i de les construccions tradicionals d'aquesta part de la illa de Borneo, quan el senyor del territori era el Rajà blanc Brooke, no sé quin dels tres que va haver-hi. També s'expliquen alguns dels costums d'un dels grups ètnics més característics: els iban. I els problemes entre el Rajà, anglès, i els colonitzadors holandesos d'una altra part de la illa, la que ara és Indonèsia.




Tampoc podien faltar a la pel·lícula les cases característiques dels iban, les "longhaus", com en diuen ara per allà (a la pel·lícula ho traduien com a "cases comunes"), amb la munió d'adults i de criatures que hi vivien; les dones iban, estilitzades i elegants, que contrasten amb els homes, que en moltes ocasions apareixen mig despullats i amb aire guerrer; les danses, la música tradicional...

També la selva, els orangutans, els rius, els kaiaks...



A la pel·lícula queda palès el sentit de l'humor dels habitants de Sarawak: encara el conserven i ho hem pogut constatar durant l'estada. També es conserva el contrast entre la delicadesa i elegància de les dones i una major "rudesa" entre els homes.

Un dels sopars del Congrés de Kuching es va fer en una reconstrucció, de cara al turisme, d'una "longhaus": varem seure a terra, disfressats amb indumentària que representava la dels iban, i ens varen obsequiar amb balls i música que se suposava que era tradicional...

Ens va fer gràcia la pel·lícula, encara que no la varem pas veure tota: no val massa la pena...

Àrea de Gyeongju i Catalunya: cuina tradicional

Durant l'estada a Gyeongju ens varen acompanyar a l'equivalen les cases de pagès catalanes, algunes força antigues, on mostren com era la cuina tradicional de la gent del camp. I fins i tot fan allò que aquí en diríem "tallers" per ensenyar a preparar alguns plats. Com que la latitud és similar a la de Catalunya, i la cuina és la que es fa amb els productes de la terra, resulta que hi ha semblances entre plats tradicionals d'allà i alguns d'aquí. També hi ha costums culinàries ben diferents, és clar, que són les que més es coneixen...




Per preparar una mena de "panellets" o de "croquetes" una mica dolces, ens varen convidar a picar, amb una maça força pesada, un arrós blanc (com el de l'arròs a la cubana, per entendre'ns) fins a convertir-lo en una fina pasta... amb aquesta pasta feren una mena de pastissets/croquetes.... I ens els serviren amb castanyes i amb una mena de patates/moniatos escalivats, encara calents i embolicats amb paper de plata...talment com una castanyada un mes abans que a casa nostra.




En un altre d'aquestes llocs que visitarem, van ensenyar-nos a preparar una mena d' enciam sencer farcit a base d'untar amb una salsa picant, amb la mà, cada una de les fulles i després anar-hi afegint unes verduretes tallades molt fines. Amb les fulles exteriors s'embolcallava tot, donant-li una forma ovalada...Després es tallaven a trossos i es servien.

I també ens prepararen una mena de pizza-truita, feta amb una fina pasta a base d'arròs, i afegint-hi diverses verdures tallades fines. Amb una gran destresa les giraven, voltejant-les a l'aire, com podem fer amb una truita de patates...

L'àrea de Gyeongju i Catalunya: algunes semblances

La zona de Gyeongju, a Corea, recorda una mica Catalunya pel seu paisatge i vegetació, si fem abstracció dels edificis que podem veure. La zona més muntanyosa pot recordar el Bergadà, o d'altres zones de casa nostra.

La ciutat està envoltada de turons, que poden fer pensar en Collserola.

L'arbre representatiu de la ciutat és el pi, i de fet de pins i arbres semblants se'n veuen molts passejant pels parcs.




També hi varem veure figueres amb uns fruits més grossos que els nostres, amb forma allargada com de pera però amb el tacte de figa...



I de bolets també n'hi havia per tot arreu: als mercadets dels llocs turístics, al mercat de Gyeongju...



Aquest hortet no ens sembla gens estrany... Es trobava dins d'una "finca", ara en força mal estat, d'una de les antigues famílies nobles del país.



També en varem veure d'urbans, al costat d'una carretera i molt a prop d'uns blocs de pisos, com a vegades passa per aquí...

Escolars, uniformes...i hello!!

A Kuching hem vist escolars pel carrer, però també al pati d'una escola. I a Gyeongju coincidirem amb alguns grups de nois i noies mentre visitàvem edificis històrics i religiosos.



A Kuching. Al visitar la catedral catòlica varem veure d'a prop les alumnes de l'escola de monges. Eren al pati. Anaven amb en certa manera uniformades, al portar la camisa o similar de color blanc. Cridava l'atenció que hi havia noies amb vel -el país és oficialment musulmà- i d'altres sense. Pel carrer, prop del basar, hi havia mares que havien recollit els seus fills d'escola -no sé quines- i anaven uniformats de forma clàssica: faldilla blau marí, amb peto i camisa a sota, de màniga curta, blanca. Similar els nens, però amb pantaló curt (eren petits). A Kuching hi ha moltes escoles privades, al menys per la zona on ens varem moure nosaltres.


Explicat per gent del país: un malai, xinès de tercera generació, afirmava que Sarawak va començar a anar bé amb l'arribada dels missioners -suposem que primer els anglicans i després els catòlics- perquè varen fundar hospitals i escoles.


Un taxista, comentant un anunci d'una universitat australiana a Kuching, ens deia que era una sort que els nois i noies no haguessin de sortir de la seva terra per estudiar a la universitat. Abans, la majoria estudiaven a Austràlia.




A Gyeongju. Des de l'hotel, algun dia varem veure algun grup d'estudiants fent alguna marxa pels voltants del llac... I on sí que veiérem escolars -semblava que tots els de la zona s'hi haguessin desplaçat- fou l'últim dia, a Bulguksa, un antic santuari budista.


Es tractava de sortides didàctiques: anaven anotant informacions; semblava que feien una activitat amb pedres (estupes?)... Anaven més o menys en fila. Hi havia escoles mixtes, escoles de nens, escoles de nenes, nois i noies mig uniformats (samarreta del mateix color).. I això sí: tots, quan veien un estranger, saludaven, divertits, amb un repetitiu... Hello!

Algunes imatges

Malaysia i Corea

Aquí teniu un àlbum amb fotos fetes a Malàisia i Corea

De Barcelona estant

Retornats a casa, un cop vistes les fotografies i els pocs vídeos que hem gravat, m'agradaria fer un balanç del viatge i de l'estada a l'est asiàtic.

Hem visitat dues ciutats -i els seus voltants- de dos països, Malàisia i Corea. Més una passejada per Singapur -sense baixar de l'autocar- entre vol i vol.

I en pocs dies hem "visitat" també sis aeroports, sense comptar el de Barcelona: hem passat per tres aeroports coreans, dos de Seül i un de Gyeongju; un de Malàisia, el de Kuching; més dues parades a l'aeroport de Singapur, amb arribada a la terminal tres i sortida de la terminal dos d'anada a Sarawak, i arribada i sortida de la terminal ú de pas de Sarawak a Corea. De tornada a Barcelona, varem parar unes hores a l'aeroport de Moscou per canviar d'avió. Per tant, no té res d'estrany que hagi parlat d'aeroports i que ho torni a fer en aquestes reflexions finals.

El balanç del viatge és molt positiu: ni un problema amb els avions ni amb els vols. I cap problema durant l'estada als dos països.

Puc dir que conec Malàisia i Corea? No, rotundament. Viure durant aquests dies en dos hotels de luxe, i de la mateixa cadena, no ajuda a conèixer els països. Ni puc dir que conec les dues ciutats: ens han portat a visitar allò que la organització ha triat. Només quan ens hem pogut escapar pel nostre compte hem pogut intuir una mica com podia ser la realitat del país. També és cert que hem pogut conèixer llocs i ambients que pel nostre compte no hauríem conegut.

Hem conegut molta gent: la dels països que hem visitat i la que hem trobat als dos congressos, de tants llocs diferents...

Hem tastat menjars molt diferents, i d'altres que eren idèntics als d'aquí!

I més coses: a les televisions que podíem veure a l'habitació, en cap moment una notícia ni de Catalunya ni d'Espanya. Només un dia una, que ja explicaré, que pensàvem que era del Barça...però ni això.

N'anirem parlant.

Una mica de tot com a comiat

Com que estem "segrestats" al ressort on hi ha l'hotel, de moment només hem pogut veure allò que ens han ensenyat.

L'altra cosa que fem és menjar coreà o japonès o una mica de tot això barrejat. Molt ben preparat i condimentat.

Avui hem pogut passejar per la ciutat sense guies i amb calma. Caòtica, amb molta vida, barrejades les cases més antigues i aparentment pobres(amb els seus hortets semblant als nostres) amb blocs de pisos (numerats els blocs), carrers comercials com els de qualsevol barri amb comerços xinesos de qualsevol ciutat...

Com que no tinc temps d'escriure miraré si penjo algunes fotografies.

Demà, divendres, volem via Moscou i arribarem a quarts de dotze de la nit o bé ja el dissabte.

Fins a la tornada, si Déu vol.

Contradiccions

El park d'atraccions del complex on estem

Portem dos dies a Corea i encara no sé pas dir-vos com és.

Vaig pensar en arribar a l'aeroport d'Incheon que semblava que entravem a una cultura molt neta, moderna, de tecnologia avançada.... S'haurà de matisar. De tota manera no estem en el millor lloc per apropar-nos-hi una mica al país real: situats a aquesta mena de paradís artificial de parcs temàtics i hotels de luxe i portats a visitar monuments històrics en autocar, gairebé no puc dir res de com és la Corea real. Només avui ens hem apropat al port de Gampo, on arriba part del peix que es consumeix aquí: més aviat pobresa i deixadesa (almenys això és el què sembla).

Els peixos pescats i posats a la venda no penseu pas que estiguin entre gel. Els pengen d'un cordill,per la cua, amb una agulla d'estendre...esperant que algú en compri!! I, al costat d'això, les tombes dels reis que govervaren Silla (antic nom de Corea)són d'una senzillesa extraordinària. I els múltiples temples budistes contraposen la seva elegància exterior amb el recarregament interior...

I avui un sopar de gala. A l'espectacle inicial es passa dels ritmes dels ancestrals tambors a la break dance més espectacular. És com si el país hagués anat massa de pressa i s'hagués saltat alguna etapa....A veure si acabem de veure-ho tot més clar.

Seguirem.

Entorn de l' hotel

Vista des de l'habitació

Avui és un dia de relacions públiques: en Jordi ha trobat vells amics i ha saludat noves persones de tot el món relacionades amb el Gas Natural. Ahir ja varen començar les presentacions dels nous i les abraçades dels vells. Jo, una mica a segona fila. Amb alguns ja hi ha confiança. Amb d'altres encara no.


Una vista del hall de l'hotel


El congrés es fa al mateix hotel que està situat al complexe Bomun Lake,un llac artificial envoltat d'hotels, un immens parc d'atraccions, un parc aquàtic, etc. Ideal per a criatures i famílies.

Ara hi haurà una mena de sopar de presentació i poca cosa més. Ja estem recuperats de la nit passada a l'avió. Demà comença la visita a la ciutat i voltants. ja ho aniré explicant.

Algunes imatges de Kuching i Sarawak

El temple xinès més antic


Una botiga prop del riu


La capella del Santíssim de la Catedral


L'entrada al barri xinès


La casa on varem dinar


On varem arribar amb els kaiaks


Imatge del mercat de Serian




Els gats de Kuching

De Malàisia a Corea, passant per Singapur

Aeroprt d'Incheon


Ahir vaig escriure des de l'aeroport de Singapur: ja devíeu veure que no hi havia accents a l'escrit. No n'hi havia a l'ordinador, i vaig escriure com vaig poder.


A la terminal 1 ens varem trobar amb problemes similars als que ens hauríem pogut tenir a casa nostra. L'amabilitat que varem trobar entre les persones de la terminal 3 qun varem arribar contrastava amb l'actitud del personatge que ens va atendre a la 1: menjava i bevia quan no tenia ningú a qui dirigir-se...Li donem la documentació i ens diu que necessitem visat per entrar a Corea, que no ens podia fer la targeta d'embarc. En Jordi insisteix que des d'Espanya no cal. Resposta: que si volem ens ensenya l'ordinador on surt que sí, i que hauríem d'anar al consolat de Corea a Singapur! Llavors li diu en Jordi que està inscrit a una reunió. Li ensenya la confirmació de la inscripció al congrés. Això va semblar que el convencia una mica i ens diu que mirarà què pot fer. Que esperem. Així ho fem: gairebé una hora. Finalment ens crida i ens diu, sense cap més explicació, que ja està arreglat.

El vol molt bé. L'arribada a l'aeroport de Corea una sorpresa. Els aeroports són com l'avançada del que serà el país.


Aeroport de Singapur

Si al de Singapur hi predominen les flors, el color, l'estètica... al de Seul, Incheon, predomina el verd de les fulles sobre el color de les flors... Sorprèn per la funcionalitat i els detalls.

Alguns exemples:

A la taula on es podien omplir els fulls d'immigració hi havia un parell d'ulleres de mirar de prop a disposició dels que les necessitessin.

A l'arribada, dintre d'un armariet amb porta de vidre, hi havia un desfibrilador, per si algú tenia problemes de cor...

Als lavabos n'hi havia un de més baixet que els altres, no sé si per als nens o per als que van en cadira de rodes... el seient de plàstic de la tassa del wàter té com una cinta de plàstic prim (com els de les bosses dels supermercats) que l'envolta. Quan acabes de fer-lo servir, prems un botó i automàticament per l'esquerra apareix un tros de protecció nou mentre l'usat desapareix per la dreta. (no sé explicar-ho millor) Això ja ho varem veure al Japó. La netedat és extrema.

Un coreà dalt d'un carret electric que anava provist d'un estri per a netejar el terra portava unes llargues pinces que li permetien de recollir els papers i dipositar-los al receptacle corresponent. S’entén que una gent que té cura d'aquests detalls deu ser una mica peculiar...


Aeroport de Gimpo

D'allà hem anat amb un autobús fins un altre aeroport, Gimpo. I aquí hem agafat un altre avió fins a l'aeroport d'Ulsan. Aquest petit aeroport sorprèn perquè està voltat d'una tanca de filferro espinós. Allà ens esperaven per dur-nos amb cotxe fins a l'hotel, que està a les afores Gyeongju (o Kyongiu), a una mena de complexe turístic al voltant d'un llac artificial.

De l'hotel, que és de la mateixa cadena que el de Kuching, us en parlaré demà. I també del que vagi descobrint de Corea. Em sembla que el salt de Malàisia a Corea permet de fer forces consideracions... Aquí s'hi troba una cultura mil•lenària sorprenent.