25.3.09

Els captaires

L'any passat, un dimarts, a dos quarts de deu del vespre. Carrer Balmes de Barcelona.

Hi ha dos homes a la porta d’una església demanant almoina.
Passo de llarg. I em sento recriminada per un d’ells. Bona nit, i que li aprofiti el sopar i el dormir. Penso seguir endavant, però reculo i em quedo mirant l’home que m’ha “agraït” d’aquella manera que no li donés res. Comença una escena surrealista, però que posa en evidència la part més mesquina que tots, pobres i rics, podem portar a dins: enveja i rancúnia.

Els dos homes parlen català i jo diria que són catalans. Un d’ells, alt i prim, va força ben vestit. L’altre -el meu nou “amic”-, més deixat i mal afaitat, té una vivor i una força al parlar que li manca al seu company de porta.

No us enfadeu, mare –així em diu-; és que dormo al carrer, i no puc fer cap àpat calent al dia. Podeu creure’m. Pregunteu-li al mossèn que diu la missa. No tinc feina, fins que pugui anar a collir olives. Només us demano que m’ajudeu. Recorro a les preguntes de rigor: I Càritas? I els albergs? Em respon amb explicacions llargues: He estat malalt, no pots estar sempre en un lloc d’aquests...Mireu, amb 15 euros, aquí a prop hi ha una pensió on puc sopar i dormir. No us enganyo, pregunteu al mossèn, ni bec ni fumo, mare, em podeu ben creure...Aquest no sé perquè demana...Té una pensió, té família, dorm sota teulada. Jo dormo al carrer. Si em doneu quinze euros aquesta nit dormiré i soparé. Déu sap que no us menteixo...

Tal com m’ha passat altres vegades em deixo convèncer no pel captaire, sinó per la persona que hi endevino a l'interior. Miro el bitlleter i com que no en tinc quinze n’hi dono vint d’euros. M’ho agraeix, però no pas servilment. Em fa sentir com si només hagués fet allò que calia.

I llavors inicia l’atac l'altre captaire, llarg i prim, educat i més untuós: Doneu-me quinze euros a mi també!!.. Home, si vos no els necessiteu amb urgència...li dic jo. Doneu-me també quinze euros.... insisteix. I ara! -diu el seu company- no en feu cas, no els hi doneu pas! Ell te una pensió i dorm sota teulada! I jo li dic al més educat: Mireu, us en dono cinc, que és el que em resta. I llavors, m’encaro al meu nou “amic” que ja podrà sopar i dormir a la pensió gràcies als diners que ja li he donat i li demano que comparteixi amb el seu company allò acaba de rebre i que li "regali" els cinc euros que ell no necessita per aquella nit. Que és bo que compartim...

És com si hagués pensat que m’havia begut l'enteniment. Ell donar cinc euros a aquell que té pensió, dorm sota teulada, té família i a més a més només apareix a última hora, quan ell cada dia a la sortida de totes les misses està allà present per demanar?!... Surt el mossèn per tancar la porta, amb un paper als dits amb unes feines per si poden fer-les. Ningú pot. I el captaire descarat encara hi torna: És veritat o no que aquest té una pensió, que...? El mossèn assenteix. El captaire llarg i prim, tot baixet, va dient: Doneu-me vint euros com a ell... I el que ha d’anar a collir olives replica: Si al menys cobres 300 euros al mes....

Marxo amb la mala consciència de no haver previst el greuge comparatiu. I amb la amargor de comprovar fins a quin punt al cor humà s’hi pot instal•lar el ressentiment i l’enveja . Sento la veu del meu amic captaire que crida: Vigileu, mare, que us segueix... I cada cop més lluny la remor de les passes del pidolaire educat i untuós....

22.3.09

Vida, educació, avortament

Acabo de ser àvia una altra vegada. He seguit d’aprop l’embaràs de la meva filla des de la primera ecografia i és tan evident en l’actualitat que des del primer moment de l’embaràs hi ha una criatureta que es va desenvolupant fins a néixer, que per això és tan difícil que es pugui legislar sobre la interrupció voluntària de l’embaràs (bon eufemisme?!) com qui legisla sobre qualsevol altre matèria.

Per la meva feina en el camp de l'educació he conegut diversos casos de noies molt joves que han avortat i puc dir que gairebé sempre les ha marcat profundament. Se'm pot argumentar que també les hauria marcat tenir un fill tan joves, com poden marcar també d’altres coses (la pèrdua del pare o la mare, per exemple) però no els hauria quedat l’angoixa i el neguit (potser remordiment?) de pensar que havien fet desaparèixer l’ésser viu que duien a dintre seu.

Algunes han tingut pocs anys més tard un altre embaràs que ha arribat a terme, en algun cas confessant que era per, d’alguna manera, compensar aquell fill que no havien arribat a tenir.

Penso, també, relacionant-ho amb el tema de l’avortament, que cal no banalitzar les relacions sexuals de la gent molt jove i, encara que soni carca, ajudar a fer veure que les relacions sexuals no es poden entendre com un joc al marge de l’amor i de la responsabilitat que comporten.

I em fa molta gràcia ( o segons com es miri, pena) l’interès d’alguns dels grans -especialment alguns polítics i alguns educadors- per inculcar als joves la necessitat d’anar pel món amb un preservatiu a la butxaca, per si de cas... Si us plau....això no és educar... Es pensen que si els joves actuen només enduts per la passió o el desig, sense passar pel sedàs de la raó, s’entretindran amb el “póntelo, pónselo”? És clar que no... A vegades se’ls tracta als joves com si fossin imbècils... I veritablement no ho són...

Penso que cal protegir la vida, tota vida, especialment la més indefensa i legislar en aquest sentit. L’entorn familiar i social ha de fer pinya al voltant de les embarassades i els nadons. Cal canviar la mentalitat no natalista i a vegades avortista, que s’ha anat imposant, per una altra d'ajuda i defensa del “nasciturus”, - el que ha de néixer- tal com diuen els juristes...

I educar perquè els embarassos siguin fruit del respecte, l’amor i la responsabilitat dels que han de ser el pare i la mare.

Que tinguem tots una mica de seny ...

12.3.09

Llibres amb història V : Vila Miquel - Vila Casas

A La Vanguardia del diumenge, 8 de març de 2009, hi ha un reportatge sobre la Fundació Vila Casas, i unes explicacions del seu President, el patrici i mecenes Antoni Vila Casas.
Això m’ha recordat un altre dels llibres amb història de la biblioteca paterna, aquest amb el número 737, que vaig "heretar" en el seu moment. Es tracta de la tesi doctoral del senyor E. Vila Miquel que porta per títol De la necesidad y medios de sustituir las penas cortas de privación de libertad. El llibre està publicat a Madrid a la Impremta de Juan Pueyo, carrer Luna, 29 i telèfon 14-30, l’any 1917. La gràcia del llibre per a mi és la dedicatòria: Al amic i cosí Ramon Torra amb tot l’afecte de l'Autor. I també el contingut, molt avançat em sembla, del que parlaré un altre dia.

Quina és la relació entre el reportatge de La Vanguardia i el llibre? Doncs que el senyor Antoni Vila Casas és el fill petit del senyor Enrique Vila Miquel. I el senyor Ramon Torra és el nostre avi. . Nosaltres sabíem d’un senyor Vila de Barcelona, que tenia una llunyana relació de parentiu amb el nostre avi, i que havia estat soci de la Impremta de Sant Josep, quan portava el nom de Ramon Torra S. en C. Ara sabem que, efectivament, es tractava del senyor E. Vila i Miquel, cosí segon del nostre avi, i fill de Lluís Vila i Miralles, i que provenien d'una família de velers de Manresa.

Quan el nostre pare va iniciar l’estudi genealògic de la família es va anar veient més clara la llunyana vinculació entre les dues famílies Vila i Torra. El pare va rebre del seu amic manresà Josep Camprubí i Plans una "nota de societat" de l’any 1911, del Diario de Avisos de Manresa, on es parlava d’una festa a la "magnífica casa-torre "Manso Canals", que en el término de Sant Martín de Torruella posee el diputado a Cortes por este distrito don Luís Vila i Miralles…" També deia que el capellà que va dir la Missa era "el Rdo. Don Francisco Torra y Vila, beneficiado de la parroquia de San Pedro de Tarrasa", un cosí dels Vila i Miralles. Aquest capellà era també oncle del nostre avi, Ramon Torra. L'avi havia nascut a Cardona precisament perquè a la fàbrica de la Plantada, que els Gallifa, Vila i Companyia tenien a La Coromina, hi treballava com a majordom el seu pare, Josep Torra i Vila.

Juntament amb aquesta nota de societat, en Josep Camprubí també li va fer arribar un petit esquema de la família Vila, que va clarificar encara més aquesta relació familiar i ens va donar informacions més modernes: els fills del senyor Enric Vila i Miquel es deien Vila Casas.

I aquí comença la història del segon llibre. Se’m va ocórrer que potser l’escriptor Enric Vila Casas pertanyia a aquesta família. Em vaig comprar un dels seus llibres, El brunzir del temps. La petita biografia que apareixia a la solapa no era massa explícita, però el relacionava amb una família de fabricants tèxtils i això ja em lligava. Quan vaig iniciar la lectura del llibre, em va semblar descobrir-hi alguns elements biogràfics disfressats en els fets i les paraules del protagonista encara infant. Sobretot la referència a la casa pairal al Pla de Bages que, en paraules seves, "era el Paradís". Vaig quedar-me ben convençuda que aquest "Paradís" era el Mas Canals i que l’escriptor Enric Vila Casas pertanyia a la família Vila manresana.

Llavors ve l’ajut impagable d'internet. Trobo la vinculació entre els Vila Casas i la Fundació que porta el mateix nom. Ja tenia un lloc on preguntar. I,efectivament, després de diverses gestions, una amable trucada a casa nostra del senyor Antoni Vila Casas va donar resposta a les preguntas i deixà clar que ell i el seu germà Enric eren els descendents del senyor E. Vila Miquel, cosí segon del nostre avi. Feia temps havien deixat el tèxtil i els seus negocis havien estat després els laboratoris farmacèutics. La meva investigació havia finalitzat amb èxit.

....

4.3.09

Lletres i Ciències: el passat i el futur?

Era un dels nois que participava al concurs de robots que fa cada any Lego per alumnes de Eso o de Batxillerat. Li van preguntar què pensava estudiar. Va dir una carrera de ciències, no recordo quina (m'imagino que enginyeria). Però em va sorprendre la justificació per l'elecció. Va venir a dir que les carreres de Ciències són el futur i les de Lletres, el passat.

Em vaig quedar ben sorpresa. No m'ho havia plantejat mai així. I hi dono voltes per veure què hi ha de cert en aquesta afirmació del noi o què fem mal fet els professors de lletres perquè es pensin que només ens preocupem pel passat. Concretament, el noi va parlar de la Literatura. Estudiar Literatura és estudiar el passat? Estudiar Història és només estudiar el passat? Estudiar Filosofia és només estudiar el passat? Estudiar llengües es estudiar el passat?

Les assignatures de ciències que s'estudien al batxillerat, no són també passat? Allò que s'explica és el coneixement científic descobert fins els nostres dies. La diferència és que es considera necessari com a eina per els futurs descobriments científics o tècnics. I no es veu la relació entre allò que s'estudia a les assignatures de lletres amb les carreres universitàries de Lletres que sembla que segueixen estudiant només el passat. I el cas de Dret? O no es considera una carrera de Lletres?

Possiblement al noi de Lego no li havien ensenyat a gaudir d'un bon llibre, a descobrir-hi personatges que encara que visqueren en el passat tenien unes passions, unes dificultats, uns comportament que es podien trobar també al present; o les novel•les que avancen el futur gràcies a la imaginació d'alguns autors. Potser la Història la va entendre només com una col•lecció de guerres...i no va descobrir que explicaven també el present i ens podien fer veure com calia comportar-se perquè el futur fos millor. Potser a Filosofia no havia captat la importància del pensament humà...

Alguna cosa es fa malament si els nois no s'adonen que estudiar lletres és estudiar humanitats, o sigui tot allò que fa referència als homes i les dones: el seu comportament, les seves idees, la seva imaginació, les seves creacions, les noves visions del món... Les lletres, si s'estudien bé, no es queden en el passat sinó que expliquen i modelen el present i el futur.

Espero que el noi que participava en el concurs de Lego arribi a ser un bon especialista en robòtica, que tant interessant és en molts camps per facilitar la tasca dels homes i dones. I que, amb el temps, com que semblava inquiet i intel•ligent, descobreixi el valor pel present i pel futur de les lletres, que no ajuden a construir màquines quasi humanes, però sí que ens ajuden als humans a conèixer-nos millors a nosaltres mateixos i a entendre el món en el que vivim.