Una maragallada... de l'altre Maragall

Ja tenim una maragallada d'un altre Maragall. Entre les maragallades del Pasqual i les del seu germà Ernest em quedo amb les del primer. Eren més creatives, agosarades... No sé si és llegenda urbana o si és una realitat allò que expliquen que, quan era alcalde, en Maragall anava a viure uns dies -o una temporadeta?- als diferents barris de Barcelona per conèixer més d'a prop la ciutat. Si és cert no deixa de ser original i segurament efectiu. En Maragall és en Maragall i no era un esclau del partit i això sempre s'agraeix.

L'Ernest Maragall no té el carisma del seu germà, i ara sembla que vol també marcar distàncies. Però ho fa quan les coses van malament i ja es comencen a moure tots  de cara a les properes eleccions. I a sobre s'ha tancat tot plegat d'una manera ben vergonyosa.

Primer va ser la conferència. Després la notícia als mitjans de comunicació. Diumenge un article a La Vanguardia explicant-se. A continuació la noticia de la no acceptació per part del senyor Montilla de la carta de dimissió presentada pel Conseller d'Educació. I a continuació la retractació... Tot plegat fa molta pena. Fa sentir vergonya per aquest govern que tenim. Llàstima que les veus crítiques que hi deu haver a l'interior del partit no es vegin amb cor de seguir endavant i s'arronsin i mirin cap una altra banda (Castells inclòs)

Veurem com segueix no sé si la farsa, la comèdia o la tragèdia...

Veritablement en aquest país tant petit sembla que ens hem ben guanyat la dita de tants caps tants barrets. L'ex conseller Carretero i els malabarismes de Reagrupament; el senyor Laporta i les seves ambicions polítiques; la Montserrat Nebreda que també està pensant si crea un nou partit... I ara els del tripartit que comencen a marcar distàncies els uns dels altres. I, per contra, els del PSC que no s’atreveixen a exigir allò que ja fa temps que haurien d'intentar: un grup parlamentari propi a Madrid. En aquest cas són els d'allà, el PSOE, els qui no deixen que aixequin el cap els qui voldrien tenir cap i barret propi.

Si mentre els del tripartit han tingut la boca tancada, les coses ja no rutllaven gaire a Catalunya, ara que comencen a reconèixer públicament els distanciaments entre ells -que ja coneixia tothom- que no ens passi res: d'aquí a les eleccions això pot ser xauxa. En Montilla no s'atreveix amb els seus aliats, però sí amb els seus i ha ben humiliat em Maragall. Mala cosa.

Veurem com va evolucionant tot plegat. Com que a molts dels qui són a la política no se'ls coneix altra mitjà important de subsistència que la pròpia política, les dimissions de veritat són molt difícils: les garrofes són les garrofes. No crec que aquest sigui el cas de l'Ernest Maragall. Per això encara entenc menys què ha passat.