El meu petit i personal homenatge al metge Selga

He tingut la sort de tenir tracte al llarg de la meva vida amb gent extraordinària, a qui estimo i he estimat : professors i professores al batxillerat i a la Universitat –de jove i de gran-; companys i companyes de feina a escoles i instituts; metges que varen trepitjar casa nostre durant molt de temps per malalties de grans i petits; persones que ens han ajudat a casa a cuidar també petits i grans,  tots d’una gran qualitat humana…

Avui vull retre el meu petit homenatge a una d’aquestes persones extraordinàries: el metge Selga. En primer lloc per  amic del pare: havien estat de la Colla del Llamp, una veritable colla d'amics, de la qual algú n’hauria de fer una petita història algun dia; eren orfeonistes, fejocistes, havien coincidit a l'Institut, en cursos diferents; i el nostre pare i el germà del metge Selga, l’Iscle, havien estat junts durant molt de temps durant la guerra, ells dos passats junts a l’altra banda, mentre el metge Selga no es va moure de Catalunya (aquelles paradoxes de la guerra!). En segon lloc per ser el nostre  pediatre i, en tercer lloc, perquè en algun  moment especialment crític, fou metge també d’un dels nostres fills quan ja no vivíem a Manresa.

A casa encara es guarden les seves receptes de quan érem petits. I recordo el seu consultori al carrer del Born -anar-hi era com una festa- i les seves visites a casa, a la carretera de Cardona. Amb la seva cara rodona, els ulls vius, el somriure sempre present i el seu cabell encara mig roig. Com que els refredats, mals de coll i manca de gana eren un problema en alguns dels germans va recomanar als pares que anessin a estiuejar a Calders. Allà hi som des del 1947. I allà guardem  entre d'altres coses la documentació mèdica de la família. Un cop casats i a Barcelona ens va recomanar un pediatre, el doctor Altirriba, que havia estat ajudant seu a Manresa, que va morir ben jove.

Va haver-hi una temporada especialment dura a la nostra família quan va coincidir un tràgic accident de cotxe amb la malaltia llavors encara no ben diagnosticada d’un fill  de menys d'un any. Per circumstàncies diverses, que no venen a tomb, vaig tornar a tenir relació amb el metge Selga com a pediatra d'aquest fill petit. I recordo llargues converses amb ell: sobre la deshumanització de la medicina (per exemple no deixar que les mares es quedessin amb els fills de mesos internats a l’hospital), sobre les “plagues” de cada època: la tuberculosi que durant molt temps se’n va endur tantes persones joves – la seva mare, el nostre oncle Ferran Puigdellívol-; i deia, actualment la plaga és la carretera, ja que a tantes famílies,  i  ho deia per experiència, els accidents estan fent mal de veritat. Recordo com parlava dels seus estimats néts…

Ell  feu la presentació del llibre de poesies de Ferran Puigdellívol i Corrons, Cementiri d'Estels, editat per  la nostra germana Montserrat. Va parlar de la tuberculosi, del temps de guerra, dels que es passaven i dels que es quedaven, de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i de poesia entre moltes d'altres coses. Després varem seguir la tertúlia al restaurant Els Torrents. Ens trobàvem,  també, alguna vegada als Arxius on ell cercava informació sobre avantpassats membres de la seva família. Nosaltres també de la nostra.

Cada cop que se li retia un homenatge públic al doctor Selga hi hem estat presents. Després de l'acte a l’Ajuntament de Manresa amb motiu dels seus noranta anys, quan ja gairebé no hi quedava ningú, ens varem apropar a saludar-lo i en Jordi li va preguntar si hi havia alguna cosa que  encara li agradaria de fer o de ser. I va contestar ràpid: I tant! Astronauta! Una mostra de l’amplitud dels seus interessos i de la seva joventut d’esperit.

Em sembla que l’última vegada que vaig parlar amb ell va ser en una petita tertúlia que hi va haver un vespre durant l’exposició Cultura Impresa a Manresa, al Casino, a partir del llegat a la ciutat del nostre pare, a l’abril del 2006. Ja se’l veia gran, però encara amb molta vitalitat: recordava com la Rosalia, des de la Llibreria Torra que hi havia al Born, davant per davant amb el consultori, li reservava llibres que pensava que li podien interessar…

El dia del seu funeral no vaig poder-hi ser. Una visita programada a l’hospital m’ho va impedir! Des d’aquí el meu condol a la família per la pèrdua, però també la meva felicitació per haver pogut  gaudir d'un espòs, un pare i un avi com ell. I el meu record entranyable, el meu agraïment i la meva oració per l'estimat metge Selga.

Per si en voleu saber més coses:
http://www.comb.cat/cat/comb/publicacions/memoria/selga.pdf

Ha estat un parèntesi a les vacances d'Espíria11

Espíria11 se'n va de vacances

Espíria11 farà vacances uns quants dies. Necessita descansar a un lloc on no li sigui possible connectar-se a la xarxa. Actualment això és el descans total.

Espera tornar una mica renovat, però no gaire. I desitja a lectors i amics unes bones vacances que segur que les tenen ben merescudes.

A la tornada s'haurà acabat un cicle i en començarà un altre que no sap massa com serà, si millor o pitjor. Segur, però, que serà diferent. i esperem que millor.

Els millors desitjos per a tots els lectors i amics. I fins a la tornada.

Espíria11


Foto: Roureda de Les Tàpies (Calders)

Sabates amb arrels?

Sabia que els textos seleccionats al post anterior eren una mica "provocadors". Normalment no tinc comentaris als articles que penjo. Avui, de moment ja n'hi tinc dos tot i que estem en ple mes d'agost. Copio aquí el d'en Jordi Piferrer que em sembla tota una lliçó.

Arrels?, Tradició? Sí; per tenir vida, per estar sòlidament ancorats a la terra, per a tenir fortalesa davant les contrarietats, per a tenir lligams amb els avantpassats, referències culturals consolidades al llarg dels anys. En aquest sentit, podem parlar d'arrels cristianes, arrels familiars, arrels lingüístiques, etc.

Camins?, Cruïlles? També; per estar oberts a altres cultures, altres pensaments, altres arrels, amb un gran respecta a altres tradicions, que poden enriquir la nostra. Nacionalisme excloent? No. Patriotisme imperialista? No. Sí a una Nació independent integrada en el món, respectant i estimant totes les altres cultures.
Sempre anem a parar als dos grans principis de convivència entre les persones i els pobles: el de Subsidiarietat i el de Solidaritat.
Jordi Piferrer

Per a aquells que no estan familiaritzats amb alguns d'uests termes, Subsidarietat i Solidaritat:

Subsidarietat: Propietat de subsidiari.

Subsidiari: Dit de la responsabilitat, la pretenció o l'acció que hom disposa per a substituir-ne una altra de principal en cas que aquesta falli.

Solidaritat: Relació de fraternitat, de companyonia, de recíproc sosteniment, que lliga els diversos membres d'una comunitat, col·lectivitat, en el sentiment de pertenença a un mateix grup i en la conciència d'uns interessos comuns.
(Definicions de GEC)

(Ja sé que no ve al cas, però a sota de solidaritat, a la GEC, ve el terme Solidaritat Catalana. Val la pena llegir-lo per recordar com va ser aquella Solidaritat Catalana del 1906 que tantes esperances havia despertat. I com i quan es va acabar. Per recordar-ho al senyor Laporta i els seus amics i que en treguin conseqüències per evitar els mateixos errors)

Llibres d'estiu: Orígens

Aquesta setmana passada m'he llegit Orígens, de Amin Maalouf. Feia temps que el tenia a casa i no havia trobat el moment d'endinsar-m'hi. Nosaltres tenim també una història familiar de retrobada amb avantpassats i amb la història de la família, no a través de cartes, sinó, en el nostre cas, a través de documents notarials antics (si el nostre fill petit quan anàvem a cercar documents als arxius deia que anàvem a buscar morts, l'autor d'Orígens afirma "com que interrogar els vius ja no servia gaire de res, havia d'interrogar els morts"). Per tot això, necessitava un ambient propici per a la lectura. A més, l'estada d'en Ferran a Beirut feia que el Líban actual em resultés un país proper...

A Orígens, a part de la història familiar, m'he trobat amb consideracions i comentaris que poden ser discutibles i que molts cops s'assemblen més als que es fan servir des de l'interior de la península que des de casa nostra, però que trobo interessants en boca d'un autor libanès i que són de plena actualitat, fins i tot amb símil taurí!

Em limito a copiar algunes d'aquestes consideracions -que encara que potser no comparteixo, em fan pensar- sense cap comentari per part meva.

La paraula arrels no m'agrada i la imatge encara menys. Les arrels s'enfonsen a terra, es retorcen dins el fang, es propaguen en les tenebres; mantenen l'arbre captiu des que neix i l'alimenten a canvi d'un xantatge: Si t'alliberes et moriràs!" (pàg. 7)

A diferència dels arbres, els camins no sorgeixen de terra a l'atzar d'una llavor. Tenen un origen igual que nosaltres (...) Un origen inassequible, perquè a cada cruïlla si han sumat altres camins, procedents d'altres orígens. (pàg. 7)

Massa sovint es tendeix a assimilar aquestes dues actituds i a considerar que el nacionalisme és una forma accentuada de patriotisme. En aquells temps (durant l'inici de la revolta dels Joves Turcs, abans de la primera guerra mundial)...el nacionalisme era exactament el contrari del patriotisme. Els patriotes somniaven en un imperi on podien coexistir molts pobles, de parles diverses i amb creences diverses, però units amb una voluntat comuna de construir una gran pàtria moderna que pogués infondre en els principis preconitzats per Occident la subtil saviesa de les ànimes orientals.. Els nacionalistes, en canvi, somiaven en la dominació total si pertanyien a l'ètnia majoritària, o en el separatisme si pertanyien a comunitats minoritàries; el miserable Orient d'avui dia és el monstre que va néixer d'aquest dos somnis conjugats. (pàg. 176)

...va adornar els anys de gana amb una estranya nostàlgia: la d'una època heroica durant la qual els mortals lluitaven junts amb valentia contra les calamitats, en comptes de trobar-se sotmesos a la llei d'un cel hostil. Com un toro que porten a l'escorxador amb oprobi i que enyora el temps de l'arena, quan, si més no, podia morir embestint. (pàg. 272)

Fa cent anys escassos, els cristians del Líban deien sense cap mena de problema que eren sirians; els sirians buscaven un rei cap a la Meca; els jueus de Terra Santa es proclamaven palestins...i el meu avi es considerava ciutadà otomà. Encara no existia cap dels estats de l'actual Pròxim Orient, i el nom mateix d'aquesta zona encara no s'havia inventat (generalment es parlava de "la Turquia d'Asia").
Des d'aleshores, molta gent ha mort per pàtries pretesament eternes; i molta més morirà demà. (pàg. 284)