I he baixat dels núvols, on ens havia situat una mena d'histèria col·lectiva després del gol de l'Iniesta, a la normalitat absoluta després de l'empat del Barça amb el Villarreal.
No soc pas entusiasta del futbol, però m'agrada saber com va el joc. I si el partit és decisiu, important...no me'l miro mai, com a màxim amb el so mut, perquè, tot i que ja dic que no m'interessa especialment, hi pateixo massa. La veritat és que no cal estar pendent de la televisió o de la ràdio, quan juga el Barça, per saber com va el joc. De casa estant, és un exercici ben interessant de seguir el partit a través de les exclamacions corals que arriben de l'exterior.
Després de l'eufòria, molt raonable, del 2-6 contra el Madrid, va venir el partit, dramàtic, del Chelsea-Barça, que va acabar amb el gol a última hora de l'Iniesta. Teníem radio i televisió apagades, sabíem que guanyava el Chelsea i de cop es va començar a sentir una mena de remor sorda (han empatat!, diu en Jordi) i a continuació ja els crits i els coets. Llavors varem engegar la televisió i va ser l'eufòria, la bogeria...
El dissabte ja es veia que tot plegat no podia sortir tan bé. El comentari que vaig fer, després del gol de l'Iniesta va ser que no es podia perdre mai l'esperança.... El meu pensament, aquest dissabte era que no es pot dir blat que no sigui al sac i ben lligat!!De cara al partit amb el Villarreal em semblava una imprudència tenir previst ja què es faria quan es guanyés... Sort que algú amb seny, va dir que no hi hauria celebració oficial aquell dia. Però els culés, com en el conte de la lletera, ja pensaven que tenien a la butxaca els tres trofeus, quan encara no n'havien aconseguit ni un...
A Calders anàvem engegant la tele de tant en tant: primer guanyava el Barça; més tard ja varem veure el 3-2; els jugadors nerviosos...I ja ho vaig veure venir -em passa a vegades-: el partit acabarà com el del Chelsea, però al revés... Vaig marxar lluny de la tele perquè el partit ja s'acabava i no volia patir... I al cap d'una mica em diu en Jordi: ja han empatat...
Una cura d'humilitat em sembla bé...Ara cal que no es desanimin, sinó pot passar que anem de l'eufòria més desfermada al ridícul més punyent. I que el joc vistós i de qualitat serveixi de poc.
Suposo que algú o altre ja ho deu haver estudiat ben estudiat: em refereixo a la relació entre com va el país i com va el Barça. Ara que el país no va precisament bé, necessitem que el Barça ens compensi...
Però convé no convertir el Barça en una mena de religió...La rauxa quan les coses van bé pot arribar a extrems ridículs, que mirat quan torna el seny ens fa una mica de vergonya... Copio de l'article de Ramon Solsona a La Vanguardia del dia 7: ¡Dios existe! ¡Dios entiende de futbol! ¡Dios es justo! ¡Porque sólo un acto de justicia divina explica que Iniesta nos hiciera llorar de alegria cuando estábamos a punto de morir con dignidad! Estic d'acord: Déu existeix i és just. Suposo que també entén de futbol, com de "gairebé" tot; però em sembla que deixa que els futbolistes facin la seva feina, sense interferir, sense fer "justícia"... Potser si algú li demana ajut, li donarà forces perquè jugui bé...
Ara, que no deixa de ser curiós que el Barça hagi patit la mateixa experiència frustrant que el Chelsea...No sé si Déu, aquesta vegada, ens ha volgut donar una lliçó...
Molta raó!!!!!!!!!!
ResponElimina