29.10.10

El lleó no em fa por...

Perdoneu-me que hagi entrat sense trucar a la porta. He entrat al blog de la mare sense el seu permís. Però em sembla que ella m'ho perdona (i ho faig amb el permís del pare...).

La majoria ja sabreu per què aquesta incursió, i haureu intuït també el perquè del títol de l'escrit d'avui, possiblement el darrer publicat en aquest blog.

La M. Pilar, després d'uns mesos de combat amb el càncer, va morir la nit del dissabte 23 al diumenge 24 d'octubre. Els lectors habituals haureu recordat el lleó i la zebra, la moto, el Mingo... Aquests dies que hem passat a l'hospital (així, en plural, ja que allà, finalment, vàrem poder-hi ser tota la família) hem pogut parlar una miqueta de tot això, i vaig proposar una idea que va ser ben acollida, tot i que no sé si sabré exposar-la correctament.

La M. Pilar ens ha servit d'exemple a molts i en moltes coses. També en la manera d'afrontar la mort. Per això, quan va començar a parlar del lleó i la zebra vaig voler escriure un comentari, però hauria hagut de ser massa llarg, i ella ja no l'hauria pogut llegir directament. La idea és senzilla, com ho era la M. Pilar, i no és original. Més aviat hauríem de dir que no en té res, d'original. Està treta del llibre d'Isaies, del capítol 11:

Sortirà un tany de la soca de Jesè,
brotarà un plançó de les seves arrels.
L'esperit de Jahvè reposarà sobre ell, (...).
No jutjarà segons les aparences
ni es decidirà segons el que senti dir;
jutjarà els humils amb justícia,
sentenciarà amb raó sobre els pobres del país (...).

Llavors el llop habitarà amb l'anyell,
la pantera jaurà amb el cabrit;
vedell i lleó jove pasturaran junts,
els podrà menar un noi petit.
La vaca i l'óssa es faran amigues,
les seves cries jauran plegades,
i el lleó menjarà palla com un bou.
L'infantó jugarà sobre el forat de l'àspid,
el deslletat estirarà la mà cap al cau del basilisc.

El lleó del càncer ha aconseguit caçar la zebra... però en aquesta altra referència al lleó em sembla que tenim el què la M. Pilar, des de fa molts i molts anys, ha estat perseguint amb la seva vida. Nosaltres hauríem preferit que escapés d'aquell lleó, però potser el més important és que aquella cursa l'ha conduït fins l'indret que tant havia buscat.

7 comentaris:

  1. Abans no ho havia pensat, però ara he recordat el lleó de Nàrnia. Aslan també sembla que persegueix com un enemic... Pot ser una bona lectura (o relectura) per aquests dies!

    ResponElimina
  2. Ferran, la teva mare potser va perdre la batalla de la salut però estic segur que n'ha guanyat una altra de més important i és la del record
    i l'exemple que ha deixat entre nosaltres. Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Jo sempre he dit que si mai saben que em queda poc temps de vida, jo no ho vull saber. Ara, amb l'exemple de la Pili, estic canviant de manera de pensar. Quina enveja tinc d'ella per la seva serenor, la seva pau, la seva manera d'afrontar la mort!!! Fins l'últim respir va ser un exemple per tots.Una abraçada forta, Ferran i gràcies per tancar el blog d'aquesta manera. Jo també el trobaré a faltar!!

    ResponElimina
  4. Ferran, des que vaig llegir el post del clau solitari, els dies posteriors vaig seguir entrant per si la Pili encara havia escrit alguna cosa més, i m´he rellegit el post moltes vegades. I vaig pensar que quan aniria a l´hospital, m´hi fixaria, en aquella clau i el regal de l´Ada, tot i que quan hi vaig ser, només vaig tenir ulls pel somriure que em va dedicar en la meva breu estada a l´habitació. Trobo que és molt maco com l´has tancat. Una abraçada, Ferran.

    ResponElimina
  5. Gràcies Ferran. Ara ja la Pilar s'ha quedat per sempre amb nosaltres tot i la seva absència física.

    ResponElimina
  6. Trobaré a faltar els seus escrits... trobarem a faltar una gran dona... el seu pòsit de sabeduria i bondad romandrà amb nosaltres.
    Una abraçada a familiars i amics.

    ResponElimina
  7. Ferran, ho has fet d'allò més bé, no tinc ni paraules per descriure com em vas tocar el cor amb el què dius, és preciós, de debò, moltes gràcies. Ja fa dies que ho vaig llegir, però em vaig quedar sense paraules i ara tampoc en tinc gaires. La seva manera d'afrontar les coses ens ha ensenyat la forca que Déu pot crear dins nostra i jo espero que d'alguna manera o altra hagi pogut ser un bon exemple pels què se senten perduts en el dolor i no troben aquesta forca. Una abracada. Mima.

    ResponElimina