I ara què???

Aquesta és la pregunta que em faig després del partit d'ahir... Ja tenim els tres màxims trofeus...hem fet el triplet...som tri campions...ho hem celebrat a Barcelona, a tot Catalunya, a Roma, fins i tot a Madrid! Ens falta la rebuda entusiasta d'avui.

I ara què? Viurem uns quants dies encara analitzant, parlant, discutint, fent travesses per l'any que ve; recordant, gaudint... i poc a poc s'anirà calmant el soroll, l'eufòria i tornarem a la monotonia diària: la feina, la família, els problemes, la crisi per alguns...Però ens quedarà Roma!!

Ahir, em sap greu confessar-ho, no vaig veure el partit. Però vaig seguir-lo de diferents maneres. Vaig tenir un dia especialment intens i vaig acabar una reunió a les nou del vespre. Cansada, vaig decidir amb tornar a casa amb taxi. Ningú als carrers, però no hi havia pas silenci: es podia seguir perfectament com anava el partit a través dels comentaris televisius que sortien de totes les cases. De lluny, s'edevinaven els grups de gent que s'havien agrupat per viure junts l'emoció del partit a partir dels crits, sospirs, silencis que m'arribaven.

Finalment un taxi. La ràdio posada, és clar. Era una emissora en castellà. Podia anar sentint el partit: una narració tranquil·la, ben diferent de la del Puyal, per exemple, però clarament favorable al Barça. Li pregunto al taxista: encara cero a cero? I m'explica: No! El Barça ha fer un gol als pocs minuts de començar el partit... Comencem bé, penso, però encara toca patir una mica. Barcelona seguia deserta. En arribar al carrer de sota casa i deixar el taxi, entro al supermercat dels paquistanesos encara obert: la ràdio posada per poder escoltar el partit...Certament no sé què entenia el noi de la caixa: no parla ni català ni castellà, encara...

A casa ens posem a sopar. De tant en tant connectem per saber com va, encara que no caldria: fa color, finestres i balcons estan oberts i es pot endevinar prou bé què passa. Després, la bogeria!

Si alguna cosa té el Barça de molt bona és la seva força integradora. És ben certa l'afirmació que fa l'extraordinària persona que és el Josep Maria Espinàs, l'autor de l'himne del Barça: tant se val d'on venim, si del nord o del sud...una bandera ens agermana... Ajuda a fer país, a agermanar. Però una cosa és ajudar l'altra és que tot allò que ens mogui sigui el Barça.

Queden, però uns quants interrogants: I ara què? L'any que ve, què? I per a molta gent què, quan s'acabi el futbol? Quin altre ideal, esperança, motor els queda?

No he pogut deixar de pensar en la relació entre el Barça i els gladiadors. Ja se n'han encarregat prou els mitjans de comunicació de relacionar-los. Però d'això en parlaré un altre dia...És més seriós del què sembla.