22.3.10

De visita a metges i hospitals...


Per raons diverses -proves mèdiques, operació de cataractes- ens ha tocat últimament de passejar-nos per hospitals i consultes mèdiques. Feia temps que no ens tocava. El món mèdic i "paramèdic" és interessant d'analitzar...

Una cosa que em molesta de manera especial és la desconsideració vers els pacients d'algunes de les persones que treballen als hospitals. No em refereixo a mala praxis mèdica. Segurament són gent molt competents, però en alguns casos -perquè no vull generalitzar- els falta la delicadesa necessària cap el malalt.

Recordo la queixa d'un senyor gran, a qui havien operat d'una fractura. Com que l'anestèsia no era total, anava sentint tots els comentaris i brometes que anaven fent els cirurgians, com si treballessin amb un maniquí en comptes d'una persona. I li va doldre ser tractat d'aquella forma. O algunes infermeres i auxiliars d'infermeria que van comentant a l'habitació del pacient com han passat l'últim cap de setmana... O el metges que va fent el reconeixament del malalt que ha anat a la seva consulta i no és capaç d'explicar res del què li troba, si no és a partir de preguntes insistents de l'afectat.

Però, a més a més, actualment, abans de patir cap mena d'intervenció, cal fer un acte de fe absolut en el metge. O potser és que els metges estan tant poc segurs d'ells mateixos que obliguen -literalment- al pacient a signar uns documents que no deixen al malalt cap mena d'arma per actuar en cas d'una praxis mèdica negligent o desafortunada. Si no signes, no hi ha intervenció.

I, finalment, allò que jo em nego a fer és signar en blanc, com demanen normalment, abans que el pacient hagi parlat amb l'anestesista. En dues ocasions, la justificació ha estat que es fa "per guanyar temps". El primer cop m'hi vaig negar: representava que signava que el metge m'havia explicat la mena d' anestèsia que podria necessitar segons com anessin les coses, quan jo no havia vist el metge que m'havia de fer la prova i per tant no m'havia explicat res. La noia del taulell, molt amable, em va dir que d'acord, que hi tenia tot el dret i que ja parlaria amb el metge. I així va anar. La segona vegada, la veritat és que no tenia ganes de baralles i vaig signar, encara que de mala gana.

Potser tota la medicina està una mica deshumanitzada, encara que a vegades infermeres amb tota la bona fe et tutegin d'entrada i et diguin "cariño" a cada moment, fins i tot et petonegin sense que gairebé et coneguin pensant que això et farà sentir millor. La veritat és que a mi això encara em fa sentir més malament: és una manera de devaluar les mostres d'afecte i d'utilitzar-les amb finalitats interessades.

Tot això són coses que comporta la medicina moderna. Però sort en tenim de metges, infermeres i hospitals!!!

15.3.10

Llibres amb història XVII: Figueras


El llibre que comento avui, que porta per títol Figueras fou editat per la Impremta de Sant Josep, de Ramon Torra, S.en C. de Manresa a l'abril de 1953. Fou dirigit per Albert Torra, el nostre pare, amb la col·laboració de F. Esteve Feliu, gravador, i de Serra, Vidal Ventosa, Domingo, Bernasconi i Vedette, fotògrafs.

L'edició, impresa sobre paper couché Cobalto, de La Gelidense S.A., de Barcelona, compren 100 exemplars numerats del I al C, amb un dibuix original; 500 numerats del 1 al 500 i 28 destinats a l'artista marcats de A a Z.

L'exemplar que tinc a les mans és el que tenia el pare, Albert Torra, i no duu cap mena de numeració de les citades, excepte el número 510 de la seva biblioteca personal.

El llibre consta de dues parts. A la primera hi trobem còpies de textos manuscrits dirigits al pintor dels següents autors: Andrè Gide, Jean Cocteau, Raoul Dufy, Jean Cassou. Després segueixen estudis sobre l'autor i la seva obra de Sebastià Gasch, Alberto del Castillo, Juan Cortés, Philippe Rebeyrol, René Janon i Rolland Simo. Aquests estudis, cadascun d'ells imprès en la llengua original -català, castellà, francès i anglès-, es poden trobar a Internet ( http://www.santfruitosdebages.org/biografies/figueras/visio/visio.html )

La segona part del llibre és la reproducció en blanc i negre d'una seixantena de pintures de l'autor.

Alfred Figueras naqué a Sant Fruitós de Bages l'any 1900 i morí a Barcelona el 1980. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts a Barcelona, va treballar al Servei de Monuments Històrics de la Mancomunitat. L'any 22 va fer la seva primera exposició, que va obtenir un gran èxit. Després marxà a París on conegué alguns del més importants personatges de l'època. Va anar a Andalusia i d'allà passa al nord d'Africa. A Alger, l'any 25 va fundar l'Acadèmia Arts juntament amb l'escultor Tona. Va formar part d'una missió al desert. Des de l'any 29 l'estada a l'Àfrica la compaginà amb estades a Eivissa i a Barcelona i Sant Fruitós. Sempre fou un enamorat del Nord d'Àfrica, tal com queda reflectit a les seves pintures. Exposà regularment a la Sala Parés de Barcelona. També a la Sala d'Art CIUTAT de Manresa exposà algunes de les seves obres.

Va estar relacionat amb la família Torra per la seva amistat amb el nostre avi Ramon. Quan es produïren els bombardejos de Manresa, durant la Guerra Civil, els membres de la família Torra que quedaren a Manresa -l'àvia i els més petits- es traslladaren a Sant Fruitós, a casa dels Figueras.

Jo recordo haver-los vist algunes vegades a casa dels avis a Manresa: ell i la seva esposa francesa, Alba. També a Barcelona. La seva filla ha continuat l'amistat amb la família.

El regal del pintor Figueras pel nostre casament, molt apreciat, fou una obra seva -una aquarel·la d'una dona argelina- que sempre ha ocupat un lloc important a les parets de casa.

13.3.10

Una altra mena d'independència?


Avui he vist que els ciutadans de Vallvidrera volen fer un referèndum -no vinculant, és clar- per separar-se de Barcelona, per tornar a ser un poble independent, ja que se senten abandonats per l'Ajuntament barceloní.

Es podrien dir moltes coses al respecte. Segurament tenen raó de sentir-se abandonats. Vallvidrera té una personalitat tan peculiar -el mateix funicular n'és un exemple- que crec que a molts ens sembla que som fora de Barcelona quan hi anem.

I ara sé que diré una bajanada, però fa temps que ho penso. Tal com està actuant la Generalitat (per exemple amb el tema del projecte de la creació de les Vegueries i de una altra cosa que és l'Àrea metropolitana) la resta de Catalunya no podria fer un referèndum -no vinculant, és clar- per desvincular-se de Barcelona i la seva àrea i crear una mena de Catalunya II? Una altra mena mena d'independència, com si diguéssim.

Cada cop conec més gent "de comarques" que si poden no posen els peus a Barcelona. Si volen anar un dia al Liceu o al Palau, per exemple, ja tenen un autobús especial que els hi porta i també els recull i torna a casa. Per comprar no cal anar-hi: hi ha gairebé les mateixes botigues que a Barcelona a moltes capitals de comarques, si n'exceptuem algunes botigues de marques privilegiades del Passeig de Gràcia i voltants on la "gent normal" no compra. Queden bé, aquestes botigues, de cara els turistes i per badar una mica si no es té res millor per fer.

A casa nostra, cap dels fills s'hi ha quedat a viure ni a Barcelona ni a la seva àrea. Tampoc han marxat a Sant Cugat, per entendre'ns. Viuen fora de la influència de la capital. I viuen bé i més tranquils.

Viure prop de la zona d'influència de Manresa, Igualada, Girona, Lleida, La Seu, Vic, Olot i tantes d'altres petites ciutats suposa de forma global, encara que no ho sembli, una major qualitat de vida.



Foto: Vallvidrera, acuarela de Raimundo López Bayarri
http://raimundoyacuarela.blogspot.com/2008_06_01_archive.html

9.3.10

La neu, un regal?



La neu és sempre un regal. Veure caure les volves, amb aquella suavitat o amb aquella força; veure com una teulada, un jardí, un carrer, un terrat es va convertint en una realitat diferent, blanca, pura, silent, és empre un espectacle que té quelcom de meravellós. Ahir, que vaig sortir a quarts d'una, sota una nevadeta lleugera, vaig entrar a un cafè per refer-me una mica del fred mentre esperava la persona amb qui havia quedat. Una noia, amb accent sud-americà, refugiada també al cafè, estava fascinada amb la neu. Semblava que era la primer vegada que la veia a la seva vida.

De tornada a casa, els crits dels alumnes que jugaven al patí de les escoles eren diferents dels habituals. Ja a la tarda, a la sortida de les classes, quan la neu havia quallat a carrers, teulades, terrats i plantes, i des de casa la nevada que queia no deixava veure el Tibidabo, les exclamacions dels més joves que no havien vist mai tanta neu a Barcelona eren de sorpresa, d’admiració i d'alegria.

He fet una foto del meu carrer ben blanc i només amb les petjades d'un caminant solitari. També n'he fet dels jardins de les torres del davant que em permeten de gaudir d'arbres, flors i plantes, només perquè els propietaris no han caigut en el "parany" de l'especulació. No saben pas com els agraeixo que s'hagin mantingut fidels a les seves cases quan al seu voltant els antics jardins de les finques de les cantonades s'han convertit en construccions de ciment. No fa gaire vaig sentir el primer cant d'ocell de la temporada primaveral.

La neu és un regal. Una nevada a la ciutat, i a tot el territori, anunciada, però sense que les autoritats corresponents s’hagin preparat per les adversitats que pot comportar, és una petita desgràcia, és com un regal enverinat. No a causa de la neu. A causa de la descura, la improvisació, la manca de lideratge, de responsabilitat i de no sé quantes coses més.

Fa vergonya sentir el senyor Boada, amb aquell to mig "xulesc" mig displicent, explicar com anaven les incidències. La culpa no era de les autoritats que, sabent que nevaria havien d'haver previst què fer per evitar sorpreses; la culpa semblava que era ben ve dels ciutadans, perquè des de la Generalitat ja els havien avisat que nevaria. Com si la feina de la Generalitat, davant d'un esdeveniment que se sap que vindrà i que pot portar molèsties, repeteixo, com si la feina de la Generalitat fos només la d'informar abans, informar després i mentre tant, no fer absolutament res, defugir tota responsabilitat, deixar que els esdeveniments- la nevada en aquest cas- seguissin el seu curs, sense mirar de controlar-ne els efectes adversos.

Algú ha informat d'on estaven preparades les màquines llevaneu? Se sap quines mesures es van prendre? On eren els Mossos? On són habitualment els Mossos?

Però no passarà res més. Ningú dimitirà. I si a algú se li acut de fer el gest de presentar la dimissió, el senyor Montilla s'encarregarà de no acceptar-la....I així va tirant, sense lideratge, aquet pobre país nostre.

Malgrat tot, la neu és un regal que permet que recuperem al menys per uns instants, la mirada sorpresa, alegre, il•lusionada, pura dels infants.

5.3.10

L'altra gent del carrer


Era un vespre a la sortida d'un funeral a una església prop de la Facultat de Geografia i Història de Barcelona. Estava parlant amb un conegut i va parar-se un moment un senyor, que parlava català, ben vestit, que amb una veu baixeta, com aquell qui passa i saluda un conegut, ens va demanar dos euros per poder-se comprar un entrepà. Jo no portava res, però el meu conegut li va donar alguns euros; el que ens ho va demanar va donar les gràcies i va marxar discretament. Llavors em va comentar el meu conegut: estem molt malament, hi ha molta gent, fins ara treballadora i fins i tot benestant, que no en té ni per comprar-se menjar.

Em va sorprendre molt l'escena. Era com si un meu germà o un meu fill, haguessin de demanar caritat per poder sobreviure. Aquesta pobresa gairebé no es veu, és discreta, vergonyosa. Però sembla que creix cada vegada mes.

L'altra escena, la de gent amb "aspecte de pobre" demanant pel carrers o esperant al vespre a les portes dels supermercats quan estan a punt de tancar és cada cop més freqüent. O colles d'homes i dones asseguts a carrers o places amb aparença de no fer res durant tot el dia...

Poca cosa més puc dir. Potser ens caldria a tots tenir els ulls més oberts i saber mirar aquesta altra gent del carrer: prescindir d'alguns capricis i ser més generosos...