Elogi de la lentitud

La lentitud implica aprendre a badar, a observar, a perdre el temps en el sentit d'assaborir-lo. La frase és del llibre de Joan Domènech Francesch, Elogi de l'educació lenta.

L'autor, com podeu deduir pel títol del llibre, es refereix a l'escola, però en aquest temps que tant ens toca de còrrer, em sembla que que és bona cosa una mica més de lentitud a la vida quotidiana de grans i petits. Una lentitud que pot ser fer bé les coses, sense presses; que pot ser contemplació i per tant interiorització i goig;que pot ser aprofundiment;  que pot ser tantes coses, però mai mandra, descura...

La lentitud, a l'escola, faria nens menys estressats, menys competitius- i per tant, més segurs i alegres-, amb un bagatge  de coneixements assimilats i amb unes eines i destreses  adquirides al seu ritme, sense que assolir coneixements i destreses quedés estroncat per la necessitat d'anar tots corrent al mateix ritme.

Però també en altres àmbits, aquest badar, observar i assaborir el temps és important.

Hi ha un moviment de mares sobretot -els pares acostumen a sumar-s'hi després- que posen de relleu, amb el seu comportament, la bondat de tornar a alló que és més natural en la criança d'un nadó: part natural, alletament matern per cobrir les necessitats del fill, no de la mare, renuncia al treball fora de casa durant una bona temporada. Embadalir-se, badar -en el sentit d'abstreure's, encantar-se, mirant alguna cosa- és allò que poden fer aquestes mares amb els seus fills. I observar  quines necessitats tenen, com evolucionen. I perdre el temps contemplan-los, assaborint cada moment de la nova vida. Lentitud, gaudir del temps que passa...

Em dèia una mare que varen anar a un hotel a passar aquest cap de setmana sis o set parelles que es troben per compartir experiències d'aquesta manera de veure la maternitat i la paternitat. Cadascuna amb el seu nen de mesos. D'altres hostes de l'hotel estaven sorpresos i meravellats. Aquests nens no ploren. O gairebé no ploren. Poden expressar d'altres maneres allò que els passa, i les mares estan atentes a descobrir-ho. Són, de moment, nens feliços.

Penso que si m'agrada tant estar a Calders és perquè allà és més fàcil que a ciutat aquest badar, aquesta observació de la natura, aquest assaborir el temps, "perdent-lo" tranquilament llegint un llibre, per exemple.... A ciutat, l'observació, però, pot anar més cap a les persones. M'agrada anar en metro, encara que sembli una paradoxa, m'agrada, també, passejar-me pel centre, observant la gent, endevinant què hi ha al darrera de les cares cansades de les persones, dels retalls de converses que s'escolten. M'agrada perdre el temps, assaborint-lo, amb el tracte amb amics nous i vells. M'agrada la gent, les persones...

Aquest és el meu elogi de la lentitud.

Segurament tardaré alguns dies  a tornar a escriure, a no ser que trobi la manera d'enviar algun post des de Menorca.

La importància d'un bon mestre

Fa uns dies vaig llegir una entrevista que em va fer pensar. La tesi de l'entrevistat, que no sé si és ben ve certa, era que no hi ha nens o joves especialment dotats per alguna cosa. Allò que fa desvetllar el  l'interès per un tema, per una ciència o per alguna de les arts és l'atenció i la dedicació d'un mestre que acompanyi el nen o la nena en el seu aprenentatge, d'a prop i amb afecte. No un acompanyament teòric, sinó pràctic: que l'ajudi a repetir allò que ha fet malament, que l'animi quan s'equivoqui, que l'esperoni a descubrir noves possibilitats, amb amabilitat i exigència. Això és el que crea futurs talents, venia a dir l'entrevistat.

Aquest acompanyament estimulant, exigent i afectuós no hauria de ser propi només dels mestres, sinó també de tots els professors d'adolescents i fins i tot de joves universitaris. Recordo la vegada que vaig anar-me a matricular, ja gran, a un curs a la Universitat. Podia triar entre professors diferents per una mateixa assignatura. La persona que atenia les matriculacions em va recomanar un professor "es dedica molt als alumnes i els ajuda en les seves recerques". Explicava el professor que ell és fill de mestres i que aquesta dedicació l'ha mamada des de petit. Que no ha necessitat mai cursets teòrics per saber com tractar els alumnes. De fet, molts tenim algun mestre o professor que ens ha marcat d'una manera o altra a la vida i ha ajudat a què ens decantéssim per uns estudis o altres.

Una de les nostres nétes -sis anys- l'any passat era feliç a classe. Va aprendre com una esponja: sabia una infinitat de coses sobre els egipcis i ho explicava amb seguretat i orgull. I la vida de segons quins animals no tenia cap secret per ella. La mestra l'apreciava i alabava sempre la seva tasca. Aquest any va més perduda. Té un professor nou i em sembla que de moment l'estímul no és el mateix, però la descoberta que feu l'any passat em sembla que ja l'ha marcat.

Aquests bons mestres només seran això: uns bons mestres. Però gràcies a ells els alumnes que hauran passat per les seves mans seran bons investigadors, o bons músics, o bons científics o bons enginyers o arquitectes o metges... I alguns excel·liran en les seves professions i faran avançar la humanitat.

Notícies i enllaços

Com que portava tants dies parlant d’experiències personals, avui unes quantes bones notícies culturals relacionades amb amics. I uns quants enllaços interessants.

La Victòria Cardona, bona amiga de fa molt temps –les dues som àvies –, enceta un blog dintre el portal Criatures.cat, del Carles Capdevila. El blog porta per nom, La convivència, un trencaclosques i aquest és el link al primer post: http://criatures.cat/seccio/la-convivencia-un-trencaclosques/
Porta anys dedicant-se a la Orientació familiar. Últimament ha escrit llibres que han tingut molt èxit. Ja ho trobareu al seu blog. Segur que si hi entreu us agradarà.

Demà, dijous, dia 19, segon programa sobre Suïssa d’Afers Exteriors, de Miquel Calçada. Al programa de la setmana passada ja varen entrevistar Ramon Boixet un amic manresà que fa molts anys que viu a Suïssa. Esperem que aquesta setmana la seva presència sigui més important. Si no retallen massa, segurament en Ramon, expert en art, els acompanyarà a visitar la controvertida cúpula de Barceló a la seu europea de l’ONU, a Ginebra. I de passada podeu acostumar-vos a visitar el seu blog: actualitat de casa nostra i del món vista amb els ulls d’un català també suís. També us escric l’enllaç: http://desuissaestant,blogspot.com/

Divendres, dia 20, per si em llegeix algú de les Terres de Lleida: un acte promogut, entre d’altres, per un bon amic, també, Jordi Piferrer. Les Terceres Jornades sobre camins de Llibertat a través dels Pirineus. Hi ha una taula rodona interessant sobre diferents grups que durant el segle XX varen fugir dels perseguidors a través dels Pirineus per poder salvar la vida. I que mai es repeteixi una cosa semblant...Un altre link:.
http://www.pallerols-andorra.org/evento.asp?ART_ID=272&idioma=ca

Ja em direu si us resulten interessants

Camí de Santiago: turistes, caminants i pelegrins

El final del nostre Camí va ser el dissabte, dia 31 d'octubre, a la tarda.
Després de dies assolellats, amb temperatura agradable, varen començar a caure quatre gotes des que sortírem del Monte do Gozo fins a arribar a la Catedral de Santiago. Seguint la tradició varem anar a abraçar el Sant i a resar a la seva (també segons la tradició) tomba. Com que tenim un Jaume a la família ens varem recordar d'ell.

El dia següent, diada de Tots Sants, ja amb un dia plujós com s'espera a Galícia, la Missa del Pelegrí va ser especialment solemne. Cap a un quart de dotze, els sacerdots que hi havia a alguns confessionaris varen començar a sortir-ne per anar cap a la sagristia. Va volar el botafumeiro, que sempre impressiona i sobretot recorda les pelegrinacions medievals, de gent que venia, com ara, de tot Europa, però amb unes condicions molt més dures que les actuals. Després, una processó per l'església cap a l'altar major i a les dotze començava la Missa concelebrada amb l'acompanyament d'un cor mixt, d'unes veus ben remarcables. Va ser una bona celebració.

En començar la Missa van anar enumerant els països dels quals provenien les pelegrinacions o els pelegrins. Jo diria que una vintena llarga de països europeus i no europeus; els més exòtics: Austràlia i Corea. I durant la Missa, a més del castellà, es va emprar el francès i no recordo si l'anglès o l'alemany. El gallec no el vaig sentir a cap de les misses de Galícia.

En acabar, alegria entre els grups. Jo em vaig fixar amb els de Noruega, perquè els havia anat trobant al llarg del camí. A Arzúa, on el capellà, acabada la Missa del vespre, va demanar als pelegrins que pugessin cap a l'altar per donar-los la benedicció del viatge i els va preguntar d'on eren. I el dia següent a Pedrouzo (dit també Arca do Pino) on un dels nois em va preguntar com es deia l'església on estàvem.

A més de la motivació religiosa per fer el Camí, s’hi sumen altres atractius que fan interessant el trajecte, i que per alguns´són l'únic motiu per fer-lo... Hi ha qui viu el Camí com una llarga excursió cultural, o com una experiència vital més: per conèixer gent, per viure situacions límit, per mesurar la seva pròpia resistència, per fer una pausa en la seva vida i reflexionar... Varem trobar un jove mexicà que havia iniciat la marxa a Pamplona i em sembla recordar que ens va dir que feia vint-i-set dies que caminava. Anava sol, gairebé sense equipatge a sobre, i amb el viatge organitzat des de Mèxic a través d'una agencia madrilenya. Ens va dir quan el varem trobar a la plaça de l’Obradoiro, el diumenge, que estava molt content, però que li havia resultat molt dur. En Jordi va parlar amb un senyor gran, francès, que en comptes de motxilla portava una mena de carret amb rodes lligat a la part del darrera del cinturó. Havia seguit, feia temps, la Vía de la Plata fins a Santiago. Ara feia els últims quilometres del Camí francès i a principis de l'any vinent farà els últims tres-cents quilómetres del Camí amb uns quants companys que van en cadira de rodes.

Alguns, però, sembla que simplement aprofiten que el viatge surt econòmic, si es va d'alberg en alberg, per fer turisme barat i conèixer gent. També hem vist algun cas penós: el de dues noies, segurament americanes per l'anglès que parlaven. Compartien taula amb d'altres caminants de llengua francesa al costat nostre a una "pulperia" a Palas do Rei. Potser era el vi que havien begut i al que no estaven acostumades, però cridaven i reien sense to ni so. A una d'elles la vaig veure al poble següent, tota sola, asseguda a un banc: semblava desorientada, i em va fer una mica de pena.

El llibre que nosaltres portàvem com a guia seguia les indicacions que va deixar escrites Aymeric Picaud, un pelegrí francès del segle XII. Sembla que una de les primeres pelegrinacions de què es té constància fou la de Gotescalco, bisbe de Puy, que va marxar cap a Compostela l'any 950 amb una nombrosa comitiva. I l'any 959, hi arribà Cesari, abat de Montserrat. Ara s'està recuperant el Camí català. Tenim amics que ja n'han fet una part, i a molts llocs de Catalunya es veuen les marques del Camí de Sant Jaume. Sigui cert o no que a Santiago hi hagi el sepulcre de l'Apòstol, és bonic que existeixi una ruta que uneix, des de fa tants segles, els diferents pobles europeus, que supera fronteres i llengües, respectant la identitat de cadascú.


Amb aquest post acabo els comentaris sobre el Camí de Santiago.

Camí de Santiago: esglésies, cementiris, difunts...

Una bona colla d'esglésies romàniques es troben al tram del Camí que va de Arzúa a Palas do Rei: la de El Salvador de Sarria, la de Mirallos, San Nicolàs i San Pedro de Portomarín, la de Eirexe
i la que té més anomenada i que queda una mica allunyada del Camí, la de El Salvador de Vilar de Donas que és la de la primera fotografia, i finalment la portada de l'església parroquial de Palas do Rei.

Al poblet de Vilar de Donas s'hi arriba per un camí a la dreta de la carretera principal. Vaig haver d'anar una estoneta darrera unes vaques menades per un home i una dona, ja d'una certa edat, fins que vaig poder passar. L'església és bonica, i va ser una llàstima que no pogués admirar les pintures murals, ja que a aquella primera hora de la tarda estava tancada.

Ja a la provincia de A Coruña en trobem encara algunes més. A Melide, Sant Pedro i Santa Maria; Santa Magdalena d' Arzúa. I em sembla que jo ja no en vaig trobar cap més. Fins a Santiago, és clar.

Els cementiris que vaig veure als primers trams del camí em varen cridar l'atenció. A molts dels pobles petits (Ferreiros-Mirallos, Nespereira, Eirexe, si no m'equivoco...) l'església està envoltada del cementiri, que la rodeja com un un mur protector format per nínxols i panteons. Són cementiris ben vius; s'hi segueix enterrant els difunts i serveixen a més per fer estudis sociològic d'afeccionat: descobrir els cognoms que predominen al poble, quines són les cases més importants, les relacions entre les famílies... A algun d'ells ha calgut folrar per fora els murs amb sepultures. I és curiós de trobar nínxols que donen directament al camí... a dintre el cementiri ja no hi cabia ningú més. Com a tot arreu el sentit de la propietat hi queda ben palès: propidad de..., o propiedad de Casa Tal... Penso que encara a aquests poblets la mort deu ser una "festa familiar" com ho era antigament entre nosaltres: un motiu per trobar-se tota la parentela i dinar junts.

A un dels cementiris, no recordo quin, feia molt poc que hi havien enterrat alguna persona gran. El terra estava ple de corones i rams amb flors roges, tots amb la seva llaçada amb el nom dels qui l'oferien i em cridà l'atenció les diferents categories: su querida esposa, sus hijos, sus nietos, los hermanos, los hermanos políticos, los sobrinos...i així successivament. Em va gairebé emocionar un ram petit que hi havia no a terra, sinó directament sobre el taüt: de la nieta de casa.

Més endavant, a Palas do Rei, varem veure una esquela enganxada a una paret i es reproduïa el mateix que vaig descobrir a les corones del cementiri. En aquest cas es tractava d'una senyora soltera i també es nombrava cadascuna de les categories de parents, però en aquest cas hi apareixien tots els noms i cognoms i a vegades especificant de quina casa eren. També hi hi vaig trobar los sobrinos de casa.

Camí de Santiago: Boscos, bolets i castanyes, Mercedes i tractors

El tram del Camí de Santiago ( o de Sant Jaume) que hem fet nosaltres, en Jordi a peu i jo en cotxe "de suport", és el que va de Sarria a Santiago de Compostela, un total de 111 Km. que va durar cinc dies.
Els quilòmetres corresponen al camí fet a peu. Jo no sé quants en vaig fer perquè anava i venia i em ficava per carreteretes secundàries i a vegades per camins veïnals mentre feia temps per trobar-nos a l'hora de dinar o al final de l'etapa.

Avui voldria parlar de les impressions del paisatge. Acostumats als paratges mediterranis, la vegetació atlàntica de zones no especialment altes sorprèn una mica. A la província de Lugo vaig descobrir-hi racons extraordinaris, trams de bosc d'una espessor que gairebé no deixava entreveure la llum, en uns camins que enllaçaven petites agrupacions de cases entre sí, que tot i semblar carreteres no apareixien a cap mapa. Aquestes contrades de Galícia, amb un món eminentment rural i la frondositat dels boscos, em recordà les narracions populars i folklòriques amb nens que anaven sols pel bosc i es perdien, les recomanacions de la mare de la nena amb caputxeta que no havia de deturar-se a parlar amb ningú. I la imaginació fent que els boscos es poblessin de criatures fantàstiques. Recordo els camins que duien a Ferreiros i voltants, el que portava cap a Vilar de Donas, un altre a Vilar de Ulloa, i algun altre que no sé dir cap on duia; i ja a A Coruña un tram que conduïa a Calle.

A A Coruña ja hi trobàrem les plantacions d'eucaliptus, que llindaven moltes vegades amb els boscos de castanyers i roures.

Els camins estaven plens de fulles que començaven a tapissar el terra i de fruits que queien dels arbres sobre el camí, el cotxe o el caminant: castanyes i aglans. I bolets de tota mena als marges. Les castanyes per tot arreu. Fins i tot com a "tapa" per acompanyar una beguda, boníssimes...

Aquests camins, però, portaven a petits llocs on les vaques que manaven grans i joves, i que m'obligaren a relantir el pas o a aturar-me, competien amb tractors i amb maquinària agrícola ben moderna.

Una de les impressions que ens en hem emportat és que Galícia, al menys en el tram que nosaltres hem resseguit, és un país ric. Per la quantitat de maquinària agrícola que es veu per tot arreu, per la quantitat de cotxes luxosos aparcats (quants Mercedes!), per les botigues, per les cases noves gairebé suntuoses de les afores dels pobles amb les seves grans reixes de ferro pintat de negre que tancaven els jardins i les entrades. En molts casos amb elements daurats que remarcaven la riquesa dels propietaris. Em deia una gallega que viu a Barcelona, que moltes vegades es tracta de gent que va marxar a fora, que s'ha guanyat bé la vida, que torna al poble, s'hi fa la casa amb totes les comoditats, però no en gaudeix massa: molts cops se'n entorna a viure fora de Galícia, però ha deixat constància de la seva prosperitat.

El proper dia parlaré d'esglésies, cementiris i esqueles a Galícia. Estem al més de novembre.

Llibres amb història XIII: Petits contes negres pels infants dels blancs

Vaig descobrir aquest llibre fa pocs anys, a casa la Montserrat Sarto a Madrid. Casa seva era tota ella una biblioteca. A cada pany de paret hi havia estanteries amb les postades plenes de llibres.
Al seu despatx, a més dels llibres i revistes infantils, papers de tota mena en carpetes, a la taula, a les cadires, a terra...És, queda ben clar, una bona periodista i una amant apassionada dels llibres i les publicacions infantils i juvenils.

La major part dels llibres que ha anat guardant la Montserrat són en castellà, però també molts en català, la seva llengua materna. I allà, entre els llibres de les estanteries de l'entrada del pis, vaig descobrir aquesta petita joia. Vaig demanar-li si me'l podia regalar -sempre quan anàvem a visitar-la ens en donava algun de llibre- i em va dir que no. Que pensava fer una donació dels seus llibres i documentació a la Biblioteca de la Facultat d'Educació de la Universitat Autònoma de Madrid i que aquell era un dels inclosos a la donació.

Per sort, un altre exemplar bastant ben conservat m'esperava, ven visible, a un estand de la Fira del Llibre Vell de Barcelona, dins d'una bossa de cel·lofana. I, és clar, el vaig comprar. Car, però valia la pena.

L'autor de Petits contes negres pels infants dels blancs és l'escriptor d'origen suís, nacionalitzat francès, Blaise Cendrars. La traducció és de Joan Llongueras, amb unes magnífiques il·lustracions d'E.-C. Ricart, editat per les Edicions Proa de Badalona, l'any 1929, dintre de la col·lecció Biblioteca Grumet. És una mostra de l'extraordinària qualitat i modernitat de les edicions catalanes d'aquesta època: el llibre l'havia publicat el seu autor en francès l'any abans.

És un d'aquells llibres únics, difícilment catalogable. Són històries fantàstiques, surrealistes, algunes inventades o modificades per l'autor, d'altres que recullen contes populars africans similars als que amb variants es troben a gairebé totes les cultures. L'autor, que en realitat es deia Frédéric-Louis Sauser Hall, té una biografia fascinant: aventurer, poeta, novel·lista, músic, reporter, soldat a la Primera Guerra Mundial... El contacte amb el continent negre li pot venir d'una estada amb els seus pares a Egipte, de ben petit, però fou realment un enamorat d'Àfrica i un dels primers que recollirà texts importants de la tradició oral africana. Àfrica interessava llavors els escriptors occidentals.

També és notable l'il·lustrador, el vilanoví E.-C. Ricart: la seva obra és un bon exemple del gravat català.

Ara, gràcies a la Montserrat, un exemplar d'aquesta obra es podrá consultar a la Biblioteca de la Facultat d'Educació de l'Autònoma de Madrid junt amb d'altres obres catalanes i castellanes.

La Montserrat Sarto Canet, filla de pare aragonès i de mare manresana, nascuda a Barcelona l'any 1919, ha viscut a Madrid des de la seva joventut i ha mantingut sempre una bona relació amb escriptors i escriptores catalanes. I ha exercit de catalana a Madrid durant tota la seva vida. De jove tingué càrrecs importants a l'Acció Católica i sempre ha estat molt relacionada amb les Missions. Però tenia amics de tots els colors i tendències, sense que ella abdiqués mai de les seves idees.

Ahir va estar contenta quan li varem dir que anàvem a l'acte del seu homenatge. Segurament serà l'últim que rebrà en vida, però ja en té una bona col·lecció. Potser el més important fou la concessió de la Encomienda de la Orden Civil de Alfonso X El Sabio precisament per la seva dedicació a la promoció de la lectura. Últimament, amb gairebé noranta anys, a allò que dedicava més temps era a la Animació a la Lectura, amb la creació de l'Associació Cultural Estel que té com a objectius desenvolupar la capacitat lectora de nens i adolescents amb el lema "Leer no es hacer algo, es hacerse alguien". El mètode que ella havia creat, que es segueix a molts llocs del món, es recull en el seu llibre Animación a la Lectura, editat per S.M. l'any 1998, que porta ja moltes edicions no només en castellà sinó en coreà, japonès, etc.

Precisament a l'acte d'homenatge a tota aquesta vida dedicada a la lectura, el conferenciant, l'escriptor Antonio Rodríguez Almodovar, andalús, especialista en literatura oral, ens explicava als assistents el conte del "Medio Pollito", com exemple de narracions orals que es troben a totes les cultures... I al llibre que avui comento, al final del conte Per què? Per què? n'hi podeu trobar una versió africana...

Aquesta última setmana hem estat, en Jordi i jo, recorrent els últims cent quilòmetres del Camí de Santiago. Iniciàrem la caminada a Sarria i el cinquè dia vàrem arribar a Santiago de Compostela. Ell a peu i jo en cotxe. Ens trobàvem per dinar i per sopar i dormir; i quan la carretera i el camí es trobaven caminavem alguna estoneta junts. L'experiència ha estat molt positiva i m'agradarà de comentar-ne algunes coses en dies vinents.

Com si ens vingués de passada, hem tornat "via Madrid". De fet fou una petita desviació per poder assistir a l'homenatge que a la Universitat Autònoma de Madrid es va retre a la Montserrat Sarto Canet. El motiu: fer palès l'agraiment per la donació que ella ha fet a la Biblioteca de la Facultat d'Educació de dita Universitat de la seva biblioteca i de tota la seva documentació sobre llibres infantils i juvenils. També en parlaré amb detall un altre dia.

Allà ens han agafat les notícies dels empresonaments fets pel jutge Garzón. No sé si en parlaré, la veritat... Més val esperar en què para tot. No me'n fio massa del senyor Garzón.

Tornem a ser a casa. Cansats i contents i amb ganes de retrobar la família.