Gent extraordinària

L'estada als hospitals permet de veure un món que se'ns escapa. Ens permet d'apropar-nos, ni que sigui de lluny, al dolor dels altres. I d'intuir allò de millor i de pitjor de la gent.
Hem estat uns dies acompanyant una persona estimada que està ingressada greu a una habitació d'un hospital públic de Madrid. Hem passat hores a la planta on es recuperen els malalts que han patit un ictus. Molts passegen caminant o en cadira de rodes acompanyats pels familiars. N'hi ha alguns que m'han cridat l'atenció.

En primer lloc un matrimoni potser d'uns cinquanta anys. Destacaven per l'afecte contingut amb què es tractaven: ella era la pacient. Passejaven amb discreció: ella amb dificultat i amb un mig somriure, i jo diria que ell amb una ombra de tristesa als ulls, com si no pogués entendre que els hagués pogut passar una cosa com aquella. Després,com a contrast, un home d'aquests que xerren molt, una bon tros groller, simpàtic a la seva manera, que li deia a la seva dona, de broma, coses de l'alçada d'un campanar, i ella ho acceptava com la cosa més natural del món i li reia les gràcies. Un altre que va treure de polleguera una infermera. Va sortir de l'habitació exigint que li treguessin del canell els esparadraps que li subjectaven alguna cosa. L'enfermera no va poder-se'n estar i li va dir que allà no es feien les coses a caprici dels pacients...

Però vull parlar de la veïna d'habitació de la nostra parenta. Una dona que deu ser extraordinària. El primer dia que vaig ser allà em va cridar per demanar-me si podia abaixar-li la persiana ja que li tocava el sol i la molestava... Al cap d'una estona va arribar un senyor a visitar-la. Aquest em va explicar, quan les dues pacients dormien, qui era aquella dona de noranta anys, menuda, que estava adormida al llit d'arran de la finestra. Era la Tata de la família. Ell, que era el petit d'una colla de germans, -i ja té més de setanta anys- la recordava de sempre a casa seva. Des de joveneta va ser la Tata, la minyona de la família. I amb ella anaven a tot arreu: a les "verbenes", a les festes populars... I, explicava, no hi ha trobada familiar sense la ella. Que la Tata és la persona més important de la família: la que recorda els avis, els fets més antics, la que els uneix a tots.

Ha anat passant gent a veure-la. Avui, però, quan jo he arribat a l'habitació, hi havia dues persones fent-li companyia i parlant: una senyora gran, ben arreglada, i un home jove, amb samarreta i pantalons curts i sabatilles esportives. Després han aparegut tres persones més que havien arribat de fora de Madrid. I jo he anat lligant caps. La senyora que hi havia primer era la germana de la pacient. Els altres tres eren, també, parents de la senyora. L'home jove era un dels descendents de la família on treballava la Tata. Aquest explicava que quan es va posar a festejar amb la que després va ser la seva dona, no va quedar tranquil fins que no la va presentar a la Tata i aquesta li va donar el "vist-i-plau"...

Han anat desgranant records, animadament, que no explicaré, perquè ja he estat jo prou indiscreta d'escoltar. Però compartir habitació té aquests inconvenients. En un moment,a un dels familiars "de sang" de la senyora ingressada, li ha sortit una frase, referint-se a la família "de feina" que m'ha impressionat: "en esta familia parecen más àngeles que personas".

Abans d'acomiadar-me de la nostra cosina he passat un moment a dir adéu a la veina de llit. Estava ben adormida i res li he pogut dir. Ha anat perdent des del dia que jo vaig arribar. Però em sembla que em costarà d'oblidar-la.

Encara em queden més coses per explicar de la meva estada a Madrid. Les amistats de la cosina, tots plegats una altra colla de gent extraordinària. Alguns semblen, també, més àngels que persones.

I la nostra manera de fer "pedagogia sobre Catalunya", com diria el President Pujol, tant necesssària en aquests moments. Cada vegada estic més convençuda que aquí -i segurament allà- no tenim els polítics que ens mereixem...

La Vanguardia, un diari amic

Llegir el diari cada dia a l'edició en paper és un costum que no em resisteixo a perdre malgrat els diaris digitals, la ràdio, la TV...
Tocar el "paper de diari", sentir-ne la remor de les pàgines que passen, gairebé olorar la tinta és un exercici important per a mi.

A vegades només cal donar un cop d'ull, una repassada general. D'altres, un ja sap què hi va a buscar, o pot saltar a la vista un titular que sorprèn... Molts cops la informació quan ens arriba via diari ja la sabem per altres mitjans. La lletra escrita ens permet de tornar enrere, girar pàgina, rellegir... Em podeu dir que això també es pot fer a través dels diaris digitals. De totes maners per a mi no hi ha res com llegir el diari asseguda tranquil·la ment i si pot ser prenent un bon cafè...

Soc lectora habitual de La Vanguardia, i un s'acostuma no només a llegir la informació, sinó a reflexionar amb els espais d'opinió, tant importants en tot diari. I a trobar-se -com diria jo?- amb "amics periodistes" amb qui no ha parlat mai personalment, però que són com una mena de guies per entendre què passa. Què dirà avui tal persona d'aquesta qüestió? Com és que aquesta altra diu coses que no lliguen amb el seu tarannà habitual?

A vegades llegeixo sense mirar qui escriu. I de cop em dic a mi mateixa: això deu ser de tal persona. I ho encerto, normalment, quan comprovo la firma. Fa temps em passava una cosa estranya els dilluns. Començava a llegir el diari i de cop hi queia: és veritat que avui és dilluns! Pels col·laboradors específics d'aquest dia de la setmana...

Bé, he pensat en tot això perquè he estat uns dies sense La Vanguardia. A Barcelona puc llegir amb més o menys simpatia l'Avui o El Periódico, per exemple. Tots dos els trobo, també, els meus diaris. A Madrid m'ha tocat llegir un diari que no m'agrada gaire, per no dir gens. Però segurament tampoc m'hauria sentit còmoda amb qualsevol altre. És una mostra de com som dos mons una mica diferents... Potser per això és bo de tant en tant llegir un diari que no és dels habituals. Ajuda a entendre com són els que no pensen com nosaltres.

I espero que malgrat els problemes econòmics que tenen les empreses periodístiques els diaris en paper no desapareguin mai.

No sé quan podré tornar a escriure... Espero poder enviar encara un altre post abans d'iniciar vacances.

Madrid, Tarragona, Sorolla...

Aquests dies estic fent experiments amb el blog.
Volia provar maneres de "captar" nous lectors més enllà dels habituals i els fidels, que no són pas gaires. I vaig provar de titular el meu últim escrit amb la paraula Barcelona dins d'una frase en anglès. Puc dir que he tingut unes quantes visites més, però no pas gaires més lectors. Les visites que han entrat de segons quins països, sé que no han pas llegit el text: els segons que ha durat la seva estada al blog no els ho ha permès pas. I és que no tothom entén el català, ja es veu...

Alguna pinzellada més sobre turisme, ja que aquests últims dies per raons ben diferents hem visitat Tarragona i Madrid. De Madrid en puc dir poca cosa. L'anada a la capital de l'estat era per veure un familiar malalt i no ens ha permès de fer el turista. Només hem gaudit de la visita a l'exposició Sorolla, al Museu del Prado. Recomanable. I una anècdota. A la sortida de l'exposició, encara dins el Museu, ens hem trobat de cara amb un amic manresà i la seva dona, molt bons amics nostres. És la segona vegada que ens passa una cosa semblant. Ja fa molts anys, al bell mig del Louvre, ens varem trobar també amb un matrimoni d'amics nostres manresans i els seus fills...

A Tarragona, on varem anar amb l'exclusiva idea de cercar unes informacions a diversos arxius de la ciutat, ens va semblar que n'hi havia molt de turisme, però que era ben diferent del de Barcelona. Potser més familiar, més tranquil... La Plaça de la Font, la Rambla Vella, alguns racons prop de la Catedral eren ben plens de taules on les famílies, amb molts nens petits, prenien un refresc o sopaven...

Avui tornaré a fer proves amb el títol. A veure quins nous lectors s'afegeixen als que de tant en tant s'acosten per l'Espíria 11. I us deixo amb el mar refrescant de Sorolla.

Barcelona not for tourists: ElsTres Turons

Avui hem fet una petita excursió matinal pels barris propers al Park Güell. Des de l'Avinguda de Vallcarca, prop de la qual vivim, hem pujat pel carrer de les Medes, en comptes de pujar per la Baixada de la Glòria (carrer amb escales mecàniques). La distància entre els dos carrers deu rondar els cent metres

Per la baixada de la Glòria, els turistes que surten del metro, pugen com formigues, arrenglaradets, uns darrera els altres, amunt, cap allà on els menen les escales: el carrer Coll del Portell on hi ha una entrada secundària al Park Güell. Pel carrer anomenat primer de les Medes i després baixada Briz i més tard carrer d'Arnold Schoenberg, s'arriba al carrer del Coll del Portell, igual que des de la baixada de la Glòria. La diferència és que pel carrer de les Medes només trobem a algun veí mig perdut i absolutament cap turista. És com el paradigma de les dues Barcelones: la Barcelona turística i la Barcelona real. Res a veure l'una amb l'altra.

No ens hem endinsat cap el Park Güell: l'hem deixat a la dreta, amb tot l'enrenou que suposa i els diners que deu deixar a l'Ajuntament. Hem tombat per camins de terra, cap a l'esquerra, cap els Tres Turons. Hem anat cap a una Barcelona també real, la que no es vol ensenyar al turista, la que es vol amagar o destruir, perquè no és políticament correcta ni compleix les normes de la modernitat. Des d'allà hem gaudit d'unes vistes extraordinàries sobre la ciutat.

I dic la que es vol destruir (en part), sabent el què dic. Hi ha un projecte municipal per construir el Parc dels Tres Turons. Això pot voler dir eliminar algunes antigues cases del segle XIX i una sèrie petites casetes, construïdes, potser, a partir de barraques de mitjans del segle passat. Però ara són casetes consolidades que reuneixen les necessàries condicions d'habitabilitat, i que no difereixen massa de les que es poden trobar a l'altra banda del carrer de la Gran Vista o en qualsevol urbanització senzilla de segons quins pobles o altres ciutats de Catalunya. Però se suposa que representen una mala imatge per a la moderna Barcelona. I es pretén "millorar" la situació dels seus habitants, no millorant l'entorn i les cases sinó entaforant-los en blocs de pisos… com per morir-se de pena, vaja… La construcció dels blocs deixarà, se suposa, uns bons dinerons a l'Ajuntament.

Al nostre senyor alcalde – en qui teníem moltes esperances posades després que substituís l'alcalde Clos, però que ja ens ha decebut- li hem de demanar que es passegi algun dia d'incògnit –o que vagi a viure una setmana al barri, com sembla que feia Maragall- i que parli amb els veïns. Veurà que, senzillament, volen viure com fan alguns dels seus conciutadans que resideixen, per exemple, a la zona de Sarrià: en la seva caseta amb jardí…( o hortet).

L'altre solució és "vendre-ho" al turisme com a cases típiques de la Barcelona del segle XIX o de la postguerra i incloure-ho als itineraris turístics: fer-hi arribar els busos turístics i ensenyar-ho juntament amb les casamates de la guerra que es troben al turó del Carmel... El ramat de turistes que puja al Park Güell anirà, també, allà on els diguin que cal anar. Faran unes quantes fotografies i tornaran tan contents a casa. Només cal provar-ho.

Llibres amb història IX: Diccionaris de Santiago Ángel Saura

Torno a parlar de diccionaris. Es tracta d'un volum en quart, enquadernat amb pell marró i al llom, entre dues sanefes daurades hi ha gravat el text: SAURA/ DICCIONARIO/ CASTELLANO-CATALÁN/ CATALÁN-CASTELLANO. Allò que s'hi troba realment és la suma de dos diccionaris relligats en un mateix volum. Primerament el DICCIONARIO MANUAL, ó Vocabulario Completo de las Lenguas CASTELLANA-CATALANA, obra única en su clase, por D. Santiago Ángel Saura. Està editat a Barcelona a la "Libreria de Estévan Pujal, editor, Plateria, núm 70". Es tracta de la tercera edició i és de l'any 1862. Porta, al final, un vocabulari amb noms de sants que varien del castellà al català.

A continuació hi trobem el DICCIONARIO MANUAL, ó Vocabulario Completo de las lenguas CATALANA-CASTELLANA, del mateix autor, també amb un vocabulari dels noms de sants més comuns. L'editor és el mateix. Es pot trobar, també, a la "tienda de libros de RAMON PUJAL", al carrer Gignàs, 32. Es tracta d'una tercera edició i la data és la de 1859.

L'autor dels diccionaris és D.Santiago Ángel Saura i Mascaró, un home polifacètic. Naturalista i escriptor, estudià la carrera de dret, que no exercí; col·laborà, sovint amb pseudònim, en "El Sol" i "La Abeja" de Barcelona. Reuní diverses col·leccions d'entomologia i malacologia, i també de ceràmica, numismàtica i antiguitats, que a la seva mort passaren al Museu Martorell de Barcelona. Fou l'introductor a Espanya de la Filatèlica. Pertangué a una gran quantitat d'entitats científiques i culturals de Catalunya i l'estranger.

Aquest llibre no prové de la biblioteca paterna, sinó que ens el va regalar fa poc, a Madrid, la cosina Montserrat Sarto Canet, periodista, dedicada, encara als seus gairebé noranta anys, a la literatura infantil i a l'animació a la lectura. El diccionari era del seu pare, Emílio Sarto, d'origen aragonès, casat amb una catalana i que va viure i treballar molts anys a la Companyia Transmediterrànea primer a Catalunya i finalment a Madrid. Home d'una gran cultura, era cosí dels germans Sánchez Sarto, personatges relacionats amb la Universitat i editorials de Barcelona.

Més que diccionaris es tracta de vocabularis. L'autor ens diu, en les "Advertencia Preliminar" dels dos diccionaris, que que omet totes les paraules que s'escriuen igual i tenen el mateix sentit en les dues llengües; també omet aquelles paraules que presenten poques variacions ortogràfiques, per exemple en català: els adverbis en -ment/-mente; mots acabats en -tat,-at o -ut/-dad,-ad,-ud; o acabats amb -à/-ano, etc. No m'imagino massa un vocabulari actual que presuposés, per part dels usuaris del diccionari, pensar en les semblances entre ambdues llengües...

Es pot observar com ha canviat la llengua en aquests 150 anys de la publicació d'aquesta tercera edició del Diccionari Català-Castellà. Com a exemples curiosos copio alguns dels diminutius de noms propis, que s'empraven en aquell moment. Molts han desaparegut, però d'altres encara s'usen, i alguns sonen molt moderns: Agneta (Anna), Jan, Janet, Janot (Joan), Josepó, Po, Ponet, Pep, Pepito (Josep), Pona (Josepa), Merceneta (Mercè), Mingo (Domingo), Nina (Antonina), Quim (Joaquim), Sila, Sileta (Cecília), Sisó(Narcís), Tona, Toneta (Antònia), Xech, Xacó (Francesch)...

Vacances a Calders

Estem de minivacances a Calders. Són vacances una mica especials: passem uns dies amb alguns dels néts, per torns, -ara nétes de 3 a 8 anys- ja que durant el curs escolar només ens podem trobar durant algun cap de setmana.

Allò que més els agrada de Calders a les més grans és poder anar soles pel carrer: anar a buscar el pa a cal Tià, o baixar a l'única botiga del poble, davant mateix de casa, a comprar qualsevol cosa... Els sembla que tenen més autonomia que a casa seva...

Els entreteniments són ben senzills, diferents segons l'edat: seguir el recorregut de les formigues, recollir uns quants caragols el dia que plou, meravellar-se amb les papallones -aquest any n'hi ha forces-; anar a veure els cavalls que hi ha prop de La Guàrdia, passejar amb bicicleta per la plaça, després de sopar; gaudir, des del terrat de casa, de les sempre canviants i rogenques postes de sol...

O aprendre a fer puntes al coixí (el coixí havia estat de la besàvia), ajudar a estendre roba i a plegar-la, explicar contes o llegir-los; cantar cançons de sempre...

Dinar i sopar plegats, tot escoltant els seus acudits i responent, si en sabem prou, les seves preguntes; o ser dipositaris de les seves confidències...

No tot és idi·lic: a vegades hi ha baralles, petites rebel·lions, però en conjunt val la pena.

Després, amb els seus pares, ja faran activitats més "excitants": banyar-se al mar o a la piscina, bucejar i pescar; anar a parcs infantils sofisticats, muntar festes amb els amics... A mi m'agrada fer-los descobrir aquells estils de vida una mica perduts que normalment només es poden reviure en una vella casa de poble petit...

A la Mia, la Noa i l'Ada, un petó. I esperant el torn del Guim, el Pere i el Tomeu. Al Berenguer encara li falta fer-se una mica més gran...


Foto : Filferro de l'estenedor de Calders després de la pluja. Immaculada Torra