Els tresors de la infantesa

Era l'aniversari d'una néta -sis anys-. Feia poc que havien passat els Reis i casa seva encara estava plena de regals. Alguns encara amb olor de nou i de moment oblidats. D'altres, de tant jugar-hi, ja s'havien mig espatllat o se n'havien extraviat algunes peces... Què puc regalar-li...si ho tenen tot! Consulto la mare: Si vols, una disfressa...sempre va bé. Els encanta disfressar-se.

Començo a cercar la disfressa. I vaig tenir sort.
A una botiga de joguines del barri, petita, que encara és portada per la mestressa "de tota la vida" i que tenen gènere de qualitat, pregunto. M'ensenyen vestits diversos, i em crida l'atenció un vestit d'època, que no és de princesa, sino de reina; ni rosa ni blau, sinó amb uns colors vermellosos i daurats, amb màniga tres quarts i amb un volantet...original i elegant. El trobo una mica car, però, com que està rebaixat perquè és... de la temporada passada!!, me'l quedo.

A les festes d'aniversari passa com per Reis: hi ha tants regals, que es desemboliquen, es miren un moment, es deixen de banda i es torna a jugar amb les joguines i jocs habituals. Però aquesta vegada, com que no podíem ser-hi el dia de la festa, varem avançar el regal al dia abans, quan a casa només hi havia els pares i les tres germanes. Arribem amb un paquet una mica gran. La néta, nerviosa, l'obre i es queda meravellada, literalment. Tothom fa elogis del vestit... Intentem que se'l posi...però s'hi nega...Després, ens diu. El penja d'un penjador, que no es rebregui...i gairebé l'amaga. Al cap d'una mica -no són massa petoneres- se m'apropa, em fa un petó i una abraçada i em diu: Moltes gràcies!

Aviat comencen els "problemes": ningú pot entrar allà on ha penjat el vestit, no fos cas que se li fes malbé. No es pot penjar a l'armari perquè s'arrugaria... manté ben lluny la seva germana petita: té por que l'embruti...

Ja han passat dies i a hores d'ara el vestit encara està al mateix lloc. L'endemà del dia del regal, quan es va llevar, el primer que va fer va ser anar a fer-li una abraçada. Varen aparèixer tots els amics convidats a la festa. No se'l va pas posar. L'ensenyava de lluny i prou.

Fa poc hi vaig tornar a casa seva. Li vaig demanar a la nostra néta que es posés el vestit amb l'excusa de fer-li una foto. S'hi va negar. La seva raó és que si no se'l posa no li pot passar res al vestit (suposo que vol dir que no se li podrà tacar, embrutar, descosir...) A vegades contesta que ja se'l posarà quan sigui més gran, com si el vestit pogués créixer amb ella... Encara és al mateix lloc que el primer dia: pot veure'l, tocar-lo una mica...i prou.

Aquest tresor de la néta mitjana m'ha recordat els tresors que tots hem tingut de petits. Jo recordo una xinel•la de ras blau cel, que devia fer mig pam. L'empenya estava coberta de pedreria i perletes...i al lloc del taló i havia com un coixinet, del mateix ras, per les agulles de cap. Em sembla recordar que va ser regal d'una monja, amiga de la meva mare. Per mi, la suavitat de la roba i la brillantor de les pedres la varen convertir en un veritable tresor. I si hi sumem el nom, tant eufònic al meu gust...era un regal perfecte. No sé com va desaparèixer...

D'altres tresors no ho són per la bellesa, sinó que no se sap massa perquè. Recordo que un meu germà, de petit, per Reis demanava sempre un pot de talc. Era un tresor efímer: la seva màxima il•lusió era poder fer caure el talc, com la neu, sobre les rajoles del menjador i omplir-les de blanc, sense que ningú li pogués dir res.

N'hi ha alguns d'aquests tresors efímers dels qual ja gairebé no se'n pot gaudir. Si desapareixen els termòmetres de mercuri – als hospitals encara els fan servir- ens perdrem la fascinació de veure la constel•lació de boletes platejades que es formen quan el termòmetre es trenca, i el joc d'anar-les ajuntant o multiplicant segons el gust de cadascú. Era un dels alicients de quan els nens per unes angines es quedaven a casa i feien llit...

Llibres amb història IV: Bonhoeffer-Sánchez Sarto

El 26 de gener es va presentar el Quadern número 87 de la Fundació Joan Maragall a la Llibreria Claret, de Barcelona. Són les Cartes des de Barcelona de Dietrich Bonhoeffer, traduïdes per en Josep Maria Jaumà. Va ser tot un èxit.
Dietrich Bonhoeffer fou un jove pastor i professor de teologia evangèlica de la Universitat de Berlín que organitzà l'oposició al règim nazi al sí de l'Església Evangèlica, i junt amb alguns amics conspirà i preparà atemptats contra Hitler. Fou empresonat i executat a l'abril de 1945 poc abans del suïcidi del Führer. L'obre més coneguda seva és Resistència i Submissió.

Fa uns anys, com a nadala, en Jaumà ens va enviar una primera traducció de les cartes que Bonhoeffer, llavors molt jove, va enviar a la seva família durant la seva estada d'un curs a Barcelona, als anys 1928-1929. A les cartes explica la seva tasca i la seva vida a Barcelona, i com veu els espanyols en general. Fullejant el text, que encara no estava previst que s'edités, em trobo amb un nom que, literalment, em crida l'atenció: Luis Sánchez Sarto. Descobreixo que és el seu amic espanyol. Com és possible?! Si coneixem molt bé la família Sánchez Sarto!! Telefonem en Josep Maria Jaumà i li oferim posar-lo en contacte amb la seva filla i una seva neboda.

La història ve de lluny i és ben bonica i curiosa. El jove Bonhoeffer va posar un anunci a La Vanguardia: buscava algú amb qui poder fer "intercanvi d'idiomes". L'anunci va fer efecte: respongué en Luís Sánchez Sarto. A la carta del dia 3 de juliol de 1928, Bonhoeffer el defineix així: "És un jove de 27 anys, especialment intel•ligent i increïblement llegit, empleat en una editorial per llegir llibres estrangers que interessi traduir a l'espanyol.[...] Estic realment molt content d'haver-lo trobat." Es fan amics i es reuneixen amb una certa regularitat, els vespres, durant l'estada a Barcelona.

Luis Sánchez Sarto tenia un germà, Manuel, prestigiós professor d'economia de la Universitat Autònoma de Barcelona, que s'exilià a Mèxic al final de la Guerra Civil. Allà va ser tot un personatge. Els dos germans, d'una gran cultura, varen treballar junts per a l'Editorial Labor. Tenia també dues germanes. La Pilar, que va ser Catedràtica de llatí a un Institut de Barcelona, va morir l'any 2005. Era, també, cosí de la periodista i escriptora especialitzada en literatura infantil, Montserrat Sarto Canet, que viu a Madrid de fa anys. La Montserrat, padrina d'un fill nostre, a les parets del seu pis hi té penjada una bona colla de quadres amb dibuixos del seu cosí Luis.

En Luis es quedà a Barcelona després de la guerra, i sempre es mogué en el món dels llibres. Home intel•ligent, llegit, culte, bon dibuixant... Sobretot era conegut com a director tècnic de l'Editorial Montaner i Simón. Fou l'ànima del Diccionario Bompiano, on col•laboraren els millors professor universitaris. La filla, Pilar, encara viu a Barcelona.

En Josep Maria Jaumà es va entrevistar amb els familiars, però ningú va saber donar-li raó d'aquesta relació del Luís Sánchez Sarto amb el jove estudiant alemany de teologia. Varen seguir en contacte un cop el jove alemany va retornar al seu país? No n'havia parlat mai a la família? No ho sabem. Potser si hagués viscut la seva germana Pilar, que tenia una memòria prodigiosa, podria haver-ne explicat alguna cosa. De moment d'aquesta amistat només en queda el record a les cartes escrites per Dietrich Bonhoeffer des de Barcelona els anys 1928-1929, que ara hem conegut gràcies a la traducció d'en Josep Maria Jaumà.

Maragall, Molt Honorable

Maragall és una d'aquelles persones que no deixa indiferent. Ha tingut partidaris i detractors. Amics i enemics. Ha "anat a la seva", però ha fet coses..
Algunes, quan era alcalde, de molt bones. D'altres potser no tant. S'ha equivocat, i ho ha reconegut. Però és millor això que no pas no fer res. I és bona cosa crear entusiasme i ganes amb la paraula i els fets. Encara que a vegades un s'equivoqui. Vull deixar clar que jo no l'he votat mai, però li reconec alguns mèrits.

Que ningú ho entengui malament. L'Alzheimer és una malaltia duríssima per a tothom, especialment en algunes de les seves fases. Molts l'hem viscuda en persones properes i no desitgem que entri a cap casa. Però hi ha un moment o uns moments -al menys en alguns casos poden ser-hi-, en els quals les persones que la pateixen mostren una tendresa -que potser abans quedava inhibida- commovedora. Recordo un besavi a qui varen posar a la falda una besnéta de pocs mesos: la va agafar amb tota la tendresa i no volia deixar-la anar, de por que els altres li fessin mal.

Torno a en Maragall. Aquest matí, a una botiga, una venedora estava inquieta per la presència d'un home a la vorera que mirava amb insistència amunt i avall. Finalment, la dependenta s'ha adonat del què passava. Hi havia el President Maragall que semblava adreçar-se cap els jardinets de la plaça: aquell home devia ser l'escorta. Això l'ha tranquil•litzat, però la presència d'en Maragall seguia intrigant-la. De cop em comenta, sorpresa: Va amb una senyora molt gran...

Efectivament, el President Maragall travessava el carrer acompanyant una senyora baixeta, molt gran, que caminava encorbada, amb bastó, i de bracet d'una dona més jove. Pasqual Maragall s'havia d'inclinar per agafar la senyora per l'espatlla...i per ajudar-la a creuar el carrer tot protegint-la. Un cop hagueren arribat a l'altra vorera, el President les deixà: elles seguiren el seu camí i Maragall s'assegué a un banc assoleiat de la plaça mirant passar la gent...

El suposat escorta, mòbil a l'orella, seguia vigilant de lluny. La dependenta em diu, sorpresa: No anava amb ella... només ha ajudat a aquella senyora a passar el carrer!! No deien que tenia Alzheimer?? He intentat dir-li que només està en una primera fase...I he pensat que potser no ho entendria si li comentava que a vegades s'aprenen moltes coses de les persones amb Alzheimer.

Quan he passat davant el President, he estat temptada d'asseure'm al seu costat al banc i dir-li que tenia ben merescut el títol de Molt Honorable per la seva humanitat. L'ull vigilant del suposat escorta m'ha fet desistir. Només l'he saludat amb la mà, una mica emocionada pel seu gest afectuós vers la senyora velleta, com qui saluda un vell amic.

"Fan el que fan per no haver de fer el què haurien de fer"

La frase no és meva, és clar, però com que pot ser que sigui d'aquelles que es vagin repetint i que després ningú no sàpiga d'on ha sortit vull ajudar a que quedi constància del nom de l'autor: Ferran Canet.



Al post Jugant en foc (del passat) del blog Coses de Beirut del Ferran Canet i parlant dels polítics libanesos afirma:

"Com passa sovint en política és difícil saber per què fan les coses els polítics. Sovint la resposta és senzilla. Molt més senzilla del què sembla. Fan el què fan per no haver de fer el què haurien de fer".

És aplicable a polítics de tot arreu. També de casa nostra i d'Espanya...

La frase també val per a nosaltres, per a mi també, quan, a vegades, ens comportem de la mateixa manera que els polítics que critiquem: Fem el que fem per no haver de fer el què hauríem de fer.

Bona frase, Ferran!!