Una Contra que val molt la pena

Quan vaig parlar dels toros vaig dir que un altre dia caldria parlar del maltractament a les persones. Avui he vist a La Vanguardia una entrevista a La Contra que m'ha semblat que era interessant perquè parla de disminucions i de passada de l'avortament. Ja parlaré un altre dia, potser, de maltractaments a les persones.

Us copio l'enllaç a La Contra d'avui, dia 30 de juliol. Llegiu-la, si us plau (teniu l'enllaç al final). És una entrevista entranyable, que posa de relleu la talla humana de l'entrevistat i també de l'entrevistador. En Víctor Amela de petit els trobava a l'església de del barri de les Vivendes del Congrés. Allà hi va estar de rector durant molts anys -ara ja està jubilat-, un capellà a qui devem moltes coses, mossèn Francesc Lladós. El varem conèixer quan era rector a Sant Cebrià, fa gairebé quaranta anys.

No m'allargaré. Poca cosa puc dir jo. Us deixo amb La Contra i els seus protagonistes. És tot el contrari dels maltractaments, de l'egoisme, del menyspreu dels petits i indefensos. És un exemple de com el patiment pels altres i el propi patiment ens pot fer més humans, més generosos, més feliços, encara que sembli una contradicció.

Des d'aquí el meu reconeixement i el meu agraïment al senyor Francesc Torrebadella i la seva família: tot un exemple. I a Víctor Amela per l'entrevista. Val la pena sentir la veu de persones que ens fan a tots més més bones persones.

http://www.lavanguardia.es/lacontra/lacontra.html

L'enllaç a la fotografia que vaig posar ahir no correspon a la foto que hi apareix: només servia per l'entrada del dia 30. Proveu-ho entrant a la pàgina amb data dia 30... Jo no en sé més... Si algú em pot donar una idea, us l'agrairé.

Braus, bous, ases... i persones

Vaja enrenou que s'ha creat amb la decisió del Parlament de Catalunya de prohibir les Curses de Braus, o millor dit, en castellà, les "Corridas de Toros". Perquè no és ben bé el mateix, segons com es miri. Les Curses de braus, vol dir que les hem fet nostres. Les "Corrides (?) de Toros" queda clar que venen de més enllà. Hi ha, però, força gent afeccionada a a la tauromàquia a Catalunya, encara que a vegades sembla que se n'hagin d'amagar. Vagi per davant que a mi no m'han agradat mai els toros.

Ve de lluny la tradició de "jugar" amb els animals a les societats occidentals, a les nostres. O de forma tràgica- l'home s'hi juga la vida... i l'animal també- o de forma, diguem-ne bufa -l'home se'n burla de l'animal des de la seva superioritat i l'animal no pot defensar-se ni gairebé atacar-. Jo diria que a casa nostra som més propensos a aquesta segona versió: la bufa, no la tràgica. I no sé si és millor o pitjor. La salvatjada a vegades s'ha convertit en un "art", amb les seves regles i tradicions. D'altres, s'ha quedat només en una salvatjada.

Aquí tenim els correbous, per citar algunes festes amb animals.

Els correbous, molt populars a les terres de l'Ebre, importats, sembla, de les terres valencianes (al País Valencià hi ha moltes activitats populars amb bous al carrer) són festes en les que no es mata l'animal, però sí que se'l maltracta o se'l pot maltractar. Segons el PACMA (Partido antitaurico contra el maltrato animal): "No se respeta el Manual de Buenas Prácticas, que es una convención entre la Generalitat de Cataluña y los organizadores de los correbous, que pretendía hacerlos menos crueles. Los asistentes a los correbous golpean a los toros con todo lo que les viene a mano, cegándoles con pistolas de rayos láser y echándoles arena a los ojos. Los toros mantienen el fuego encendido en los cuernos más tiempo del prescrito en el Manuel de Buenas Prácticas..." No sé si tenen raó o no.


La sensibilitat va variant. I hi ha una nova tendència, bona, que va en contra de la tradició: el respecte als animals, especialment als mamífers, ja que nosaltres també en som de mamífers... encara que som, al menys això crec jo, alguna cosa més que els altres mamífers. Ara la defensa dels animals va creixent i és, insisteixo, bona cosa. No sé, però, si al mateix temps creixen els maltractaments a les persones. I això ja no sembla tan civilitzat, ni tan sols humà i caldrà parlar-ne un altre dia.

Foto:Blog George Kaplan.


He rebut aquest dos comentaris de dos lectors de Solsona que es queixaven i amb raó de la meva manca d'informació sobre les tradicions de la ciutat de Solsona. Fan referència a unes frases que no s'ajustaven a la realitat i que havia escrit  en aquest post. Ja les he esborrat. I demano disculpes als Solsonins per no haver-me documentat millor. Incloc els comentaris, però.

Altres llibres de la biblioteca paterna: Les veus de la Pàtria

Enceto aquests comentaris sobre altres llibres de la biblioteca paterna amb aquest quadern, Les Veus de la Pàtria (segona sèrie) que forma part de Publicacions de la Novel·la d'Ara. Està imprès a la Impremta L'Avenç Gràfic, al carrer Barbarà 9, de Barcelona. Es venia al preu de 50 cèntims. No hi ha la data de la publicació, però a l'interior hi ha una nota: El text d'aquest quadern ha sigut sotmès a la prèvia censura militar, que segurament el situa a l'època de la Dictadura de Primo de Rivera.

Es tracta d'onze poemes patriòtics d'autors ben coneguts en el seu moment encara que alguns ara estiguin gairebé oblidats: Joan Maragall (dos poemes), Ferran Agulló, V. Gassol, Jaume Collell, M. Folch i Torres, E.Girbau Jaume, Bori i Fontestà, A de Pagès, Mossèn Cinto Verdaguer i C. Omar i Barrera. Els poemes recollits, molts d'ells premiats amb l'Englantina en els Jocs Florals, estan datats entre l'any 1880 (La Barretina, de Mossèn Cinto) i el 1923 (L'agre de la terra de M. Folch i Torres). Cap d'aquests onze poemes apareixen a les antologies de poesia catalana que jo tinc a casa, tot i que n'hi ha algun de prou conegut com l'Oda a Espanya, de Joan Maragall. Alguns poemes, com l'últin citat, en aquests moments tenen prou actualitat: l'Escolta, Espanya, i l'Adéu Espanya, paraules que enceten i acaben el text maragallià escrit l'any 1898, les hem sentides prou aquests dies passats.

Com a cosa curiosa hi ha alguns poemes censurats: concretament un de Bori i Fontestà, titulat Gent Nova. Hi falta tota una estrofa: hi ha l'espai en blanc on hi havia d'haver els versos, però no es pot llegir res. I més curiós és el del poeta ben oblidat, Claudi Omar i Barrera, i el seu poema Pàtria escrit l'any 1901. Hi ha versos d'on s'han esborrat una o dues paraules i igualment han quedat els espai en blanc.

En copio un fragment d'aquest últim.

Dies de vacances

Pot ser que a partir d’ara el blog estigui una mica de vacances. No deixo Barcelona. Però miraré de fes escapades cap al camp. No és que deixi d’escriure, però és possible que no ho pugui publicar amb regularitat si estic alguns dies fora de casa. A segons quins indrets em resulta difícil de connectar-me a Internet encara que en teoria hi hagi wifi al poble; un no sap mai què pot passar. A vegades sembla que depengui d’on bufa el vent, o de les nuvolades, o ves a saber de quins altres fenòmens. Veurem aquest any si hi ha sort…

Al menys veuré l'altra Catalunya (la que no forma part de l'Àrea Metropolitana) on el paisatge, que varia menys que les persones, ens lliga més a les generacions anteriors. Contemplaré des del terrat els mateixos boscos de fa cinquanta anys, i la mateixa serralada pirinenca que ja existia quan el poble no hi era encara. I unes postes de sol rogenques, sempre diferents, que no ens cansen mai.

Els polítics han acabat les seves sessions al Parlament entre estires i arronses. Omnium amb una declaració que trobo poc concreta ha convocat els catalans a seguir endavant amb els lemes de la manifestació. El català de la manifestació és el "català emprenyat". Que tal com van les coses seguirà enfadat força temps.

Ara venen dies de calma? O dies de fer feina callada per esperar la tardor? Venen dies en què es refaci el panorama polític amb noms nous i noves formacions? El setembre ens donarà la resposta.

De moment tindrem més temps per pensar, xerrar, llegir, escriure, passejar, descobrir, veure amics. I gaudir de la família, petits i grans. Omplir-nos de força i esperança per procurar fer-nos nosaltres i el nostre entorn una mica millors.

Que tingueu un bon estiu i ens anirem trobant de tant en tant.



Fotos de Calders: el Carrer del Raval i el Call de l'Hostal, a l'esquerra de la primera foto. I una posta de sol des del terrat de casa a la segona (foto de l'Imma)

La Manifestació: el dia després

Trobo a faltar Europa. Trobo a faltar aquella Europa de les Nacions de la que es parlava fa un temps. Sembla que si existís l’Europa de les Nacions potser seria possible a la llarga una Catalunya independent tal com es demanava insistentment a través de les pancartes, les estelades i els crits a la manifestació de dissabte. La independència segurament és possible, però jo la veig molt difícil: no sé si per pessimista, per realista o perquè sense un marc europeu on enquibir-nos podem quedar un país tant petit, cofoi, això sí, però no sé si amb gaires possibilitats reals de sobreviure.

Ahir tots els partits anaven junts; les entitats també. Però no sé si aquesta unitat durarà gaire. Més aviat en dubto. Històricament, si no m’erro, els moments d’unitat a casa nostra han estat sempre molt poc duradors. Més aviat la divisió i els personalismes ens han perjudicat. Potser té raó la dita de tants caps, tants barrets.

Els federalistes, a Espanya, ho han tingut sempre molt difícil. I si ara, pel què es respira més enllà de l’Ebre, “la indisoluble unidad de la nación española” és com un dogma de fe pels dos partits majoritaris a Espanya s’haurà de veure com es pot arreglar tot plegat.

L’afirmació que ha mort el nacionalisme i ha nascut l’independentisme em sembla que tampoc la veig clara. A la manifestació hi era tothom gairebé, sota el lema: Nosaltres Decidim Som una Nació. No tothom, però, si ha de decidir, decidiria la independència. El problema, com deia algú, és que a l’altra banda de l’Ebre en bona part“no ens estimen”. O no ens estimen tal com som i volem ser. Ens estimen si ens sentim espanyols de la manera que ho entenen ells. I ara, pel què sembla, aquest sentiment espanyolista és difícilment compatible amb l’afirmació passejada ahir pel centre de Barcelona de que Som una Nació.

De moment el senyor Montilla ha intentat guanyar punts de cara a les eleccions. No sé si la jugada li sortirà bé. Jo crec que, a la llarga, no. Ha estat lleig, pel meu gust, com ha manipulat tantes coses. Un bany de multituds i ara tornarà a la seva, o a la del seu partit, que ja no sé si és el PSOE o el PSC. Ja anirem veient com es comporten els polítics, millor dit, els partits que són els que realment manen.

Més enllà de la política, la vida, la de cada dia, la de les persones, les famílies, els amics, parlin com parlin, vinguin d’on vinguin, segueix. I no hem de deixar que d’altres coses espatllin l’harmonia i les bones relacions. Seria un disbarat.

Seguirem.



Imatge: BRITISH MUSEUM: MAPA D'EUROPA DE 1620, Guilielmu Blaenu (portuguès) Catalunya com a nació separada (He buscat una imatge moderna. Catalunya independent a Europa no em sortia enlloc: només formant part dels Països Catalans!)

La manifestació: crònica des de casa

Per raons que no venen al cas, m'he quedat sola a casa amb la Píxel, la gossa d'atura de mitja família, la família que sí que ha anat cap al Passeig de Gràcia. Estic mirant per la televisió la marxa (millor dit, la no marxa) de la manifestació. Un èxit de públic, però una mala jugada del senyor Montilla. La senyera, que tant volia que presidís la manifestació, fa uns minuts, passades les set de la tarda, anava arrugada i arrossegada per terra davant de Presidents de Parlament i de Generalitat, els actuals i els ex.

Les càmeres de TV mostren la capçalera dels Presidents i gairebé mai la capçalera autèntica de la manifestació, els que la varen preparar des de fa tant de temps. Que ningú pensi que si fa una hora la manifestació gairebé no s'ha mogut és culpa de la mala organització dels organitzadors, valgui la redundància. Ja se sap que quan hi ha les autoritats que presideixen el protocol no és el mateix.

Ara, a dos quarts de vuit del vespre, sembla que hi ha gent que ja ha arribat fins a la plaça de Tetuan, mentre la capçalera està mes o menys per Passeig de Gràcia- Diputació, i els que s'han concentrat al Jardinets - una part de la meva família- encara hi són si no s'han desplaçat avall pels carrers paral·lels al Passeig de Gràcia. Una filla que venia d'Igualada, una mica tard i en cotxe, ha decidit de retornar per on havia vingut per la impossibilitat d'aparcar a l'entrada a Barcelona per la Diagonal.

Molta gent, moltes banderes de tota mena, algunes pancartes,famílies, colles d'amics,ambient festiu; molta diversitat i a la vegada la unitat d'anar junts malgrat les diferències.

A la plaça de Tetuan, ja plena de gent, el cor de l'Orfeó Català entona els Segadors. He de dir que no m'agrada que l'himne de Catalunya sigui un cant en contra de... Però avui té el seu sentit, com d'altres vegades al llarg de la història. I em sap greu que torni a ser així.

Comentàvem amb en Jordi la contradicció que suposa que es mantinguin els privilegis de Navarra i alguns del País Vasc i que es negui qualsevol reconeixament a les pecularietats de Catalunya. Caldria explica-ho bé tot això.

Doncs són les vuit i ara sembla que la capçalera està a punt d'arribar al Passeig de Gràcia - Gran Via. La televisió s'ha cansat d'ensenyar els Presidents i ara ja hi ha qui entrevista o demana opinions als que encapçalen pròpiament la manifestació.

Primeres dades de participació: segons la Guàrdia Urbana un milió cent mil persones. Segona Omnium Cultural un milió i mig.

I m'he perdut en directe, mentre escrivia, la dissolució de la capçalera dels Presidents amb la senyera i l'intent d'un noi d'agredir amb una gorra el president Montilla quan ja marxava. I cridòria contra el president. Ara, les vuit i deu, més o menys, la manifestació s'ha alliberat de la Presidència exigida pel senyor Montilla. Potser s'ha cansat d'anar al costat del poble, i en té prou del protagonisme que li ha donat anar junt amb els altres Presidents i gairebé copar les imatges de les càmeres de TV3. A continuació els organitzadors han donat també per acabada la manifestació per la impossibilitat de seguir fins el final i per raons de seguretat.

Com a curiositat ens han ensenyat en Laporta que, evidentment, no anava com un més amb els simpatitzants de Carretero (que han arribat aviat a la Plaça de Tetuan); el senyor Laporta encara anava baixant tranquilament amb els seus amics Passeig de Gràcia avall.

A la Plaça de Tetuan l'Orfeó ha cantat una altra vegada i també s'ha donat per acabada la manifestació. La gent segueix al carrer, amb el caire festiu de la tarda. He localitzat alguns de la família, amb els nens esgotats. S'han retrobat amb amics i han anat a prendre alguna cosa. Els altres no em contesten al mòbil. Finalment em truquen dient que pugen, l'avi, la mare i el petit dins el cotxet. El pare s'ha trobat amb els del seu poble i ha seguit amb ells. El que tots m'expliquin serà una cosa. Allò que diguin avui per ràdios i televisions segurament una altra. La valoració oficial de la Generalitat segurament no coincidirà amb la d'Omnium, els organitzadors, a qui cal felicitar, especialment a la seva presidenta, que se la veia feliç un cop acabat l'acte.

Allò que queda és que una bona part del poble de Catalunya de tarannàs diferents i de diferents ideologies - no només de Barcelona- s'ha manifestat per fer palesa la voluntat de reafirmar que som una nació i que tenim el dret de decidir. Alguns diuen que hi haurà un abans i un després. Cal ser optimistes.



(Fotografies de El Periòdico de Catalunya)

Antoni Miralda i Manresa

Fa uns dies vaig veure que a Madrid, al Palacio de Velazquez, adscrit al Museo Reina Sofia, es mostrava una retrospectiva del polifacètic artista terrassenc Antoni Miralda, aquell que va muntar Honeymoon (1986-1992), el matrimoni entre l'Estàtua de la Llibertat de Nova York y el monument a Cristòfol Colom de Barcelona. Aquesta notícia m'ha recordat la nostra petita relació amb ell quan era un noi ja inquiet. Fa una pila d'anys nosaltres varem començar a anar a passar les vacances a Calders. Durant un o dos estius, quan ja érem adolescents, en Miralda hi va venir algun cop a Calders amb un altre terrassenc, amic seu i cosí dels Ullastre, uns amics nostres barcelonins que tenen casa al poble.

A Calders, l'Antoni Miralda es va fer amic del Ferran, un dels meus germans. Va coincidir que un altre amic terrassenc d'en Miralda va anar a estudiar els últims cursos del batxillerat a l'Institut Lluís de Peguera de Manresa i va compartir classe amb en Ferran i es va fer força amic d'un altre company de curs, en Ramon Boixet. A través d'aquest company de curs terrassenc, en Boixet va conèixer en Miralda a Terrassa. Seria llarg d'explicar, però l'Antoni Miralda, a partir de l'amistat amb en Ferran i en Boixet va mantenir una certa relació amb Manresa i els manresans.

Durant unes vacances d'estiu, els del curs d'en Ferran de l'Institut de Manresa varen anar a fer una acampada a Tuixent, organitzada pel que llavors era el mossèn de l'Institut, mossèn Medina, i allà hi anà també, convidat pels amics, l'Antoni Miralda. En Ramon Boixet recorda: "cada dia l'Antoni anava a la vora d'un rierol a pintar. Com a aquarel·lista necessitava aigua i el rierol feia part del paisatge i dels estris de treball. Jo el vaig acompanyar un parell de vegades que em va fer mandra anar a caminar i vaig participar com a espectador mut d'unes obres excel·lents."

Aquests companys, en Ferran i en Ramon, varen trobar que valia la pena que l'Antoni Miralda exposés l'obra a Manresa i que fos, naturalment, a la Galeria d'Art Ciutat, situada a l'interior de la Llibreria Torra, que estava relacionada amb la nostra família. En Ferran explica que la tarda anterior a la inauguració va acompanyar l'Antoni Miralda a passejar per Manresa ( va aprofitar per pintar algunes aquarel·les d'alguns indrets de la ciutat) i que va sopar i dormir a casa nostra. Devia ser l'any 1962.

En Ramon recorda que "la Sala era plena d'unes aquarel·les molt ben triades i només en un racó un quadret no massa gran, en un estil completament diferent als paisatges, donava fe d'un inici d'evolució de l'artista. Era una escena de pluja, en una ciutat amb gent i cotxes, tot molt poc figuratiu, amb traços de molts colors, contundents i atractius." En Ramon Boixet aconseguí que el seu pare li comprés aquest quadre del paisatge ciutadà (que és el que acompanya aquest escrit) i encara el té penjat a casa seva a Suïssa.

Aquesta exposició, com és de suposar, no l'he pas trobat al currículum de l'Antoni Miralda i precisament per això m'ha semblat adient de parlar-ne, ja que es pot considerar que forma part de la "prehistòria" del polifacètic artista terrasenc.

Llibres amb història XX: Camí

Aquest serà l'últim dels llibres amb història que comentaré. Seguiré escrivint dels llibres antics que tinc a casa. Però són llibres sense història...

Camí és un llibre d'espiritualitat escrit en castellà -Camino- i publicat per primer cop l'any 1939 a València (l'any 34 ja s'havien publicat alguns dels punts amb el nom de Consideraciones Espirituales). L'autor és Josep Maria Escrivà de Balaguer (ara sant Josepmaria), el sacerdot que l'any 1928 va fundar l'Opus Dei. El llibre consta de 999 punts que l'autor defineix com a "consells" o "consideracions" per a meditar, com una "confidència d'amic, de germà, de pare", perquè "milloris la teva vida..." . Quan es publica, l'any 1955, la primera traducció catalana, que feren el doctor Joan B. Torelló i Francesc Faus, ja hi havia deu edicions en castellà, més tres en italià, dues en portuguès, i dues en anglès: una a Dublín i una altra a NY. Segons afirma una pàgina de la web de l'Opus Dei, fins a l'any 2007 se n'havien fet cap a 8,7 milions d’exemplars en 48 idiomes.

El llibre que ara comento és un exemplar en rústica, amb una sobrecoberta que mostra el Pantocràtor del Frontal Pantocràtor i els Apòstols, procedent de La Seu d'Urgell que es troba al Museu d'Art de Catalunya. A l'interior hi ha una reproducció en blanc i negre d'un fragment de Crist crucificat. Està publicat per l'Editorial Atlàntica, S.A. de Barcelona, i s'acabà d'imprimir als tallers Ariel, S.L. a Barcelona el 27 d'abril del 1955. L'exemplar està signat per l'Albert Torra i duu la numeració 547 D4R.

L'Albert Torra tenia algun altre exemplar de Camí. Aquest, però, té la pecularietat d'estar anotat en llapis per ell mateix. Les anotacions fan referència a esmenes tipogràfiques, però també, en alguns casos a usos del català, o a detalls d'estil. A voltes hi afegeix algun comentari que mostra el dubte: Tu o vós?; en altres llocs llegim fora coma, o sense cometes. Segurament aquest exemplar amb esmenes va arribar a mans dels editors de Camí, i va servir per millorar la següent edició ja que sembla que l'Albert va marcar, després, quines esmenes s'havien tingut en compte i quines s'havien desestimat.

Actualment l'última edició de Camí en català està exhaurida i suposo que se'n deu preparar una de nova.