La Vanguardia, un diari amic?

Fa uns dies que comento a casa que La Vanguardia se’m fa estranya. Per a mi està deixant de ser un “diari amic”, aquell que un obre i sap què buscar i on; que li permet de trobar les plomes amigues; que hi troba articles que fan pensar i que l’ajuden a entendre allò que succeeix al món, especialment al que li és més proper.

Ja sé que la premsa escrita està passant per molts mals moments; que la immediatesa de la informació via Internet obliga a replantejar moltes coses. Jo també entro a consultar els diaris digitals. Però segueixo comprant el diari al quiosc. Sóc, per moltes raons (no cal enumerar-les totes: edat, tradició familiar…), amant del paper escrit. Si el diari em cau de les mans potser caldrà canviar de diari…

Recordo un dels meus oncles que sempre parlava, amb una certa ironia, de la “sesuda Vanguardia”… També afirmava que La Vanguardia tenia la fama d’estar sempre més o menys d’acord amb els qui manaven… i per tant era normal un cert canvi quan la política o la societat o els qui manaven canviaven. Ja se sap, allò que cal canviar…perquè res canviï.

Ara jo no sé interpretar aquests canvis de La Vanguardia: no sé cap on va. Ni a quina mena de lectors va adreçada. Li interessa vendre més fora de Catalunya que a Catalunya? A vegades penso que sí. Per això la presència a les primeres planes de tota la informació internacional? A vegades costa de trobar la informació de Catalunya; o és que ni tant sols n’hi ha? Encarada a votants socialistes ja sabem que no; als del PP? Als que passen de votar? Als nacionalistes cada cop sembla que menys… I coses que no s’entenen: Seccions com Internacional i després Política. És que la informació que apareix a internacional no fa referència majoritàriament a política? I allò que apareix a política molts cops són informacions que provenen de Madrid, encara que es refereixin a Catalunya.

La secció d’Opinió encara és la que més valoro. (També està bé la de Religió dels diumenges). Sortosament encara hi ha alguns dels columnistes “amics”, aquells que llegeixes perquè t’enriqueixen: perquè et confirmen en la teva manera de veure les coses o bé t’amplien el ventall de possibilitats anàlisi de la realitat, o bé et fan adonar de l’error en què estàs quan fas segons quines interpretacions del què succeeix. O senzillament, que ja llegeixes sabent que possiblement no hi estaràs d’acord, però que t’ajudarà a entendre la gent que pensa de forma diferent a la teva.

Moltes vegades començo a llegir articles sense mirar primer qui els signa. De cop penso: això deu ser de… Llavors miro qui n’és l’autor i normalment no m’equivoco… Fa temps, ara no tant, m’adonava que era dilluns gràcies a aquelles “plomes” que només publicaven el primer dia de la setmana… I ens en anem a dormir amb el crucigrama (pagina salmó salvada i a la pila de la tauleta del costat del llit) i enceto la lectura, com tanta gent, amb La Contra…

Enviaré el meu article a la Defensora del Lector (en aquest cas lectora). Potser serà bo de fer-los saber quin és el meu problema amb el seu diari.

Nit de Sant Joan i el Cant dels Ocells

Aquesta nit de Sant Joan ha estat una mica especial, no sé ben bé perquè. Des de casa, com sempre, podem veure els innombrables coets il·luminant el cel -llum, color i so- acompanyats pels espetecs dels petards -pel meu gust tant desagradables i tant avorrits- que ja fa dies que són la banda sonora del final de curs escolar. Les fogueres a les grans ciutats queden lluny, patrimoni només dels llocs on encara l'asfalt no ho ha envaït tot.

Ahir algú va recordar els dos solsticis, el d'hivern i el d'estiu: Nadal i Sant Joan, dues festes que s'allunyen en els temps immemorial, populars a tants llocs, lligades a la terra i el seu ritme; després, convertides en festes religioses pel Cristianisme. La nit tan llarga -aquest any la notícia tràgica de l'accident de Castelldefels l'ha convertit en més llarga encara- ha fet que la son tardés a arribar.

Intentant dormir, m'he fet una infusió d'herbes diverses. No sé si varen ser collides en alguna nit de Sant Joan, però puc dir que els somnis d'aquesta nit han estat d'allò més vius, detallats i entranyables. De cop m'ha despertat, com d'altres vegades, el cant dels ocells: cants amb variacions melòdiques, harmoniosos, improvisats... Eren, em sembla, dos quarts de sis. Tinc la sort de viure en un indret on encara estic rodejada de cases amb jardins i els ocells hi troben aixopluc als arbres o arbusts. Els ocells cantaires del meu carrer són merles. Canten una estoneta, quan arriba la sortida del sol, i després desapareixen. Diuen que el cant de les merles és un dels cants d'ocells més bonics d'Europa després del dels rossinyols. jo hi estic ben bé d'acord.

Ves per on, el cant de les merles m'ha fet unir els dos solsticis, recordant a l'estiu una de les melodies catalanes més boniques de tot el repertori nadalenc: el Cant dels Ocells.

Malestar i revoltes als Ajuntaments

Parlem de política, especialment la municipal.

Aquests dies l'Ajuntament de Manresa està revoltat ens han dit els mitjans de comunicació. Les retallades de sous als funcionaris, els acomiadaments de personal posen de relleu greus problemes en aquest i en d'altres Ajuntaments.

Fa uns anys, no masses, vaig ser convidada a la presa de possessió del nou Consistori a una ciutat que no és la meva i em va quedar ben palès allò que ja intuïa: que qui mana realment a molts dels Ajuntaments, en especial els de ciutats una mica importants, no són els Alcaldes, són els partits; a vegades, sembla que hi hagi als Ajuntaments una mena de comissaris polítics, vigilants de les essències més profundes d'aquells. Si l'Alcalde té prou personalitat, prou pes o prou mà esquerra, poden arribar aquedar anul·lats o al menys els poden mantenir a ratlla. Si no és així, ells - el partit- manen sobre alcaldes i regidors.

En aquesta presa de possessió, entre els parlaments normals de l'Alcalde i d'alguns regidors, em va cridar l'atenció una mena de míting polític d'un personatge que semblava això, el comissari polític del PSOE (no del PSC). Desentonava del tot.

La política municipal en aquests moments, en segons quins llocs, té dues menes de problemes. Un d'ells és la falta de "professionalització" dels càrrecs polítics. No se m'interpreti malament. No vull dir que els polítics no siguin professionals de la política; vull dir justament el contrari: que hi ha polítics no tenen altra professió que la de ser polítics -que no hauria de ser pròpiament una professió sinó un servei. Això els fa estar aferrats al partit, en molts dels casos, perquè sense el partit no sabrien en què treballar. Quants dels que ara ocupen seients municipals no han fet gairebé altra cosa a la seva vida que viure lligats al partit, viure pel partit i del partit? Trobarien feina de la seva professió, si és que mai n'han exercit alguna, si pleguessin? Hi ha excepcions, però ja ens entenem.

L'altre problema, l'altra cara de la moneda, és la dels senyors - i dic senyors perquè els que conec són senyors i no senyores- que mantenen els seus llocs professionals- per exemple sanitat pública, o bufet d'advocat... el què sigui, i al mateix temps tenen un pes específic en l'Ajuntament perquè son allò que abans n'he dit el comissari polític del partit que mana. I cobren, és clar, uns bons calerons. Sembla que no haurien de ser compatibles les dues coses, i segurament amb la legalitat a la mà no ho són. Però ells van vivint, van manant i se'n van sortint amb la seva.

Potser qui em llegeixi, segons on visqui, en podria anar posant de noms a situacions semblants a les que anomeno. I potser seria bo que els mitjans de comunicació poguessin denunciar segons quines situacions, si es poden aportar proves d'irregularitats, per evitar la nostra desafecció als polítics, i que quedés clar quins polítics van a la seva i quins es dediquen veritablement al servei dels ciutadans i de la ciutat. Però, difícilment en parlen d'això...

Avui m'ha entrat un mal pensament al cap, o al menys una sospita. Després del referèndum fallit sobre la Diagonal de Barcelona (quants diners malgastats!!) qui va saltar (a qui va fer saltar el partit, vull dir) va ser el senyor Martí, que era el Primer Tinent Batlle de l'Ajuntament de Barcelona, que justament ara ha estat citat a declarar com a testimoni en el cas de l'Hotel que en Millet i Companyia volien fer al costat del Palau de la Música... Potser és pura casualitat... O potser era millor pel partit que ja no estigués al consistori si sospitaven que en algun moment podia quedar afectat pel cas Palau... Tot i respectant, i això ho dic molt seriosament, la presumpció d'innocència del senyor Martí en aquest cas de l'hotel, m'ha entrat la sospita de si la seva marxa del Consistori estava realment relacionada amb el referèndum.

Jordi Pujol: la campana i el foc

El President Pujol ha complert 80 anys. No ha volgut celebracions ni homenatges. Ara no toca, deu haver pensat. I ha fet bé. Ha estat una peça clau pel país. No cal combregar amb les seves idees, ni ser de la mateixa corda política, ni haver-lo votat per reconèixer que ha estat una persona molt important per a Catalunya, tot i els seus possibles errors.

Ja fa temps vaig llegir unes frases seves que em varen cridar l'atenció. Venia a dir que el temps que va estar a la presó el convertiren en una persona amb unes vivències diferents a les que tenien d'altres polítics de l'època; que les seves lectures a la presó l'allunyaren del marxisme comú a molts d'altres personatges de la vida pública catalana contemporanis seus.

Avui, a Internet, a un comentari a un article sobre els 80 anys del President Pujol, a l'Hemeroteca de La Vanguardia hi he llegit aquesta frase, escrita per Ernest Boscasa Adell ( a qui no conec) que és un bon elogi:

"La campana per a fer un bon so ha de passar primerament pel foc. Vostè va passar per aquest foc i va fer bon so".

L'he trobat encertat el comentari: el foc de les dificultats -de la presó en aquest cas- ajudaren Jordi Pujol a assumir responsabilitats polítiques fins a arribar a ser President de la Generalitat.

Per molts anys, President, i que tots plegats fem un bon so perquè Catalunya sigui un país harmònic.

Estimada família

Tinc la sort de pertànyer a una família molt nombrosa i d’haver-ne conegut, com d’altra gent, sis generacions. Des de la meva besàvia Paula, a qui recordo com si fos ara, passant pels quatre avis, els pares, els germans, els fills i els néts... De besnéts encara no en tenim, però... el nostre « net gran » (és una història bonica que potser algun dia explicaré) ens ha donat una bona notícia: esperen una bessonada…

Aquest cap de setmana hem tingut una celebració familiar, de la família “petita”: pares, fills( més els sobrevinguts) i néts; gairebé una vintena de persones. Encara no fa un any que varem tenir una trobada d’una part de la família “extensa” (també amb els “sobrevinguts”, és clar). Érem els descendents dels avis paterns; oncles, cosins, fills dels cosins, néts de cosins… Érem una multitud. Si no hagués faltat ningú hauríem arribat a un centenar de persones, el més gran de noranta anys i el més petit de mesos.

M’agraden les trobades familiars. A vegades són caòtiques, no acabes de connectar amb tothom, però ajuden a sentir que un forma part d’alguna cosa superior a l’individu, que hi ha unes arrels profundes que s’endinsen a la terra i penetren en el temps passat. I, al mateix temps, talment un arbre frondós, les diferents branques es projecten valentes cap al futur incert.

A la família hi cap tothom: els que porten la mateixa sang; els adoptats, que porten el mateix esperit; els sobrevinguts que amb unes arrels diferents, per amor, s’empelten de l’esperit de la nova família… No sempre és fàcil la convivència. Però la família és el lloc on s’aprèn a compartir allò que és teu; a barallar-se, però a perdonar; a marxar-ne, per reafirmar la pròpia personalitat i a tornar-hi quan es reconeix que a la família devem una gran part d’allò que som…

Dono les gracies per aquesta celebració familiar: hem cantat, sota els estels, aquelles cançons que formen part de la nostra tradició: ja les cantaven els avis i els pares; i les noves que canten els postres néts. Hem jugat, passejat, descansat; i, sobretot, hem gaudit d’estar junts…