29.10.10

El lleó no em fa por...

Perdoneu-me que hagi entrat sense trucar a la porta. He entrat al blog de la mare sense el seu permís. Però em sembla que ella m'ho perdona (i ho faig amb el permís del pare...).

La majoria ja sabreu per què aquesta incursió, i haureu intuït també el perquè del títol de l'escrit d'avui, possiblement el darrer publicat en aquest blog.

La M. Pilar, després d'uns mesos de combat amb el càncer, va morir la nit del dissabte 23 al diumenge 24 d'octubre. Els lectors habituals haureu recordat el lleó i la zebra, la moto, el Mingo... Aquests dies que hem passat a l'hospital (així, en plural, ja que allà, finalment, vàrem poder-hi ser tota la família) hem pogut parlar una miqueta de tot això, i vaig proposar una idea que va ser ben acollida, tot i que no sé si sabré exposar-la correctament.

La M. Pilar ens ha servit d'exemple a molts i en moltes coses. També en la manera d'afrontar la mort. Per això, quan va començar a parlar del lleó i la zebra vaig voler escriure un comentari, però hauria hagut de ser massa llarg, i ella ja no l'hauria pogut llegir directament. La idea és senzilla, com ho era la M. Pilar, i no és original. Més aviat hauríem de dir que no en té res, d'original. Està treta del llibre d'Isaies, del capítol 11:

Sortirà un tany de la soca de Jesè,
brotarà un plançó de les seves arrels.
L'esperit de Jahvè reposarà sobre ell, (...).
No jutjarà segons les aparences
ni es decidirà segons el que senti dir;
jutjarà els humils amb justícia,
sentenciarà amb raó sobre els pobres del país (...).

Llavors el llop habitarà amb l'anyell,
la pantera jaurà amb el cabrit;
vedell i lleó jove pasturaran junts,
els podrà menar un noi petit.
La vaca i l'óssa es faran amigues,
les seves cries jauran plegades,
i el lleó menjarà palla com un bou.
L'infantó jugarà sobre el forat de l'àspid,
el deslletat estirarà la mà cap al cau del basilisc.

El lleó del càncer ha aconseguit caçar la zebra... però en aquesta altra referència al lleó em sembla que tenim el què la M. Pilar, des de fa molts i molts anys, ha estat perseguint amb la seva vida. Nosaltres hauríem preferit que escapés d'aquell lleó, però potser el més important és que aquella cursa l'ha conduït fins l'indret que tant havia buscat.

21.9.10

Un clau solitari


Des del meu llit tinc a la vista, penjat d'un clau a la paret, quest regal de la més petita de les nétes, l'Ada. Me'l va dur el dia del meu aniversari i me'l va regalar amb molt de compte perquè no s'espatllés: hi havia plomes enganxades i un forat al mig per on el varem penjar a un clau solitari de la paret...L'havien ajudat a fer-lo perquè era difícil... Calia tractar-lo amb delicadesa... És un regal preciós, alegre, treballat: per a mi una joia!

Abans a la paret hi havia només un clau solitari. Un clau que tenia davant dels ulls talment com ara hi tinc el regal. Un clau a la paret aparentment no té cap sentit, però un (o una) no té masses coses a fer estirada al llit  i pot dedicar-se a pensar què deu voler dir aquest clau solitari penjat tant enlaire de la paret i centrat en el llit.

Un clau solitari a la paret o espera algun objecte per a ser-hi penjat o bé recorda que en algun altre moment algú va penjar-hi algun objecte. Un quadre, no ho sembla. El clau està fixat massa amunt de la paret i massa descentrat, o millor dit, massa centrat davant del llit. No sembla que esperi ser útil una altra vegada. Més aviat sembla una resta del passat. Algú va despenjar allò que hi havia i es va oblidar de treure el clau. I aquí s'ha quedat, solitari.

Perquè el llit del que parlo no és el meu llit, el llit de casa. És sí el meu llit, però de forma provisional. Un llit dels articulats, amb baranes que pugen i baixen, amb la possibilitat d'avisar des del llit, amb un sofà per l'acompanyant... Ja es veu que es tracta d'un llit d'hospital. Llavors ja és més fàcil d'endevinar què hi falta a aquell clau solitari. Sobretot si la clínica porta un nom religiós.

Tinc al davant un clau que en algun moment devia aguantar un crucifix. En algun moment varen decidir que potser la imatge religiosa podia molestar a algun dels pacients i  es varen eliminar els signes religiosos. I ves per on ara el clau, que aparentment no té cap sentit, s'ha convertit per a mi en un símbol religiós: em recorda el significat originari de la creu perduda: que el patiment pot tenir un valor... I a més a més no està renyit amb l'alegria (com els colors del treball de l'Ada que ara està penjat al clau solitari) encara que a vegades costi de veure-hi la relació. Si a més a més les flors alegren l'habitació, com les persones que venen a visitar-me o que em fan costat de lluny, no em puc pas queixar.

Ves per on quantes coses poden sortir d'un clau solitari.







Per cert, gràcies al Mingo la zebra s'està escapant per moments del lleó!!
Gràcies!

18.9.10

La zebra i el lleó una altra vegada


Repeteixo la fotografia de fa uns mesos: la zebra torna a còrrer per escapar del lleó.

La zebra es torna a refiar de la moto (l'ajut dels metges, de la família, dels amics; de les pregàries de tots...)i espera guanyar-li la partida al lleó afamat.

Potser d'aquí a uns dies el blog tornarà a la normalitat: esperem-ho. De moment també descansa.