29.10.10

El lleó no em fa por...

Perdoneu-me que hagi entrat sense trucar a la porta. He entrat al blog de la mare sense el seu permís. Però em sembla que ella m'ho perdona (i ho faig amb el permís del pare...).

La majoria ja sabreu per què aquesta incursió, i haureu intuït també el perquè del títol de l'escrit d'avui, possiblement el darrer publicat en aquest blog.

La M. Pilar, després d'uns mesos de combat amb el càncer, va morir la nit del dissabte 23 al diumenge 24 d'octubre. Els lectors habituals haureu recordat el lleó i la zebra, la moto, el Mingo... Aquests dies que hem passat a l'hospital (així, en plural, ja que allà, finalment, vàrem poder-hi ser tota la família) hem pogut parlar una miqueta de tot això, i vaig proposar una idea que va ser ben acollida, tot i que no sé si sabré exposar-la correctament.

La M. Pilar ens ha servit d'exemple a molts i en moltes coses. També en la manera d'afrontar la mort. Per això, quan va començar a parlar del lleó i la zebra vaig voler escriure un comentari, però hauria hagut de ser massa llarg, i ella ja no l'hauria pogut llegir directament. La idea és senzilla, com ho era la M. Pilar, i no és original. Més aviat hauríem de dir que no en té res, d'original. Està treta del llibre d'Isaies, del capítol 11:

Sortirà un tany de la soca de Jesè,
brotarà un plançó de les seves arrels.
L'esperit de Jahvè reposarà sobre ell, (...).
No jutjarà segons les aparences
ni es decidirà segons el que senti dir;
jutjarà els humils amb justícia,
sentenciarà amb raó sobre els pobres del país (...).

Llavors el llop habitarà amb l'anyell,
la pantera jaurà amb el cabrit;
vedell i lleó jove pasturaran junts,
els podrà menar un noi petit.
La vaca i l'óssa es faran amigues,
les seves cries jauran plegades,
i el lleó menjarà palla com un bou.
L'infantó jugarà sobre el forat de l'àspid,
el deslletat estirarà la mà cap al cau del basilisc.

El lleó del càncer ha aconseguit caçar la zebra... però en aquesta altra referència al lleó em sembla que tenim el què la M. Pilar, des de fa molts i molts anys, ha estat perseguint amb la seva vida. Nosaltres hauríem preferit que escapés d'aquell lleó, però potser el més important és que aquella cursa l'ha conduït fins l'indret que tant havia buscat.

21.9.10

Un clau solitari


Des del meu llit tinc a la vista, penjat d'un clau a la paret, quest regal de la més petita de les nétes, l'Ada. Me'l va dur el dia del meu aniversari i me'l va regalar amb molt de compte perquè no s'espatllés: hi havia plomes enganxades i un forat al mig per on el varem penjar a un clau solitari de la paret...L'havien ajudat a fer-lo perquè era difícil... Calia tractar-lo amb delicadesa... És un regal preciós, alegre, treballat: per a mi una joia!

Abans a la paret hi havia només un clau solitari. Un clau que tenia davant dels ulls talment com ara hi tinc el regal. Un clau a la paret aparentment no té cap sentit, però un (o una) no té masses coses a fer estirada al llit  i pot dedicar-se a pensar què deu voler dir aquest clau solitari penjat tant enlaire de la paret i centrat en el llit.

Un clau solitari a la paret o espera algun objecte per a ser-hi penjat o bé recorda que en algun altre moment algú va penjar-hi algun objecte. Un quadre, no ho sembla. El clau està fixat massa amunt de la paret i massa descentrat, o millor dit, massa centrat davant del llit. No sembla que esperi ser útil una altra vegada. Més aviat sembla una resta del passat. Algú va despenjar allò que hi havia i es va oblidar de treure el clau. I aquí s'ha quedat, solitari.

Perquè el llit del que parlo no és el meu llit, el llit de casa. És sí el meu llit, però de forma provisional. Un llit dels articulats, amb baranes que pugen i baixen, amb la possibilitat d'avisar des del llit, amb un sofà per l'acompanyant... Ja es veu que es tracta d'un llit d'hospital. Llavors ja és més fàcil d'endevinar què hi falta a aquell clau solitari. Sobretot si la clínica porta un nom religiós.

Tinc al davant un clau que en algun moment devia aguantar un crucifix. En algun moment varen decidir que potser la imatge religiosa podia molestar a algun dels pacients i  es varen eliminar els signes religiosos. I ves per on ara el clau, que aparentment no té cap sentit, s'ha convertit per a mi en un símbol religiós: em recorda el significat originari de la creu perduda: que el patiment pot tenir un valor... I a més a més no està renyit amb l'alegria (com els colors del treball de l'Ada que ara està penjat al clau solitari) encara que a vegades costi de veure-hi la relació. Si a més a més les flors alegren l'habitació, com les persones que venen a visitar-me o que em fan costat de lluny, no em puc pas queixar.

Ves per on quantes coses poden sortir d'un clau solitari.







Per cert, gràcies al Mingo la zebra s'està escapant per moments del lleó!!
Gràcies!

18.9.10

La zebra i el lleó una altra vegada


Repeteixo la fotografia de fa uns mesos: la zebra torna a còrrer per escapar del lleó.

La zebra es torna a refiar de la moto (l'ajut dels metges, de la família, dels amics; de les pregàries de tots...)i espera guanyar-li la partida al lleó afamat.

Potser d'aquí a uns dies el blog tornarà a la normalitat: esperem-ho. De moment també descansa.

23.8.10

El meu petit i personal homenatge al metge Selga

He tingut la sort de tenir tracte al llarg de la meva vida amb gent extraordinària, a qui estimo i he estimat : professors i professores al batxillerat i a la Universitat –de jove i de gran-; companys i companyes de feina a escoles i instituts; metges que varen trepitjar casa nostre durant molt de temps per malalties de grans i petits; persones que ens han ajudat a casa a cuidar també petits i grans,  tots d’una gran qualitat humana…

Avui vull retre el meu petit homenatge a una d’aquestes persones extraordinàries: el metge Selga. En primer lloc per  amic del pare: havien estat de la Colla del Llamp, una veritable colla d'amics, de la qual algú n’hauria de fer una petita història algun dia; eren orfeonistes, fejocistes, havien coincidit a l'Institut, en cursos diferents; i el nostre pare i el germà del metge Selga, l’Iscle, havien estat junts durant molt de temps durant la guerra, ells dos passats junts a l’altra banda, mentre el metge Selga no es va moure de Catalunya (aquelles paradoxes de la guerra!). En segon lloc per ser el nostre  pediatre i, en tercer lloc, perquè en algun  moment especialment crític, fou metge també d’un dels nostres fills quan ja no vivíem a Manresa.

A casa encara es guarden les seves receptes de quan érem petits. I recordo el seu consultori al carrer del Born -anar-hi era com una festa- i les seves visites a casa, a la carretera de Cardona. Amb la seva cara rodona, els ulls vius, el somriure sempre present i el seu cabell encara mig roig. Com que els refredats, mals de coll i manca de gana eren un problema en alguns dels germans va recomanar als pares que anessin a estiuejar a Calders. Allà hi som des del 1947. I allà guardem  entre d'altres coses la documentació mèdica de la família. Un cop casats i a Barcelona ens va recomanar un pediatre, el doctor Altirriba, que havia estat ajudant seu a Manresa, que va morir ben jove.

Va haver-hi una temporada especialment dura a la nostra família quan va coincidir un tràgic accident de cotxe amb la malaltia llavors encara no ben diagnosticada d’un fill  de menys d'un any. Per circumstàncies diverses, que no venen a tomb, vaig tornar a tenir relació amb el metge Selga com a pediatra d'aquest fill petit. I recordo llargues converses amb ell: sobre la deshumanització de la medicina (per exemple no deixar que les mares es quedessin amb els fills de mesos internats a l’hospital), sobre les “plagues” de cada època: la tuberculosi que durant molt temps se’n va endur tantes persones joves – la seva mare, el nostre oncle Ferran Puigdellívol-; i deia, actualment la plaga és la carretera, ja que a tantes famílies,  i  ho deia per experiència, els accidents estan fent mal de veritat. Recordo com parlava dels seus estimats néts…

Ell  feu la presentació del llibre de poesies de Ferran Puigdellívol i Corrons, Cementiri d'Estels, editat per  la nostra germana Montserrat. Va parlar de la tuberculosi, del temps de guerra, dels que es passaven i dels que es quedaven, de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i de poesia entre moltes d'altres coses. Després varem seguir la tertúlia al restaurant Els Torrents. Ens trobàvem,  també, alguna vegada als Arxius on ell cercava informació sobre avantpassats membres de la seva família. Nosaltres també de la nostra.

Cada cop que se li retia un homenatge públic al doctor Selga hi hem estat presents. Després de l'acte a l’Ajuntament de Manresa amb motiu dels seus noranta anys, quan ja gairebé no hi quedava ningú, ens varem apropar a saludar-lo i en Jordi li va preguntar si hi havia alguna cosa que  encara li agradaria de fer o de ser. I va contestar ràpid: I tant! Astronauta! Una mostra de l’amplitud dels seus interessos i de la seva joventut d’esperit.

Em sembla que l’última vegada que vaig parlar amb ell va ser en una petita tertúlia que hi va haver un vespre durant l’exposició Cultura Impresa a Manresa, al Casino, a partir del llegat a la ciutat del nostre pare, a l’abril del 2006. Ja se’l veia gran, però encara amb molta vitalitat: recordava com la Rosalia, des de la Llibreria Torra que hi havia al Born, davant per davant amb el consultori, li reservava llibres que pensava que li podien interessar…

El dia del seu funeral no vaig poder-hi ser. Una visita programada a l’hospital m’ho va impedir! Des d’aquí el meu condol a la família per la pèrdua, però també la meva felicitació per haver pogut  gaudir d'un espòs, un pare i un avi com ell. I el meu record entranyable, el meu agraïment i la meva oració per l'estimat metge Selga.

Per si en voleu saber més coses:
http://www.comb.cat/cat/comb/publicacions/memoria/selga.pdf


Ha estat un parèntesi a les vacances d'Espíria11

13.8.10

Espíria11 se'n va de vacances


Espíria11 farà vacances uns quants dies. Necessita descansar a un lloc on no li sigui possible connectar-se a la xarxa. Actualment això és el descans total.

Espera tornar una mica renovat, però no gaire. I desitja a lectors i amics unes bones vacances que segur que les tenen ben merescudes.

A la tornada s'haurà acabat un cicle i en començarà un altre que no sap massa com serà, si millor o pitjor. Segur, però, que serà diferent. i esperem que millor.

Els millors desitjos per a tots els lectors i amics. I fins a la tornada.

Espíria11


Foto: Roureda de Les Tàpies (Calders)

11.8.10

Sabates amb arrels?

Sabia que els textos seleccionats al post anterior eren una mica "provocadors". Normalment no tinc comentaris als articles que penjo. Avui, de moment ja n'hi tinc dos tot i que estem en ple mes d'agost. Copio aquí el d'en Jordi Piferrer que em sembla tota una lliçó.

Arrels?, Tradició? Sí; per tenir vida, per estar sòlidament ancorats a la terra, per a tenir fortalesa davant les contrarietats, per a tenir lligams amb els avantpassats, referències culturals consolidades al llarg dels anys. En aquest sentit, podem parlar d'arrels cristianes, arrels familiars, arrels lingüístiques, etc.

Camins?, Cruïlles? També; per estar oberts a altres cultures, altres pensaments, altres arrels, amb un gran respecta a altres tradicions, que poden enriquir la nostra. Nacionalisme excloent? No. Patriotisme imperialista? No. Sí a una Nació independent integrada en el món, respectant i estimant totes les altres cultures.
Sempre anem a parar als dos grans principis de convivència entre les persones i els pobles: el de Subsidiarietat i el de Solidaritat.
Jordi Piferrer


Per a aquells que no estan familiaritzats amb alguns d'uests termes, Subsidarietat i Solidaritat:

Subsidarietat: Propietat de subsidiari.

Subsidiari: Dit de la responsabilitat, la pretenció o l'acció que hom disposa per a substituir-ne una altra de principal en cas que aquesta falli.

Solidaritat: Relació de fraternitat, de companyonia, de recíproc sosteniment, que lliga els diversos membres d'una comunitat, col·lectivitat, en el sentiment de pertenença a un mateix grup i en la conciència d'uns interessos comuns.
(Definicions de GEC)

(Ja sé que no ve al cas, però a sota de solidaritat, a la GEC, ve el terme Solidaritat Catalana. Val la pena llegir-lo per recordar com va ser aquella Solidaritat Catalana del 1906 que tantes esperances havia despertat. I com i quan es va acabar. Per recordar-ho al senyor Laporta i els seus amics i que en treguin conseqüències per evitar els mateixos errors)

9.8.10

Llibres d'estiu: Orígens

Aquesta setmana passada m'he llegit Orígens, de Amin Maalouf. Feia temps que el tenia a casa i no havia trobat el moment d'endinsar-m'hi. Nosaltres tenim també una història familiar de retrobada amb avantpassats i amb la història de la família, no a través de cartes, sinó, en el nostre cas, a través de documents notarials antics (si el nostre fill petit quan anàvem a cercar documents als arxius deia que anàvem a buscar morts, l'autor d'Orígens afirma "com que interrogar els vius ja no servia gaire de res, havia d'interrogar els morts"). Per tot això, necessitava un ambient propici per a la lectura. A més, l'estada d'en Ferran a Beirut feia que el Líban actual em resultés un país proper...

A Orígens, a part de la història familiar, m'he trobat amb consideracions i comentaris que poden ser discutibles i que molts cops s'assemblen més als que es fan servir des de l'interior de la península que des de casa nostra, però que trobo interessants en boca d'un autor libanès i que són de plena actualitat, fins i tot amb símil taurí!

Em limito a copiar algunes d'aquestes consideracions -que encara que potser no comparteixo, em fan pensar- sense cap comentari per part meva.

La paraula arrels no m'agrada i la imatge encara menys. Les arrels s'enfonsen a terra, es retorcen dins el fang, es propaguen en les tenebres; mantenen l'arbre captiu des que neix i l'alimenten a canvi d'un xantatge: Si t'alliberes et moriràs!" (pàg. 7)

A diferència dels arbres, els camins no sorgeixen de terra a l'atzar d'una llavor. Tenen un origen igual que nosaltres (...) Un origen inassequible, perquè a cada cruïlla si han sumat altres camins, procedents d'altres orígens. (pàg. 7)

Massa sovint es tendeix a assimilar aquestes dues actituds i a considerar que el nacionalisme és una forma accentuada de patriotisme. En aquells temps (durant l'inici de la revolta dels Joves Turcs, abans de la primera guerra mundial)...el nacionalisme era exactament el contrari del patriotisme. Els patriotes somniaven en un imperi on podien coexistir molts pobles, de parles diverses i amb creences diverses, però units amb una voluntat comuna de construir una gran pàtria moderna que pogués infondre en els principis preconitzats per Occident la subtil saviesa de les ànimes orientals.. Els nacionalistes, en canvi, somiaven en la dominació total si pertanyien a l'ètnia majoritària, o en el separatisme si pertanyien a comunitats minoritàries; el miserable Orient d'avui dia és el monstre que va néixer d'aquest dos somnis conjugats. (pàg. 176)

...va adornar els anys de gana amb una estranya nostàlgia: la d'una època heroica durant la qual els mortals lluitaven junts amb valentia contra les calamitats, en comptes de trobar-se sotmesos a la llei d'un cel hostil. Com un toro que porten a l'escorxador amb oprobi i que enyora el temps de l'arena, quan, si més no, podia morir embestint. (pàg. 272)

Fa cent anys escassos, els cristians del Líban deien sense cap mena de problema que eren sirians; els sirians buscaven un rei cap a la Meca; els jueus de Terra Santa es proclamaven palestins...i el meu avi es considerava ciutadà otomà. Encara no existia cap dels estats de l'actual Pròxim Orient, i el nom mateix d'aquesta zona encara no s'havia inventat (generalment es parlava de "la Turquia d'Asia").
Des d'aleshores, molta gent ha mort per pàtries pretesament eternes; i molta més morirà demà
. (pàg. 284)

30.7.10

Una Contra que val molt la pena

Quan vaig parlar dels toros vaig dir que un altre dia caldria parlar del maltractament a les persones. Avui he vist a La Vanguardia una entrevista a La Contra que m'ha semblat que era interessant perquè parla de disminucions i de passada de l'avortament. Ja parlaré un altre dia, potser, de maltractaments a les persones.

Us copio l'enllaç a La Contra d'avui, dia 30 de juliol. Llegiu-la, si us plau (teniu l'enllaç al final). És una entrevista entranyable, que posa de relleu la talla humana de l'entrevistat i també de l'entrevistador. En Víctor Amela de petit els trobava a l'església de del barri de les Vivendes del Congrés. Allà hi va estar de rector durant molts anys -ara ja està jubilat-, un capellà a qui devem moltes coses, mossèn Francesc Lladós. El varem conèixer quan era rector a Sant Cebrià, fa gairebé quaranta anys.

No m'allargaré. Poca cosa puc dir jo. Us deixo amb La Contra i els seus protagonistes. És tot el contrari dels maltractaments, de l'egoisme, del menyspreu dels petits i indefensos. És un exemple de com el patiment pels altres i el propi patiment ens pot fer més humans, més generosos, més feliços, encara que sembli una contradicció.

Des d'aquí el meu reconeixement i el meu agraïment al senyor Francesc Torrebadella i la seva família: tot un exemple. I a Víctor Amela per l'entrevista. Val la pena sentir la veu de persones que ens fan a tots més més bones persones.

http://www.lavanguardia.es/lacontra/lacontra.html

L'enllaç a la fotografia que vaig posar ahir no correspon a la foto que hi apareix: només servia per l'entrada del dia 30. Proveu-ho entrant a la pàgina amb data dia 30... Jo no en sé més... Si algú em pot donar una idea, us l'agrairé.

29.7.10

Braus, bous, ases... i persones

Vaja enrenou que s'ha creat amb la decisió del Parlament de Catalunya de prohibir les Curses de Braus, o millor dit, en castellà, les "Corridas de Toros". Perquè no és ben bé el mateix, segons com es miri. Les Curses de braus, vol dir que les hem fet nostres. Les "Corrides (?) de Toros" queda clar que venen de més enllà. Hi ha, però, força gent afeccionada a a la tauromàquia a Catalunya, encara que a vegades sembla que se n'hagin d'amagar. Vagi per davant que a mi no m'han agradat mai els toros.

Ve de lluny la tradició de "jugar" amb els animals a les societats occidentals, a les nostres. O de forma tràgica- l'home s'hi juga la vida... i l'animal també- o de forma, diguem-ne bufa -l'home se'n burla de l'animal des de la seva superioritat i l'animal no pot defensar-se ni gairebé atacar-. Jo diria que a casa nostra som més propensos a aquesta segona versió: la bufa, no la tràgica. I no sé si és millor o pitjor. La salvatjada a vegades s'ha convertit en un "art", amb les seves regles i tradicions. D'altres, s'ha quedat només en una salvatjada.

Aquí tenim els correbous, per citar algunes festes amb animals.

Els correbous, molt populars a les terres de l'Ebre, importats, sembla, de les terres valencianes (al País Valencià hi ha moltes activitats populars amb bous al carrer) són festes en les que no es mata l'animal, però sí que se'l maltracta o se'l pot maltractar. Segons el PACMA (Partido antitaurico contra el maltrato animal): "No se respeta el Manual de Buenas Prácticas, que es una convención entre la Generalitat de Cataluña y los organizadores de los correbous, que pretendía hacerlos menos crueles. Los asistentes a los correbous golpean a los toros con todo lo que les viene a mano, cegándoles con pistolas de rayos láser y echándoles arena a los ojos. Los toros mantienen el fuego encendido en los cuernos más tiempo del prescrito en el Manuel de Buenas Prácticas..." No sé si tenen raó o no.


La sensibilitat va variant. I hi ha una nova tendència, bona, que va en contra de la tradició: el respecte als animals, especialment als mamífers, ja que nosaltres també en som de mamífers... encara que som, al menys això crec jo, alguna cosa més que els altres mamífers. Ara la defensa dels animals va creixent i és, insisteixo, bona cosa. No sé, però, si al mateix temps creixen els maltractaments a les persones. I això ja no sembla tan civilitzat, ni tan sols humà i caldrà parlar-ne un altre dia.

Foto:Blog George Kaplan.


He rebut aquest dos comentaris de dos lectors de Solsona que es queixaven i amb raó de la meva manca d'informació sobre les tradicions de la ciutat de Solsona. Fan referència a unes frases que no s'ajustaven a la realitat i que havia escrit  en aquest post. Ja les he esborrat. I demano disculpes als Solsonins per no haver-me documentat millor. Incloc els comentaris, però.

21.7.10

Altres llibres de la biblioteca paterna: Les veus de la Pàtria

Enceto aquests comentaris sobre altres llibres de la biblioteca paterna amb aquest quadern, Les Veus de la Pàtria (segona sèrie) que forma part de Publicacions de la Novel·la d'Ara. Està imprès a la Impremta L'Avenç Gràfic, al carrer Barbarà 9, de Barcelona. Es venia al preu de 50 cèntims. No hi ha la data de la publicació, però a l'interior hi ha una nota: El text d'aquest quadern ha sigut sotmès a la prèvia censura militar, que segurament el situa a l'època de la Dictadura de Primo de Rivera.

Es tracta d'onze poemes patriòtics d'autors ben coneguts en el seu moment encara que alguns ara estiguin gairebé oblidats: Joan Maragall (dos poemes), Ferran Agulló, V. Gassol, Jaume Collell, M. Folch i Torres, E.Girbau Jaume, Bori i Fontestà, A de Pagès, Mossèn Cinto Verdaguer i C. Omar i Barrera. Els poemes recollits, molts d'ells premiats amb l'Englantina en els Jocs Florals, estan datats entre l'any 1880 (La Barretina, de Mossèn Cinto) i el 1923 (L'agre de la terra de M. Folch i Torres). Cap d'aquests onze poemes apareixen a les antologies de poesia catalana que jo tinc a casa, tot i que n'hi ha algun de prou conegut com l'Oda a Espanya, de Joan Maragall. Alguns poemes, com l'últin citat, en aquests moments tenen prou actualitat: l'Escolta, Espanya, i l'Adéu Espanya, paraules que enceten i acaben el text maragallià escrit l'any 1898, les hem sentides prou aquests dies passats.

Com a cosa curiosa hi ha alguns poemes censurats: concretament un de Bori i Fontestà, titulat Gent Nova. Hi falta tota una estrofa: hi ha l'espai en blanc on hi havia d'haver els versos, però no es pot llegir res. I més curiós és el del poeta ben oblidat, Claudi Omar i Barrera, i el seu poema Pàtria escrit l'any 1901. Hi ha versos d'on s'han esborrat una o dues paraules i igualment han quedat els espai en blanc.

En copio un fragment d'aquest últim.

15.7.10

Dies de vacances

Pot ser que a partir d’ara el blog estigui una mica de vacances. No deixo Barcelona. Però miraré de fes escapades cap al camp. No és que deixi d’escriure, però és possible que no ho pugui publicar amb regularitat si estic alguns dies fora de casa. A segons quins indrets em resulta difícil de connectar-me a Internet encara que en teoria hi hagi wifi al poble; un no sap mai què pot passar. A vegades sembla que depengui d’on bufa el vent, o de les nuvolades, o ves a saber de quins altres fenòmens. Veurem aquest any si hi ha sort…

Al menys veuré l'altra Catalunya (la que no forma part de l'Àrea Metropolitana) on el paisatge, que varia menys que les persones, ens lliga més a les generacions anteriors. Contemplaré des del terrat els mateixos boscos de fa cinquanta anys, i la mateixa serralada pirinenca que ja existia quan el poble no hi era encara. I unes postes de sol rogenques, sempre diferents, que no ens cansen mai.

Els polítics han acabat les seves sessions al Parlament entre estires i arronses. Omnium amb una declaració que trobo poc concreta ha convocat els catalans a seguir endavant amb els lemes de la manifestació. El català de la manifestació és el "català emprenyat". Que tal com van les coses seguirà enfadat força temps.

Ara venen dies de calma? O dies de fer feina callada per esperar la tardor? Venen dies en què es refaci el panorama polític amb noms nous i noves formacions? El setembre ens donarà la resposta.

De moment tindrem més temps per pensar, xerrar, llegir, escriure, passejar, descobrir, veure amics. I gaudir de la família, petits i grans. Omplir-nos de força i esperança per procurar fer-nos nosaltres i el nostre entorn una mica millors.

Que tingueu un bon estiu i ens anirem trobant de tant en tant.



Fotos de Calders: el Carrer del Raval i el Call de l'Hostal, a l'esquerra de la primera foto. I una posta de sol des del terrat de casa a la segona (foto de l'Imma)

12.7.10

La Manifestació: el dia després

Trobo a faltar Europa. Trobo a faltar aquella Europa de les Nacions de la que es parlava fa un temps. Sembla que si existís l’Europa de les Nacions potser seria possible a la llarga una Catalunya independent tal com es demanava insistentment a través de les pancartes, les estelades i els crits a la manifestació de dissabte. La independència segurament és possible, però jo la veig molt difícil: no sé si per pessimista, per realista o perquè sense un marc europeu on enquibir-nos podem quedar un país tant petit, cofoi, això sí, però no sé si amb gaires possibilitats reals de sobreviure.

Ahir tots els partits anaven junts; les entitats també. Però no sé si aquesta unitat durarà gaire. Més aviat en dubto. Històricament, si no m’erro, els moments d’unitat a casa nostra han estat sempre molt poc duradors. Més aviat la divisió i els personalismes ens han perjudicat. Potser té raó la dita de tants caps, tants barrets.

Els federalistes, a Espanya, ho han tingut sempre molt difícil. I si ara, pel què es respira més enllà de l’Ebre, “la indisoluble unidad de la nación española” és com un dogma de fe pels dos partits majoritaris a Espanya s’haurà de veure com es pot arreglar tot plegat.

L’afirmació que ha mort el nacionalisme i ha nascut l’independentisme em sembla que tampoc la veig clara. A la manifestació hi era tothom gairebé, sota el lema: Nosaltres Decidim Som una Nació. No tothom, però, si ha de decidir, decidiria la independència. El problema, com deia algú, és que a l’altra banda de l’Ebre en bona part“no ens estimen”. O no ens estimen tal com som i volem ser. Ens estimen si ens sentim espanyols de la manera que ho entenen ells. I ara, pel què sembla, aquest sentiment espanyolista és difícilment compatible amb l’afirmació passejada ahir pel centre de Barcelona de que Som una Nació.

De moment el senyor Montilla ha intentat guanyar punts de cara a les eleccions. No sé si la jugada li sortirà bé. Jo crec que, a la llarga, no. Ha estat lleig, pel meu gust, com ha manipulat tantes coses. Un bany de multituds i ara tornarà a la seva, o a la del seu partit, que ja no sé si és el PSOE o el PSC. Ja anirem veient com es comporten els polítics, millor dit, els partits que són els que realment manen.

Més enllà de la política, la vida, la de cada dia, la de les persones, les famílies, els amics, parlin com parlin, vinguin d’on vinguin, segueix. I no hem de deixar que d’altres coses espatllin l’harmonia i les bones relacions. Seria un disbarat.

Seguirem.



Imatge: BRITISH MUSEUM: MAPA D'EUROPA DE 1620, Guilielmu Blaenu (portuguès) Catalunya com a nació separada (He buscat una imatge moderna. Catalunya independent a Europa no em sortia enlloc: només formant part dels Països Catalans!)

10.7.10

La manifestació: crònica des de casa

Per raons que no venen al cas, m'he quedat sola a casa amb la Píxel, la gossa d'atura de mitja família, la família que sí que ha anat cap al Passeig de Gràcia. Estic mirant per la televisió la marxa (millor dit, la no marxa) de la manifestació. Un èxit de públic, però una mala jugada del senyor Montilla. La senyera, que tant volia que presidís la manifestació, fa uns minuts, passades les set de la tarda, anava arrugada i arrossegada per terra davant de Presidents de Parlament i de Generalitat, els actuals i els ex.

Les càmeres de TV mostren la capçalera dels Presidents i gairebé mai la capçalera autèntica de la manifestació, els que la varen preparar des de fa tant de temps. Que ningú pensi que si fa una hora la manifestació gairebé no s'ha mogut és culpa de la mala organització dels organitzadors, valgui la redundància. Ja se sap que quan hi ha les autoritats que presideixen el protocol no és el mateix.

Ara, a dos quarts de vuit del vespre, sembla que hi ha gent que ja ha arribat fins a la plaça de Tetuan, mentre la capçalera està mes o menys per Passeig de Gràcia- Diputació, i els que s'han concentrat al Jardinets - una part de la meva família- encara hi són si no s'han desplaçat avall pels carrers paral·lels al Passeig de Gràcia. Una filla que venia d'Igualada, una mica tard i en cotxe, ha decidit de retornar per on havia vingut per la impossibilitat d'aparcar a l'entrada a Barcelona per la Diagonal.

Molta gent, moltes banderes de tota mena, algunes pancartes,famílies, colles d'amics,ambient festiu; molta diversitat i a la vegada la unitat d'anar junts malgrat les diferències.

A la plaça de Tetuan, ja plena de gent, el cor de l'Orfeó Català entona els Segadors. He de dir que no m'agrada que l'himne de Catalunya sigui un cant en contra de... Però avui té el seu sentit, com d'altres vegades al llarg de la història. I em sap greu que torni a ser així.

Comentàvem amb en Jordi la contradicció que suposa que es mantinguin els privilegis de Navarra i alguns del País Vasc i que es negui qualsevol reconeixament a les pecularietats de Catalunya. Caldria explica-ho bé tot això.

Doncs són les vuit i ara sembla que la capçalera està a punt d'arribar al Passeig de Gràcia - Gran Via. La televisió s'ha cansat d'ensenyar els Presidents i ara ja hi ha qui entrevista o demana opinions als que encapçalen pròpiament la manifestació.

Primeres dades de participació: segons la Guàrdia Urbana un milió cent mil persones. Segona Omnium Cultural un milió i mig.

I m'he perdut en directe, mentre escrivia, la dissolució de la capçalera dels Presidents amb la senyera i l'intent d'un noi d'agredir amb una gorra el president Montilla quan ja marxava. I cridòria contra el president. Ara, les vuit i deu, més o menys, la manifestació s'ha alliberat de la Presidència exigida pel senyor Montilla. Potser s'ha cansat d'anar al costat del poble, i en té prou del protagonisme que li ha donat anar junt amb els altres Presidents i gairebé copar les imatges de les càmeres de TV3. A continuació els organitzadors han donat també per acabada la manifestació per la impossibilitat de seguir fins el final i per raons de seguretat.

Com a curiositat ens han ensenyat en Laporta que, evidentment, no anava com un més amb els simpatitzants de Carretero (que han arribat aviat a la Plaça de Tetuan); el senyor Laporta encara anava baixant tranquilament amb els seus amics Passeig de Gràcia avall.

A la Plaça de Tetuan l'Orfeó ha cantat una altra vegada i també s'ha donat per acabada la manifestació. La gent segueix al carrer, amb el caire festiu de la tarda. He localitzat alguns de la família, amb els nens esgotats. S'han retrobat amb amics i han anat a prendre alguna cosa. Els altres no em contesten al mòbil. Finalment em truquen dient que pugen, l'avi, la mare i el petit dins el cotxet. El pare s'ha trobat amb els del seu poble i ha seguit amb ells. El que tots m'expliquin serà una cosa. Allò que diguin avui per ràdios i televisions segurament una altra. La valoració oficial de la Generalitat segurament no coincidirà amb la d'Omnium, els organitzadors, a qui cal felicitar, especialment a la seva presidenta, que se la veia feliç un cop acabat l'acte.

Allò que queda és que una bona part del poble de Catalunya de tarannàs diferents i de diferents ideologies - no només de Barcelona- s'ha manifestat per fer palesa la voluntat de reafirmar que som una nació i que tenim el dret de decidir. Alguns diuen que hi haurà un abans i un després. Cal ser optimistes.



(Fotografies de El Periòdico de Catalunya)

6.7.10

Antoni Miralda i Manresa

Fa uns dies vaig veure que a Madrid, al Palacio de Velazquez, adscrit al Museo Reina Sofia, es mostrava una retrospectiva del polifacètic artista terrassenc Antoni Miralda, aquell que va muntar Honeymoon (1986-1992), el matrimoni entre l'Estàtua de la Llibertat de Nova York y el monument a Cristòfol Colom de Barcelona. Aquesta notícia m'ha recordat la nostra petita relació amb ell quan era un noi ja inquiet. Fa una pila d'anys nosaltres varem començar a anar a passar les vacances a Calders. Durant un o dos estius, quan ja érem adolescents, en Miralda hi va venir algun cop a Calders amb un altre terrassenc, amic seu i cosí dels Ullastre, uns amics nostres barcelonins que tenen casa al poble.

A Calders, l'Antoni Miralda es va fer amic del Ferran, un dels meus germans. Va coincidir que un altre amic terrassenc d'en Miralda va anar a estudiar els últims cursos del batxillerat a l'Institut Lluís de Peguera de Manresa i va compartir classe amb en Ferran i es va fer força amic d'un altre company de curs, en Ramon Boixet. A través d'aquest company de curs terrassenc, en Boixet va conèixer en Miralda a Terrassa. Seria llarg d'explicar, però l'Antoni Miralda, a partir de l'amistat amb en Ferran i en Boixet va mantenir una certa relació amb Manresa i els manresans.

Durant unes vacances d'estiu, els del curs d'en Ferran de l'Institut de Manresa varen anar a fer una acampada a Tuixent, organitzada pel que llavors era el mossèn de l'Institut, mossèn Medina, i allà hi anà també, convidat pels amics, l'Antoni Miralda. En Ramon Boixet recorda: "cada dia l'Antoni anava a la vora d'un rierol a pintar. Com a aquarel·lista necessitava aigua i el rierol feia part del paisatge i dels estris de treball. Jo el vaig acompanyar un parell de vegades que em va fer mandra anar a caminar i vaig participar com a espectador mut d'unes obres excel·lents."

Aquests companys, en Ferran i en Ramon, varen trobar que valia la pena que l'Antoni Miralda exposés l'obra a Manresa i que fos, naturalment, a la Galeria d'Art Ciutat, situada a l'interior de la Llibreria Torra, que estava relacionada amb la nostra família. En Ferran explica que la tarda anterior a la inauguració va acompanyar l'Antoni Miralda a passejar per Manresa ( va aprofitar per pintar algunes aquarel·les d'alguns indrets de la ciutat) i que va sopar i dormir a casa nostra. Devia ser l'any 1962.

En Ramon recorda que "la Sala era plena d'unes aquarel·les molt ben triades i només en un racó un quadret no massa gran, en un estil completament diferent als paisatges, donava fe d'un inici d'evolució de l'artista. Era una escena de pluja, en una ciutat amb gent i cotxes, tot molt poc figuratiu, amb traços de molts colors, contundents i atractius." En Ramon Boixet aconseguí que el seu pare li comprés aquest quadre del paisatge ciutadà (que és el que acompanya aquest escrit) i encara el té penjat a casa seva a Suïssa.

Aquesta exposició, com és de suposar, no l'he pas trobat al currículum de l'Antoni Miralda i precisament per això m'ha semblat adient de parlar-ne, ja que es pot considerar que forma part de la "prehistòria" del polifacètic artista terrasenc.

1.7.10

Llibres amb història XX: Camí

Aquest serà l'últim dels llibres amb història que comentaré. Seguiré escrivint dels llibres antics que tinc a casa. Però són llibres sense història...

Camí és un llibre d'espiritualitat escrit en castellà -Camino- i publicat per primer cop l'any 1939 a València (l'any 34 ja s'havien publicat alguns dels punts amb el nom de Consideraciones Espirituales). L'autor és Josep Maria Escrivà de Balaguer (ara sant Josepmaria), el sacerdot que l'any 1928 va fundar l'Opus Dei. El llibre consta de 999 punts que l'autor defineix com a "consells" o "consideracions" per a meditar, com una "confidència d'amic, de germà, de pare", perquè "milloris la teva vida..." . Quan es publica, l'any 1955, la primera traducció catalana, que feren el doctor Joan B. Torelló i Francesc Faus, ja hi havia deu edicions en castellà, més tres en italià, dues en portuguès, i dues en anglès: una a Dublín i una altra a NY. Segons afirma una pàgina de la web de l'Opus Dei, fins a l'any 2007 se n'havien fet cap a 8,7 milions d’exemplars en 48 idiomes.

El llibre que ara comento és un exemplar en rústica, amb una sobrecoberta que mostra el Pantocràtor del Frontal Pantocràtor i els Apòstols, procedent de La Seu d'Urgell que es troba al Museu d'Art de Catalunya. A l'interior hi ha una reproducció en blanc i negre d'un fragment de Crist crucificat. Està publicat per l'Editorial Atlàntica, S.A. de Barcelona, i s'acabà d'imprimir als tallers Ariel, S.L. a Barcelona el 27 d'abril del 1955. L'exemplar està signat per l'Albert Torra i duu la numeració 547 D4R.

L'Albert Torra tenia algun altre exemplar de Camí. Aquest, però, té la pecularietat d'estar anotat en llapis per ell mateix. Les anotacions fan referència a esmenes tipogràfiques, però també, en alguns casos a usos del català, o a detalls d'estil. A voltes hi afegeix algun comentari que mostra el dubte: Tu o vós?; en altres llocs llegim fora coma, o sense cometes. Segurament aquest exemplar amb esmenes va arribar a mans dels editors de Camí, i va servir per millorar la següent edició ja que sembla que l'Albert va marcar, després, quines esmenes s'havien tingut en compte i quines s'havien desestimat.

Actualment l'última edició de Camí en català està exhaurida i suposo que se'n deu preparar una de nova.

28.6.10

La Vanguardia, un diari amic?

Fa uns dies que comento a casa que La Vanguardia se’m fa estranya. Per a mi està deixant de ser un “diari amic”, aquell que un obre i sap què buscar i on; que li permet de trobar les plomes amigues; que hi troba articles que fan pensar i que l’ajuden a entendre allò que succeeix al món, especialment al que li és més proper.

Ja sé que la premsa escrita està passant per molts mals moments; que la immediatesa de la informació via Internet obliga a replantejar moltes coses. Jo també entro a consultar els diaris digitals. Però segueixo comprant el diari al quiosc. Sóc, per moltes raons (no cal enumerar-les totes: edat, tradició familiar…), amant del paper escrit. Si el diari em cau de les mans potser caldrà canviar de diari…

Recordo un dels meus oncles que sempre parlava, amb una certa ironia, de la “sesuda Vanguardia”… També afirmava que La Vanguardia tenia la fama d’estar sempre més o menys d’acord amb els qui manaven… i per tant era normal un cert canvi quan la política o la societat o els qui manaven canviaven. Ja se sap, allò que cal canviar…perquè res canviï.

Ara jo no sé interpretar aquests canvis de La Vanguardia: no sé cap on va. Ni a quina mena de lectors va adreçada. Li interessa vendre més fora de Catalunya que a Catalunya? A vegades penso que sí. Per això la presència a les primeres planes de tota la informació internacional? A vegades costa de trobar la informació de Catalunya; o és que ni tant sols n’hi ha? Encarada a votants socialistes ja sabem que no; als del PP? Als que passen de votar? Als nacionalistes cada cop sembla que menys… I coses que no s’entenen: Seccions com Internacional i després Política. És que la informació que apareix a internacional no fa referència majoritàriament a política? I allò que apareix a política molts cops són informacions que provenen de Madrid, encara que es refereixin a Catalunya.

La secció d’Opinió encara és la que més valoro. (També està bé la de Religió dels diumenges). Sortosament encara hi ha alguns dels columnistes “amics”, aquells que llegeixes perquè t’enriqueixen: perquè et confirmen en la teva manera de veure les coses o bé t’amplien el ventall de possibilitats anàlisi de la realitat, o bé et fan adonar de l’error en què estàs quan fas segons quines interpretacions del què succeeix. O senzillament, que ja llegeixes sabent que possiblement no hi estaràs d’acord, però que t’ajudarà a entendre la gent que pensa de forma diferent a la teva.

Moltes vegades començo a llegir articles sense mirar primer qui els signa. De cop penso: això deu ser de… Llavors miro qui n’és l’autor i normalment no m’equivoco… Fa temps, ara no tant, m’adonava que era dilluns gràcies a aquelles “plomes” que només publicaven el primer dia de la setmana… I ens en anem a dormir amb el crucigrama (pagina salmó salvada i a la pila de la tauleta del costat del llit) i enceto la lectura, com tanta gent, amb La Contra…

Enviaré el meu article a la Defensora del Lector (en aquest cas lectora). Potser serà bo de fer-los saber quin és el meu problema amb el seu diari.

24.6.10

Nit de Sant Joan i el Cant dels Ocells


Aquesta nit de Sant Joan ha estat una mica especial, no sé ben bé perquè. Des de casa, com sempre, podem veure els innombrables coets il·luminant el cel -llum, color i so- acompanyats pels espetecs dels petards -pel meu gust tant desagradables i tant avorrits- que ja fa dies que són la banda sonora del final de curs escolar. Les fogueres a les grans ciutats queden lluny, patrimoni només dels llocs on encara l'asfalt no ho ha envaït tot.

Ahir algú va recordar els dos solsticis, el d'hivern i el d'estiu: Nadal i Sant Joan, dues festes que s'allunyen en els temps immemorial, populars a tants llocs, lligades a la terra i el seu ritme; després, convertides en festes religioses pel Cristianisme. La nit tan llarga -aquest any la notícia tràgica de l'accident de Castelldefels l'ha convertit en més llarga encara- ha fet que la son tardés a arribar.

Intentant dormir, m'he fet una infusió d'herbes diverses. No sé si varen ser collides en alguna nit de Sant Joan, però puc dir que els somnis d'aquesta nit han estat d'allò més vius, detallats i entranyables. De cop m'ha despertat, com d'altres vegades, el cant dels ocells: cants amb variacions melòdiques, harmoniosos, improvisats... Eren, em sembla, dos quarts de sis. Tinc la sort de viure en un indret on encara estic rodejada de cases amb jardins i els ocells hi troben aixopluc als arbres o arbusts. Els ocells cantaires del meu carrer són merles. Canten una estoneta, quan arriba la sortida del sol, i després desapareixen. Diuen que el cant de les merles és un dels cants d'ocells més bonics d'Europa després del dels rossinyols. jo hi estic ben bé d'acord.

Ves per on, el cant de les merles m'ha fet unir els dos solsticis, recordant a l'estiu una de les melodies catalanes més boniques de tot el repertori nadalenc: el Cant dels Ocells.

18.6.10

Malestar i revoltes als Ajuntaments


Parlem de política, especialment la municipal.

Aquests dies l'Ajuntament de Manresa està revoltat ens han dit els mitjans de comunicació. Les retallades de sous als funcionaris, els acomiadaments de personal posen de relleu greus problemes en aquest i en d'altres Ajuntaments.

Fa uns anys, no masses, vaig ser convidada a la presa de possessió del nou Consistori a una ciutat que no és la meva i em va quedar ben palès allò que ja intuïa: que qui mana realment a molts dels Ajuntaments, en especial els de ciutats una mica importants, no són els Alcaldes, són els partits; a vegades, sembla que hi hagi als Ajuntaments una mena de comissaris polítics, vigilants de les essències més profundes d'aquells. Si l'Alcalde té prou personalitat, prou pes o prou mà esquerra, poden arribar aquedar anul·lats o al menys els poden mantenir a ratlla. Si no és així, ells - el partit- manen sobre alcaldes i regidors.

En aquesta presa de possessió, entre els parlaments normals de l'Alcalde i d'alguns regidors, em va cridar l'atenció una mena de míting polític d'un personatge que semblava això, el comissari polític del PSOE (no del PSC). Desentonava del tot.

La política municipal en aquests moments, en segons quins llocs, té dues menes de problemes. Un d'ells és la falta de "professionalització" dels càrrecs polítics. No se m'interpreti malament. No vull dir que els polítics no siguin professionals de la política; vull dir justament el contrari: que hi ha polítics no tenen altra professió que la de ser polítics -que no hauria de ser pròpiament una professió sinó un servei. Això els fa estar aferrats al partit, en molts dels casos, perquè sense el partit no sabrien en què treballar. Quants dels que ara ocupen seients municipals no han fet gairebé altra cosa a la seva vida que viure lligats al partit, viure pel partit i del partit? Trobarien feina de la seva professió, si és que mai n'han exercit alguna, si pleguessin? Hi ha excepcions, però ja ens entenem.

L'altre problema, l'altra cara de la moneda, és la dels senyors - i dic senyors perquè els que conec són senyors i no senyores- que mantenen els seus llocs professionals- per exemple sanitat pública, o bufet d'advocat... el què sigui, i al mateix temps tenen un pes específic en l'Ajuntament perquè son allò que abans n'he dit el comissari polític del partit que mana. I cobren, és clar, uns bons calerons. Sembla que no haurien de ser compatibles les dues coses, i segurament amb la legalitat a la mà no ho són. Però ells van vivint, van manant i se'n van sortint amb la seva.

Potser qui em llegeixi, segons on visqui, en podria anar posant de noms a situacions semblants a les que anomeno. I potser seria bo que els mitjans de comunicació poguessin denunciar segons quines situacions, si es poden aportar proves d'irregularitats, per evitar la nostra desafecció als polítics, i que quedés clar quins polítics van a la seva i quins es dediquen veritablement al servei dels ciutadans i de la ciutat. Però, difícilment en parlen d'això...

Avui m'ha entrat un mal pensament al cap, o al menys una sospita. Després del referèndum fallit sobre la Diagonal de Barcelona (quants diners malgastats!!) qui va saltar (a qui va fer saltar el partit, vull dir) va ser el senyor Martí, que era el Primer Tinent Batlle de l'Ajuntament de Barcelona, que justament ara ha estat citat a declarar com a testimoni en el cas de l'Hotel que en Millet i Companyia volien fer al costat del Palau de la Música... Potser és pura casualitat... O potser era millor pel partit que ja no estigués al consistori si sospitaven que en algun moment podia quedar afectat pel cas Palau... Tot i respectant, i això ho dic molt seriosament, la presumpció d'innocència del senyor Martí en aquest cas de l'hotel, m'ha entrat la sospita de si la seva marxa del Consistori estava realment relacionada amb el referèndum.

13.6.10

Jordi Pujol: la campana i el foc


El President Pujol ha complert 80 anys. No ha volgut celebracions ni homenatges. Ara no toca, deu haver pensat. I ha fet bé. Ha estat una peça clau pel país. No cal combregar amb les seves idees, ni ser de la mateixa corda política, ni haver-lo votat per reconèixer que ha estat una persona molt important per a Catalunya, tot i els seus possibles errors.

Ja fa temps vaig llegir unes frases seves que em varen cridar l'atenció. Venia a dir que el temps que va estar a la presó el convertiren en una persona amb unes vivències diferents a les que tenien d'altres polítics de l'època; que les seves lectures a la presó l'allunyaren del marxisme comú a molts d'altres personatges de la vida pública catalana contemporanis seus.

Avui, a Internet, a un comentari a un article sobre els 80 anys del President Pujol, a l'Hemeroteca de La Vanguardia hi he llegit aquesta frase, escrita per Ernest Boscasa Adell ( a qui no conec) que és un bon elogi:

"La campana per a fer un bon so ha de passar primerament pel foc. Vostè va passar per aquest foc i va fer bon so".

L'he trobat encertat el comentari: el foc de les dificultats -de la presó en aquest cas- ajudaren Jordi Pujol a assumir responsabilitats polítiques fins a arribar a ser President de la Generalitat.

Per molts anys, President, i que tots plegats fem un bon so perquè Catalunya sigui un país harmònic.

9.6.10

Estimada família

Tinc la sort de pertànyer a una família molt nombrosa i d’haver-ne conegut, com d’altra gent, sis generacions. Des de la meva besàvia Paula, a qui recordo com si fos ara, passant pels quatre avis, els pares, els germans, els fills i els néts... De besnéts encara no en tenim, però... el nostre « net gran » (és una història bonica que potser algun dia explicaré) ens ha donat una bona notícia: esperen una bessonada…

Aquest cap de setmana hem tingut una celebració familiar, de la família “petita”: pares, fills( més els sobrevinguts) i néts; gairebé una vintena de persones. Encara no fa un any que varem tenir una trobada d’una part de la família “extensa” (també amb els “sobrevinguts”, és clar). Érem els descendents dels avis paterns; oncles, cosins, fills dels cosins, néts de cosins… Érem una multitud. Si no hagués faltat ningú hauríem arribat a un centenar de persones, el més gran de noranta anys i el més petit de mesos.

M’agraden les trobades familiars. A vegades són caòtiques, no acabes de connectar amb tothom, però ajuden a sentir que un forma part d’alguna cosa superior a l’individu, que hi ha unes arrels profundes que s’endinsen a la terra i penetren en el temps passat. I, al mateix temps, talment un arbre frondós, les diferents branques es projecten valentes cap al futur incert.

A la família hi cap tothom: els que porten la mateixa sang; els adoptats, que porten el mateix esperit; els sobrevinguts que amb unes arrels diferents, per amor, s’empelten de l’esperit de la nova família… No sempre és fàcil la convivència. Però la família és el lloc on s’aprèn a compartir allò que és teu; a barallar-se, però a perdonar; a marxar-ne, per reafirmar la pròpia personalitat i a tornar-hi quan es reconeix que a la família devem una gran part d’allò que som…

Dono les gracies per aquesta celebració familiar: hem cantat, sota els estels, aquelles cançons que formen part de la nostra tradició: ja les cantaven els avis i els pares; i les noves que canten els postres néts. Hem jugat, passejat, descansat; i, sobretot, hem gaudit d’estar junts…

31.5.10

Llibres amb història XIX: La dansa de les fulles


Torno a un llibre infantil dels que he heretat de casa els pares. Es tracta de l'obra d'Antoni Sabater i Mur, La dansa de les Fulles. La primera edició -i em sembla que la única- és del juny de l'any 1937. L'obra fou editada per l'Editorial Joventut, S.A. de Barcelona, impresa per Atenes A.G. carrer Escorial 135-147 de Barcelona i il·lustrada per J. Vinyals. Aquest fou també qui il·lustrà al menys dues edicions de Pinotxo, de la Editorial Juventut, l'any 1934 i l'any 1947 i molts dels llibres de Josep M. Folch i Torres.

Del mateix Sabater i Mur tinc a casa L'Edat d'or, editat per Edicions Mentora, l'any 1931, llibre que a mi mai m'havia interessat. Era dels meus germans i jo no l'havia arribat a llegir mai.

La dansa de les fulles és una noveleta que explica les aventures de dos germans- una nena i un nen- orfes de pare i mare, que viuen amb l'àvia a un petit poblet, Bruguera, i que la vigília de Nadal són enduts per un remolí de fulles seques que giravoltant pel cel els porten molt lluny cap a un jardí encantat... fins que són enduts de nou al poble, on arriben, sorprenentment, la mateixa nit de Nadal, després que les fulles els deixen prop de casa... Ningú els creu quan tornen i expliquen les seves aventures, l'avia pateix perquè pensa que menteixen...

A mi allò que més em sorprenia de petita era la barreja de realitat i ficció. Semblava que ho havien somniat, i no era així: representava que havia passat de debò; però el temps de la realitat i el de la ficció no coincidien... i això em semblava molt estrany...

L'autor, Antoni Sabater i Mur, fou un mestre, nascut a Flix l'any 1879. Fou director de l'Escola Horaciana de Sant Feliu de Guíxols, i es veié obligat a tancar-la l'any 1909 quan es donà l'ordre de clausurar les escoles laiques després de la Setmana Tràgica. Després treballà a Barcelona, a l'Escola Horaciana de Pau Vila, i des del 1914 (després que aquest últim tancà l'escola per anar a Suïssa a estudiar pedagogia) passà al Liceu Escolar de Lleida on restà fins el 1925, any en què tornà a Barcelona. Morí a aquesta ciutat l'any 1949. A Lleida feu una tasca molt meritòria. Se'l recorda especialment per les excursions, la vida esportiva que creava en els seus alumnes i per les cançons catalanes que els ensenyava. Al seu llibre L'Edat d'Or es pot rastrejar com devia ser la seva manera d'educar i d'ensenyar...


El meu llibre de La dansa de les fulles acabà malmès: li faltaven algunes pàgines al principi i al final; malgrat això el pare l'enquadernà per poder conservar-lo... Però un llibre sense principi ni fi és un llibre una mica trist. Finalment, la sort, com d'altres vegades, m'afavorí i ja fa temps, un any, per la Fira del Llibre Vell, en vaig trobar un exemplar en força bon estat a una de les parades del passeig de Gràcia. I així el vaig recuperar complert. Ara en tinc un de sencer, comprat de vell, i el meu, sense principi ni fi, però que guardo ben enquadernat.

De l'autor res en sabia. Ara, gràcies a Internet, he pogut descobrir-ne moltes coses: home d'una gran cultura, amic de Pau Vila, un gran excursionista amant de la natura i l'esport i un gran mestre que dedicà la seva vida als infants i que, pel què sembla, deixà un gran record en tots els qui varen ser els seus deixebles.

29.5.10

L'amic intrús


Un comentari al post El lleó i la zebra m'ha animat a parlar breument del dolor i les malalties.

Penso que una desgràcia familiar -com la mort d'un jove en accident- o una malaltia greu, d'aquestes que "s'instal•len" en una persona -sigui un càncer o una de les múltiples malalties cròniques- és com un intrús que ve de visita a casa sense avisar...i s'hi queda. Podria parlar de l'enemic intrús, però prefereixo parlar de l'amic, perquè, si és imprescindible de conviure amb algú, és important de fer-se'n amic.

Normalment aquestes situacions acaben canviant la persona per a bé o per a mal: si l'intrús es veu com un enemic, la persona acaba patint molt, rebelant-se i amargant-se la vida. I, de retruc, amarga també la vida dels qui viuen al seu costat. És normal que, d'entrada, davant d'una situació d'aquestes, la primera reacció sigui de desconcert i de rebel·lió. Però, si un acaba acceptant aquesta nova realitat, l'intrús es pot convertir en un amic que també li canvii la vida, però per a bé: fent-lo més comprensiu, menys egoista, més serè...

L'intrús pot ser un amic perquè ajuda a madurar: la vida té un sentit menys superficial; s'acaba trobant "el perquè de tot plegat". S'apren que el dolor forma part de la vida i que no és una mena de "maledicció" sinó que és pot convertir en un bé, i no és incompatible amb la felicitat. Recordo la idea central de l'obra de Viktor Frankl, al seu llibre, L'home a la recerca de sentit: fins i tot en les condicions més extremes de la deshumanització i del patiment, l'home ha de trobar una raó per a viure, basada en la seva dimensió espiritual. El seu amic intrús va ser el camp de concentració...

No n'heu conegut de persones que han patit molt o que encara pateixen i que malgrat això, o precisament per això, tenen alguna cosa que els fa especials?


...........................................
Per saber de Viktor Frankl a internet:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Viktor_Frankl
i d'altres pàgines

21.5.10

De la burka, el mocador i similars


Ahir vaig veure la informació que l'Ajuntament de Barcelona ha triat per animar a vianants, visitants, turistes a passejar-se "vestits" per la ciutat. Ja està bé: la ciutat no és una platja.

Dintre de la varietat d'indumentàries, n'hi ha que desentonen i fins i tot molesten. I d'altres, molt variades, i que poden agradar més o menys, corresponen al gust dels qui les porten o poden donar-nos alguna informació sobre les creences, maneres de viure la pròpia religió o formes d'entendre la vida... En principi, la majoria d'aquestes indumentàries no haurien de molestar, si som tolerants. Ara, sempre hi ha un límit: un pot anar encaputxat durant una processó de Setmana Santa, però no seria normal veure passejar encaputxats per les Rambles, per exemple, un dia qualsevol... Ens agrada veure la cara d'aquells amb qui ens creuem.

Per això, no sembla raonable la burka als llocs públics. Ens agrada veure els rostres. En canvi, no veig perquè hi ha d'haver oposició al mocador, o vel, ja tapi només els cabells o també el coll... tingui o no una connotació religiosa o cultural. La cara queda al descobert, que és el què més importa de la persona. Una altra qüestió és si qui el porta el mocador ho fa voluntàriament.

Fa un temps, vaig poder viatjar a Sarawak, a l'illa de Borneo, acompanyant al Jordi a un congrés, que va coincidir amb el Ramadà (podeu veure algunes impressions a les entrades al blog del setembre del 2008, i si mai teniu ocasió d'anar-hi us ho recomano). Sarawak és oficialment musulmana, i molt tolerant i acollidora. La major part de les dones van amb el seu mocador. La dona que organitzava el Congrés, enginyera, trempada, divertida, eficient, intel·ligent... cada dia lluïa un mocador diferent que feia joc amb el vestit. Alguns molt bonics i rics. Si vingués a Europa, lluiria els seus mocadors i no m'agradaria que ningú els hi fes treure. (La fotografia està presa en un descans d'una anada amb kaiak. A mi em va tocar de remullar-me a les aigües del riu... Ella va fer tot el trajecte remant amb el seu mocador...)

A l'època que jo feia preu, va estar de moda portar mocador al cap, lligat al davant. Tenim fotografies que ho mostren. No tenien cap significat...simplement, era una moda.

En fi, només volia donar la meva opinió: no perdre la nostra identitat, però tolerar allò que no va en contra de la dignitat de les persones, ni en contra de la convivència.

14.5.10

La zebra i el lleó afamat, una faula


MES DEL CÀNCER: En memòria dels nostres familiars i amics que han perdut la lluita contra el càncer i per tots aquells que continuen lluitant per poder guanyar-la. Esperem que s'avanci en el guariment de la malaltia.

Era una entrada al facebook d'en Jordi, un parent i bon amic. Tenim familiars i amics comuns que es troben en les situacions que ell esmenta. M'ha anat bé aquest comentari seu per parlar del tema.

Diagnosticada recentment de càncer, quan va sortir de l'hospital el metge li va dir: has de córrer com la zebra a qui empaita el lleó. Córrer sempre per guanyar la cursa, sense desanimar-te, convençuda que guanyaràs. El lleó, a la llarga, pot cansar-se, o pot menjar-se una altra zebra despistada que se li ha creuat pel camí... Tu corre sempre...

Veure com els qui corren es preparen per una cursa és una cosa sorprenent: alimentació especialment escollida, complements dietètics, begudes energètiques, entrenament psicològic, voluntat de triomf; i cada dia entrenament dur, gimnàs...
Doncs els qui lluiten contra el càncer han de viure de la mateixa manera, si volen ajudar-se a guanyar-lo. I comptar amb el suport emocional i psicològic de familiars i amics. I demanar ajut al cel...

Tot això i més cal per guanyar el càncer -i d'altres malalties, evidentment! Com la zebra...còrrec com la zebra (encara que calgui pujar a la moto) per guanyar-li la partida al lleó afamat.

6.5.10

El concert econòmic, l'any 1900


Vaig rebre alguns comentaris al post anterior que anaven en la direcció de dir, la cursa és llarga, cal resistir com en una marató; o bé, alguns avui creuen que aquests conceptes són radicals...radicals de fa 70 anys! Doncs encara ve de més lluny tot plegat.

Ara copio d'una revista catòlica-regionalista manresana, La Llum, en la que l'any 1900 Marian de la Creu escrivia coses com aquestes. Ja sé que no és exactament el mateix que passa ara, però per recordar que ja l'any 1900 hi havia qui afirmava, respecte a les promeses dels Presidents del Govern espanyol, que una cosa és prometre i una altra "dar trigo".


Papà Silvela y la mainada catalana

"El bon senyor, (Silvela), amb el lloable fi d'enfilar-se a les altures del poder(...)havia fet amb la més bona intenció del món, les seves promeses en aquell sentit (el concert econòmic), si bé que, i siga dit entre parèntesi, sense la menor idea de complir-ne cap. Però una vegada aconseguit son objecte i "sentat" en la poltrona presidencial, se va trobar, com se sol dir, entre l'espasa i la pared, o sia, entre el rebombori mogut pels gremis catalans en reclamació de lo promès, i la tossuderia de llur hereu, Villaverde, cada dia més marrà en tot quant signifiqui concessions descentralitzadores..

I vinga discórrer en la manera de conjurar el conflicte. Més vet aquí que es presenta (...) el Capità General de Catalunya, senyor Despujol, i desitjós de facilitat els bons propòsits del Govern diu:

-Si em prometeu que després concedireu a Catalunya el concert econòmic, jo m'encarrego de fer estar quiets els catalans.

Aleshores el senyor Silvela va veure el cel obert; perquè veiés qui li quitava en ell de fer lo que fan los papàs bonatxons amb la quitxalla mimada i que demanen coses que no se'ls poden donar:

-Mireu, mainada, això que voleu avui no os ho donaré pas, però si esteu ben quiets i feu bona pila de bondat, demà passat, que serà festa, ja veureu que no us queixareu de mi - mentre girant l'esquena feia la rialleta...

Així mateix ho ha fet el papà Silvela.

- Com voleu que us concedesca el concert econòmic, resistint-vos amb tanta terquedat a pagar els impostos i movent aital xivarri, que tot el món s'ha d'ocupar de vosaltres? (...) Estigueu ben quietons, pagueu prompte els impostos...i no passeu cuidado del concert econòmic, que en Despujol ja us explicarà els plans que penso posar en pràctica a favor vostre.

I efectivament la mainada catalana s'aquietà, i els gremis deixant la resistència passiva acudiren a pagar els impostos...i després d'haver dormit tothom unes quantes nits seguides, ni papà Silvela ni la mainada catalana s'han recordat més del concert econòmic, perquè ha vingut l'altre concert, el de la quietud i del repòs, que ha fet necessària la supressió de l'estat de Guerra, encara que persistint la ídem de garanties constitucionals.

En resum, que la mainada catalana fa bondat de la bona i papà Silvela...tan fresquet: o bé que una cosa és prometre i una altre "dar trigo"
: o millor encara, que la mainada catalana viu en perpètu dia dels Innocents i papà Silvela s'hi diverteix que és un gust, y ..."vamos anduviendo" que deia aquell bojarràs..


La LLUM, Semanari catòlic-regionalista. Any II. Manresa, 8 de gener de 1900. Núm.47



Concert econòmic, Estatut, Silvela, Zapatero....

30.4.10

Llibres amb història XVIII: Com troba el catalanisme un absent que torna


De fet no és pròpiament un llibre. Només és una conferència editada, un opuscle. Però formà part de la biblioteca de l'Albert Torra amb el número 37. I sota la signatura del nostre pare hi apareix la data del 29-12-34. Potser està relacionat amb una petita temporada -no sé si arribava a un any- durant la qual va ser soci de Palestra.

La Conferència Nacionalista donada per Manuel Massó i Llorens, el dia 22 de desembre de 1931 als socis de "Palestra" de Barcelona es titula: Com troba el catalanisme un absent que retorna. Fou editada per Elements d'Estat Català, Casp,12, 1er, lletra I - Barcelona. I s'imprimí a la Impremta J. Soler a Vilanova i Geltrú.

Manuel Massó i Llorens fou un polític separatista- ara en diríem independentista- tot i que milità a la Lliga i a Acció Catalana. Seguia d'a prop l'activitat conspirativa de Macià, amb qui col·laborà malgrat les diferències que els separaven. Junt amb d'altres, formà un grup dintre d'Estat Català. Finalment fou crític amb Macià per la seva manca de decisió i per la seva renuncia a una Catalunya Independent.

Durant el mandat de Primo de Rivera va haver d'exiliar-se a Amèrica, on restà fins a la seva mort.

Si en parlo avui és per l'actualitat de molts dels seus comentaris. En faig una tria, a veure si algunes de les paraules escrites l'any 31 us recorden alguna realitat actual.


"Cal només reflexionar sobre la vergonyosa insuficiència de la representació parlamentària catalana que, amb aspecte de gent desllorigada, esmaperduda, va i ve de Madrid arrossegant els peus, mentre espera amb resignació que sigui aprovada la poca cosa de l'Estatut...; sobre la desconfiança general que paralitza la vida de Catalunya; sobre la covardia amb què tothom lamenta la situació, sense gosar, però, aixecar la veu; sobre l'amenaça constant a l'economia i al benestar de la nostra terra, i trobarem motius de sobres per a cridar l'atenció dels catalans i demanar-los l'acompliment del seu deure ciutadà, per tal de retornar la vida de Catalunya a la situació normal que li pertoca"


"Catalunya, repetim, té tot l'aspecte d'un poble frenètic; la seva cultura i els seu bon seny perden eficàcia per manca de caràcter; la seva actuació política és massa cridanera i poc ferma; hi ha, en el conjunt de tot l'esdevingut, un cert aire de cosa ridícula..."

26.4.10

La Mare de Déu de Montserrat



L'any passat vaig parlar de la Corona Literària que l'any 1957, els homes i dones de lletres de Catalunya oferiren a la Mare de Déu de Montserrat, amb motiu del 75è aniversari de la seva coronació com a Mare dels catalans.

Aquest any he triat un dels poemes que formaren part de la Corona Literària. És el meu homenatge a Joana Raspall, la seva autora, que té gairebé cent anys (va néixer el 1913) i és una dona extraordinària.



El vostre nom unit al nom de la muntanya
ajunta cel i terra al cor dels catalans,
i tots creixem pastats a la mateixa entranya
per un destí comú que forgen nostres mans.

Teniu l'etern valor d'un símbol sense tara
perennement dreçat al terme del camí.
L'angoixa té consol quan veu en Vós la Mare;
la ment, si us cerca, rep esclats del flam diví.

El braç és més forçut per conrear la terra
si sap que sou Senyora de la nostra heretat,
i el pit és més ardit per defensar la serra
si us té com a Regina de tot el Principat.

Sou dolça confident d'amor i de sofrença;
la pena més punyent i el goig més pueril
arriben fins a Vos, com una boira immensa
d'encens que us omple tot d'aromes el cambril.

Misteri resplendent! Si jo us pogués conèixer
com Vos em coneixeu! Si el cor no fos petit
i fred i peresós, per saber merèixer
la marca dels qui Vos per vostres heu ungit!

Deixeu-me almenys seguir l'exèrcit que us venera.
Si el pas és vacil·lant, com del pitjor soldat,
que em valgui el vostre nom d'escut i de senyera
per a viure i morir, Verge de Montserrat!


Joana Raspall

22.4.10

El Dia del Llibre per Sant Jordi


Sóc una mica crítica amb tal com es viu - o ens fan viure- la Festivitat de Sant Jordi i el Dia del Llibre.

De Sant Jordi, patró de Catalunya, no en parlaré aquest any. Ja ho vaig fer l'any passat i us remeto al meu text que segueix sent vàlid. Si us interessa, trobareu el link al final de la pàgina. Del dia del LLibre ja en parlo avui i repeteixo, també, algunes de les coses que vaig dir l'any passat. Sé que sóc una mica pessimista, però us demano que m'ho perdoneu...

Demà és impossible, a segons quines hores, apropar-se a cap parada ni a cap llibreria. I si un no sap exactament quin és el llibre que vol i desitja de mirar, tafanejar, comparar i triar, és l'únic dia de l'any que això no es pot fer gaire bé a cap llibreria: o per la gran quantitat de gent que hi ha o bé perquè molt del personal que aten els compradors no en té ni idea de llibres. Paradoxes de l'èxit de la Diada. A vegades penso si no seria millor fer una Setmana del Llibre, amb cloenda el Dia de Sant Jordi. De fet, els descomptes les llibreries ja els fan alguns dies abans.

El Dia del LLibre s'ha convertit gairebé en el Dia de les Editorials, que són les que manen. Aquest any cal comprar....i aquí ens suggereixen els llibres que acaben de publicar. Pot anar a tal estant si vol que li signi el llibre el seu autor...I els autors sembla que hagin de tenir el do de la ubiqüitat: si de 5 a 6, per exemple, la seva editorial els ha triat la Llibreria 123, per anar a signar, de 6 a 7 han de ser a la Llibreria 456, que potser és a vint minuts a peu de la primera...o a 20 minuts en taxi, donat com estarà el centre de Barcelona a aquella hora. O sigui, que si sou dels que busqueu signatures, feu-vos càrrec del cansament que porten els autors en un dia com aquest. La culpa, us ho asseguro, no és pas seva.

El Dia del Llibre es salva a col·legis, escoles i instituts. Hi ha molts mestres i professors que treballen perquè els nois i noies i nens i nenes no només comprin llibres, sinó que escriguin i siguin, també, protagonistes de la Diada. És un dia lectiu/festiu per els centres educatius o feiner/festiu per moltes empreses, i aquests són "els millors dies del món".

Alguns suggeriments, pocs. Llibres d'amics reals, llibres "d'amics virtuals"- els que coneixes i segueixes a través de premsa, radio o TV o a qui ja has llegit una altra vegada i que ja et sembla que són amics teus- i llibres que són o semblen interessants antics i moderns.

Que tingueu una bona lectura!!

Qui mana aquí? de Victòria Cardona. Pòrtic
Revolució i esperança. Últims testimonis de la Guerra Civill, de Josep Maria Solé Sabaté. Ara Llibres
La inteligencia espiritual de Francesc Torralba. Plataforma
El Petit Príncep d'Antoine de Saint-Exupéry/Joann Sfar. Salamandra (Còmic)
Alicia en el país de las maravillas de Lewis Carroll. Piruleta ( versió per a nens i nenes)


http://espiria11.blogspot.com/2009/04/la-festa-de-sant-jordi-ahir-i-avui.html

18.4.10

Només alguns links assenyats



Ja fa dies que dura el trasbals que van causar les informacions d'abusos sexuals a menors per part d'alguns sacerdots i religiosos. Abusos que mereixen tot el nostre rebuig i condemna. Després vingueren les reaccions de bisbes, del Vaticà, del Papa. A continuació la controvèrsia, les acusacions (la campanya?) contra Benet XVI i en alguns casos contra tota l'Església Catòlica.

El Papa Benet XVI no té el carisma de Joan Pau II. Va arribar a papa ja gran. No és mediàtic. Però això no vol dir res. És rigurós intelectualment, molt bon teòleg, reconegut aquest fet fins i tot pel que fou amic seu Hans Kung, encara que en d'altres aspectes n'és crític.

He recordat aquests dies unes xerrades que de joveneta teniem un grup d'alumnes amb una professora, de les que ara es diuen Vedrunes. Era l'Angels Servat, llicenciada en lletres, professora d'història i de literatura, que havia estat amiga d'una meva tia i d'un meu oncle, i a qui jo personalment dec molt: em va ajudar a ser crítica, a què m'agradés escriure, a llegir entre línies i a saber veure la importància de les coses més enllà de la immediatesa.

Ens explicava l'Àngels Servat la fi dels Estats Pontificis, amb tot el què va representar llavors, per a l'Església, la pèrdua del seus "estats". I a continuació ens feia veure que allò, que semblava tant "dolent", es va convertir en un gran bé per a l'Església perquè la va lliurar del seu poder temporal i per tant la va purificar...retornant-la una mica més als seus orígens. Quedava el Vaticà, però era un espai tan petit, que l'únic que feia era permetre-li no dependre de cap Estat i donar-li un cert grau de llibertat i d'independència.

No volia dir res de tot això quan he començat a escriure. Volia només copiar alguns "links assenyats" sobre el tema de la pederàstia, de la figura de Benet XVI i de l'Església. Però he pensat en l'Àngels Servat quan, fa més de cinquanta anys, ens feia veure que a vegades esdeveniments negatius, acaben sent positius perquè, com diu la dita, Déu escriu recte amb ratlles ben tortes. No em refereixo pas als abusos sexuals que, repeteixo, són condemnables i mereixen tot el nostre rebuig, sinó al fet que s'hagin fet públics, amb el què això pot representar de purificació.



Links:


Espinas de Semana Santa
Antoni Puigverd a La Vanguardia
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100329/53899161078.html

Jo també defenso Benet XVI
Jordi López Camps a Vita Moleskine
http://jordilopezcamps.blogspot.com/2010/03/jo-tambe-defenso-benet-xvi.html

Celibatos. Sergi Pàmies a La Vanguardia
http://bxvi.wordpress.com/2010/04/16/celibatos/

br>A Papal Conversion
John Allen a The New York Times
http://www.nytimes.com/2010/03/28/opinion/28allen.html

Com podeu veure només he triat un text en anglès. Fa anys vaig tenir l'oportunitat de xerrar una estona amb el periodista John Allen. Per això l'he seleccionat també.