Per un bon amic

Avui aniré a veure una persona a la que estimo molt que està ingressada a un hospital des de fa unes setmanes.
El diagnòstic és que té un tipus de càncer que en un percentatge molt elevat respon bé a la quimioteràpia. S'ho agafa amb filosofia. Quan li preguntes com et trobes et respon amb un mig somriure: Bé... I et mira amb uns ulls que semblen dir-te: Què vols que et digui? M'ha tocat a mi, no sé ben bé perquè, Déu ho sap, però és el què hi ha... . I, indefectiblement, a qui el visita li demana: resa per mi!

Voldria copiar un paràgraf del post que en Ramon Boixet va escriure a De Suïssa estant amb motiu del Bus Ateu, com l'anomena ell. Diu en Boixet: La segona part del cartell és menys polèmica : “Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida”. Molt bé. M’hi apunto. Però només per un curt temps ja que a la primera que caigui malalt greu i vegi apropar-se la dalla m’agradarà saber amb que puc comptar una vegada els meu cos plegui. I quan vegi o sofreixi alguna injustícia greu, quan innocents segueixin morin a mans d’altres en guerres cruels, voldré saber com es pot explicar tot això.

Penso que aquest "reseu per mi" arriba al cor dels qui conèixen el meu amic. I hi ha molta gent que ho fa, em consta, encara que la fe sigui una mica feble o que potser pensin que no en tenen. Una malaltia greu, encara que comporti un percentatge molt elevat de curació, com a mínim suposa un patiment molt fort per el malalt i els qui l'envolten. Demanr a Déu que alleugereixi aquest patiment es veu com una bona obra. I una malaltia greu d'algú proper, encara que Déu a vegades quedi lluny, ajuda a pensar en això que diu en Ramon Boixet "M'agradarà saber amb què puc comptar una vegada el meu cos plegui".

Als que llegiu el post us demano també que reseu per ell. Que el seu cos pugui aguantar bé el tractament i tingui forces per a recuperar-se del tot...

Llibres amb història III

Torno als llibres amb història. Aquest possiblement només tindrà interès pels manresans.

Es tracta del famós Un "Llibre Verd" (Visió parcial de Manresa), escrit per Vicents Prat i amb dibuixos d'Anselm Corrons. Es publicà a Manresa el 1932, i s'imprimí a la Impremta de Ramon Torra S. en C. És una visió molt personal i crítica de la Manresa del seu temps.

L'exemplar que jo tinc està enquadernat amb tapa dura, amb tela de color verd, i al llom, d'un verd més fosc, hi ha el títol i el nom de l'autor en lletres daurades. Malauradament, amb l'enquadernació es va perdre la portada que incloia un dibuix d'Anselm Corrons.

La gràcia del llibre rau en que està dedicat pels autors. En Vicents Prat signa una dedicatòria que diu textualment : A Albert Torra junior d'un nom honorable. Cordialment. Vicents Prat. A sota de la signatura d'en Prat hi ha la d'Anselm Corrons. L'Albert Torra, el nostre pare, en aquell moment tenia 16 anys i ja treballava a la impremta amb el seu pare, Ramon Torra.

Al capítol del llibre del que parlem titulat "Cultura" hi llegim: "Hem assajat revistes i butlletins. Un temps fou Cenacle qui semblà abastament reivindicar-nos: López-Picó, Xenius, Folguera, Guerau de Liost, venien a publicar llurs desfogaments. Després Ciutat personalisme de Ramon Torra aplegava en una brillant selecció de factura una mica "sagristanesca", la realitat d'un immillorable bon to".

D'en Vicents Prat gairebé no n'havia sentit a parlar al nostre pare, potser perquè va estar tres anys a França després de la guerra i perquè quan va tornar es va instal·lar a Barcelona. De l'Anselm Corrons sí i molt. Si no ho tinc entès malament la decoració de la Llibreria Torra, de Manresa, al carrer del Born, va ser obra seva.


El LLibre Verd sabíem que hi era a casa -porta el número 73 de la biblioteca del pare- però no recordo que l'hagués vist mai de petita. Ja de gran he llegit les Memòries de Vicenç Prat i Brunet, llibre que ajuda a entendre com eren els joves dels anys anteriors a la Guerra Civil i com es vivia la política a Manresa. Em va semblar un llibre extraordinàri pel sentit de l'humor i la lucidesa de l'autor. I a vegades pel seu sarcasme i desencís.

De fa poc, la revista CIVTAT citada al Llibre Verd es pot trobar penjada a la xarxa gràcies a l'esforç que està fent en Lluís Torra, un altre dels néts de Ramon Torra, l'editor de la revista CIVTAT i l'impressor del llibre que ara comentem.

Record de Boí

Varem començar a anar a Boí deu fer més de vint-i-cinc anys. Ens hi estàvem quinze dies del mes de juliol a un pis llogat en una casa que hi ha al començament del poble.
Els fills eren encara prou joves per poder anar tots junts de vacances. A vegades se'ns hi sumaven els avis o algun cosí o cosina o algun altre familiar. A alguns ens convenia d'anar al balneari de Caldes a "prendre les aigües" o a "fer cures". I a tots ens venia molt bé de passar aquells dies a plena muntanya. Al cap d'uns anys varem deixar d'anar-hi.

Els records de Boí per a nosaltres son inesborrables per senzills. Hi havia al poble una única botiga on venien gairebé de tot i que la gent en deia "El Corte Inglès". I el lloc on anàvem a buscar la llet acabada de munyir –aquella llet que tenia una nata que es podia menjar untada sobre el pa- a casa la Nuri. Un estiu, la Nuri ens va regalar l'últim gosset que li quedava d'una camada -els altres havien anat a parar al riu- i ens el varem endur a Barcelona....Es deia Top.

Tot a tocar la plaça. La Plaça de Boí. Allà on alguns caps de setmana hi havia tanta gent que semblava la plaça de Catalunya. Lloc de trobada amb els qui venien d'excursió.En una ocasió em va reconèixer un antic alumne meu, ja casat i afillat. I lloc de reunió, al vespre, quan els més joves -recordo un noiet que es deia Manel- i d'altres ja una mica més grans jugaven a donar cops a la pilota.

Acostumàvem a fer passejades nocturnes pels voltants del poble, moltes vegades cantant pel camí; em sembla que és un dels últims llocs on varem veure cuques de llum als marges de prop de la casa.
Després, les excursions: a Aigües Tortes, a algunes ermites mig perdudes per la muntanya... La casa on vivíem estava a tocar una carrerada i un dels dies de la primera quinzena de juliol, podíem contemplar l'espectacle dels ramats d'ovelles que feien la transhumància cap a les pastures d'estiu.

I les festes. Un any hi varem ser per l'aplec de Sant Nicolau. No havíem pogut viure mai les festes de les Falles (o faies) que a Boí es feien per Sant Joan, però sí que algun any varem arreplegar les de Taül...Una delícia...

Hi he pensat perquè el nostre fill més jove s'hi ha apropat aquestes vacances de Nadal i ens ha enviat fotografies. Sortosament l'estació d'esquí no ha canviat massa el poble, al menys aparentment. A la foto que hi ha al principi del text s'hi pot endevinar la casa on vivíem -la que es veu més al fons i que queda a tocar del campanar- exactament igual que fa vint-i-cinc anys.

Déu al carrer

 

Aquests dies, premsa, blogs, webs i mitjans tots -ves per on!- parlen de Déu més que mai gràcies a un grup d'ateus. La campanya als autobusos de Barcelona ha sacsejat consciències habitualment adormides.

Allò que a mi em fa més gràcia del text que apareixerà als autobusos és el "probablement". Trobo que aquests ateus són molt raonables, la veritat. I que Déu se'ls deu mirar amb una certa benvolença. Com hauria dit el meu pare " se li deu escapar un somriure per sota el nas..."  

Hi ha qui s'ha escandalitzat, qui s'ha esverat, qui ha posat el crit al cel...

També hi ha qui diu que ja està bé que, ara que es vol arraconar Déu a la intimitat de cadascú i treure'l del "carrer", un grup d'ateus decideixin passejar el seu nom Barcelona amunt Barcelona avall...encara que sigui per posar en dubte la seva existència. D'altres grups han entomat el repte i es proposen de fer  una campanya similar però en sentit contrari: uns autobusos circulant per Barcelona amb un text "creient".

Caldria que els qui volen replicar els ateus des del punt de vista cristià   ho facin amb una certa gràcia. Passejar un text en un autobús per Barcelona no és el mateix que predicar en una església , on l'auditori ja  se sap  que és més o menys addicte.  S'ha de tenir l'enginy  i el sentit de l'humor necessari per deixar -lo  bé  a  Déu  en fer sortir el seu nom al carrer. No fer-lo antipàtic o inintel·ligible. Molts dels qui  llegiran el missatge a l'autobús no el coneixen gaire. I no saben que Déu sí que els coneix i els estima... 

Si jo hagués de formar part d'un jurat que seleccionés un text per oposar-lo al que han triat els ateus n'escolliria un que digués una cosa similar a aquesta: Déu t'estima i et vol feliç: preocupa't pels altres.

 

Imbècils!!

No us espanteu. No pretenc pas insultar els possibles lectors del bloc. Seria per part meva imperdonable rebre'ls amb aquesta paraula.

Però ahir sí que em vaig sorprendre, i gaire bé espantar, quan vaig trobar-la com a títol del comentari del dia, al bloc Coses de Beirut del Ferran Canet. El podeu llegir sense moure-us d'Espíria11, perquè és un dels blocs que segueixo: parentiu obliga.

A Coses de Beirut el terme s'aplicava a les persones que varen atacar Israel des del Líban, des d'una posició de debilitat i feblesa respecte d'Israel, i que, per tant, la provocació només podia dur al desastre. Semblava en aquell moment, que l'atac provenia de Hesbol·là, i que si Israel s'hi tornava el Líban es veuria immers en un altre conflicte amb els seus veïns. Ara sembla que l'atac va sorgir dels propis refugiats palestins. No canvia les coses, però potser es pot comprendre millor la ràbia i la impotència dels que fa tant de temps viuen al Líban, fora de casa seva, en unes condicions deplorables e injustes.

Ja a l'escrit del Ferran queda clar que utilitza el mot en el seu sentit primitiu de debilitat o feblesa. Però jo he fet una cosa que m'agrada molt de fer -deformació professional- i que és consultar diccionaris, l'etimològic inclòs. Aquest últim -la búsqueda l'he fet al castellà- ens diu que, originàriament, imbècil significava "débil en grado sumo". De passada desdramatitzo el tema.

Consultat el diccionari de l'IEC trobem que "imbècil" significa: "feble mentalment", "estúpid". I "estúpid", "d'escassa intel·ligència, obtús"

D'entrada val a dir que ni "imbècil" ni "idiota" són, originàriament insults, sinó termes relacionats amb la psiquiatria o amb la medicina: imbecil·litat i idiòcia. Imbècil s'aplica a una persona que pateix "una deficiència psíquica deguda a tares degeneratives dels pares i menys greu que la idiòcia". I idiota a una persona amb un "dèficit d'intel·ligència en què l'individu posseeix una edat mental que no sobrepassa els tres anys, i no pot comunicar-se per la paraula ni comprendre les expressions dels altres".

No sé si el terme més apropiat des del punt de vista semàntic, seria el de "imbècils" o el de "idiotes". Que cadascú jutgi. Però, fonèticament, jo em quedo amb "imbècil", per una qüestió d'equilibri entre síl·labes. Té molta més força.

Llibres amb història II

El llibre del que parlo avui porta el número 245 de la biblioteca paterna..
Va arribar a les meves mans un cop em vaig casar i vaig tenir fills (i filles). Me'l va donar el meu pare. Però de fet ja me l'havien regalat molt temps abans.

Es tracta d'un exemplar, enquadernat amb tapa dura, del fascicle Cançons i Jocs cantats de la Infantesa, el volum XLII de MINERVA, Col·lecció Popular dels coneixements indispensables, publicat per l'Editorial Poliglota el 1923. Els autors: Aureli Capmany i Mn, Francesc Baldelló. El llibre porta una dedicatòria: Pel nostre "nano", el Dia del Llibre de 1942. El "nano" va néixer el setembre i va ser una nena. Llavors les ecografies encara quedaven molt lluny.

Fins aquí podria semblar que només es tracta d'un record personal, sense més importància, i que posa de relleu que ja abans de néixer els pares pensaven en el fillet que venia.

Però jo diria que el llibret ens diu moltes més coses, per la data de la publicació i per la data de la dedicatoria..

Posa de relleu que la cultura d'un poble no es mor si la gent sap conservar-la -encara que sigui congelada- o recuperar-la en moments difícils. A casa, el català i la cultura catalana hi varen ser sempre presents, amb tota naturalitat, un cop acabada la guerra civil. Val a dir que teníem el privilegi de ser fills i néts de llibreters i que per aquesta raó era més fàcil poder gaudir de llibres anteriors a l'any 39. I aquest n'és un exemple.

Ens parla també de la importància de tota la gent que a finals del segle XIX i principis del segle XX va dedicar-se a recopilar i estudiar "la rica varietat de literatures i músiques populars", tal com afirma als Preliminars, Aureli Campmany. I afegeix: "Mainada catalana: aquest llibret és per a vosaltres; les cançons que hi trobareu són aquelles mateixes que cantaven els vostres avis quan eren petits com ho sou vosaltres ara".

Moltes de les cançons (i jocs) que apareixen en el llibret, que cantaven els avis dels nens de l'any 23 i que els pares em varen ensenyar a mi, ara les segueixo cantant jo als meus néts. D'altres les aprenen a l'escola. Des de "Arri, arri tatanet", fins a una gairebé desapareguda "Tres passos n'he fet enrera", passant pel "Plou i fa sol", "Una plata d'ensiam" o "Dalt del cotxe n'hi ha una nina". La cultura popular transmesa de pares a fills, generació rere generació...

Malgrat dificultats i prohibicions, si hi ha voluntat de ser, tard o d'hora s'acaba guanyant el terreny perdut. Sempre, penso, que la cultura vagi per davant de la política. I que siguem prou imaginatius per sobreviure a la globalització.

Una cita per començar l'any

 

Avui, 1 de gener de 2009, tot buscant un altre llibre, m'ha caigut a les mans Joana de  Joan Margarit. L'he fullejat, i  al final dels poemes m'he retrobat amb la cita de Philip Larkin, What will survive of us is love (El que ens sobreviurà és l'amor). He pensat que era una bona idea per a començar l'any.

 

Sempre em sorprèn trobar-me amb amics i amigues, gent adulta, que s'emociona pensant en l'amor que els varen donar els seus pares…O d'altres persones que estan duent a terme activitats importants i descobrir que allò que els mou és com retornar  l'amor que en algun moment els havia mostrat algú ja desaparegut.

 

Es tractaria de que les bones intencions d'aquests dies els sabéssim convertir en fets guiats per l'amor. I no per la indiferència, l'egoisme o l'odi. Penso en els conflictes internacionals, i també en els personals, en  les parelles, la família, els amics…

 

Crec que l'amor és l'única cosa que no es perd mai…

 

Bon Any 2009