En Pere té tres anys. És inquiet, infatigable, tenaç, arriscat, lluitador... Cada tronc és una espasa; la música preferida, gairebé des que va néixer, la del Correfoc i la de la Patum... Fins ara no se li podien treure els ulls de sobre: era capaç d'enfilar-se a la barana del balcó sense pensar-s'ho dues vegades; o de marxar tot sol cap al parc infantil sense dir res a ningú, ja fosc, perquè tenia ganes de gronxar-se, amb el corresponent ensurt dels pares... Semblava en Pere sense por... Com podeu suposar, és també simpàtic i afectuós, dels que desarma de seguida després d'haver fet qualsevol entremaliadura.
Aquest dissabte passat, el seu pare corria en una cursa i en Pere i el Guim -aquest normalment entenimentat i l'àngel de la guarda del seu germà petit- el seguien amb la família, i l'esperaven, per donar-li ànims, als llocs d'avituallament. Mentre, "escalaven" per la muntanya amb l'avi que els ensenyava com fer-ho. S'ho passaven molt bé.
Havien començat a pujar des de la carretera de coll de Bracons cap el Puigsacalm. Anaven mesurant les passes: hi havia zones amb matolls i d'altres amb pedres molt inestables. Ho estaven fent prou bé... De cop, en Pere es va trobar que no sabia com moure's. No podia ni pujar, ni baixar sense risc de caure... Llavors va dir al seu avi una frase sorprenent en ell, sempre tant valent: Tinc tota la por del món!
En un nen de tres anys, sorprèn l'ús, en el moment oportú, del superlatiu més absolut que pot haver-hi. Perquè tota la por del món és, realment, molta, moltíssima por...especialment en aquest moment de desconcert global...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada