Alumnes de Pilar Sánchez Sarto

Ja és un tòpic parlar de les sorpreses que ens ofereix la vida. Ho ha estat per a mi una sorpresa que dues persones, ja grans, m'hagin fet arribar, en poc temps, de formes curioses, la seva estimació i el seu agraïment a la professora de llatí  Pilar Sánchez Sarto. Vaig parlar d'ella, com de passada, al post "Llibres amb història" del febrer de l'any passat, Doncs bé, ara fa poc em va arribar un comentari a  aquell escrit. (Sort que tinc activada la moderació de comentaris; en cas contrari no l'hauria llegit, segurament, ja que no acostumo a rellegir els posts antics).  Era d'un antic alumne seu i el copio complet:

"Vaig tenir la sort i l´honor de ser alumne de Pilar Sánchez Sarto al INEM Ausias March 1958-1960. Ens era força empipador el llatí, però Pilar ensenyava molt bé. Alguna vegada deia que ens en recordariem d'ella quan, ja de més grans volguéssim aprendre idiomes vius, sobretot alemany. La vaig veure per darrera vegada al funeral de la profesora de geografía Amparo Garcia Garvia a la parròquia de Sant Elies. Pilar vivia soleta a una residència geriàtrica. La recordo amb estimació."

 

El comentari és anònim o sia que no sé qui n'és l'autor (ja m’agradaria saber-ho), però l'agraeixo de tot cor.

Però una altra sorpresa la vaig tenir el dia de la missa a Barcelona per la Montserrat Sarto Canet, emparentada amb la Pilar Sánchez Sarto. Nosaltres coneixíem el mossèn que havia de dir la missa, però ell no coneixia la difunta i li varem anar a explicar qui era. Ens diu: Sarto és aragonès, oi? I n'hi ha pocs... Li donem la raó. I afegeix: Jo vaig tenir una professora... Li diem : Sánchez Sarto! I ens diu : Sí, Pilar Sánchez Sarto. Va ser professora meva de llatí a La Seu, l'any 1942!, a primer de Batxillerat... Va seguir explicant-nos com més tard la va retrobar i varen seguir veient-se amb una certa regularitat fins que fa pocs anys ella va morir. També la recordava, després de tant temps, amb molta estimació. Va quedar content i sorprès, com nosaltres, per la "casualitat"de conèixer una familiar de la Montserrat, per qui diria la missa.

Nosaltres la varem conèixer, a la Pilar, ja gran, a Benasc quan hi anàvem a passar uns dies a l'estiu, convidats per la Montserrat Sarto. La "tia Pilar”, com li dèiem nosaltres, sempre hi era. No havia perdut la seva intel·ligència ni el seu aragonesisme ni la seva "tossuderia". Guardem d'ella un paperet manuscrit on ens explicà com anar al llac de Batisielles des de Benasc, amb tota mena de detalls - la pedra que veuríem abans d'agafar un caminet, o l'arbre que ens serviria de guia en un altre moment, els revolts, les pujades- ja que ella havia fet el camí infinitat de vegades. Va ser, com tots els seus germans, una gran persona.

Els que hem estat professors ens alegrem quan coneixem alumnes que recorden amb afecte i agraïment professors que varen tenir de ben joves. D'aquells que varen ser per a ells mestres, en el millor sentit de la paraula mestre.  

Fotografia de la vall de Benasc.