El rosari de la Pilarín Bayés

No fa gaire, a un blog d'aquells que hi entres perquè l'altra ha entrat al teu de casualitat, em vaig trobar amb una sorpresa: l'autora parlava del Rosari. Explicava un per un els Misteris i els acompanyava de reproduccions d'obres d'art adequades al tema de cadascun d'ells. Després hi va haver un munt de comentaris: qui deia que era monòton, qui comentava que a casa seva, de petits, el resaven en família. Hi havia qui recordava l'àvia resadora, qui afirmava que el seguia resant, qui no hi havia pensat mai tal com ho explicava l'Assumpta...(http://blogdeassumpta.blogspot.com del gener del 1010, em sembla)

L'últim dia que vaig ser a Manresa, al Parcir, buscant llibres de muntanya per l'Alba, vaig veure un llibre de la Pilarín Bayés que es titula Punyeta! Consells d'una àvia als seus néts, editat per Ara Llibres. Em va fer gràcia i el vaig comprar. Els dibuixos de la Pilarín formen part d'allò que se'n podria dir no la banda sonora, sinó la "banda dibuixada" de la vida dels nostres fills quan eren joves, i en certa manera també de la nostra.

L'any passat varem saludar-la a un acte al que ella hi assitia com a conferenciant. Ens varen regalar als assistents un exemplar d'una edició especial del 40 aniversari de l'obra de Sebastià Sorribas, El Zoo d'en Pitus. Anàvem amb una filla, lectora del llibre de petita, i li vam demanar que ens el signés. Xerrant amb ella vam sortir a parlar de la Montserrat Sarto a qui coneixia molt bé. El va dedicar als sis néts que llavors teníem, acompanyat el text amb un dels seus "ninots".

El llibre Punyeta! és molt interessant; en el fons és la història de la seva família, en sentit ampli, i un recull de la seva filosofia de la vida, escrita de forma planera, ja que teòricament va adreçat als seus néts.

I torno al rosari. Un dels apartats del llibre de la Pilarín es titula Religió. I afirma que vol donar als seus néts el programa revolucionari de Crist. I llavors abans de parlar de les benaurances, de les virtuts cardinals (que també valdria la pena de comentar-ho), explica que ella diu el rosari cada dia. Copio el fragment:

"M'agrada dir el rosari, dóna molta pau. Sí, és veritat, és repetitiu, però jo m'ho arreglo per demanar una dena per cada fill, una avemaria per cada nét, pel respecte per les cultures, pel benestar de les famílies, perquè els infants siguin ben tractats i perquè puguem eradicar la pobresa. Llavors no se'm fa monòton; al contrari, em complau. És un moment del dia tranquil, que te'n recordes d'aquest i de l'altre. M'agrada. L'avia Tura sempre deia el rosari i es queixava que quan es morís ja no el resaríem plegats. Tenia raó. Avui dir-lo en família és molt difícil, tot i que seria preciós. Resar amb la teva parella, amb algun fill, amb els néts, és una experiència extraterrestre, celestial, encara que poques vegades trobo companys."

Les coses antigues, treta la pols i tornades a l'original, sempre valen la pena.

La meva escola, oi que és bonica?

Recordo ja fa anys, quan manava Convergència, els escarafalls de l'oposició sobre els barracons o "caracoles" a les escoles. En teoria eren provisionals. Ara, les aules prefabricades, una mica més endreçades que els primitius barracons, les trobem per tot arreu. Aquest any sembla que n'hi ha més de vuit-centes on alumnes de l'escola pública estan rebent classes. I ja gairebé ningú diu res.

Les escoles -públiques, concertades o privades- caldria que fossin agradables, lluminoses i també boniques. He pensat això perquè no fa massa vaig sentir un comentari que em va fer pensar. Passava per un carreró del barri de Vallcarca -el meu barri- anant cap a casa. Davant meu un parell de noies anaven parlant. De cop una d'elles s'atura un moment i li diu a l'altra: Veus aquesta escola, oi que és bonica? Era la meva. L'altra, sorpresa, li va comentar: Anaves a escola aquí?. La primera li va respondre afirmativament. I ja no en vaig sentir res més de la conversa...

La noia tenia raó. L'escola pública La Farigola, relativament petita, és una escola bonica. Es construí al solar on s'hi trobava l'antic Hostal de la Farigola. A l'edifici de l'Hostal, a principis del segle XX, ja s'hi va instal·lar una escola per a nenes, però es va tancar per problemes d'higiene. "L'any 1920 quedaven llestes les obres i al mes de març de 1923 es procedí a la inauguració de l'edifici, obra de l'arquitecte Josep Godany, i la nova escola emprenia la marxa" es pot llegir a la web del CEIP La Farigola de Vallcarca .

Convé que nens i nenes i nois i noies treballin en espais no només dignes, també harmoniosos, agradables, que els ajudin a valorar l'estètica i a respectar edificis i mobiliari. L'espai físic, si es respecta i cuida, també educa la sensibilitat. Ja sé que cada cop hi ha més alumnes per escolaritzar, però sembla que per les escoles no valgui la pena de dedicar-hi masses diners. I em sembla que és una equivocació.

Una maragallada... de l'altre Maragall

Ja tenim una maragallada d'un altre Maragall. Entre les maragallades del Pasqual i les del seu germà Ernest em quedo amb les del primer. Eren més creatives, agosarades... No sé si és llegenda urbana o si és una realitat allò que expliquen que, quan era alcalde, en Maragall anava a viure uns dies -o una temporadeta?- als diferents barris de Barcelona per conèixer més d'a prop la ciutat. Si és cert no deixa de ser original i segurament efectiu. En Maragall és en Maragall i no era un esclau del partit i això sempre s'agraeix.

L'Ernest Maragall no té el carisma del seu germà, i ara sembla que vol també marcar distàncies. Però ho fa quan les coses van malament i ja es comencen a moure tots  de cara a les properes eleccions. I a sobre s'ha tancat tot plegat d'una manera ben vergonyosa.

Primer va ser la conferència. Després la notícia als mitjans de comunicació. Diumenge un article a La Vanguardia explicant-se. A continuació la noticia de la no acceptació per part del senyor Montilla de la carta de dimissió presentada pel Conseller d'Educació. I a continuació la retractació... Tot plegat fa molta pena. Fa sentir vergonya per aquest govern que tenim. Llàstima que les veus crítiques que hi deu haver a l'interior del partit no es vegin amb cor de seguir endavant i s'arronsin i mirin cap una altra banda (Castells inclòs)

Veurem com segueix no sé si la farsa, la comèdia o la tragèdia...

Veritablement en aquest país tant petit sembla que ens hem ben guanyat la dita de tants caps tants barrets. L'ex conseller Carretero i els malabarismes de Reagrupament; el senyor Laporta i les seves ambicions polítiques; la Montserrat Nebreda que també està pensant si crea un nou partit... I ara els del tripartit que comencen a marcar distàncies els uns dels altres. I, per contra, els del PSC que no s’atreveixen a exigir allò que ja fa temps que haurien d'intentar: un grup parlamentari propi a Madrid. En aquest cas són els d'allà, el PSOE, els qui no deixen que aixequin el cap els qui voldrien tenir cap i barret propi.

Si mentre els del tripartit han tingut la boca tancada, les coses ja no rutllaven gaire a Catalunya, ara que comencen a reconèixer públicament els distanciaments entre ells -que ja coneixia tothom- que no ens passi res: d'aquí a les eleccions això pot ser xauxa. En Montilla no s'atreveix amb els seus aliats, però sí amb els seus i ha ben humiliat em Maragall. Mala cosa.

Veurem com va evolucionant tot plegat. Com que a molts dels qui són a la política no se'ls coneix altra mitjà important de subsistència que la pròpia política, les dimissions de veritat són molt difícils: les garrofes són les garrofes. No crec que aquest sigui el cas de l'Ernest Maragall. Per això encara entenc menys què ha passat.

La gent del carrer...

Avui, ja fosc, passava per davant de la Casa Batlló, al Passeig de Gràcia. Com sempre hi havia cua per entrar a visitar-la, i com sempre, també, hi havia grups de persones contemplant la façana des de la vorera. Avui m’he adonat que molts dels qui la contemplaven ho feien amb un somriure, mig de sorpresa, mig d'admiració. En diverses persones el seu somriure m'ha recordat el dels nens quan descobreixen quelcom de sorprenent i bonic. No me n'havia adonat mai d'aquesta manera de mirar l'obra de Gaudí. No sé si és perquè el 14 de febrer era un dia especial... Ara m'agradarà de fixar m'hi més sovint, a veure si la sensació que he tingut avui es repeteix alguna altra vegada...

Al carrer, suposo que li passa a tothom, (o no?), sempre m'aturen -especialment els estrangers- per demanar-me alguna adreça, per saber com s'ha d'anar a algun dels llocs turístics... Curiosament no em passa només a Barcelona, també a d'altres ciutats, a Madrid, per exemple, i un cop fins i tot a Bon, on vaig tenir feina a fer-li entendre a un alemany que jo no era del país... Com que visc prop de l'estació del metro que aboca cada dia centenars de persones cap  al Parc Güell, malgrat les indicacions prou clares, molts cops em trobo gent que pregunten com arribar-hi.

A la sortida del metro, a l'actual Avinguda de Vallcarca, fins fa poc de l'Hospital Militar, una senyora amb accent sud-americà -no he pogut precisar més- m'ha preguntat com es feia per anar a l'Hospital Po o Fo (o això he entès). Dec haver posat cara de sorpresa, perquè llavors ja m'ha dit no sé què dels militars. Volent-me donar més informació m'ha dit que era l'Hospital on portaven els pensionistes de la Mútua (com si només n'hi hagué una en tot Barcelona), quan ja es posaven malalts... He pensat que volia anar al complex sanitari on abans hi havia l'Hospital Militar, i li he dit que anés tirant amunt per la mateixa Avinguda i que ja veuria uns edificis, etc. Però llavors he recordat que per allà mateix hi ha la Clínica Delfos, que està lligada a una Mútua que em sembla que es diu Universal. Li he comentat, i m'ha dit que sí, que era allà on anava...

Ja a casa anava pensant com es pot anar pel món -millor dit per Barcelona- amb aquesta mala informació i amb aquesta ingenuïtat... Finalment he arribat a la conclusió que allò que volia dir quan m'ha dit hospital Po o Fo, devia ser la Delfos. Els hi deuen haver dit el nom de paraula i el Del es deuen haver pensat que era l'article, que el nom era Fo o Fos...

Tot plegat anècdotes. Però m'agrada la gent del carrer, les persones, poder donar un cop de mà, encara que sigui en aquestes petites coses que ajuden a cadascú a arribar al seu destí...

El món s'arreglaria bé tot sol, si...

Avui sere breu. Algú m'ha fet adonar que l'últim anunci d'Estrella Damm s'inspira, entre d'altres, en un fragment de l'Elogi del Viure  de Joan Maragall. Fa temps que el conec aquest text: unes frases  estaven gravades - i gaire bé esborrades- en un petit monolit a la plaça de Lesseps, prop de la parròquia dels Josepets, abans de la desgraciada remodelació de la plaça.

He entrat a internet i he trobat el fragment copiat a molts blogs, o reproduit de cites d'oradors. El copio també. No tinc temps de buscar-lo a les Obres Completes de Joan Maragall.

En moments de desori, de manca de confiança en aquells que manen, aquest elogi de la feina ben feta, de la responsabilitat i la solidaritat de cada un dels anònims ciutadans és una injecció d'optimisme, d'esperança. Espero que us agradi.

"Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel qual serveixes, allò en el qual et sents un entre els homes. Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en teu treball, fas més que un emperador que regís automàticament els seus estats; fas més que el qui inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l’agitador, que el qui governa. Pots negligir tot això i l’adobament del món. El món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva..."

Per la fotografia:

http://www.flickr.com/photos/4st4roth/ / CC BY-NC-ND 2.0

Llibres amb història XVI: Vida de San Francisco de Asís

Durant els anys vint i a principis dels trenta del segle passat, hi havia  a Catalunya, entre els caputxins, una bona colla de personatges molt integrats en el món cultural. Entre els llibres que tinc del meu pare n'hi ha  tres d’escrits per caputxins. Dos són obra del pare Francisco de Barbens ( El cerebro, los nervios y el alma, i Los enfermos de la mente) i el tercer és el que apareix al títol del post, Vida de San Francisco de Asís por San Buenaventura, en versió del pare Rupert Maria de Manresa, nom de religió adoptat pel manresà Ramon Badia i Mullet (1869-1939), que fou secretari del cardenal Vives i Tutó i amic de molts dels homes del catalanisme i dels literats catalans: Cambó, Carner, Bofill i Mates...

El llibre, en octau i rústica, editat per M. Duran y Cª., editores, Barcelona porta la signatura  del manresà Albert Torra, el número 81 de la seva biblioteca i una nota : Obsequi del P. Andreu de Palma. També foren obsequi del P. Andreu de Palma els  altres llibres esmentats anteriorment. Avui, però no parlaré del llibre, només de qui feu l’obsequi.

El pare Andreu de Palma -nom de religió del mallorquí Manuel de Lete i Triay, llicenciat en Dret, que un cop acabats els estudis civils es feu caputxí- residí abans de la guerra civil espanyola als convents de Tarragona i Manresa. L’any 36 havia estat un dels 153 signants del Manifest Resposta als Catalans a favor del procés de recuperació de la cultura i la llengua catalanes a Mallorca. (Durant la guerra els signants foren perseguits i molts es veieren obligats a retractar-se’n; d’altres ho feren de manera voluntària,  afectats per la crema de convents, esglésies i per la mort de religiosos i d’altres persones).

El pare  Andreu sortí de Manresa el dia 18 de juliol de 1936 cap a Barcelona i d'allà cap a Mallorca (en l’últim vaixell que uní Catalunya amb les Balears durant tres anys), amb la intenció d’anar-hi a predicar; però les circumstàncies l’obligaren a quedar-s’hi . Va escriure una crònica de la guerra a Mallorca Mallorca en guerra contra el marxismo, 1937, que aparegué  censurada en part. L’any 40 ja tornava a ser a Catalunya.  Visqué molts anys al convent de Pompeia, on feu de bibliotecari.

Els interessos del pare Andreu eren molt diversos –predicació, pessebrisme- però es centraven sobretot  en Ramon Llull i tota mena de temes de filiació lul·liana. Fou nomenat membre fundador de la Escola Lul·lística de Mallorca l'any 1935.  D'aquest afany per tots els temes lul·lians en tenim una mostra a través de la breu correspondència amb l'Albert Torra i Ferrer.

L'any 1940 el P. Andreu escriu unes ratlles en català a l'Albert Torra, a Manresa, i es dirigeix a ell com a "fidel custodi dels meus papers".  I afegeix: "Crec que son pare  va fer-se càrrec  (o Vostè) de la maleta que tenia guardada a Can Piler (?), i ajuntaren tot amb els llibres que vostès tingueren l'amabilitat de custodiar-me. De tot molt agraït i en servaré un viu recort (sic).” Després li prega que "volgués facturar-me, ben acondicionat, tot el sagrat tresor lul·lià (...) cap a Arenys de Mar. Les despeses de tot el que importi se li satisfarà, i mai prou li pogué(?) agrair tanta bondat i molèstia."

Entre els papers de l'Albert Torra s'hi troben dos fulls amb  el títol:  "Les obres enviades al P. Andreu de Palma de Mallorca, de Ramon Llull, són les següents." I segueix un llistat de gairebé cinquanta “obres”. Entre elles hi ha llibres, revistes, catàlegs, pàgines de llibres, plecs de revistes, tant d'autors catalans com d'autors estrangers.

En l'altra carta a Albert Torra del 29 de juny del mateix any 40 reitera el seu "agraïment per la custòdia dels llibres i papers lul·lians". I li diu que tot ha arribat "sano i salvo". Informa també que tot el material serà exposat a la Biblioteca dels caputxins a Arenys de Mar "els dies 29 i 30 de juny fins el 3 de juliol (festa del Beat Ramon)."

Si les cartes que tenim estan escrites en català, el sobre de la que va ser enviada per correu és en castellà, i l’adreça està escrita de la següent manera: en primer lloc i subratllat diu Manresa,  a continuació Calle del Borne; a sota Sr. Don Albert Torra; i finalment, subratllat amb dues ratlles Libreria; el sobre que conté la carta portada a mà (Pregada a la gentilesa de frà Serafí de Barcelona) és en català.

L'últim escrit del pare Andreu de Palma  a l’Albert Torra és una tarja de felicitació del Nadal de l'any 1943, (escrita en castellà ja que el text era llegible pel carter, adreçada a Librería “Torra” Borne Manresa) en la qual li ofereix la seva nova Residència als Caputxins de Diagonal. I acaba amb la següent frase: Con saludos para su señora esposa y demás familia, se reitera afmo. servidor, amigo y admirador: fra Andrés.

Alumnes de Pilar Sánchez Sarto

Ja és un tòpic parlar de les sorpreses que ens ofereix la vida. Ho ha estat per a mi una sorpresa que dues persones, ja grans, m'hagin fet arribar, en poc temps, de formes curioses, la seva estimació i el seu agraïment a la professora de llatí  Pilar Sánchez Sarto. Vaig parlar d'ella, com de passada, al post "Llibres amb història" del febrer de l'any passat, Doncs bé, ara fa poc em va arribar un comentari a  aquell escrit. (Sort que tinc activada la moderació de comentaris; en cas contrari no l'hauria llegit, segurament, ja que no acostumo a rellegir els posts antics).  Era d'un antic alumne seu i el copio complet:

"Vaig tenir la sort i l´honor de ser alumne de Pilar Sánchez Sarto al INEM Ausias March 1958-1960. Ens era força empipador el llatí, però Pilar ensenyava molt bé. Alguna vegada deia que ens en recordariem d'ella quan, ja de més grans volguéssim aprendre idiomes vius, sobretot alemany. La vaig veure per darrera vegada al funeral de la profesora de geografía Amparo Garcia Garvia a la parròquia de Sant Elies. Pilar vivia soleta a una residència geriàtrica. La recordo amb estimació."

 

El comentari és anònim o sia que no sé qui n'és l'autor (ja m’agradaria saber-ho), però l'agraeixo de tot cor.

Però una altra sorpresa la vaig tenir el dia de la missa a Barcelona per la Montserrat Sarto Canet, emparentada amb la Pilar Sánchez Sarto. Nosaltres coneixíem el mossèn que havia de dir la missa, però ell no coneixia la difunta i li varem anar a explicar qui era. Ens diu: Sarto és aragonès, oi? I n'hi ha pocs... Li donem la raó. I afegeix: Jo vaig tenir una professora... Li diem : Sánchez Sarto! I ens diu : Sí, Pilar Sánchez Sarto. Va ser professora meva de llatí a La Seu, l'any 1942!, a primer de Batxillerat... Va seguir explicant-nos com més tard la va retrobar i varen seguir veient-se amb una certa regularitat fins que fa pocs anys ella va morir. També la recordava, després de tant temps, amb molta estimació. Va quedar content i sorprès, com nosaltres, per la "casualitat"de conèixer una familiar de la Montserrat, per qui diria la missa.

Nosaltres la varem conèixer, a la Pilar, ja gran, a Benasc quan hi anàvem a passar uns dies a l'estiu, convidats per la Montserrat Sarto. La "tia Pilar”, com li dèiem nosaltres, sempre hi era. No havia perdut la seva intel·ligència ni el seu aragonesisme ni la seva "tossuderia". Guardem d'ella un paperet manuscrit on ens explicà com anar al llac de Batisielles des de Benasc, amb tota mena de detalls - la pedra que veuríem abans d'agafar un caminet, o l'arbre que ens serviria de guia en un altre moment, els revolts, les pujades- ja que ella havia fet el camí infinitat de vegades. Va ser, com tots els seus germans, una gran persona.

Els que hem estat professors ens alegrem quan coneixem alumnes que recorden amb afecte i agraïment professors que varen tenir de ben joves. D'aquells que varen ser per a ells mestres, en el millor sentit de la paraula mestre.  

Fotografia de la vall de Benasc.