A La Contra...

Sovint, a La Contra de La Vanguardia, hi apareixen personatges singulars, interessants. Altres vegades queda clar que es tracta d'una entrevista promoguda per l'interès d'un editor, o de l'organitzador d'un esdeveniment per "promocionar un producte" i que l'entrevistat no resulta pas massa atractiu. Molts cops, però, les opinions que hi apareixen són prou sucoses.

M'ha cridat l'atenció que en dos dies consecutius, els protagonistes de La Contra, de perfils absolutament contraposats, insistissin, amb matisos diferents, en exposar idees que semblen contradictòries, però que no ho són.

Divendres, l'Imma Sanchís va entrevistar una directora de cinema sud americana, Diana Cardozo, que ha rodat una pel·lícula sobre "moments de decisions en guerres de guerrilles". La frase seva destacada és: La fortalesa radica en assumir la pròpia fragilitat. i segueix: el valor resideix en fer-te càrrec de la teva pròpia història, no en maquillar-la. I jo en destaco una tercera: Les decisions individuals impacten col·lectivament; si ens considerem víctimes de les circumstàncies, no ens responsabilitzem de res. Insisteix en la idea que la història la fem tots: si hi ha malvats o psicòpates al poder (o mediocres, afegeixo jo), és perquè tota una societat accepta el procés...

Dissabte, en Lluís Amiguet entrevistava un entrevistador, el nord americà Michael Eisner, que havia presidit Walt Disney i la Paramount. Una de les frases que em va cridar l'atenció es la següent: el temor al fracàs paralitza i t'obliga a ser mediocre. I diu també que dels que han triomfat li interessa d'on varen sortir i com i perquè varen aconseguir l'èxit i sobre tot com i quan es van equivocar. I afegeix que molts dels personatges importants es varen fer a l'enfrontar-se a una infantesa dura de forma activa. Varen assumir el destí a les seves mans i no varen acceptar ser meres víctimes. I varen aprofitar el fracàs, no com la negació de la seva pròpia capacitat, sinó com una lliçó i un repte per a superer-se.

Vaig pensar que l'home i la dona som iguals a tots els continents. I que és una llàstima aquesta mena de sobreprotecció que donem als més joves. Hauríem de saber transmetre que les dificultats no són una desgràcia, sinó una oportunitat.

Quan la mort és dolça...

No crec que pugui explicar amb paraules el comiat d'avui a Ripoll. Era com si se'ns encomanés l'esperit de la persona a qui dèiem adéu: serenor, afecte, justícia, gratitud, discreció...

Noranta-un anys dedicats als altres, sense estridències, fent ben feta la feina, exigint, comprenent, servint, aconsellant, sense voler ser cap nosa per a ningú...

Quan va estar al col·legi de Girona, les alumnes li deien "la justa". A les classes mai va tenir cap problema: la seva presència menuda emanava autoritat. Exigia molt, però també donava molt: afecte, consell, companyia... A la família, als amics, a les persones de casa seva, als seus alumnes, a les famílies dels seus alumnes...

Amb ella es podia parlar de tot. Tenia l'esperit jove, la intel·ligència clara i un sentit comú, un seny, molt especial.

La seva família era molt àmplia: nou germans, quatre dels quals encara vius; gairebé una trentena de nebots; un nombre difícil de saber de renebots; una bona colla fills petits de renebots... Sense contar els cosins i els "sobrevinguts"... Per tots s'interessava i preguntava... Els que érem allà tots teníem algun record especial d'ella: la frase que ens va dedicar, el consell que ens donà, la seva visió tant serena de les vivències durant la gerra civil...

Un greu vessament cerebral, del que es va recuperar només en part, li va fer perdre la seva vivor i autonomia, però no pas l'afabilitat, la discreció, l'agraïment...

Un cop acabada la carrera, després de la guerra civil, decideix fer-se religiosa Carmelita Vedruna. Viurà a Terrassa, Girona, i sobretot a Ripoll. Tant catalana ella, serà sempre la "Madre" Torra per a tothom.

Després de la Missa al Monestir, les religioses, professors i la família l'hem acompanyat al cementiri. Mentre ha durat el moment desagradable, per antiestètic, de veure com amb paletades de ciment tapiaven el nínxol, les seves companyes del col·legi de Ripoll han fet més amable l'estona acomiadant-la amb cants religiosos...

És dolça la mort quan, com en aquest cas, ens empeny a donar gràcies a Déu per la vida de la persona que ens deixa i que ens ha fet una mica millors.

Per les comarques ponentines

Per una qüestió de feina (aquesta mena de feines que es fan per gust i sense cobrar) i d'esbarjo (excursions amb amics) ens hem passejat aquestes últimes setmanes per les comarques de la la Noguera, l'Urgell, la Segarra, l'Alt Urgell...Són comarques marcadament agrícoles, amb la capital que acostuma a ser una ciutat prou important, i amb uns pobles ben cuidats la major part de les vegades. El paisatge ara predominantment groc pels camps ja segats o a punt de segar...

Cada vegada m'agrada més aquesta part de Catalunya, potser la que té menys turisme i per això la més autèntica...cada vegada la més autèntica. Viu bàsicament de l'agricultura i de les industries que se'n deriven. Ben allunyada de la imatge que veiem a la pintura, ben atractiva, d'Alexandre de Riquer..

A Cervera i a Tàrrega hem consultat Arxius. A aquesta última ciutat amb l'amabilitat del rector de la parròquia de Santa Maria de l'Alba, que ens ha permès d'accedir als arxius parroquials, molt ben conservats i amb uns índex que faciliten extraordinàriament la feina, que ja els voldríem trobar a arxius més importants.

A Cervera, i a La Seu d'Urgell, especialment a la capital de la Segarra, el sopar i el dormir a l'hotel ha estat un goig...

Hem visitat, a Pallerols, a la Baronia de Rialb, l'Església parroquial, plena d'història, amb restes d'absis romànics, i una nova talla de la Mare de Déu del Roser que substitueix la que es cremà en temps de guerra. És una de les antigues esglésies d'aquesta zona, reconstruïdes gràcies a Mn. Daniel Fortuny i l'arquitecte Jordi Bonet en anys de joventut. A Pons, ens portaren a l'església de Sant Pere, reconstruïda gràcies a l'Associació d'Amics de Sant Pere; a Gualter, a veure les restes de l'antic Monestir, sempre acompanyats d'amics nascuts a Pons i on pugen, des de Barcelona, sempre que poden...

Finalment, una caminada per les muntanyes que de la banda de l'Alt Urgell arriben fins a Sant Julià de Lòria, a Andorra, passant per Mas d'Alins, en un recorregut de contrabandistes i de passadors de fugitius...

Varem tornar ahir a la tarda de l'última escapada. Tornar un dissabte, no massa tard, és tot un plaer, sobretot si es fa evitant, sempre que sigui possible, les autovies i conduint amb tranquil·litat per les rectes carreteres que creuen aquestes comarques ponentines...

Llibres amb història VIII: Lectures escollides

Em sembla que aquest llibre és l'últim dels llibres infantils dedicats pel pare que es troben a la biblioteca de casa.

Es tracta del llibre Lectures escollides . És una tria de textos literaris catalans feta per Anicet Villar de Serchs, amb il·lustracions de Joan d'Ivori i editat per Pedagogia Catalana Miquel A. Salvatella de Barcelona. El llibre és l'any 1935 i es tracta de la primera edició. En llapis hi ha un número, que suposo que és el preu: 3,50. De l'autor no en sé res més que allò que diu de sí ell mateix: Professor de català del cens de la Generalitat. Reconec la meva ignorància. La lletra de la dedicatòria, Pels nens Maria Pilar i Ferran Torra Puigdellívol, és del nostre pare,`però no hi ha signatura. Per la data de l'edició, no pot haver estat un llibre de lectura del pare, com ha passat en d'altres casos.

És aquest un llibre que jo no recordava i que es trobava a la casa de Calders. Em sembla que l'havíem llegit poc. Potser perquè ens el varen regalar quan encara érem massa petits i les lectures eren per a més grans...No sé dir-ho. No és un llibre "meu", que m'hagi marcat de petita.

Consta d'una selecció de textos en prosa i en vers d'una quarantena d'autors dels segles dinou i vint, alguns que han passat definitivament a la història de la Literatura catalana i d'altres ja una mica oblidats: des de Josep Pin i Soler, Teodor Llorente, Martí Genís i Aguilar fins a Joan Salvat-Papasseit i Josep Maria de Sagarra, passant per Bofill i Mates, Roig i Raventós, o Josep Carner per destacar-ne uns quants.

He entrat a Internet per cercar-hi una mica més d'informació. I la veritat és que poca cosa he descobert. El llibre es pot trobar encara a les llibreries on line que venen llibres antics i exhaurits. De l'autor no n'he sabut descobrir gran cosa. Obres publicades seves: Terra i Ànima, Petites llavors, Ingenuïtats... Algunes reeditades els anys seixanta...

Em sembla que el millor llibre d'Anicet Villar fou "Terra i Ànima", del qual n'he trobat cites a Internet, i que jo no conec.

"Terra i ànima" fou escrit per Anicet Villar de Serchs, i la primera edició és del 1934. El meu avi el guardava en un racó per rememorar la seva època escolar, en època de la República i ensenyament en català. És un recull descriptiu sobre paisatge, art, fets històrics, costums i tradicions. La intenció de l'autor és que, a través de les planes del llibre, "el lector pugui comprendre i sentir el que ella és en la terra i en l'ànima, com diu el títol". Al blog Senyal, de Jordi Ballús