Un clau solitari

Des del meu llit tinc a la vista, penjat d'un clau a la paret, quest regal de la més petita de les nétes, l'Ada. Me'l va dur el dia del meu aniversari i me'l va regalar amb molt de compte perquè no s'espatllés: hi havia plomes enganxades i un forat al mig per on el varem penjar a un clau solitari de la paret...L'havien ajudat a fer-lo perquè era difícil... Calia tractar-lo amb delicadesa... És un regal preciós, alegre, treballat: per a mi una joia!

Abans a la paret hi havia només un clau solitari. Un clau que tenia davant dels ulls talment com ara hi tinc el regal. Un clau a la paret aparentment no té cap sentit, però un (o una) no té masses coses a fer estirada al llit  i pot dedicar-se a pensar què deu voler dir aquest clau solitari penjat tant enlaire de la paret i centrat en el llit.

Un clau solitari a la paret o espera algun objecte per a ser-hi penjat o bé recorda que en algun altre moment algú va penjar-hi algun objecte. Un quadre, no ho sembla. El clau està fixat massa amunt de la paret i massa descentrat, o millor dit, massa centrat davant del llit. No sembla que esperi ser útil una altra vegada. Més aviat sembla una resta del passat. Algú va despenjar allò que hi havia i es va oblidar de treure el clau. I aquí s'ha quedat, solitari.

Perquè el llit del que parlo no és el meu llit, el llit de casa. És sí el meu llit, però de forma provisional. Un llit dels articulats, amb baranes que pugen i baixen, amb la possibilitat d'avisar des del llit, amb un sofà per l'acompanyant... Ja es veu que es tracta d'un llit d'hospital. Llavors ja és més fàcil d'endevinar què hi falta a aquell clau solitari. Sobretot si la clínica porta un nom religiós.

Tinc al davant un clau que en algun moment devia aguantar un crucifix. En algun moment varen decidir que potser la imatge religiosa podia molestar a algun dels pacients i  es varen eliminar els signes religiosos. I ves per on ara el clau, que aparentment no té cap sentit, s'ha convertit per a mi en un símbol religiós: em recorda el significat originari de la creu perduda: que el patiment pot tenir un valor... I a més a més no està renyit amb l'alegria (com els colors del treball de l'Ada que ara està penjat al clau solitari) encara que a vegades costi de veure-hi la relació. Si a més a més les flors alegren l'habitació, com les persones que venen a visitar-me o que em fan costat de lluny, no em puc pas queixar.

Ves per on quantes coses poden sortir d'un clau solitari.







Per cert, gràcies al Mingo la zebra s'està escapant per moments del lleó!!
Gràcies!

La zebra i el lleó una altra vegada

Repeteixo la fotografia de fa uns mesos: la zebra torna a còrrer per escapar del lleó.

La zebra es torna a refiar de la moto (l'ajut dels metges, de la família, dels amics; de les pregàries de tots...)i espera guanyar-li la partida al lleó afamat.

Potser d'aquí a uns dies el blog tornarà a la normalitat: esperem-ho. De moment també descansa.

El meu petit i personal homenatge al metge Selga

He tingut la sort de tenir tracte al llarg de la meva vida amb gent extraordinària, a qui estimo i he estimat : professors i professores al batxillerat i a la Universitat –de jove i de gran-; companys i companyes de feina a escoles i instituts; metges que varen trepitjar casa nostre durant molt de temps per malalties de grans i petits; persones que ens han ajudat a casa a cuidar també petits i grans,  tots d’una gran qualitat humana…

Avui vull retre el meu petit homenatge a una d’aquestes persones extraordinàries: el metge Selga. En primer lloc per  amic del pare: havien estat de la Colla del Llamp, una veritable colla d'amics, de la qual algú n’hauria de fer una petita història algun dia; eren orfeonistes, fejocistes, havien coincidit a l'Institut, en cursos diferents; i el nostre pare i el germà del metge Selga, l’Iscle, havien estat junts durant molt de temps durant la guerra, ells dos passats junts a l’altra banda, mentre el metge Selga no es va moure de Catalunya (aquelles paradoxes de la guerra!). En segon lloc per ser el nostre  pediatre i, en tercer lloc, perquè en algun  moment especialment crític, fou metge també d’un dels nostres fills quan ja no vivíem a Manresa.

A casa encara es guarden les seves receptes de quan érem petits. I recordo el seu consultori al carrer del Born -anar-hi era com una festa- i les seves visites a casa, a la carretera de Cardona. Amb la seva cara rodona, els ulls vius, el somriure sempre present i el seu cabell encara mig roig. Com que els refredats, mals de coll i manca de gana eren un problema en alguns dels germans va recomanar als pares que anessin a estiuejar a Calders. Allà hi som des del 1947. I allà guardem  entre d'altres coses la documentació mèdica de la família. Un cop casats i a Barcelona ens va recomanar un pediatre, el doctor Altirriba, que havia estat ajudant seu a Manresa, que va morir ben jove.

Va haver-hi una temporada especialment dura a la nostra família quan va coincidir un tràgic accident de cotxe amb la malaltia llavors encara no ben diagnosticada d’un fill  de menys d'un any. Per circumstàncies diverses, que no venen a tomb, vaig tornar a tenir relació amb el metge Selga com a pediatra d'aquest fill petit. I recordo llargues converses amb ell: sobre la deshumanització de la medicina (per exemple no deixar que les mares es quedessin amb els fills de mesos internats a l’hospital), sobre les “plagues” de cada època: la tuberculosi que durant molt temps se’n va endur tantes persones joves – la seva mare, el nostre oncle Ferran Puigdellívol-; i deia, actualment la plaga és la carretera, ja que a tantes famílies,  i  ho deia per experiència, els accidents estan fent mal de veritat. Recordo com parlava dels seus estimats néts…

Ell  feu la presentació del llibre de poesies de Ferran Puigdellívol i Corrons, Cementiri d'Estels, editat per  la nostra germana Montserrat. Va parlar de la tuberculosi, del temps de guerra, dels que es passaven i dels que es quedaven, de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i de poesia entre moltes d'altres coses. Després varem seguir la tertúlia al restaurant Els Torrents. Ens trobàvem,  també, alguna vegada als Arxius on ell cercava informació sobre avantpassats membres de la seva família. Nosaltres també de la nostra.

Cada cop que se li retia un homenatge públic al doctor Selga hi hem estat presents. Després de l'acte a l’Ajuntament de Manresa amb motiu dels seus noranta anys, quan ja gairebé no hi quedava ningú, ens varem apropar a saludar-lo i en Jordi li va preguntar si hi havia alguna cosa que  encara li agradaria de fer o de ser. I va contestar ràpid: I tant! Astronauta! Una mostra de l’amplitud dels seus interessos i de la seva joventut d’esperit.

Em sembla que l’última vegada que vaig parlar amb ell va ser en una petita tertúlia que hi va haver un vespre durant l’exposició Cultura Impresa a Manresa, al Casino, a partir del llegat a la ciutat del nostre pare, a l’abril del 2006. Ja se’l veia gran, però encara amb molta vitalitat: recordava com la Rosalia, des de la Llibreria Torra que hi havia al Born, davant per davant amb el consultori, li reservava llibres que pensava que li podien interessar…

El dia del seu funeral no vaig poder-hi ser. Una visita programada a l’hospital m’ho va impedir! Des d’aquí el meu condol a la família per la pèrdua, però també la meva felicitació per haver pogut  gaudir d'un espòs, un pare i un avi com ell. I el meu record entranyable, el meu agraïment i la meva oració per l'estimat metge Selga.

Per si en voleu saber més coses:
http://www.comb.cat/cat/comb/publicacions/memoria/selga.pdf

Ha estat un parèntesi a les vacances d'Espíria11